De porquets rodoladissos

I un dia ens plouran del cel ocells de colors que, menats amb destra precisió (i precisa destresa) pel dit índex d'una dea, cauran damunt dels nostres caparronets de simis equilibristes. De porquets rodoladissos. I ni amb cascs de manobra, ni amb envans de pedra picada, prodrem evitar l'impacte (deliciós, per cert) dels projectils de la dea dels ocellets damunt la nostra carcanada. I li oferirem, amb un somriure i un  extra-bonus, la nostra vida. Pluf, farem quan ens encerti de ple un dels moixonets. Pluf. I ens fondrem fent mil bombolletes de colors que s'enlairaran, amb aquell enlairar-se evanescent de les bombolletes de colors, cap al no res. I si veiem que l'ocellet cau massa lluny, o massa a prop, rodolarem, amb el gràcil rodolar dels porquets rodoladissos, per anar-lo a trobar. Perquè ens pugui caure just damunt de la carcanada. Pel plaer de donar plaer a la dea dels ocellets. Pluf, bombolletes de colors i un altre extra-bonus. 

Preneu-nos, dea dels ocells, feu-vos vostre tot el que som, tot el que tenim. Tot el que volem. Us oferim la nostra riallera i rodolodissa vida, disposeu-ne com vulgueu: és ben vostra.

Perquè en aquest món de palmeres i escuts de formigó, el plaer més gran del món per aquest humil simi equilibrista, per aquest modest porquet rodoladís, és fer-vos feliç.

Mmmmmmmm mmmmmm

MM MMMMMM MMMMMM(*)

(Mmm: Mmmm Mmmmm)

Mmm, mmmmmm, mmmmmmmmm

mmmmmmmm mmm mmmm: mmmm!

Mmm, mmm, mmm mmmmmmmm:

mmmmmmmm; mmmm mmmmmmm

mmmm mmmmm  mmmmm mmmmm.

Mmmmmm mmmmmm Mmmm Mmmm

mmmm mmm....

Mmmmmmm mmmmm mmmmmmm;

mmm mm m mmmmmm mm mmm mmm.

Mmmm mmm Mmmmm Mmmmmm,

mmmmm -mmmm mmmm-

mmmmmmmmmmmmmm mmmmmmm.

Mmmmmm mmmmmm Mmmm Mmmm

mmmm mmm....

Mmmmmmm!  Mmmmmmmmmm!

Mmmm mm mmm mm mm mmmmm m

mmmmm, mmm, mmmmm?

Mmmmmm mmmmmmm mmmmmm:

mmmm mmmmm  mmmmm mmmmm.

Mmmmmm mmmmmm Mmmm Mmmm

mmmm mmm....

(*) Mmmmmm, mmmmm mmmmm. Mmmmm, mmmmmm, mmmmmmmmmm mmmm mmm mm mmmm.

Amb "P" de Pamplona

Vivim temps estranys.

Temps de xarxes sense cables. Temps d'enginyeria injectable de teixits. De mecatrònica. De realitat augmentada. De computació GRID. De nano-cèl·lules solars.

Temps de LEDs vermells que m'enrevolten i controlen cada peça d´un transbordador.

Però, ai las!, cada vegada que diem, per exemple, que ens cognomenem Piritione, hem d'aclarir que s'escriu amb "P" de Pamplona.

Amb "P" de Pamplona.

Fascinant. Mentre al món algú està desenvolupant la criptografia quàntica, treballant amb imatges mol·leculars o imprimint circuïts amb tècniques de nanolitografia, nosaltres encara aclarim que Piritione va amb "P" de Pamplona.

P de Pamplona, M de Múrcia, N de Navarra: lletrejar fent servir capitals de província espanyoles fa antic. Gairebé tan antic com el sistema emprat pel senyor Napolitani (true story, sujuru!) que lletreja fent servir l'alfabet de radioaficionat tipo bravo, charlie, delta, tango, foxtrot, que aixòs sí que és antic.

