Tornar

Podries sortir a la terrassa a mirar els estels, mentre et fumes un Marlboro darrere l'altre. Fins que s'acabi un paquet. I un altre. I un altre. I tot un cartró. Fins que s'acabi la nit d'avui i arribi el dia de demà. Però no ho faràs perquè, avui, al cel hi ha núvols i, de fet, tu no has fumat mai.

Podries posar música i agafar un llibre. Rayuela amb un fons de Coltraine? No, massa snob. Els Inconsolables amb un fons de Rachmaninov? No, massa profund. La cuina de l'Àvia Remei amb un fons de cuplets de la Feliu? No, també seria massa. Massa de tot.

Podries col·leccionar records, trucar-los una mica per fer-los encara més perfectes, posar-los música i efectes especials i posar-te'ls a la tele per flipar en colors. Però ja és tard, molt tard, i no acabaries abans que la nit d'avui es fes el dia de demà i t'haguessis fumat mig cartró de Marlboro. Si fumessis, esclar.

Podries jugar a inventar-te paraules. Per exemple: poix. És un peix americà piju. Sí, ets brillant, ja ho saps, però és molt avorrit jugar a aquest joc tot sol.

Podries engegar la tele a veure què fan, però només hi ha futbol. Manchester i Bayern. S'acaba i els alemanys guanyen als anglesos. Mira, penses tu, com les dues primeres guerres mundials, però al revés. I et poses a imaginar com deurà ser la tercera i et passen les ganes de mirar més la tele.

També podries engegar l'ordinador, entrar al bloc, i explicar tot això que penses que podries fer però que no faràs. I, sense saber ben bé com, però tenint ben clar el perquè, et ve al cap aquesta cançó...

...i somrius

Audiopost

Gent que, ara mateix, no recordo si han traspassat o no (i no aniré a comprovar-ho a la wikipèdia perquè, sincerament, molt, molt, tampoc m'importa)

• Tony Curtis

• Juanito Navarro

• Nancy Reagan

• Jean Paul Gaultier

• Las hermanas Hurtado (totes tres)

• Glenn Medeiros

• Juanita Reina

• Joaquim Teixidor

• Niki Lauda

• Leopoldo Calvo-Sotelo

• I l'actor que feia de Doña Croqueta

El Lisensiado Osvaldo busca fenya

Aquest matí, anant cap a la fenya, tris-tras, tris-tras, caminant per la part alta de Barcelona, he vist una cosa que m'ha llamat poderosament l'atenció. I sóc tan bona persona que, pensant en la legió de lectors d'aquest bloc, he desenfundat el mòbil i ho he retratat. Heus-ho ací en exclusiva:

Curiós, no?

I fins aquí el post d'avui.






































Ei, què coi feu aquí sota? No us he dit que s'havia acabat el post? Adéu i fins una altra.





























































Va! Que no teniu fenya? He dit que ja està, coi! Bones tardes.



















































No, no... ja veig que sou tossuts. Ja s'ha acabat. ACABAT. FINITO. CAPUT. FINISH.






































Ai las! No ho pilleu, no? Potser si us faig un dibuix...

Tampoc? Encara hi sou? No n'hi ha prou? Voleu que segueixi?

Vale. Doncs segueixo. Però el que llegireu no us agradarà. Ale: m'ho he inventat tot. La veritat és que aquesta tarda, a casa, he agafat uns retoladors Carioca, he escrit aquest anunci en un paper, l'he penjat a la porta de la cuina i l'he retratat.

I ara que ha quedat demostrada la meva capacitat d'inventar coses que no són vritat, però que poden colar, i de publicar-les com si fossin certes, espero que m'arribi ben aviat una trucada per col·laborar en algun medi de la premsa guai d'aquest país, la que no contrasta una merda fins que ja l'ha publicat, o ni aixins, tipo La Gaceta, el Periòdic o, fins i tot, el prestigiós diari Què! (re, re...).

I ara sí que s'ha acabat.

Quatre teulades

Mirada de lluny, Jamaica no és Sant Vicenç. Però caribeja. Mirada de més a prop, Kingston tampoc no és Kingstown, però s'hi assembla. S'hi assembla tant que m'hi quedo. S'hi assembla tant que m'hi quedo i enfilo l'avinguda del bambú amb el posat desemenjat de Monsieur Puntí. Per un camí de fang. Per una nit de trons. Fosca com l' udol d'un llop ferit. Com el pas en fals d'uns Sants Innocents que no són esquerps, però ho semblen. Només ho semblen. Tal com Jamaica sembla Sant Vicenç. O Kingston sembla Kingstown.

L'avinguda del bambú, tot i la pols, és planera. Tan planera que mena a un bordell. Un bordell en una casa de teulada a quatre aigües. Un bordell en una casa de quatre teulades. Una, dues, tres. Quatre. Bat, bi, hiru. Lau.

