Si haguéssim d'escollir quina és l'expressió més estúpida que hom pot arribar a pronunciar per la boca de la cara, molt probablement el prèmit seria per la gran expressió “sóc jo”.
Contextualitzem-ho amb un exemple, que sempre distreu i fa bonic:
Et deixes les claus de casa. Truques a l'interfono. Una veu pregunta: qui hi ha? I tu respons: sóc jo.
Sóc jo. Reflexionem-hi: sóc jo. I es clar que sóc jo. Perquè, ben mirat, tothom és “jo” quan parla de si mateix.
El mèrit seria ser una cosa diferent a jo, pransemple tipo tu. Qui hi ha? Sóc tu. O bé tipu gamba llangostinera. Qui hi ha? Sóc una gamba llangostinera. Però aixins probablement no t'obririen la porta. Perquè si alguna propietat té aquesta expressió és que fa que se t'obrin totes les portes. Si tu truques a qualsevol interfono del món i quan et pregunten Qui hi ha? tu respons amb seguretat i patxorra, com la cosa més natural del món, Sóc jo!, segur que t'obren sense demanar més datos.
Això tan obvi, però, no ho saben els testigos de Jehovà. Qui hi ha? Somos nosotros... (diuen en plural i en castellà, que a priori sembla que també hauria de funcionar), però hi solen afegir ...que venimos a hablarle de una revista muy interesante. Meeeec. Error. Massa informació. Si ho deixessin amb un simple somos nosotros o, millor encara, amb un sóc jo, la mítica revista ¡Despertad! tindria més subscriptors dels que té.
Aquesta norma del sóc jo, com totes les normes, té excepcions: si qui truca és la Marina Rossell, és a dir, quan el jo equival a un ésser odiós, la cosa no funciona. Qui hi ha? Sóc jo! (dit amb cantarella fava, tipu Rossell). En aquest cas no tant sols no t'obren la porta, sinó que t'exposes a que et tirin un test al cap (i amb raó).
Aixins doncs, Marina, i amb aixòs ja arribem a la conclusió de tot plegat, no se t'acudeixi acostar-te per casa. I si ho fas, posa't un casco.
Persidecàs.
Contextualitzem-ho amb un exemple, que sempre distreu i fa bonic:
Et deixes les claus de casa. Truques a l'interfono. Una veu pregunta: qui hi ha? I tu respons: sóc jo.
Sóc jo. Reflexionem-hi: sóc jo. I es clar que sóc jo. Perquè, ben mirat, tothom és “jo” quan parla de si mateix.
El mèrit seria ser una cosa diferent a jo, pransemple tipo tu. Qui hi ha? Sóc tu. O bé tipu gamba llangostinera. Qui hi ha? Sóc una gamba llangostinera. Però aixins probablement no t'obririen la porta. Perquè si alguna propietat té aquesta expressió és que fa que se t'obrin totes les portes. Si tu truques a qualsevol interfono del món i quan et pregunten Qui hi ha? tu respons amb seguretat i patxorra, com la cosa més natural del món, Sóc jo!, segur que t'obren sense demanar més datos.
Això tan obvi, però, no ho saben els testigos de Jehovà. Qui hi ha? Somos nosotros... (diuen en plural i en castellà, que a priori sembla que també hauria de funcionar), però hi solen afegir ...que venimos a hablarle de una revista muy interesante. Meeeec. Error. Massa informació. Si ho deixessin amb un simple somos nosotros o, millor encara, amb un sóc jo, la mítica revista ¡Despertad! tindria més subscriptors dels que té.
Aquesta norma del sóc jo, com totes les normes, té excepcions: si qui truca és la Marina Rossell, és a dir, quan el jo equival a un ésser odiós, la cosa no funciona. Qui hi ha? Sóc jo! (dit amb cantarella fava, tipu Rossell). En aquest cas no tant sols no t'obren la porta, sinó que t'exposes a que et tirin un test al cap (i amb raó).
Aixins doncs, Marina, i amb aixòs ja arribem a la conclusió de tot plegat, no se t'acudeixi acostar-te per casa. I si ho fas, posa't un casco.
Persidecàs.
14 comentaris:
Ai senyor Zinc... m'heu fet recordar aquell personatge tan entranyable d''Allô allô'...
-pssssst, psssssssst... sóc jo! ... ... ... en LeClerc!
a casa, quan dèiem 'sóc jo' el pare sempre ens preguntava 'qui és jo?'
A mi, quan arribo a casa, sempre em pregunten "Ja has arribat?". Jo els responc que no, que "tinc previst arribar d'aquí cinc minuts, que només vinc a inspeccionar la zona i veure si la temperatura és l'adequada, que si de cas ja arribaré quan engeguin les estufes".
L'altra versió, seria: "ja ets aquí?" No mama, sóc una aparició.
Mira que jo solc dir el nom, però t'he de donar la raó, perquè aquesta expressió màgica t'obre totes les portes. Serà perquè inclou un verb copulatiu? No ho sé.
La de la Luthien també és bona, eh, en aquesta ja m'havia fixat i em fa com a rabieta. El mínim que pots fer és dir que no, que encara no ets allà.
Molt bo Zinc però jo em pregunto: I si fos la Geli en comptes de la Rossell?
Per cert, amb permís, a partir d'ara et manllevo la opció gamba llagostinera.
Doncs quan era un jove àvid d'experimentació ho vaig provar. Vaig picar a un interfonu èquits i em van respondre: "Quién?" (Quién què? Vaig pensar) Tot i aquesta inesperada resposta vaig dir: "Sóc jo" i la veu em va contestar: "Yo quién?"
En fi, fenòmens paranormals.
Servidor ho deixa amb un simple "Jo!", però pronunciat amb autoritat i seguretat.
Imagino que amb la Núria Feliu, passa el cas contrari que amb la Maria Rosell. És de suposar, eh!
Molt millor respondre amb un contundent: Obre, collons!
M'has fet pixar de riure amb això de la gamba llagostinera! (m'he imaginat a una gamba llagostinera trucant a un interfono... --> a tamany real eh!)
Utnoa
A mi em responen com a CETINA, sóc jo, collons! o també, sóc jooooooooooooooooooo, volent dir, serà possible que no em coneguis???
Bé, doncs, sóc jo que et dic fins ara...
Jo, quan em pregunten "qui hi ha?" o l'odiós "qui demana?", acostumo a respondre "el butanero", "el del planeta d'Agostinni", "George Hsrrison" o el primer que em passa pel cap. Suposo que serà pel to de veu, però m'acostumen a obrir...
*Sànset*
Jo, quan em pregunten "qui hi ha?" o l'odiós "qui demana?", acostumo a respondre "el butanero", "el del planeta d'Agostinni", "George Hsrrison" o el primer que em passa pel cap. Suposo que serà pel to de veu, però m'acostumen a obrir...
*Sànset*
Dober zacetek
Publica un comentari a l'entrada