És, doncs, hora de renovar, actualitzar i àdhuc modernitzar el sistema de lletrejar. La solució, com en (gairebé) tot en aquesta vida, la dóna Google. Com? Doncs d'una manera tant fàcil que fins i tot la Marina Rossell seria capaça d'entendre-ho:

Primer: anem a la pàgina de Google en l'idioma en què volem lletrejar, sigui l'armeni, l'indonesi, el punjabi, o el cada vegada més exòtic català.

Segon: a la casella del cercador, escrivim la lletra que volem lletrejar

Tercer: esperem unes decimetes de segon (o uns segundets, carinyo, segons tipus de connexió).

Quart: ens apareix com per màgia la paraula més popular segons Google en l'idioma de cerca.

Aixins, a partir d'ara, en català no direm més P de Pamplona, N de Navarra o S de Sevilla, sinó que les substituirem per expressions més actuals tipu P de Privalia, N de Nespresso o S d'Sport (que en islandès equivaldria a P de pressan.is, N de n1 o S d'skype).

Evidentment, tot això ens ho podríem estalviar si parlessim un idioma en el qual només existís una  sola lletra (pransemple la M). Però aixòs, canalla, ja serà matèria d'un altre apunt.

 

El cuentu de la senyora que lletrejava

Vet aquí que una vegada, en un llogarret molt, molt petit, conegut amb el llamatiu nom dels Omellons (repeteixo: els Omellons) hi vivia una senyora tant drogodependent que tenia el sistema nerviós central un mica deteriorat. Aquesta senyoreta politoxicòmana es cognomenava Garcia (el nom de pila no és important a efectes de la moralina del cuentu, però resulta que es deia Josep Enric. Sí, era una senyoreta rara).

La senyoreta Garcia, cada cop que picava per telèfon a algú castellà per motius èquits (no necessàriament relacionats amb la seva afició als estupefaents), com per exemple per donar-se d’alta a la Tarifa Caballo de Orange, deia:

- Hola, soy la señorita Josep Enric Garcia. Gar-ci-a. Ge, a, erre, se, i, a. Se lo voy a letrear porque es un poco complicado: "Ge" de grunyidor, "a" de abraonament, "erre" de ronsejaire, "se" de ceballot, "i" de iconòlatra i "a" de antanàclasi.

I com que sempre, des de l'altra banda del telèfon, una interlocutora castellana li responia: disculpe doña Yuseanrí pero no entiendo que me está diciendo, ella insistia.

- Garcia! He dicho Garcia. Gar-ci-a. Lo voy a repetir mas despacio: "Ge" de grunyidor, gru-nyi-dor. Me entiende, señorita? Gru-nyi-dor. Se lo voy a letrear: "Ge" de gargamelló, "erre" de rogenc, "u" de ubiqüisme, "ny" de nyanyo, "i" de il·lació, "de" de dendròmetre, "o" de obnoxi, "r" de rizòfit.

I aixins, la senyoreta Garcia i la seva interlocutora castellana entraven en un bucle lletrejador del qual només podien sortir quan:

a) la interlocutora castellana penjava.
b) a la senyoerta Garcia li entrava la síndrome d'abstinència i es posava a convulsionar i treure escuma blanca per la boca mentre deia no-se-què d'unes granotes liles que hi havia al sostre.

I va passar el temps i la interlocutora castellana i la senyoreta Joan Enric Garcia van ser més o menys felices i tal i van menjar anissos (buenu, la Joan Enric els esnifava, però aixòs ara no ve al cas).


I vet aquí un gat, vet aquí un gos
aquest cuentu té un final sense rima


Moralina: tant important és saber com s'ha de lletrejar com saber com no s'ha de fer(*). Però aixòs, canalla, ja serà matèria d'un altre apunt.

(*algú de lletres podria analitzar-m'ho sintàcticament?)

Aixins

Dit petit de la mà esquerra, fila del mig. Dit del mig de la mà dreta, fila de dalt. Dit anular de la mà esquerra, fila de sota. Dit del mig de la mà dreta, fila de dalt. Dit índex de la mà dreta, fila de sota. Dit anular de la mà esquerra, fila del mig.

