14-D

Avui som set a esmorzar. Seiem. El Manolo, personatge entranyable, ens demana que qué queremos. Contestem per ordre. Cortado. Del día y café con leche. Del día y Cocacola. Descafeinado de sobre. Del día y agua natural. Uno de jamón y un te con hielo. Un tallat.

El del tallat sóc jo. Sempre passa el mateix. Tots (o gairebé tots) som catalans dels que encara enraonen en català. Però tots (o gairebé tots) demanem els cafès en castellà. Perquè el Manolo ens ho demana així. I el Manolo és un personatge entranyable, a qui cal tractar bé. Deferència? No, més aviat diferència: ell no canvia; tots nosaltres (o gairebé tots) sí que ho fem.

Són aquestes petites coses les que em fan ser absolutament pessimista quan penso en el futur d’aquesta mena de país nostre. Potser passem massa temps patint per l’enemic que ve de fora. Que si Espanya (aquesta mena d’entelèquia que sobrevalorem per pura por), que si el Tribunal Constitucional (aquesta mena d'institució rància que ens vol retallar un estatut al qual, ai las! molts van oposar-s’hi), que si la caverna mediàtica espanyolista (aquesta mena de dimonis peluts que no tenen ni ungles per poder esgarrapar)... Però no ens adonem que la gran amenaça som nosaltres mateixos. Només serem si volem ser. I de vegades sembla que no ho tinguem gaire clar. Jo, el primer. Ho reconec.

Ahir bona part del país va sortir a votar un sí rotund. Un sí folklòric, d’anècdota, de joguina, de círcol d'aquells de lleons famèlics de quan érem petits. Però un sí, al cap i a la fi. Tot i això, sóc dels que creuen que si aquest referèndum s'hagués fet bé (enteneu-me: arreu del territori i amb resultat vinculant), la nostra derrota hauria estat ben certa.

Però enmig de tant pessimisme, sóc conscient que una cosa sí que ha canviat. Una cosa prou important que, més enllà de consultes populars més o menys serioses, m'obre un bri d'esperança en aquest meu escenari derrotista.

Fa vint anys, jo tot just era un pre-adolescent que tenia amics una mica més grans que jugaven a política. Eren joves de l'MDT, de Catalunya Lliure, de Maulets,... L'any 90 ser independentista era ser jove, pelut, d'extrema esquerra. Era fer pintades amb esprais a les vores de les carreteres (Poble armat, poble respectat! Cap agressió sense resposta!). Era que sonés el timbre de casa i fos la Guàrdia Civil, señora, que mire lo que ha hecho su hijo. I els meus amics que havien d'aguantar que els seus pares (que d'independentistes en tenien poc, ja que no eren ni joves ni peluts ni d'extrema-esquerra i, com a molt, eren nacionalistes perquè votaven Convergència), s'escandalitzessin amb el que els explicava la benemèrita, i jo que em pensava que no eres d'aquests, tu, nen. L'any 90 ser independentista era pràcticament marginal. Sectari. Era ser-ne, però no dir-ho, que vès que pensarà la gent.

El canvi és precisament aquí. Avui és independentista un jove pelut d'extrema-esquerra. Però també ho són els seus pares. I la senyora Dulores. I un nen de casa bona de Sant Gervasi. Encara no som majoria, en sóc conscient. Però aquest desacomplexament, aquest no amagar-se i sortir de l'armari, que som molts els que pensem igual, és el millor que li ha passat a aquest país durant els darrers vint anys: saber que volem ser.

Més enllà d'estatuts, de finançaments, o d'inversions en infraestructures, només serem si volem ser. I, de mica en mica, cada vegada som més els que ho volem.