Glucosa

I ara, en el marc de l'aclamada sèrie Coses que no importen bembé re a dingú, heus ací l'evolució del meu nivell de glucosa en suero durant els darrers nou anys, presentat en forma de gràfic (pels de ciències) i de taula (també pels de ciències)*. No cal dir que, com sempre, tot és basat en datos reals.

 

Evolució del meu nivell de glucosa en suero durant els darrers nou anys, presentat en forma de gràfic. 

Font: el·laboració pròpia, que sempre és més guai

Evolució del meu nivell de glucosa en suero durant els darrers nou anys, presentat en forma de taula. 

Font: el·laboració pròpia, que sí, que és guai, però cansa...

(*) Els de lletres poden convalidar la lectura d'aquest apunt llegint aquest interessantíssim (noti's la cursiva indicant cert rintintín) recull de poemes dedicats al sucre, que no és bembé el mateix, però ja farà el fet.

I cinc

Un diumenge qualsevol a la part alta de Barcelona.

Hivern. Tres quarts i mig tocats de les vuit A.M. del dematí.

Encara és negra nit, però mirant cap a mar s’intueix l’inici d’un dia clar (suposo). Fa una mica de fred (suposo) El carrer encara és desert (suposo, també, perquè, de fet, no hi sóc).

Si no fos festa, veuríeu com un servidor mena els seus passos cap a l'oficina tot saltironejant. Tris-tras. Tris-tras. Escoltant música per l'emapetrès. Tris-tras. Tris-tras. Ajustant el ritme dels seus passos al ritme d’una Funny Little Frog. Tris-tras. Tris-tras. Alehop.

Però avui és diumenge i no m’hi veureu. Perquè sóc a casa. Dormint.

Perquè avui és festa. Festa grossa.

Perquè avui el Zinc no en fan un. Ni dos. Ni tres. Ni quatre. Avui el Zinc en fa cinc. Cinc anys.

Uf.

No ho hauria dit mai. Cinc anys. Un lustre. Mitja dècada. Una vintena part de segle. Uf.

Mira que n’he explicat de coses en cinc anys. I mira, també, tu, vés, si n’explicaré, de coses, en els anys que (suposo) vindran. Però el millor de tot és el que no sabeu. El millor són les coses que no us he explicat. Les que no us explicaré mai. I jo ja m’entenc.

I tu, també.

Avui és festa. Festa grossa. Perquè ja fa cinc anys d'això i... què voleu que hi faci si m'agrada que sigui aixins?

Scan Ear

Després d'haver revisat per enèssima vegada la filmografia completa de Werner Herzog, Kenji Mizoguchi, Carl Theodor Dreyer, Rainer Werner Fassbinder i Joel Joan, he pres la determinació de presentar-me al Prèmit al Més Millor Curtmetratge Documental (PMMCD) en la propera edició dels premis Gaudí (gala que, molt probablement, se celebrarà al lavabo de senyores de l'estació de Renfe de Plaça Catalunya, i encara sobrarà puestu).

Amb una proposta arriscada i transgressora, un servidor ha apostat per la meta-realitat. Sí , benvolguts lectors, benamades lectrius, posant en perill la pròpia  integritat, m'he escanejat l'orella!

El resultat és aquest esfereïdor docu-reality:

(Ah! I de cara al proper llençament en DVD, he estat treballant una mica en els extres; aquí trobareu un avenç del making of)

Definició

apunt

1 m. [LC] [AR] Dibuix o pintura feta de pressa, amb poques línies o pinzellades, d’una cosa que hom té al davant, i que serveix per a recordar-ne la figura, la disposició, el color, etc. D’aquell molí, en tinc un bell apunt fet per la Beatriu.

2 m. pl. [LC] [PE] Notes més o menys sumàries preses en llegir un llibre, un document, etc., en escoltar una explicació, un discurs, etc., per ajudar-ne la recordança o aprofitar-les a qualsevol altre fi. Quan voldràs estudiar aquesta lliçó, et deixaré els apunts que vaig prendre a classe.

3 m. [IN] [LC] Text que un internauta publica en un fòrum o en un bloc. Trobo que fa molt temps que en Zinc no fa cap apunt al seu bloc; hasta començo a estar una mica amb ànsia i tot: algú sap si li ha passat algo?

Propòsits

Som trenta-u (31) de desembre i l'home dels nassos superlatius vol acabar l'any com cal.