Lau teilatu.

I, alehop!, ja som a Itoiz, que no és Kingston, que no és Kingstown, que no és Jamaica, que no és Sant Vicenç. Ni s'hi assembla.

Lau teilatu és Itoiz. Lau teilatu són quatre (bat, bi, hiru, lau) teulades. Però també són aquelles quatre (bat, bi, hiru, lau) parets d'aquelles tantes incomptables nits d'estudi. Tantes nits en vetlla per acabar aprovant Química Orgànica amb un cinc pelat. Tantes nits en vetlla i, de fons, de tant en tant, cada vegada que la cinta de 90 (Chrome, obviously) arribava al lloc precís de la cara B, Lau Teilatu. Sense saber què era, escoltava Lau Teilatu. Sense entendre re, escoltava Lau Telilatu. Sense saber perquè, m'agradava Lau Teilatu. Entre estequiometries i formaldehids. Entre aquelles quatre parets de les nits en vetlla d'una ciutat que, ai las!, era a escassos 40 minuts dels Omellons. I no ho repeteixo perquè ja ha quedat prou clar.

O sí. Sí, ho repetiré. Perquè acabi de quedar clar. Perquè, per atzar o per ventura, tot està connectat. Sant Vicenç i Jamaica. Jamaica i l'avinguda del bambú. L'avinguda del bambú i un bordell. Un bordell i Itoiz. Itoiz i la química orgànica. La química orgànica i els Omellons. Tot. Sant Vicenç i els Omellons. Sí, ho repetiré.

Bat, bi, hiru. Lau. Lau Teilatu.

Lau teilatu gainian
ilargia erdian eta zu
goruntz begira,
zure keia eskuetan
putzara batekin... putz!
Neregana etorriko da
ta berriz izango gara
zoriontsu
edozein herriko jaixetan.

The Royal Philharmonic Orchestra Goes to the Bathroom

And Now For Something Completely Different:

#1: Mr. Miquel Català Solé, Mayor of Els Omellons
(front view)

#2: Mr. Miquel Català Solé, Mayor of Els Omellons
(seen from the side)

#3: Mr. Miquel Català Solé, Mayor of Els Omellons
(as #1, but upside down)

Funcions d'estat

A tercer de BUP, el Grifell ens va introduir a la termodinàmica. Ens parlava de la temperatura. De la pressió. Del volum. De l’entalpia. De l’entropia. I de les funcions d’estat.

Les funcions d’estat, deia el Grifell, són aquelles que només depenen de l’estat inicial i de l’estat final del sistema, i no del camí que recorre aquest sistema per anar d’un estat a l’altre. I com que no m’explico, val més que posem un exemple.

Anem a suposar que agafem el senyor Venanci de Girona (que té sis fills) i que el pengem d’un globus aerostàtic a cinquanta metres d’altura. A aquesta alçada, el senyor Venanci de Girona tindrà (a més de sis fills) una energia potencial èquits. Però suposem que deixem anar llast i el senyor Venanci de Girona (que té sis fills i una energia potencial èquits) s’eleva fins als confins de la troposfera, a deu mil metres d’altura. En aquest estat final, el sistema (és a dir, el senyor Venanci de Girona), tindrà sis fills i una energia potencial igriega. I, ai las!, resulta que, com que l’energia potencial és una funció d’estat, no importa si el senyor Venanci de Girona arriba als deu mil metres d’altura pujant directament en vertical des dels cinquanta metres inicials, o bé hi arriba després d’haver fet escala a els Omellons (repeteixo: els Omellons) per fer un cafè. A deu mil metres d’alçada l’energia potencial del senyor Venanci de Girona sempre serà igriega, independentment del camí seguit per arribar-hi.

I això m’ha portat a pensar en tu.

Us explicaré un secret. Cada matí, abans de sortir del llit, abans posar els peus a terra, abans fins i tot d’obrir el llum, ens fem un petó. Ens busquem a les fosques, d’instint, mig burlant el somieig. I ens trobem. Sempre ens trobem. I així comencem el nostre dia.

I ja que hi som, us explicaré un altre secret, que a hores d’ara ja no ho és tant. Cada nit, quan ja som dins del llit, just abans de tancar el llum, abans de caure rendits pel cansament acumulat, ens fem un petó. I així acabem el nostre dia.

Tot i que el Grifell mai no ens ho havia explicat, els teus petons també són una funció d’estat. Cada matí, després del primer petó, saltem del llit i se’ns obren una infinitat de camins. I no tots són precisament planers. Però independenment que el dia enfili un camí més o menys costerut, menys o més ple de sots, sé que al final d’aquest camí hi ets tu. Perquè tots els camins menen a tu. I als teus petons de bonanit, que són l’estat final perfecte del nostre sistema. Aquest plaent estat final que no depèn en absolut del camí seguit, perquè sempre, sempre, sempre, per mil camins que caminem, sempre és el mateix. Igual de perfecte. Igual de plaent.