Aixins.

Molt bé. Ho veus com no era tant difícil? N’havies perdut el costum i per això se’t feia una muntanya. Però no és tant difícil. No, no ho és.

De fet, no es tracta de fer-ho bé. No es tracta de guanyar cap Nobel. Ni cap Pulitzer. Ni l'Englantina d'Or. Es tracta només de fer-ho. I ja està. Posar-s’hi. Deixar-se anar. Escriure. I surti com surti que, coneixent-nos, segur que no sortirà malament del tot.

Va, mou els ditets. Escriu aquelles coses que solies escriure.

...Fiatpunto. Núria Feliu. Ai las! Els Omellons (repeteixo: els Omellons). Fenya. Sant Vicenç i les Grenadines. Aixòs. Senyor Venanci de Girona (que té sis fills)...

Aixins. Molt bé. Va, fem-ho més difícil. Ara escriu el primer que et passi pel cap i que podria ser material d’un apunt (que, amb tants dies sense publicar re, segur que has acumulat material, no?).

...Els sostens de la sogra...

Aixins. Molt bé. Però val més que ho deixis aquí, que sembla que la cosa s’embolica. Ara descansa.

Per avui, ja has fet molt.

And the Oscar doesn't go to...

Els darrers corrents teòrics sobre l’estudi de la població activa a les societats occidentals tendeixen a classificar els treballadors en dues grans categories:

a) els normals
b) els imbècils

Dins del grup dels imbècils existeix un subgrup fàcilment identificable format pels actors i les actrius. Els reconeixereu perquè es passen més temps petonejant-se i repartint-se premis entre ells que no “treballant”. Obro parèntesi. El lector i/o/ante/bajo/cabe la lectriu haurà copsat el rintintín amb què l’autor d’aquest apunt ha emprat les cometes per posar en dubte que els actors “treballin”. Diguem-ho clar: Bill Murray, aixòs els normals NO ho considerem treballar. I ademés, s'ha demostrat que actuar és una fenya que qualsevol imbècil pot fer. Tanco parèntesi.

Tornant als premis i als petons, aquest cap de setmana, després dels Globus d’Or de fa uns dies (que en són l’antesala, i quina ràbia que fa l’expressió) es reparteixen els Òscar (que són unes preuades estatuetes, que és una expressió encara més odiosa, que si algú la torna a dir que li trenquin les cames però ja, que vale ja de subordinades que m'estic perdent). Catifa vermella, modelets escotats, acudits dolents, xiscles de satisfacció, cares de circumstàncies, petons a la boca, discursos eterns i llàgrimes de cocodril (merdós).

Aixòs és un os car, xapat d'or i tot

Tota aquesta imbecilitat i pantomima (que, siguem sincers, seguiré amb fruïció, goig, i hasta una mica de delit), només podrà robar-me el cor si fa justícia al que, en teoria, representa: el Cinema. Aixins, amb majúscules. El Cinema.

A veure si m'explico. He vist 8 (demà seran 9) de les 10 finalistes a millor pel·lícula. I el meu criteri, que és el més millor, imparcial i objectiu (que per alguna cosa és el Meu, aixins en majúscules) té molt clar qui ha de guanyar. De les 10 pel·lícules, n’hi ha que ...pseeee, n’hi ha que ...buffff!, n’hi ha que eiiiii!! i n’hi ha que uaaaala!!! Però una, només una, és una absoluta Obra Mestra. Cinema Perfecte. Aixins, amb majúscules i lletra de colorins i tot.

Resumint. Si aquest diumenge Toy Story 3 s'endú el premi a la millor pel·lícula, un servidor es reconciliarà amb el gremi dels imbècils que, per un dia, hauran deixat de banda els prejudicis per votar la que és, de llarg, la millor pel·lícula de l'any.

He dit (Piaf).