Mira enrere i recorda que, l'any passat, el va tancar amb un recull de trenta-un (31) despropòsits. I de la mateixa manera que els propòsits es fan per no complir-los, s'adona que els despropòsits deuen ser fets (ai las!) per complir-los. Perquè tot i no haver pernoctat (encara) a Albània, alguna cosa de les no previstes han acabat passant.

L'home dels nassos superlatius es pregunta com pot acabar l'any com cal.

Per un moment es planteja tirar de llistes: llibres llegits (massa íntim per parlar-ne), pel·lícules vistes (massa llarg per encabir-ho en un post), llocs on ha menjat bé (massa extraordinari per poder-ho explicar), sessions de sexe per recordar (massa daixonses per dallonses)... Al cap i a la fi, troba que ningú no n'ha de fer bembé re del que ha llegit, vist, menjat o follat aquest any. O sí, però ara no. I que si algun dia vol parlar-ne, ja en parlarà, però avui no en té ganes.

L'home dels nassos superlatius no acaba de trobar com fer-ho.

També es planteja repetir la llista de despropòsits (que, ai las!, es fan per complir-los), incloent-hi coses tipu ser nomenat Cònsol de Sant Vicenç i les Grenadines o fill adoptiu dels Omellons (repeteixo: els Omellons). O, per fer-ho d'una manera més ortodoxa (obro parèntesi. Cada cop que sento la paraula ortodox em ve al cap la reina Sofia. Mira, tu, si, vés, sóc raro. Però més raro és aquest post i ningú no pot negar que és dels millors que mai s'ha publicat a la catosfera. Tanco parèntesi), per fer-ho d'una manera més ortodoxa, deia, podria fer un llista de bons propòsits pel 2011.

L'home dels nassos superlatius, però, hi reflexiona una mica més i s'adona que, per molta voluntat que hi posis, la deesa esquiva i condormida que mena els governalls de l'atzar (toma ya!) és qui té, per bé o per mal, l'última paraula.

Per tot això, l'home dels nassos superlatius renuncia a fer cap llista de bons propòstis, perquè el que hagi de venir, vindrà. I punto.

Ara bé, posats a triar, que el que hagi de venir, sigui bo.

Que ho serà. Segur.

Bon Nadal!

Tetes

Confesso (i és rigorosament cert) que, cada matí, havent-me dutxat, m'aplico a la cara una crema que ve en un pot rosa moníssim que, en teoria, m'ha de retardar l'aparició de les arrugues (concretem: LIERAC Hydra-Chrono - Fluide fraîcheur - Peaux normales et mixtes). I mentre ho faig, penso coses.

Penso que sovint fullejo (amb perdó) l’Elle. I la Telva. I la Woman. I també la Marie Claire, de la qual m’agrada especialment la secció Mis cincuenta mejores amigas y yo. També repasso amb fruïció dissimulada (pel que puguin dir) l’Habitania que, cada mes, puntualment, em trobo damunt la tauleta del sofà. Reconec, amb fingida desgana i aparent desinterès, que no està malament del tot, malgrat que, per ser sincer, considero que hi ha cases moníssssssimes. També repasso per sobre, si accidentalment em cauen a les mans, un Lecturas, un Hola o, (i aquí em poso dempeus i demano una ovació i una reverència, però no ho digueu a ningú que negaré haver-ho fet) el Cuore.

I també penso que, darrerament passo cada cop més temps enganxat a Antena Nova (el canal d’Antena 3 dedicat al públic femení que, casualment, sempre enganxo quan faig zàpping, perquè jo no les miro aquestes coses). Em distreuen les senyores del How Clean Is Your House. I la gent que se sotmet a un Extreme MakeOver. I la rapidesa del lampistes de l’Extrem MakeOver (Home Edition). I la mala llet del xef Ramsey de Hell’s Kitchen. I el curiós estilisme del Josie. Però no tot s’acaba amb la tele: també hi ha les pelis del Hugh Grant. I de la Jennifer Aniston. I penso que, ara que ve Nadal, potser, casualment, i després de fer-me pregar una mica, accediré a veure una altra vegada Love Actually (gran, grandíssima pel·lícula, ara que no em sent ningú).

I penso que, potser gràcies a tot això, he après coses tan importants com, per exemple, saber reconèixer la marca del maquillatge de la Betty de Mad Men veient només la caixeta que treu al tocador del lavabo de Le Lutece quan es retoca el coloret (és Chanel, i jo tot solet ho he sabut veure).