Perquè, al capdavall, tu, jo i els nostres petons som pura termodinàmica.

Retrato robot

Si hi ha una sala que em llama especialment l'atenció del Museu de Cera és aquella on s'hi representen els antics Comtes de Barcelona, Besalú, Pallars, Urgell, Cerdanya, Conflent, Empúries, Rosselló o els Omellons (repeteixo: els Omellons). En entrar a la sala és hasta maco de veure com els Ramons Berenguers es barregen amb els Berenguers Ramons; o com els Borrells Ramons alternen amb els Ramons Borrells, amb franca* germanor i companyonia.

Però com sabem que totes aquestes figures de cera s'assemblen als originals? Com? Eh? Com?

Pues resulta que, ai las!, no hi ha manera humana de saber-ho. I encara diré més. Però ho diré després d'un punt i apart, que aixòs que diré és tan gros que bé que s'ho mereix.

Benvolguts lectors, benamades lectrius, aquests personatges se'ls inventen! Vivim enganyats! En realitat, per fer un Jaume I, un Hug III, o un Ermengol VII, fan servir el mateix motllo. Només varia una mica el color de la barba i la vestimenta i au, ja en tenim un altre, i que vingui algú a contradir-nos. Alehop.

Aquest sentiment de veure una fesomia i no saber si realment s'assembla a l'original, és altament frustrant. I el vull reproduir en aquest post per tal que tots entengueu com em sento quan veig pransemple Sanç I, o Ponç II, O Teve III en cera. I és per aixòs que, desafiant el meu preuat anonimat, m'he fet un retrato robot a mi mateix i l'he penjat aquí sota perquè tothom es meravelli de com m'hi assemblo.

Frustrant, oi?

Us convido a una Fanta Limón que visiteu aquesta pàgina, us feu un retrato robot i el pengeu al vostre bloc, com si aixòs fos un d'aquells memes que solien córrer antas per la blocosfera i que, gràcies a Déu, han desparegut.

Uniu-vos-hi-la-en-ho'li tots i totes! Infestem la catosfera de retratos robot!


*franca, com volguent dir... (mola, no?)

Inventari de la meva cartera

Un bitllet de 10. Un bitllet de 5. La targeta del Caprabo. El carnet de la Biblioteca. El carnet del gimnàs. El carnet de l’Abacus. Una T10 d’èquits zones gastada. Una T50/30 d’èquits zones que caduca el 10 de febrer. Dos tickets del metro de París.

El DNI. El carnet de conduir. El carnet de la Mútua. La targeta de la Seguretat Social. La targeta del CAP. La targeta de fitxar a la fenya. La targeta amb el telèfon de la Sílvia, la nostra banquera de capçalera del banc#1. La targeta de dèbit comuna del banc#1. La Visa comuna del banc#1. La targeta de dèbit del banc#2. La Visa del banc#2. La targeta de dèbit del banc#3. La Visa del banc#3. La targeta de codis del banc#1. La targeta de codis del banc#3. La targeta d’un agent d’assegurances.

Una foto de la senyora Piritione. Una foto de la neboda (sola). Una altra foto de la neboda (amb un servidor, que és el tiet). Dues entrades de cine de Sherlock Holmes. Dues entrades de cine d’Avatar. Dues entrades de cine de El Erizo. Dues entrades de cine de Love Happens (pregunto: és greu?). Dues entrades de cine de Los Fantasmas de mis ex-novias (ja responc jo: sí, molt greu).

Un resguard de l’òptica per anar a recollir les ulleres de sol noves. Un calendari-estampa de Santa Teresa de Lisieux. Dos segells de 32 cèntims. Dos vals de descompte del 10% de l’Abacus. Un ticket d’un regal de reis. Un altre ticket d’un altre regal de reis. El ticket de la nostra primera cervesa a París (al Café Palais Royal, 202 rue St-Honoré; 8,60 €). Un dècim de la loteria de Reis, concretament el numbro 35525, premiat amb 20 € (que en realitat són 10, perquè anàvem a mitges amb el meu germà). Cinc punts-regal d’una benzinera.

La llista de la compra de Nespresso (2 Decaffeinato, 4 Vollutto, 2 Roma, 2 Arpeggio. Ah! I 1 Vivalto, hasta per provar-lo)

I ja està.

I quatre

Un dissabte qualsevol a la part alta de Barcelona.

Hivern. Tres quarts i mig tocats de les vuit del dematí A.M.

No plovisqueja, però fa un cel gris. Un servidor mena els seus passos cap a l'oficina, tot saltironejant. Tris-tras. Tris-tras. Alehop. Tris-tras. Tris-tras.