Ull per ull

Ull per ull. Cor per cor. Temps de pors en aquest món de mecs. El camí de sortida? És avall: no té pèrdua, ens diuen els savis saberuts. Salteu i deixeu-vos portar per la gravetat. Per la decadència. Pel cofoisme disfressat de petulància (nas de pallasso i ales d’ignorància). I baixem i baixem i baixem i allò que abans en dèiem suficiència es torna excel·lència. I baixem i baixem i seguim baixant i la cota de la mediocritat comença a ser difícil de recuperar. La normalitat d’abans, ara és un record borrós; la genialitat, ni tan sols una utopia. Temps de cops. De llops. De sang per sang. De trencar mínims. D’insuficiència premiada. D’ovacions i reverències al no-res.

Temps de cridar. De tancar els ulls per no plorar. De plorar morfina per no patir. Bé, ben fet: de patir, no patim. Però ens fem addictes a les llàgrimes. I això ens fa caure encara més. Fent virolles. I caiem, caiem, caiem.

Caiem fins que, des de la nostra miserable i estàtica perfecció, ens pensem que és el món el que puja. 

Aquesta és la nostra gran sort.

I que ens duri.

Pedicura

Benvolguts lectors, benamades lectrius, benhetxurada fesomia d’aquesta persona cosa: s’acosta un nou cap de setmana i no teniu re a fer? El plan del dissabte a la nit és quedar-vos a casa i tallar-vos les ungles dels peus mentre mireu Salvame Deluxe? Pues amb tota veritat us dic dues coses:

1a cosa que us dic amb tota veritat: oju, que les ungles tenen tendència a sortir disparades en ser tallades, ergo aneu amb compte de no ratllar la pantalla.

2a cosa que us dic amb tota veritat: no us queixeu! Ací teniu una agenda (true story!) que us farà sentir afortunats de passar-vos el cap de setmana a casa tallant-vos les ungles (dels peus) i mossegant-vos els repelons* :

Divendres 18:

De 19:00 a 21:00 h - Meditació Sufí amb la Mercè, la Rosamonte, la Mercedes, la Mercedes B, la Laura, el José Antonio (diga-li tonto), la Maria àngels, la Pepi, la Paloma, la Marisa, la Mª Angeles, i la María.

A les 23:00 h Ball al Casal de Ca n’Amat amb la música de Toni Carlo.

Carlo va pujar per primer cop als escenaris l’any 1985 i actualment es dedica a la docència professional i a l’educació. Entre els seus treballs discogràfics destaquen A media luz, Nostalgia i Mirando el mar.

Dissabte 19:

De 9:00 a 17:30 h - Jornada Tècnica de fruita Dolça a Benifallet (sembla que al Sr. Cristóbal Farnós Farnós, gerent de l’empresa Electropoda, SL, se li ha girat fenya).


De 16:00 a 21:00 h - Cens de gamarús. (l’organització no especifica si busquen algun 1 m. [ZOO] Ocell de la família dels estrígids, o alguna 2 m. i f. [LC] [fem. gamarussa] Persona toixa, bestiota o cantanta tipu Marina Rossell.

Diumenge 20:

A les 11:00 h al Passeig del Parc de Sant Sadurní d'Anoia, discurs públic, a càrrec dels Testigus de Jehovà.

A les 16:00 h - A l'estadi municipal d'Alcarràs, FC ALCARRÀS B vs. LA GRANJA D'ESCARP.  Els alcarrassins, tercers classificats, intentaran aconseguir la victòria al Municipal d'Alcarràs on tant sols han cedit 7 punts dels 27 possibles. Trepidant clàssic del grup 21 de la Tercera Territorial Catalana (de futbol, suposo).



Bon cap de setmana i pròspera pedicura.

(*si no són els de les mans teniu tot el dret de queixar-vos) 

Visions

No em diguis coses que m’agrada sentir, perquè corres el risc que me les cregui(*).

(*) Sí, és cert: vist des de darrere unes ulleres de pasta, el món mola més.