No, jo (encara) no em maquillo, però confesso (i és rigorosament cert) que cada matí, després de dutxar-me, m’aplico a la cara una crema que ve en un pot rosa moníssim que, en teoria, m’ha de retardar l’aparició de les arrugues (per si algú s'ho ha perdut: LIERAC Hydra-Chrono - Fluide fraîcheur - Peaux normales et mixtes).

I penso que cada cop ho tinc més clar: tetes.

Sí. Algun dia d’aquests m’acabaran sortint tetes.

Life Music Player

Quan ja ets dins el llit, just abans de tancar els ulls, patapam, et salta una finestra emergent que t’avisa que el teu navegador vital té actualitzacions pendents d’instal·lar: acceptes, cancel·les o vols veure’n els detalls? És tard i tens son, però fas un esforç i mentalment cliques Veure’n els detalls. T’apareix un llistat interminable d’actualitzacions de complements i de nous gadgets pel teu navegador. Els repasses per sobre i, sense saber perquè, t’atures en un que et crida l’atenció: Life Music Player. LMP. La descripció és prometedora: un cop instal·lat, com si visquessis en una pel·lícula, el complement et posa automàticament un fil musical a la vida, de manera que, quan arribes a casa, abans d’obrir la porta ja pots intuir per la música que sona, si estàs a punt de relliscar còmicament i tirar per terra la mitja dotzena d'ous que acabes de comprar, o bé si et trobaràs un assassí en sèrie que t’esquarterarà damunt del marbre de la cuina.

Les prestacions et convencen i cliques l’Accepta. La instal·lació és sorprenentment ràpida, de manera que al cap de pocs segons ja tens la darrera versió de l'LMP implementada al navegador. Només cal reiniciar el sistema per a què els canvis tinguin efecte.

Tanques els ulls i et reinicies. Demà, a les 6:35, veuràs si la cosa funciona.

Somriu

Sense saber ben bé perquè, mentre camines tot sol Via Augusta avall, tris-tras, tris-tras, se’t mig escapa un somriure. Primer per vergonya, després per prudència, l’intentes dissimular, no fos cas que algú et prengués per boig. O, pitjor encara, per feliç. Però no pots: com més ho intentes, més creix. El somriure creix i se t’escampa per tot el cos: cap, tronc i extremitats, sobretot extremitats. I sense saber ben bé perquè, et venen ganes de saltironejar, alehop, alehop, com la fadrina que va a la font, Via Augusta avall, refilant com un ocell i saltant com una daina. I de saludar amb la mà els porters, i els escombriaires, i les mames que porten els nens a cole, i els repartidors de la Panrico. I penses que si ara et trobessis la senyora Dulores li demanaries si et concedeix aquest ball, que la vida són quatre dies i no sempre hi ha pinyons.

Somrius. I tot plegat, sense cap motiu aparent. Tot i que la banda sonora que t’acompanya potser hi té alguna cosa a veure.

La banda sonora i el pont que s'acosta, esclar...

La Llessi i la senyora Conxitín

D’una banda tenim la Yessi (a qui, d’ara endavant, anomenarem Llessi, amb l’objectiu de preservar el seu anonimat). La Llessi treballa en una de les delegacions de l’empresa on també treballa, ai las!, un servidor. Ella ronda la trentena, té estudis i forma part de la primera generació (la nostra) que ha conviscut sempre amb la tecnologia. A més és mona-monííííííssssima de la muerte i se n’aprofita: a falta d’altres virtuts, fa servir els seus encants per tenir el seu cap sempre a favor.

D’altra banda tenim la senyora Conxita (a qui, d’ara endavant, anomenarem senyora Conxitín, amb l'objectiu de preservar el seu anonimat). La senyora Conxitín treballa en una altra delegació de la mateixa empresa on també treballen, ai las!, la Llessi i un servidor. Ella ronda (tot i que hom diria que la supera amb escreix) l'edat de jubilació. Forma part de la generació de la postguerra i, tot i que va anar a col·legi i va aprendre a llegir i escriure (i a fer unes labors moníssimes), tot allò d'important que ha après, li ha ensenyat la vida. Si la veiéssiu, creuríeu haver trobat el mític eslabon perdido. Per això, i per tenir un punt d'arrauxada, el seu cap (diguem-ho finament) no la té en prou consideració.