Ai, no! Que els dissabtes no treballo! Ho retiro: sóc a casa. Dormint. No sé quin temps fa. Avui per l'MP3 no refila dingú. Ni la Bartoli, ni els Fratellis, ni Bach, ni Bruce, ni Debussy, ni el Gianmaria. Dingú: avui feu festa.

Festa grossa.

Perquè el dia es fred. I gris. Però maco. Perquè sí. Perquè tot. Perquè encara hi sóc. Perquè encara hi ets. Perquè encara hi som. Perquè un. Perquè dos. Perquè tres. Perquè mil. Perquè tot. Perquè tu.

I perquè avui en Zinc fa quatre anyets i... què voleu que hi faci si m'agrada que sigui aixins?

Espelmes

De vegades compto coses.

Obro parèntesi. Permeteu-me que introdueixi un dato perquè els nens i nenes que llegeixin el post en treguin un profit moral: a priori, les coses val més comptar-les que no pas esnifar-les. Tanco parèntesi.

De vegades compto coses, deia. Puc, pransemple, comptar quatre-cents trenta-sis (436) graons. O hasta setanta-una (71) culleres.

Avui, a casa, en un moment de soledat, un servidor ha comptat espelmes.

Amb tal propòsit he obert el calaix de sota la tele i he comptat seixanta (60) espelmes noves, petites, de tonalitats rosades/vermelloses/morades, que fan olor. I he comptat també dotze (12) espelmes noves petites (però no tant com les d'abans) de tonalitats verdoses que també fan olor. I he comptat també sis (6) espelmes noves d'aquestes no-tan-petites-com-les-d'abans-que-també-fan-olor però de tonalitats rosades/vermelloses/morades . I n'he comptat una (1) de grossa de color de cera pròpiament dit, mig consumida, i que no em consta que faci olor de cap mena. I també n'he vist una (1) de grossa i blava mig consumida que en teoria fa olor però com que és d'IKEA em sembla que ja l'ha perduda tota.

I després he tancat el calaix i he mirat la tauleta de davant el sofà i he vist, al prestatge de sota, un portaespelmes de fusta amb nou (9) espelmes mig consumides del tipo petit-però-no-tant-com-les-d'abans, de tonalitats rosades/vermelloses/morades que també fan olor. I al damunt de la tauleta he vist una (1) espelma grossa, prismàtica, de color cera, mig consumida.

I després he mirat dins l'aparador del menjador i he vist tres portaespelmes amb sengles tres (3) espelmes mig consumides petites (no tipu no-tan-petites-com-les-d'abans-que-també-fan-olor, sinó simplement petites-que-fan-olor) de tonalitats rosades/vermelloses/morades.

I després he mirat damunt la taula del menjador i he vist un portaespelmes molt xulo amb una (1) espelma petita mig consumida de tonalitats rosades/vermelloses/morades.

I després he mirat al costat de la tele i he vist dues (2) espelmes, una mitjana i una gran, de color gris i morat, consumides però no gaire.

I després he anat al rebedor i he vist tres (3) espelmes no consumides de cera d'abella natural (natural la cera, no les abelles, que també ho deuen ser, però jo no m'hi poso, que aixòs cadascú s'ho sap i les abelles també s'ho deuen saber, però avui en dia no es pot posar la mà al foc per re ni per dingú)

I després he anat al lavabo gran i he vist, entre les dues piques, tres (3) espelmes consumides però no gaire, de tonalitats grisoses (puix imiten, amb gran encert, tres pedres).

I després he anat a l'habitació i he vist dues (2) espelmes no consumides, no gaire grans, de color blanc, dins de sengles recipients de cristall de mentida, amb unes pedretes naturals com a base de les esmentades espelmes.

I després he tornat al lavabo i he fet un pipí.

I després he anat a l'estudi i, dins el cistell de la dreta de sota el moble, a la caixa on guardem els fanals que a l'estiu posem a la terrassa, esperava trobar-hi una (1) espelma groga que és la mare de totes les espelmes i que va dins d'un recipient de terrissa i té un ble que és com la cua d'una vaca i que en teoria fa olor i espanta els mosquits però només l'hem encès una vegada perquè ens va costar molt (però molt) apagar-la i per poc no cremem hasta l'arbre dels veïns. Però no l'hi he trobada, tot i que l'hem de tenir en algun puestu i per aixòs l'he comptada. I, en canvi, dins del cistell, hi he trobat dues (2) espelmetes mig consumides amb els angelets de Rafael pintats.

I després he fet memòria i he recordat que al traster, amb les coses de Nadal, hi tenim una (1) espelma grossa de color cera que forma part d'un centre de taula. I dues (2) espelmes vermelles grans mig consumides, que en teoria fan olor però com que són d'IKEA ja la deuen haver perduda. I encara una (1) altra espelma verda petita no consumida dins d'una mena d'estructura d'arbre de Nadal petit i metàl·lic.