#quemestenim

El Jimmy Jump. Les golondrines. La Carpa Ramona. El Reial Club Deportiu Espanyol. El Pep Sala i la Banda del Bar. Els lavabos de Renfe-Plaça Catalunya. La Xocolata Torras. La coral polifònica Joia d’Alella. La Sarfa. Catalunya en Miniatura. El Josmar. El Petri. L’avió del Tibidabo. Els Omellons (repeteixo: els Omellons). Radio Teletaxi. L’elefanta Susi. L’aeroport d’Alguaire. El Jordi Hereu. El rompeolas. Les americanes del Xavier Sala Martín. Rioleón Safari. Can Tunis. Les cuineres de Sils. El diccionari Albertí. L’àrea de servei de la Panadella. El Crackòvia. La Fernanda Moruno de Castellbisbal. El Museu de Cera. Les retencions de la C-32. Les pel·lícules del Francesc Bellmunt.  Els cargols a la llauna. La Vicenteta. El Partit Humanista de Catalunya. La Casa Regional de Murcia Y Albacete (C/ Marquès de Campo Sagrado, 5-7, 08015 Barcelona). Els pets de monja. La tèrmica de Cercs. La Isona de Ventdelplà. Les benzineres Petro Miralles. Isla Fantasía. Els repetidors del Mont Caro. El conjunt musical Duet Joan&Toni. L’expressió “ambès de”. El Círculo Ecuestre. El circuit de Calafat. El ventríloc Selvin. La Penya Quinielística d’Eduardo Losilla. L’Alter Cola. El Lleidatuning, saló de cotxes tunejats (16 i 17 d’abril de 2011 a Lleida). La Margarita Minguillon. Una selecció nacional de twirling. La sala de ball “La Paloma”. El SonarKids. Les caves Rondel. L'herència de la Gauche Divine.

I aquella necessitat constant de de repetir-nos a nosaltres mateixos com en som, de bons.

Onze i mig, tretze, catorze i mig

Mode atzar. Nivell vuit. Pes seixanta-quatre. Temps vint-i-cinc. Velocitat inicial onze i mig. Start.

M’hi poso i, com que no tinc altra fenya que anar fent, m’entretinc comptant. 

I compto vint-i-sis passes cada deu segons. Ves, tu, qui ho diria.

Multiplico. Divideixo. Factors de conversió. Regla de tres. Començo a suar. Arrodoneixo.

Onze kilòmetres i mig per hora són cent noranta dos metres cada minut.

O trenta dos metres cada deu segons. Ergo, trenta dos metres cada vint-i-sis passes. Ergo, cada passa fa un metre i vint-i-cinc. Ergo, no son passes sinó gambades. I amb pendent. Ergo, suo. Suo molt.

I quan falten cinc minuts pels vint-i-cinc marcats com a objectiu, es produeix la primera gran paradoxa: just quan estic més cansat, accelero. Tretze kilòmetres per hora. Metre quaranta per gambada (calculat a gabinet, que diuen, que la sang ja no rega prou per fer numbros de memòria a camp). I suo. Suo més. Suo i panteixo (bonic verb intransitiu, tot i ser degut precisament al fet d’estar transitant en excés*).

I quan falten dos minuts pels vint-i-cinc marcats com a objectiu, es produeix la segona gran paradoxa: just quan ja no puc més, accelero de nou. Catorze kilòmetres i mig per hora.  Metre i mig llarg per gambada (calculat a gabinet, també, que ara ja no sóc persona ni re).

Fins arribar als vint-i-cinc minuts. Suat, panteixant i vermell com (a escollir) la sang d'un cor de jaspi (pels poetes amateurs), o un pebrot (per als hortofruticultors i el públic en general).

I després, ralentí. Dos minuts de refredament a set coma dos kilòmetres per hora per acabar de suar molt, panteixar mes i, diguem-ho tot, cagar-me en qui va inventar el deport.

Resum en pantalla: vint-i-set minuts. Cinc kilòmetres. Quatre mil gambades i picu. Nosequantes centes calories cremades.

Pas ferm Tentines fins a la dutxa. Quatre tites pel camí. I cap a casa com nou, amb aquella curiosa i contradictòria sensació tan agradable d'estar absolutament trinxat.

*Xist

Glucosa

I ara, en el marc de l'aclamada sèrie Coses que no importen bembé re a dingú, heus ací l'evolució del meu nivell de glucosa en suero durant els darrers nou anys, presentat en forma de gràfic (pels de ciències) i de taula (també pels de ciències)*. No cal dir que, com sempre, tot és basat en datos reals.

 

Evolució del meu nivell de glucosa en suero durant els darrers nou anys, presentat en forma de gràfic. 

Font: el·laboració pròpia, que sempre és més guai

Evolució del meu nivell de glucosa en suero durant els darrers nou anys, presentat en forma de taula. 

Font: el·laboració pròpia, que sí, que és guai, però cansa...

(*) Els de lletres poden convalidar la lectura d'aquest apunt llegint aquest interessantíssim (noti's la cursiva indicant cert rintintín) recull de poemes dedicats al sucre, que no és bembé el mateix, però ja farà el fet.

I cinc

Un diumenge qualsevol a la part alta de Barcelona.

Hivern. Tres quarts i mig tocats de les vuit A.M. del dematí.

Encara és negra nit, però mirant cap a mar s’intueix l’inici d’un dia clar (suposo). Fa una mica de fred (suposo) El carrer encara és desert (suposo, també, perquè, de fet, no hi sóc).

Si no fos festa, veuríeu com un servidor mena els seus passos cap a l'oficina tot saltironejant. Tris-tras. Tris-tras. Escoltant música per l'emapetrès. Tris-tras. Tris-tras. Ajustant el ritme dels seus passos al ritme d’una Funny Little Frog. Tris-tras. Tris-tras. Alehop.

Però avui és diumenge i no m’hi veureu. Perquè sóc a casa. Dormint.

Perquè avui és festa. Festa grossa.

Perquè avui el Zinc no en fan un. Ni dos. Ni tres. Ni quatre. Avui el Zinc en fa cinc. Cinc anys.

Uf.

No ho hauria dit mai. Cinc anys. Un lustre. Mitja dècada. Una vintena part de segle. Uf.

Mira que n’he explicat de coses en cinc anys. I mira, també, tu, vés, si n’explicaré, de coses, en els anys que (suposo) vindran. Però el millor de tot és el que no sabeu. El millor són les coses que no us he explicat. Les que no us explicaré mai. I jo ja m’entenc.

I tu, també.

Avui és festa. Festa grossa. Perquè ja fa cinc anys d'això i... què voleu que hi faci si m'agrada que sigui aixins?

Scan Ear

Després d'haver revisat per enèssima vegada la filmografia completa de Werner Herzog, Kenji Mizoguchi, Carl Theodor Dreyer, Rainer Werner Fassbinder i Joel Joan, he pres la determinació de presentar-me al Prèmit al Més Millor Curtmetratge Documental (PMMCD) en la propera edició dels premis Gaudí (gala que, molt probablement, se celebrarà al lavabo de senyores de l'estació de Renfe de Plaça Catalunya, i encara sobrarà puestu).

Amb una proposta arriscada i transgressora, un servidor ha apostat per la meta-realitat. Sí , benvolguts lectors, benamades lectrius, posant en perill la pròpia  integritat, m'he escanejat l'orella!

El resultat és aquest esfereïdor docu-reality:

(Ah! I de cara al proper llençament en DVD, he estat treballant una mica en els extres; aquí trobareu un avenç del making of)

Definició

apunt

1 m. [LC] [AR] Dibuix o pintura feta de pressa, amb poques línies o pinzellades, d’una cosa que hom té al davant, i que serveix per a recordar-ne la figura, la disposició, el color, etc. D’aquell molí, en tinc un bell apunt fet per la Beatriu.

2 m. pl. [LC] [PE] Notes més o menys sumàries preses en llegir un llibre, un document, etc., en escoltar una explicació, un discurs, etc., per ajudar-ne la recordança o aprofitar-les a qualsevol altre fi. Quan voldràs estudiar aquesta lliçó, et deixaré els apunts que vaig prendre a classe.

3 m. [IN] [LC] Text que un internauta publica en un fòrum o en un bloc. Trobo que fa molt temps que en Zinc no fa cap apunt al seu bloc; hasta començo a estar una mica amb ànsia i tot: algú sap si li ha passat algo?

Propòsits

Som trenta-u (31) de desembre i l'home dels nassos superlatius vol acabar l'any com cal.

Mira enrere i recorda que, l'any passat, el va tancar amb un recull de trenta-un (31) despropòsits. I de la mateixa manera que els propòsits es fan per no complir-los, s'adona que els despropòsits deuen ser fets (ai las!) per complir-los. Perquè tot i no haver pernoctat (encara) a Albània, alguna cosa de les no previstes han acabat passant.

L'home dels nassos superlatius es pregunta com pot acabar l'any com cal.

Per un moment es planteja tirar de llistes: llibres llegits (massa íntim per parlar-ne), pel·lícules vistes (massa llarg per encabir-ho en un post), llocs on ha menjat bé (massa extraordinari per poder-ho explicar), sessions de sexe per recordar (massa daixonses per dallonses)... Al cap i a la fi, troba que ningú no n'ha de fer bembé re del que ha llegit, vist, menjat o follat aquest any. O sí, però ara no. I que si algun dia vol parlar-ne, ja en parlarà, però avui no en té ganes.

L'home dels nassos superlatius no acaba de trobar com fer-ho.

També es planteja repetir la llista de despropòsits (que, ai las!, es fan per complir-los), incloent-hi coses tipu ser nomenat Cònsol de Sant Vicenç i les Grenadines o fill adoptiu dels Omellons (repeteixo: els Omellons). O, per fer-ho d'una manera més ortodoxa (obro parèntesi. Cada cop que sento la paraula ortodox em ve al cap la reina Sofia. Mira, tu, si, vés, sóc raro. Però més raro és aquest post i ningú no pot negar que és dels millors que mai s'ha publicat a la catosfera. Tanco parèntesi), per fer-ho d'una manera més ortodoxa, deia, podria fer un llista de bons propòsits pel 2011.

L'home dels nassos superlatius, però, hi reflexiona una mica més i s'adona que, per molta voluntat que hi posis, la deesa esquiva i condormida que mena els governalls de l'atzar (toma ya!) és qui té, per bé o per mal, l'última paraula.

Per tot això, l'home dels nassos superlatius renuncia a fer cap llista de bons propòstis, perquè el que hagi de venir, vindrà. I punto.

Ara bé, posats a triar, que el que hagi de venir, sigui bo.

Que ho serà. Segur.

Bon Nadal!

Tetes

Confesso (i és rigorosament cert) que, cada matí, havent-me dutxat, m'aplico a la cara una crema que ve en un pot rosa moníssim que, en teoria, m'ha de retardar l'aparició de les arrugues (concretem: LIERAC Hydra-Chrono - Fluide fraîcheur - Peaux normales et mixtes). I mentre ho faig, penso coses.

Penso que sovint fullejo (amb perdó) l’Elle. I la Telva. I la Woman. I també la Marie Claire, de la qual m’agrada especialment la secció Mis cincuenta mejores amigas y yo. També repasso amb fruïció dissimulada (pel que puguin dir) l’Habitania que, cada mes, puntualment, em trobo damunt la tauleta del sofà. Reconec, amb fingida desgana i aparent desinterès, que no està malament del tot, malgrat que, per ser sincer, considero que hi ha cases moníssssssimes. També repasso per sobre, si accidentalment em cauen a les mans, un Lecturas, un Hola o, (i aquí em poso dempeus i demano una ovació i una reverència, però no ho digueu a ningú que negaré haver-ho fet) el Cuore.