Un cop fetes les presentacions, anem al gra.

Últimament, la Llessi, la senyora Conxitín i un servidor interactuen sovint. I això perquè? Doncs perquè m’ha tocat coordinar el desenvolupament d'una aplicació informàtica per gestionar datos de l'empresa. Aquesta aplicació s'ha anat implementant progressivament a totes les delegacions, entre les quals, la de la Llessi i la de la senyora Conxitín.

I això m’ha permès constatar (de nou) un fet escruixidor: una d’elles és una autèntica geek i, per tant, està entusiasmada amb la nova aplicació; l’altra és una absoluta analfabeta tecnològica i prefereix seguir fent les coses amb llapis i paper i lletra de redondilla.

Quina és quina? Penseu-hi bé.

I el pitjor de tot és que cap dels caps (visca la polisèmia!) sap valorar el que realment té.

Doncs això. Escruixidor.

Senyores que fan labors (i porres)

 

Què pensa Montilla?

 

Nem per fenya!

Patrimonis

Un cop reunits els òrgans vitals i els set sentits de mi mateix en assemblea general extraordinària celebrada a l’indret de la consciència que regeix les pulsions,  UN Egoista Servidor –i Cagadubtes Ocasional– (a partir d’ara, UNESCO), ha pres la resolució inapel·lable de declarar-te Patrimoni de la Meva Individualitat. 

 

De la Meva Individualitat que, de fet, –ja ho saps– és ben Teva.

Circ

Al principi és només una sospita, però al cap dels anys descobreixes que sí, que és veritat, que al final resulta que la vida (atenció, spoiler!) és un circ.

Un circ esparracat, amb la carpa apedaçada i una troupe atrotinada d'artistes decadents.

La gràcia de tot plegat és que mai no saps quin lamentable paper et tocarà fer. Qui sap. Potser seràs el pallasso de cara pintada d'un blanc patètic; un pallasso dels que fa plorar. O, pitjor encara, dels que fa por. Potser seràs el mag que li fugen els conills del barret i se li caguen els coloms dins la màniga. O l'home falsament forçut, amb panxa prominent i bigoti recargolat, que amb prou feines pot alçar les peses rodones de porexpan negre. O la increïble dona barbuda que, abans de començar l'espectacle, es treu la barba postissa i ven entrades a la guixeta. Qui sap. Potser et tocarà ser el domador de feres covard. O, pitjor encara, el domador de feres valent, però sense braç. O l'equilibrista artròsic que fa tentines a deu metres d'alçada i sempre acaba caient. O el primer trombó de la banda, que sempre entra massa tard. O, pitjor encara, massa d'hora. Qui sap. Potser seràs la venedora de gominoles amb els turmells inflats de tant anar amunt i avall de les grades amb talons de pam. O, pitjor encara, amb més bigoti que la dona barbuda. O el mestre de cerimònies, que ha de presentar l'espectacle més gran del món amb un megàfon que sempre s'acopla. O el nen del públic que, quan ha d'emocionar-se, riu i quan ha de riure té por.

O el fabulós home bala, que diuen que un dia el van disparar tan lluny que mai més ningú no n'ha sabut res més.

Potser seràs algun d'aquests personatge. O, pitjor encara, tots ells. Però un dia, probablement, quan menys t'ho esperis, durant la funció menys concorreguda, sortiràs a la pista convençut que ets el millor acròbata del circ. I aquell dia faràs l'actuació de la teva vida. Gravetat, avui no m'emprenyis. I alehop! I aterraràs amb elegància damunt la sorra de la pista i saludaràs a la concurrència amb modèstia, com dient: no ha estat res, gràcies.

I quan tornis al backstage, el megàfon del mestre de cerimònies no s'acoplarà. I el trombó de la banda entrarà a temps. I els pallassos riuran. I el mag t'oferirà unes flors que es treurà magistralment de la màniga. I fins i tot el domador de feres valent t'aplaudirà.

I quan miris el cel per un forat de la carpa atrotinada, veuràs un puntet de llum: l'increïble home bala, a la seva manera, també s'apuntarà a la festa.

Sexe i cadira

Mentre m'espero a la perruqueria, veig damunt la mítica tauleta de les revistes el no menys mític Cosmopolitan. I, a la portada, una cosa em llama poderosament l'atenció. No, no m'estic referint a les metes de la Jessica Biel (que també), sinó a un titular que apareix al racó de dalt a l'esquerra i que diu Kamasutra en casa!

