Vet aquí que una vegada, en un llogarret molt, molt petit, conegut amb el llamatiu nom dels Omellons (repeteixo: els Omellons) hi vivia una senyora tant drogodependent que tenia el sistema nerviós central un mica deteriorat. Aquesta senyoreta politoxicòmana es cognomenava Garcia (el nom de pila no és important a efectes de la moralina del cuentu, però resulta que es deia Josep Enric. Sí, era una senyoreta rara).
La senyoreta Garcia, cada cop que picava per telèfon a algú castellà per motius èquits (no necessàriament relacionats amb la seva afició als estupefaents), com per exemple per donar-se d’alta a la Tarifa Caballo de Orange, deia:
- Hola, soy la señorita Josep Enric Garcia. Gar-ci-a. Ge, a, erre, se, i, a. Se lo voy a letrear porque es un poco complicado: "Ge" de grunyidor, "a" de abraonament, "erre" de ronsejaire, "se" de ceballot, "i" de iconòlatra i "a" de antanàclasi.
I com que sempre, des de l'altra banda del telèfon, una interlocutora castellana li responia: disculpe doña Yuseanrí pero no entiendo que me está diciendo, ella insistia.
- Garcia! He dicho Garcia. Gar-ci-a. Lo voy a repetir mas despacio: "Ge" de grunyidor, gru-nyi-dor. Me entiende, señorita? Gru-nyi-dor. Se lo voy a letrear: "Ge" de gargamelló, "erre" de rogenc, "u" de ubiqüisme, "ny" de nyanyo, "i" de il·lació, "de" de dendròmetre, "o" de obnoxi, "r" de rizòfit.
I aixins, la senyoreta Garcia i la seva interlocutora castellana entraven en un bucle lletrejador del qual només podien sortir quan:
a) la interlocutora castellana penjava.
b) a la senyoerta Garcia li entrava la síndrome d'abstinència i es posava a convulsionar i treure escuma blanca per la boca mentre deia no-se-què d'unes granotes liles que hi havia al sostre.
I va passar el temps i la interlocutora castellana i la senyoreta Joan Enric Garcia van ser més o menys felices i tal i van menjar anissos (buenu, la Joan Enric els esnifava, però aixòs ara no ve al cas).
I vet aquí un gat, vet aquí un gos
aquest cuentu té un final sense rima
Moralina: tant important és saber com s'ha de lletrejar com saber com no s'ha de fer(*). Però aixòs, canalla, ja serà matèria d'un altre apunt.
(*algú de lletres podria analitzar-m'ho sintàcticament?)
La senyoreta Garcia, cada cop que picava per telèfon a algú castellà per motius èquits (no necessàriament relacionats amb la seva afició als estupefaents), com per exemple per donar-se d’alta a la Tarifa Caballo de Orange, deia:
- Hola, soy la señorita Josep Enric Garcia. Gar-ci-a. Ge, a, erre, se, i, a. Se lo voy a letrear porque es un poco complicado: "Ge" de grunyidor, "a" de abraonament, "erre" de ronsejaire, "se" de ceballot, "i" de iconòlatra i "a" de antanàclasi.
I com que sempre, des de l'altra banda del telèfon, una interlocutora castellana li responia: disculpe doña Yuseanrí pero no entiendo que me está diciendo, ella insistia.
- Garcia! He dicho Garcia. Gar-ci-a. Lo voy a repetir mas despacio: "Ge" de grunyidor, gru-nyi-dor. Me entiende, señorita? Gru-nyi-dor. Se lo voy a letrear: "Ge" de gargamelló, "erre" de rogenc, "u" de ubiqüisme, "ny" de nyanyo, "i" de il·lació, "de" de dendròmetre, "o" de obnoxi, "r" de rizòfit.
I aixins, la senyoreta Garcia i la seva interlocutora castellana entraven en un bucle lletrejador del qual només podien sortir quan:
a) la interlocutora castellana penjava.
b) a la senyoerta Garcia li entrava la síndrome d'abstinència i es posava a convulsionar i treure escuma blanca per la boca mentre deia no-se-què d'unes granotes liles que hi havia al sostre.
I va passar el temps i la interlocutora castellana i la senyoreta Joan Enric Garcia van ser més o menys felices i tal i van menjar anissos (buenu, la Joan Enric els esnifava, però aixòs ara no ve al cas).
I vet aquí un gat, vet aquí un gos
aquest cuentu té un final sense rima
Moralina: tant important és saber com s'ha de lletrejar com saber com no s'ha de fer(*). Però aixòs, canalla, ja serà matèria d'un altre apunt.
(*algú de lletres podria analitzar-m'ho sintàcticament?)
5 comentaris:
Aquest esgarrifós document no dista gaire de la realitat. Ben trobada la dramatització. Ja és ben cert que hi ha persones que no saben comunicar-se, com també n'hi ha que no entenen res de res. Si posem a dos espècimens d'aquests ben junts els danys cerebrals dels espectadors poden ser irreparables.
G-e-n-i-a-l...g de garrover, e d'elefant, ene de niu, i d'iguana, a d'amor, ele de la iaia té caspa...:)
Prenc nota per lletrejar el meu cognom, força més llarg que no pas Garsia, a la propera jazztelista que em truqui. Gràcies, això és obra social no el que fan les caixes!
Pobra senyoreta Josep Enric. L'entenc. Ha pensat en anar a El gran dictat? Per cert, t'has deixar: "L" de elefante... un clàssic!
Jo sóc d'aquells que he de lletrejar una de les lletres dels meus dos cognoms per tal de que me l'escriguin correctament.
X amb la lletra X, i Y, amb la lletra Y.
Potser afegiré, a partir d'ara, X, amb la lletra X de X, i Y, amb la lletra Y de Y.
Creieu que me'n sortiré?
Publica un comentari a l'entrada