I després he agafat una calculadora i he sumat espelmes. I me n'han sortit cent-onze (111),

I després he pensat que a casa només som dos i que, per tant surten cinquanta-cinc (55) espelmes per cap.

I finalment he pensat que cinquanta-cinc (55) espelmes per cap pudé són moltes espelmes. I per comprovar-ho, he extrapolat aquest numbro a la bonica població dels Omellons (repeteixo: els Omellons).

I resulta que els Omellons (repeteixo: els Omellons) té dos-cents quaranta-un habitants i, per tant, hi deu haver nadamés i nadamenus que tretze mil tres-centes setanta-cinc (13.375) espelmes.

I aixòs sí que són moltes espelmes

I vist aixins m'he adonat que, ben mirat, cent-onze (111) espelmes no són tantes espelmes. I que pitjor seria si visquéssim als Omellons.

O no?

Regal invisible

No ens enganyem: un amic invisible sense poder anar a comprar el regalo als xinos és un amic invisible raro.

Tot i això, benvolgut Ramon d'Opinàlia, m'he esforçat al màxim per tal que el present present (visca la polisèmia!) estigui a l'alçada de la fantàstica Luma Tweeze, pinza para cejas con luz y lupa + cepillo (disponible als xinos de sota casa per 4,59 €) o del mític Desextreser Electrico (disponible al mateix puestu per només 4,79 €).

Aixins doncs, Ramon, prepara't per posar aquella cara de circumstàncies tipo ui, sí, quina il·lusió que em fa, és just el que necessitava, que tots posem quan obrim el regal de l'amic invisible, perquè just aquí sota tens el teu!

Coses que no he fet aquest any (i que, probablement, tampoc no faré l'any que ve)

Sotmetre'm a una rinoplàstia. Escabetxar sardines. Pernoctar a Albània. Refundar el PSUC. Modificar la norma ISO 8601. Autolesionar-me per llamar l'atenció. Veure jugar l'Sporting Cristal a l'Estadi San Martín de Porres (districte de Rímac, Perú). Menjar cargols. Fer l'arrel quadrada de 5678494,23. Memoritzar l'Acte IV de Macbeth (en anglès, of course). Sopar amb Isabel Coixet. Comprar-me una Bonzai Chopper per tallar carbassons en juliana. Disfressar-me de Dionisio Aguado García (per Carnaval, s'entén). Penjar un retrato del senyor Venanci de Girona (que té sis fills) al bloc. Fer una vaga de fam (o de set). Fer un duet amb Ringo Starr. Desfilar per Givenchy a Milà. Descanviar trenta-cinc mil de les "antigues pessetes" per sis mil tres-centes trenta-set de les antigues corones eslovaques. Llençar un spiculum contra Ted Kulongoski, governador d'Oregon. Escombrar el hall del Teatre Nacional de Catalunya. Irradiar llum fosforescent. Robar dos-cents cinquanta grams de pernil dolç tallat ben fi. Riure veient Polònia (o Crakòvia). Lluitar a la batalla de les Termòpiles a favor del bando persa. Posar un aleró al Fiat Punto. Fer un posado en bikini amb la Norma Duval (de cara al bon temps, esclar). Votar el tripartit. Invertir en Nueva Rumasa. Obrir una merceria a les afores de Tbilisi. Mossegar-me les ungles (dels peus). Anar a classe de clavicèmbal cada dijous de 6 a 8 de la tarda.

I desitjar a tots els amics, saludats, coneguts, lectors i lectrius, un venturós i hasta pròsper any 1673!!!

E lucevan le stelle

Creieu en l'esperit de Nadal?

Matins.si. Matins.no.

Avui, el Cuní, amb el seu habitual posat de a-mi-no-em-contradiu-que-sóc-l'amo-i-si-em-porteu-la-contrària-us-foto-fora-i-espereu-que-acabi-la-frase-per-molt-llarga-que-us-sembli-abans-de-dir-res-vosaltres, ha definit el Nadal com la festa de l'exaltació màxima de les sensacions.

Potser té rao, penso. Però ho dubto.

Però després rectifico.

Té (gairebé, perquè Nadal és molt més) tota la raó.

E lucevan le stelle,
e olezzava la terra
stridea l'uscio dell'orto
e un passo sfiorava la rena.

Aparentment, això no és nadalenc. Bé, de fet, tret de context i posat en un post el dia abans de Nadal, sí sembla un altre poema dels molts que parlen d'aquesta Nit.

Però ai las! Resulta que, quan ho contextualitzes i mostres la trampa, no en té res, de nadalenc.

O sí.

Sí, de fet, sí. Per mi aquests versos fan Nadal. Perquè parlen de sensacions. Perquè emocionen. Perquè molen. Perquè lucevan le stelle. I perquè olezzava la terra. I això també és Nadal.