Com que resulta que, casualment, des de fa un temps, a casa estem intentant conjugar els conceptes sexe i cadira i no acabem de trobar-hi "el què", m'agencio la revista (abans que me la prengui una senyora que s'ha vingut a crepar) viam si m'il·lustra una mica. L'obro i salto directament a la pagina 142 en la qual el titular  de portada s'amplia amb un subtítol prometedor: Convierte tu casa en el Disneyland del erotismo. Ai las!

Les propostes que s'hi fan són força engrescadores. L'extensa descripció de cada suggeriment va il·lustrat amb un pictograma representatiu d'una parella copulant a degut modo, i un exemple d'una escena d'una pel·lícula en la qual els protagonistes forniquen segons la modalitat descrita. Obro parentesi. Entre les parelles mencionades no hi ha ni Mickey ni Minnie, ni Donald ni Daisy, ni Goofy ni... (...ni el que sigui que s'aparella amb un Goofy). Cap personatge de Disney, amb la qual cosa hom gosaria qualificar el subtítol de l'article d'enganyós. Tanco parentesi. Segueixo fullejant (capti's, sisplau, la intenció de la cursiva) les pàgines i paro atenció en alguns exemples que s'hi esmenten:

Sexe i escala. Vale, però no vivim en un dúplex i, per tant, les úniques escales de casa son les de la comunitat (i tampoc es tracta de ser el centre d'atenció del veinat). A més, en materia d'escales, ens fiem més del que digui el mestre que del Cosmopolitan.

Sexe i banyera. A les pel·lícules és fantàstic, però a la vida real és realment incomode. I si hi poses maduixes amb xicolata i una copeta de cava, és MOLT incomode. I creieu-me que sé de què parlo.

Sexe i rentadora centrifugant a 1000rpm. La nostra arriba a 1.400 rpm, però al damunt hi tenim la secadora, o sigui que hauríem de descartar aquesta opció...

Sexe i cancell de porta. Aquest, directament, no l'entenc.

Les propostes segueixen i segueixen, però no apareix la cadira per enlloc. I quan estic a punt de rendir-me i cedir la revista a la senyora del meu costat (que deurà buscar-hi sexe i crepat, suposa la meva ment malalta), m'apareix davant dels ulls:

Sexe i cadira. El pictograma és inquietant. Sí, hi ha una cadira. Sí, ell hi seu. Però hi ha quelcom d'extrany: ella està mig de cap per avall, ajaguda panxa enlaire damunt les cuixes d'ell i amb les cames a les seves espatlles. Només de veure-ho em marejo. I entenc perquè nosaltres no hi acabem de trobar "el què".

I em torna a venir al cap el titular (enganyós) de l'article i torno a no entendre la referència a Disney. I penso que seria mes escaient una cosa tipus Convierte tu casa en el Cirque Du Soleil del erotismo.

I em pregunto si realment cal treballar al círcol per fer sexe a degut modo en una cadira.

I de tot plegat en trec una conclusió que ja sabia: que com al llit, enlloc.

Raimon Capdevila Miralles

Observeu el noi d'aquesta fotografia:

No sembla mala persona, oi? Diríem que inspira confiança i tot.

D'ell, us en puc dir poca cosa.

Sé que es diu Raimon Capdevila Miralles. Va nèixer el 3 d'abril de 1980 a Barcelona. Toca la guitarra en un grup i va estudiar no-sé-exactament-què a l'Autònoma. Divendres passat, cap a dos quarts i mig de vuit del vespre va obrir un compte a Facebook. D'això fa només tres dies i ja té 70 (setanta!) amics.

Ah! I encara us en puc donar un altre petit detall: el Raimon Capdevila Miralles no existeix fora del món virtual. Me'l vaig inventar divendres passat cap a dos quarts i mig de vuit del vespre. Ai las!

Com a experiment és força interessant, no? 70 (setanta!) persones que és impossible que el coneguin de re, l'han acceptat com a amic. Amb una mica més de temps, seria fàcil arribar al cent, cinc-cents o mil amics. I això, per un paio que no existeix, no està gens malament.

No deixa de ser curiós això del Facebook. Si t'hi pares a pensar, les conclusions de tot plegat són tan evidents (i bèsties) que me les estalvio.

