Quan hom té per costum trescar per corriols i viaranys perduts enmig de paratges feréstecs i sojornar en boscatges allunyats del brogit urbà, arriba a copsar els sons més purs que la natura ens ofereix.
És aixins, i no d'altra manera, que un servidor ha après a distingir i estimar els refilons del xatrac becllarg, la piuladissa de les mallerenga carbonera, el distret cantissar del fumarell carablanc, el sinistre udol del mussol banyut, l'insòlit xapurreig del xarxet marbrenc, el melodiós grinyolar del xerrasclet, el capritxós parrupeig de la tórtora rogenca, o hasta l'atractiva grinyoladissa del tallarol emmascarat.
Però per damunt de tots els melòdics grunys de les bèsties de ploma, més que les melodioses notes de qualsevol altre moixonet, hi ha un animalet que emet uns refilons dignes de les majors lloances. És una bestioleta que, tot i que en aquestes èpoques de fred tardoral acostuma a hivernar, perviu en la memòria de tots els que hem tingut el goig de sentir-lo.
Ací devall us en deixo una mostra. És una memorable col·lecció de refilons captat durant l'època de zel de l'espècie. Tots els que endevineu de quin moixonet es tracta, entrareu en el sorteig d'un prèmit. Quin? El de sempre: una supscripció gratuïta de per vida al prestigiós diari Què! (re, re...) que podreu recollir cada dematí a qualsevol paperera de l'àrea metropolitana de Barcelona.
És aixins, i no d'altra manera, que un servidor ha après a distingir i estimar els refilons del xatrac becllarg, la piuladissa de les mallerenga carbonera, el distret cantissar del fumarell carablanc, el sinistre udol del mussol banyut, l'insòlit xapurreig del xarxet marbrenc, el melodiós grinyolar del xerrasclet, el capritxós parrupeig de la tórtora rogenca, o hasta l'atractiva grinyoladissa del tallarol emmascarat.
Però per damunt de tots els melòdics grunys de les bèsties de ploma, més que les melodioses notes de qualsevol altre moixonet, hi ha un animalet que emet uns refilons dignes de les majors lloances. És una bestioleta que, tot i que en aquestes èpoques de fred tardoral acostuma a hivernar, perviu en la memòria de tots els que hem tingut el goig de sentir-lo.
Ací devall us en deixo una mostra. És una memorable col·lecció de refilons captat durant l'època de zel de l'espècie. Tots els que endevineu de quin moixonet es tracta, entrareu en el sorteig d'un prèmit. Quin? El de sempre: una supscripció gratuïta de per vida al prestigiós diari Què! (re, re...) que podreu recollir cada dematí a qualsevol paperera de l'àrea metropolitana de Barcelona.
7 comentaris:
Senyor Piritione! això no es fa!! primerament els moixons no hivernen, migren. I segona, m'esperava escoltar algun rossinyol refilant a base de bé i no pas aquests exabruptes del meu estimat Lluís Llach.
Ara mateix no sé si enfadar-me o pixar-me de riure. Què em recomaneu?
Gràcies.
Benvolguda elur, en resposta a la vostra consulta us recomano que:
(1) comproveu com en són, de raros, els moixons francesos, que hivernen i tot;
(2) em perdoneu pels refilons i els exabruptes, puix un servidor també adora Llach (però cal reconèixer que de vegades es deixa anar massa i tot...);
i (3) dilluns al dematí ben d'hora visiteu consavol paperera de l'àrea metropolitana de Barcelona perquè el prèmit és vostre!
i jo que em pensava que hi posaria la Marina Rossell
Doncs jo m'esperava a la Núria Feliu!
Doncs jo també pensava en la Rossell, però hauria estat massa fàcil.
Benvolgut senyor Piritione,
1) Les becades gavatxes hivernen? li agraeixo moltíssim la informació, la desconeixia totalment.
2) Perdonat i sí, a vegades Llach s'embala cosa de no dir.
3) quan baixi a Barssalona, no sé pas quan doncs sempre fa mandra anar-hi, recolliré el prèmit molt contenta i xiroia, sí senyor. Gràcies.
ui doncs jo he tingut un dejavu raru. he mig recordat un llibre que vaig llegir de petita, el protagonista era un nen i un ocell. com es deia?
Publica un comentari a l'entrada