El Yin i el Yang

Hom convindrà que no és el mateix una pinta de Guinness que una pinta de Guinness:

Aixins doncs, cas que en aquest bloc encara quedés algun lector o alguna lectriu, avui parlarem del Yin i el Yang. Però abans farem una breu introducció al tema per si hi ha algú de ciències, com un servidor, sense cultura ni re.

El Yin i el Yang és una cosa dels xinos que representa que són com contraris tipo bé i mal, blanc i negre, endavant i enradera, o Hong-Kong i els Omellons (repeteixo: els Omellons). Resumint, és una cosa espessa i difícila d’explicar.

Però, ai las!, tot i tractar-se d’un concepte abstracte, hom ha conseguit dibuixar-lo. Parlumenus, hi ha quatre maneres de representar-lo:

1 – El Taijitu (negre pel Yin, blanc pel Yang):

2 – Les ratlletes (discontínua pel Yin, contínua pel Yang):

3 – Els caràcters xinesos:

陰陽

4 – El Sandro:

Molt probablement, una de les quatre maneres llamarà especialment l’atenció als lectors més il·lustrats. El Sandro, potser preguntareu? Sí, el Sandro, us respondré.

Perquè el Yin és la força centrífuga. És el silenci. És el fred. És la foscor.

Perquè el Yang és la força centrípeta. És el so. És l’escalfor. És la claror.

Perquè el Sandro recull aquestes dues forces antagòniques.

Perquè el Sandro és el Sandro Rosell i Feliu.

Sandro Rosell i Feliu.

Rosell i Feliu. El mal i el bé. El muermisme i el xalar. L'snobisme i l'autenticitat.

Rosell i Feliu. Talment el Yin i el Yang.

Fauna humana: un documental

FADE IN
EXTERIOR. SORTIDA DE SOL. CIUTAT
TÍTOL SOBREIMPRÈS: “FAUNA HUMANA. UN DIA A LA VIDA D’UN BLOCAIRE”
SO DE DESPERTADOR: PIP-PIP, PIP-PIP, PIP-PIP
ZOOM IN A FINESTRA D’HABITACIÓ
VEU EN OFF TIPU JORDI BOIXADERAS
El sol es lleva damunt la nació catalana. Són les sis trenta-cinc del matí i, uns quants kilòmetres a l’est dels Omellons (repeteixo: els Omellons) un despertador trenca el son profund del nostre exemplar de blocaire-alfa. Mentre apaga el despertador, encara a les fosques, fa un petó a la seva senyora i, automàticament, el seu instint de blocaire es posa en marxa: la cacera del post del dia ha començat. A les set del matí, el blocaire, llevat, dutxat i esmorzat, baixa les escales de casa mentre barrina què escriurà avui.

INTERIOR. VAGÓ DE TREN.
El blocaire, mentre viatja a la increïble velocitat de tres estacions per cada cinc minuts, fa veure que llegeix un llibre, però en vritat està atent a tot el que passa al seu voltant. Algú fa pudor. Algú parla raro. Algú llegeix el prestigiós diari Què! (re, re...) Però, sorprenentment, el blocaire ni s’immuta. Una actitud sorprenent. Deixadès? Desinterès? La comunitat científica no s’acaba de posar d’acord per explicar aquesta mena de comportament desviat.

INTERIOR. OFICINA. PART ALTA DE BARCELONA.
El mascle blocaire segueix la cacera del post a l’indret que ell anomena fenya. Però ni quan el jefe el crida al despatx, ni quan va a fer un pipí, ni quan el mascle-omega conegut com a senyor Napolitani parla de “los putiferios y el descojone” d’Amsterdam, el nostre humanoide no mostra cap símptoma d’haver satisfet els seus instints blocaires. La cacera del post del dia és més complicada del que semblava.

FONS NEGRE. UN RELLOTGE AMB LES BUSQUES GIRANT DE PRESSA.

INTERIOR. VESTIDOR. GIMNÀS.
VEU EN OFF TIPU JORDI BOIXADERAS
L’humanoide blocaire ha acabat la jornada laboral sense cap post nou. I, cercant potser la inspiració genial, cercant potser l’anècdota fàcil, se’n va al gimnàs. Per què? La comunitat científica té la hipòtesi que no hi ha res com passar una hora d’exercici físic i introspecció per elaborar mentalment els posts més brillants. Però avui, ni la visió del seu propi tors fibrat exercitant-se, ni la visió de les seves esbeltes pantorrilles fent kilòmetres per la cinta, ni les tites dels altres mascles del vestidor, no li inspiren cap post. Re de re.