Tot plegat em fa pensar en alguns gurús-visionaris-titafredes que diuen que, avui dia, si no tens Facebook no ets ningú. Si en coneixeu algun, d'aquests savis, digueu-li al Raimon Capdevila Miralles: amb molt de gust li demanarà amistat.

I si teniu Facebook i l'agregueu, potser farem història.

Senyores que fan labors (versió Jordi Labanda)

(*) Tal com fan a la Vanguardia, podeu completar el diàleg de l'escena amb els vostres comentaris. Entre els més lamentables, rifarem una subscripció de pervida al prestigiós diari Què! (re, re...), que podreu recollir cada matí en qualsevol paperera de l'àrea metropolitana.

Expedició

Estirat al sofà, m'aventuro pels confins de la TDT amb vocació d'explorador. L'objectiu és descobrir; el criteri, l'atzar. La intenció última, aquest apunt.

Premo el quatre. I premo el nou. Quaranta-nou. I l'atzar em porta al Canal Ingeniería. No fan re de re. Em poso dempeus i em trec el salacot: ovació i reverència. Pantalla negra. Metàfora? Ironia? Crisi? Canal de pagament? Unes lletres blanques sobre un requadre blau marí diuen, supliquen, "Descarga fabricante". Sí, però quin? Com trobo el fabricant del canal? O bé hauria de ser el fabricant de la tele? I com el descarrego si la meva tele no té internet? Descarga fabricante. Fascinant. Hipnòtic. Les lletres bellugadisses per la pantalla són com cants de sirena. Descarga fabricante! M'atrapa. No puc canviar de canal. No puc apagar la tele. No puc fugir. No vull fugir. M'hi quedo.

Perquè, ben mirat, jo també estic en mode Canal Ingeniería: ment en negre i lletres blanques que m'hi ballen però que no acaben de voler dir res.

Descarga fabricante, només diuen.

Fascinant, sí. Hipnòtic, també.

Però sense massa sentit per fer-ne un apunt.

Prenc una decisió. Expedició avortada. Per avui, abandono.

El cuentu d’Abí Balà (i els quaranta lladres dislèxics)

Quet aví que una guevada, hi vahia un cínprep que es deia Abí Balà. Un dia, pagessant pel sedert va vuere uns dralles (ruquanta, toncretamenc), que vropaven d’orbir un agamatall amb unes rapaules màquiges, però no se’n torsien:

- Orbe’s, Temas! –dicrava un–.

- Orse’t, Mèsab! –exmaclava un latre–.

- Mobre’s, Seta! –va vropar un certer–.

I així fins a ruquanta guevades. Però no vi hahia marena: la potra de l’agamatall no s’orbia.

Abí Balà s’hi va atoscar i els guidé:

- Lloca de lisdèxics! Si velou que s’orbi la potra, heu de vropar de dir-ho mamalent. Va, tots lahora, peterriu amb mi: Toma’s, Brèsam!

I ruquanta veus van exmaclar lahora: - Obre’t, Sèsam!

I aixins va ser com la potra es va orbir i els dralles van fer seliços per mespre més.


I quet aví un gas, quet aví un got,

asquet cuentu ja fa s’hos.

Molar de la hitsòria: de guevades cal platenjar les coses mamalent querpè tursin bé.

Noia llegint una carta davant una finestra

NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA
Johannes Vermeer 1657-1659

Una altra iniciativa de Relats Conjunts


CONVOCATÒRIA EXTRAORDINÀRIA DE JUNTA DE PROPIETARIS

El senyor Jan Vermeer van Delft, president de la comunitat de propietaris del complex residencial "Castells de tot lo que seria la zona de Flandes", convoca els propietaris de la comunitat a una reunió extraordinària de la Junta.

Lloc: atès que encara no s’han inventat els pàrkings, la reunió es celebrarà a l’estable dels cavalls, que és el que més s’hi assemblaria.

Data: a posta de sol del dia de la fira de Sant Willibrord d'Utrecht, en primera convocatòria o, cas de no arribar al quòrum necessari, en sortir de missa de nou del primer dimarts de lluna plena després de la festa de la Heilig-Bloedprocessie de Brugge, en segona convocatòria.

Ordre del dia (punt únic):

• Avenços en la investigació del robatori dels codonys, magranes i altres fruites dels arbres del jardí de la zona comunitària.

Signat a Antwerpen, la tarda del gloriós jorn de Sint-Calixtus I

El President.