Que tingueu tots i totes, benvolguts lectors, benamades lectrius, un molt Bon Nadal!

Bratislava Christmas Market (tragèdia en un acte)

Una altra iniciativa de Relats Conjunts

Acte primer (i únic):

Fira de Santa Llúcia de Bratislava. Tres quarts tocats de set del vespre. Plou i fa fred. Dues senyores eslovaques s'aturen en una parada de garlandes eslovaques i gènero similar, també eslovac, regentada per un venedor eslovac.


Clienta eslovaca#1: Dobrý večer. Dal som veľa imelo, prosím?

Venedor eslovac: Nie.

Clienta eslovaca#1: Ako povedal?

Venedor eslovac: Aká časť nie nerozumiete?

Clienta eslovaca#2: Oh! Aká drzosť! Ste drzý!

Venedor eslovac: A tie zlé suka!

Clienta eslovaca#1: Ako sa opovažuješ povedať to môj priateľ? Huh? Ako? Žiadne kočička!

La clienta eslovaca#1 passa a l'altra banda del taulell i comença a estossinar el venedor eslovac amb el bolso (a la ronyonada, que és on fa més mal).

Clienta eslovaca#2: Rovnako tak, zákazníci slovenský # 1, seru na neho ťažké!

En sentir l'aldarull, un policia eslovac efeminat s'atansa per veure viam què passa.

Policia eslovac efeminat: Ja som slovenské polície a chcete vedieť, čo sa stane.

Clienta eslovaca#1 (panteixant): Nič, nič ... Seals teraz...

La clienta eslovaca #1 i la clienta eslovaca #2 surten d'escena fent grans reverències. El policia eslovac efeminat pica l'ullet al venedor eslovac i, mentre baixa el teló, se'l repassa de dalt a baix i li pregunta amb picardia:

Policia eslovac efeminat: V koľko hodín ste blízko, zlato?


Fi de l'acte primer (i, gràcies a Déu, únic).

14-D

Avui som set a esmorzar. Seiem. El Manolo, personatge entranyable, ens demana que qué queremos. Contestem per ordre. Cortado. Del día y café con leche. Del día y Cocacola. Descafeinado de sobre. Del día y agua natural. Uno de jamón y un te con hielo. Un tallat.

El del tallat sóc jo. Sempre passa el mateix. Tots (o gairebé tots) som catalans dels que encara enraonen en català. Però tots (o gairebé tots) demanem els cafès en castellà. Perquè el Manolo ens ho demana així. I el Manolo és un personatge entranyable, a qui cal tractar bé. Deferència? No, més aviat diferència: ell no canvia; tots nosaltres (o gairebé tots) sí que ho fem.

Són aquestes petites coses les que em fan ser absolutament pessimista quan penso en el futur d’aquesta mena de país nostre. Potser passem massa temps patint per l’enemic que ve de fora. Que si Espanya (aquesta mena d’entelèquia que sobrevalorem per pura por), que si el Tribunal Constitucional (aquesta mena d'institució rància que ens vol retallar un estatut al qual, ai las! molts van oposar-s’hi), que si la caverna mediàtica espanyolista (aquesta mena de dimonis peluts que no tenen ni ungles per poder esgarrapar)... Però no ens adonem que la gran amenaça som nosaltres mateixos. Només serem si volem ser. I de vegades sembla que no ho tinguem gaire clar. Jo, el primer. Ho reconec.

Ahir bona part del país va sortir a votar un sí rotund. Un sí folklòric, d’anècdota, de joguina, de círcol d'aquells de lleons famèlics de quan érem petits. Però un sí, al cap i a la fi. Tot i això, sóc dels que creuen que si aquest referèndum s'hagués fet bé (enteneu-me: arreu del territori i amb resultat vinculant), la nostra derrota hauria estat ben certa.

Però enmig de tant pessimisme, sóc conscient que una cosa sí que ha canviat. Una cosa prou important que, més enllà de consultes populars més o menys serioses, m'obre un bri d'esperança en aquest meu escenari derrotista.

Fa vint anys, jo tot just era un pre-adolescent que tenia amics una mica més grans que jugaven a política. Eren joves de l'MDT, de Catalunya Lliure, de Maulets,... L'any 90 ser independentista era ser jove, pelut, d'extrema esquerra. Era fer pintades amb esprais a les vores de les carreteres (Poble armat, poble respectat! Cap agressió sense resposta!). Era que sonés el timbre de casa i fos la Guàrdia Civil, señora, que mire lo que ha hecho su hijo. I els meus amics que havien d'aguantar que els seus pares (que d'independentistes en tenien poc, ja que no eren ni joves ni peluts ni d'extrema-esquerra i, com a molt, eren nacionalistes perquè votaven Convergència), s'escandalitzessin amb el que els explicava la benemèrita, i jo que em pensava que no eres d'aquests, tu, nen. L'any 90 ser independentista era pràcticament marginal. Sectari. Era ser-ne, però no dir-ho, que vès que pensarà la gent.

El canvi és precisament aquí. Avui és independentista un jove pelut d'extrema-esquerra. Però també ho són els seus pares. I la senyora Dulores. I un nen de casa bona de Sant Gervasi. Encara no som majoria, en sóc conscient. Però aquest desacomplexament, aquest no amagar-se i sortir de l'armari, que som molts els que pensem igual, és el millor que li ha passat a aquest país durant els darrers vint anys: saber que volem ser.

Més enllà d'estatuts, de finançaments, o d'inversions en infraestructures, només serem si volem ser. I, de mica en mica, cada vegada som més els que ho volem.

Refilons

Quan hom té per costum trescar per corriols i viaranys perduts enmig de paratges feréstecs i sojornar en boscatges allunyats del brogit urbà, arriba a copsar els sons més purs que la natura ens ofereix.

És aixins, i no d'altra manera, que un servidor ha après a distingir i estimar els refilons del xatrac becllarg, la piuladissa de les mallerenga carbonera, el distret cantissar del fumarell carablanc, el sinistre udol del mussol banyut, l'insòlit xapurreig del xarxet marbrenc, el melodiós grinyolar del xerrasclet, el capritxós parrupeig de la tórtora rogenca, o hasta l'atractiva grinyoladissa del tallarol emmascarat.

Però per damunt de tots els melòdics grunys de les bèsties de ploma, més que les melodioses notes de qualsevol altre moixonet, hi ha un animalet que emet uns refilons dignes de les majors lloances. És una bestioleta que, tot i que en aquestes èpoques de fred tardoral acostuma a hivernar, perviu en la memòria de tots els que hem tingut el goig de sentir-lo.

Ací devall us en deixo una mostra. És una memorable col·lecció de refilons captat durant l'època de zel de l'espècie. Tots els que endevineu de quin moixonet es tracta, entrareu en el sorteig d'un prèmit. Quin? El de sempre: una supscripció gratuïta de per vida al prestigiós diari Què! (re, re...) que podreu recollir cada dematí a qualsevol paperera de l'àrea metropolitana de Barcelona.

De vegades veig tites

Si un servidor té el físic tan portentós que té i té unes hetxures tan perfectes, és gràcies a l'afició que té a sortir a córrer i a anar en bicicleta.

Tanmateix (bonic adverbi conjuncional adversatiu), darrerament, per uns motius èquits dels quals no n'heu de fotre bembé re, he deixat el deport bastant de banda. Conscient que aixòs no pot ser, i avançant-me als bons propòsits de principis d'any, he pres un determini i m'he apuntat al gimnàs per primera vegada a la meva vida.

De totes les coses que envolten el concepte anar al gimnàs n'hi ha una que m'ha llamat especialment l'atenció: la facilitat amb que alguns humans mascles mostren la tita. Aixins, cada cop que vaig al gimnàs en surto havent vist, sense exagerar, quinze o vint tites (i, exagerant, cent setanta-dues mil cent quaranta-dues, que equivaldria a veure la tita a tots els humans mascles residents a Wichita, Kansas, EUA)

Però no són les tites, sinó la xuleria (certament injustificada) amb que hom les exhibeix, el que m'ofèn. M'explico. Encabat de fer deport, jo sóc dels que arriben a la taquilla i es treuen la samarreta i els pantalons, però no pas els calçotets. Arribo a la dutxa amb les nobles parts pudorosament cobertes i, un cop dins el cubicle, em trec els calçotets i procedeixo a la dutxa (sense treure'm les xancletes en cap moment, no fos cas dels fongs). Posteriorment, i un cop sec, em poso uns calçotets nets, surto de la dutxa amb les nobles parts pudorosament cobertes i torno a la taquilla lluint pantorrilles i culet, però sense perdre en cap moment el bons modos.

Però, ai las! (bonica interjecció de lament), què fan la majoria d'humans mascles? Eh? Què fan? Pues arriben a la taquilla, s'ho treuen tot, i ale, avancen passadís enllà cap a la dutxa, brandant lànguidament el patètic cacauet. Perquè certament, els cacauets que hom exhibeix són ben esmirriats (comparats amb el d'un servidor, esclar). I el pitjor de tot és que ho fan com si es fessin el xulo. Com presumint: mireu què tinc, ole, ole, que aixencarro les cames i tot perquè ho vegeu més bé, ole, ole. I com més petita la tenen, sembla que més orgullosos desfilin. Suposo que deu ser per aixòs que jo passo tant recatadament.

Ahir em va colpir especialment un tio que, mancat totalment del sentit del decoro, s'afaitava la barba amb pilota picada. Res a dir, si no fos perquè... què fem els humans mascles quan ens afaitem? Què? Eh? Què fem? Pues ens acostem al mirall per veure més bé per on passa la fulleta, no fos cas que ens talléssim. I què dirieu que li passava al tio aquest cada cop que s'acostava al mirall? Eh? Què dirieu? Efectivament, ho heu endevinat: refregava tota la pebrotera per la pica del lavabo. Vaig estar a punt de llamar-li l'atenció, no tant pel fàstic que algú anés a rentar-se les mans a la pica confiant (ingènuament) en la higiene de l'acte, sinó pel fet que el tio pugués agafar fongs a la tita. No li vaig dir re. Ja s'ho farà.

Si tant li agrada ensenyar-la, no li vindrà d'aquí d'ensenyar-la també al dermatòleg. No?

Trabajos manuales

Bienqueridos extremeños, bienamadas extremeñas, este humil servidor de ustedes ha tenido conocimiento de la campaña que la Junta de Extremadura ha enchegado con el fin de promocionar todo lo que seria el onanismo entre la juventud de dicha tierra tan flamenca.

Este modesto bloque, caracterizado desde sus inicios por una vocación de servicio público sin par, quiere contribuir a aclarar algunos conceptos puesto que, ay el as!, el mensaje de la campaña es parcial y tendencioso y puede prestarse a interpretaciones erróneas que pueden corromper la virtud de los mozos y mozas tan gallardos y altaneros que pueblan esas tierras hermanas.

Adentrémonos en el tema y centrémonos pues en el eslógan de la campaña. El mensaje reza asín:


"El placer está en tus manos", dicen. Haciendo hincapié en el texto (que es una espresión muy bonita y que me gusta mucho pero que en catalan no solemos acostumar a decir), nos encontramos que es totalmente falso, pues el placer no se halla en las manos, sinó en determinadas cosas que éstas tocan.

Ilustrémoslo con un ejemplo gráfico, que siempre hace el poste más ameno de leer:


Esta joven y lozana mujer se está frotando las manos con fruición, pero OJO!, no por ello debemos pensar que se está masturbando!

Asín pues, pueblo extremeño, en verdad os digo que el placer al que se refiere la campaña no está mayormente en las manos sino en el pito o en la florecilla del amor (dependiendo de la anatomía de cada cual).

Pero más allá de este placerillo del tres al cuarto, de este ligero gustirrinín que no llega ni por asomo al éstasis, las manos pueden ofreceros un placer mas puro, mas intenso, más lúbrico, más lujurioso. Un placer total. Un placer que la Junta os esconde. El placer definitivo. Sólo hay que usar las manos para mover el ratón, darle al play, y dejarse llevar por la ola de placer orgásmica que impregnará todos los rincones de vuestro casto, joven y extremeño cuerpo.

Sóc jo

Si haguéssim d'escollir quina és l'expressió més estúpida que hom pot arribar a pronunciar per la boca de la cara, molt probablement el prèmit seria per la gran expressió “sóc jo”.

Contextualitzem-ho amb un exemple, que sempre distreu i fa bonic:

Et deixes les claus de casa. Truques a l'interfono. Una veu pregunta: qui hi ha? I tu respons: sóc jo.

Sóc jo. Reflexionem-hi: sóc jo. I es clar que sóc jo. Perquè, ben mirat, tothom és “jo” quan parla de si mateix.

El mèrit seria ser una cosa diferent a jo, pransemple tipo tu. Qui hi ha? Sóc tu. O bé tipu gamba llangostinera. Qui hi ha? Sóc una gamba llangostinera. Però aixins probablement no t'obririen la porta. Perquè si alguna propietat té aquesta expressió és que fa que se t'obrin totes les portes. Si tu truques a qualsevol interfono del món i quan et pregunten Qui hi ha? tu respons amb seguretat i patxorra, com la cosa més natural del món, Sóc jo!, segur que t'obren sense demanar més datos.

Això tan obvi, però, no ho saben els testigos de Jehovà. Qui hi ha? Somos nosotros... (diuen en plural i en castellà, que a priori sembla que també hauria de funcionar), però hi solen afegir ...que venimos a hablarle de una revista muy interesante. Meeeec. Error. Massa informació. Si ho deixessin amb un simple somos nosotros o, millor encara, amb un sóc jo, la mítica revista ¡Despertad! tindria més subscriptors dels que té.

Aquesta norma del sóc jo, com totes les normes, té excepcions: si qui truca és la Marina Rossell, és a dir, quan el jo equival a un ésser odiós, la cosa no funciona. Qui hi ha? Sóc jo! (dit amb cantarella fava, tipu Rossell). En aquest cas no tant sols no t'obren la porta, sinó que t'exposes a que et tirin un test al cap (i amb raó).

Aixins doncs, Marina, i amb aixòs ja arribem a la conclusió de tot plegat, no se t'acudeixi acostar-te per casa. I si ho fas, posa't un casco.

Persidecàs.