I també penso que, darrerament passo cada cop més temps enganxat a Antena Nova (el canal d’Antena 3 dedicat al públic femení que, casualment, sempre enganxo quan faig zàpping, perquè jo no les miro aquestes coses). Em distreuen les senyores del How Clean Is Your House. I la gent que se sotmet a un Extreme MakeOver. I la rapidesa del lampistes de l’Extrem MakeOver (Home Edition). I la mala llet del xef Ramsey de Hell’s Kitchen. I el curiós estilisme del Josie. Però no tot s’acaba amb la tele: també hi ha les pelis del Hugh Grant. I de la Jennifer Aniston. I penso que, ara que ve Nadal, potser, casualment, i després de fer-me pregar una mica, accediré a veure una altra vegada Love Actually (gran, grandíssima pel·lícula, ara que no em sent ningú).

I penso que, potser gràcies a tot això, he après coses tan importants com, per exemple, saber reconèixer la marca del maquillatge de la Betty de Mad Men veient només la caixeta que treu al tocador del lavabo de Le Lutece quan es retoca el coloret (és Chanel, i jo tot solet ho he sabut veure).

No, jo (encara) no em maquillo, però confesso (i és rigorosament cert) que cada matí, després de dutxar-me, m’aplico a la cara una crema que ve en un pot rosa moníssim que, en teoria, m’ha de retardar l’aparició de les arrugues (per si algú s'ho ha perdut: LIERAC Hydra-Chrono - Fluide fraîcheur - Peaux normales et mixtes).

I penso que cada cop ho tinc més clar: tetes.

Sí. Algun dia d’aquests m’acabaran sortint tetes.

Life Music Player

Quan ja ets dins el llit, just abans de tancar els ulls, patapam, et salta una finestra emergent que t’avisa que el teu navegador vital té actualitzacions pendents d’instal·lar: acceptes, cancel·les o vols veure’n els detalls? És tard i tens son, però fas un esforç i mentalment cliques Veure’n els detalls. T’apareix un llistat interminable d’actualitzacions de complements i de nous gadgets pel teu navegador. Els repasses per sobre i, sense saber perquè, t’atures en un que et crida l’atenció: Life Music Player. LMP. La descripció és prometedora: un cop instal·lat, com si visquessis en una pel·lícula, el complement et posa automàticament un fil musical a la vida, de manera que, quan arribes a casa, abans d’obrir la porta ja pots intuir per la música que sona, si estàs a punt de relliscar còmicament i tirar per terra la mitja dotzena d'ous que acabes de comprar, o bé si et trobaràs un assassí en sèrie que t’esquarterarà damunt del marbre de la cuina.

Les prestacions et convencen i cliques l’Accepta. La instal·lació és sorprenentment ràpida, de manera que al cap de pocs segons ja tens la darrera versió de l'LMP implementada al navegador. Només cal reiniciar el sistema per a què els canvis tinguin efecte.

Tanques els ulls i et reinicies. Demà, a les 6:35, veuràs si la cosa funciona.

Somriu

Sense saber ben bé perquè, mentre camines tot sol Via Augusta avall, tris-tras, tris-tras, se’t mig escapa un somriure. Primer per vergonya, després per prudència, l’intentes dissimular, no fos cas que algú et prengués per boig. O, pitjor encara, per feliç. Però no pots: com més ho intentes, més creix. El somriure creix i se t’escampa per tot el cos: cap, tronc i extremitats, sobretot extremitats. I sense saber ben bé perquè, et venen ganes de saltironejar, alehop, alehop, com la fadrina que va a la font, Via Augusta avall, refilant com un ocell i saltant com una daina. I de saludar amb la mà els porters, i els escombriaires, i les mames que porten els nens a cole, i els repartidors de la Panrico. I penses que si ara et trobessis la senyora Dulores li demanaries si et concedeix aquest ball, que la vida són quatre dies i no sempre hi ha pinyons.

Somrius. I tot plegat, sense cap motiu aparent. Tot i que la banda sonora que t’acompanya potser hi té alguna cosa a veure.

La banda sonora i el pont que s'acosta, esclar...