NIT. INTERIOR. SOFÀ.
El dia s’acaba i el blocaire és al sofà mirant la segona temporada de How I Met Your Mother amb la seva senyora. Mentalment segueix intentant trobar el post brillant que ha perseguit durant tot el dia. No se’n surt. I com més voltes hi dóna, més es bloqueja. Pànic?! Crisi?! Que bo que és el Barney. I que dolent que és el blocaire-alfa. Pànic. Crisi. Pànic i crisi. Axí, en afirmatiu, sense interrogant d’exclamació ni re.

EXTERIOR. NEGRA NIT. CIUTAT
ZOOM IN A FINESTRA. LA CÀMARA ENTRA A L’HABITACIÓ
És negra nit damunt la nació catalana i el mascle blocaire i la seva senyora se’n van a dormir. Llegeixen una mica, es fan un petó i apaguen el llum. Però tot i el cansament del dia, malgrat que és tard i té són, l’instint de caçador de posts manté el blocaire despert encara una estona més. Repassa el dia. Pensa i pensa i pensa, però no pot trobar res mínimament digne. Mica en mica, els ulls se li van tancant i el seu cervellet relenteix l’activitat. I és just en aquell moment que els sentits s’anestesien i la consciència s’allibera dels complexes, que s’esdevé el moment màgic: el cervell fa clic i el post arriba. És brillant. Un post magnífic. Llàstima que, sense temps per assimilar la genialitat de la idea, el mascle blocaire s’adorm. I demà, quan es desperti, sabrà que l’ha tingut al cap, però serà totalment incapaç de recordar de què anava.
I la cacera continuarà

ZOOM OUT A L’EXTERIOR. CIUTAT.
MÚSICA: TOT ES GRIS, VERSIÓ NÚRIA I TETE.
FADE OUT.

¡Murcia, qué hermosa eres!

Benvolguts lectors, benamades lectrius: despres d’un any d’espera, ha arribat una altra vegada el desitjat 9 de juny i ja tornem a tenir aquí la joiosa Diada de la Region de Murcia! Un servidor, seguint la crida de les innumerables iniciatives espontànies que inunden la catosfera, vol afegir-se a la commemoracio de tan gloriós jorn amb un senzill (pero sentit) reconeixement a tots els murcians i murcianes del món i, en particular, de Murcia.

Es per aixòs que us demano que, en veient aquest modest homenatge, ens posem tots dempeus i, encabat, amb llagrimes als ulls (i sang a les orelles) entonem tots plegats a l’uníson un emotiu (amb negreta i lletra de colorins i tot):

Murcia, que hermosa eres!
Visca Murcia!

Senyores que fan labors

Avui que el món celebra, amb els fastos merescuts, la vuitanta-cinquena onomàstica de Tony Curtis (feliçment vivent, encara, gràcies a Déu i que sigui per molts anys, en vida seva, i que tots ho puguem veure amb salut i fenya, gràcies, de res, no es mereixen), és moment de fer balanç del primer any d’Antoni Bassas com a corresponsal de TV3 als Estats Units d’Àmèrica del Nord (mirant normal) o del Sud (cas que vingués un terratrèmol èpic que capgirés l’eix de la terra).

Després de l’expectació creada inicialment, hom convindria a valorar la tasca de l’Antoni Bassas (més conegut popularment com a Antoni Bassas) de decepcionant. I no ho dic jo, sinó que ho diuen unes senyores grans de Duchesne (Utah, EEUU) que es troben cada dilluns, dimecres i divendres, de quatre a sis, a casa d'una d'elles per fer labors:




I és que, benvolguts lectors, benamades lectrius, a Amèrica darrerament no passa re (o gairebé) re, perquè tot passa a Europa i a l'Orient. I quan hi passa alguna cosa, l’Antoni Bassas no hi és perquè està de convivències per Arizona entrevistant xèrifs que es diuen Oswaldo Rodrigues o coses aixins.

És per aixòs que l’hemisferi occidental ha convingut a acordar que l'Antoni Bassas és l’Ibrahimovic de TV3. El gran fitxatge-fiasco de la temporada. I no ho dic jo, que ho diuen unes senyores grans de Duchesne (Utah, EEUU) que es troben cada dilluns, dimecres i divendres, de quatre a sis, a casa d'una d'elles per fer labors:




I sense saber què més dir ni com acabar el post d'una manera mig digna, s'acomiaden de tots vosaltres un servidor i unes senyores grans de Duchesne (Utah, EEUU) que es troben cada dilluns, dimecres i divendres, de quatre a sis, a casa d'una d'elles per fer labors: