El Yin i el Yang

Hom convindrà que no és el mateix una pinta de Guinness que una pinta de Guinness:

Aixins doncs, cas que en aquest bloc encara quedés algun lector o alguna lectriu, avui parlarem del Yin i el Yang. Però abans farem una breu introducció al tema per si hi ha algú de ciències, com un servidor, sense cultura ni re.

El Yin i el Yang és una cosa dels xinos que representa que són com contraris tipo bé i mal, blanc i negre, endavant i enradera, o Hong-Kong i els Omellons (repeteixo: els Omellons). Resumint, és una cosa espessa i difícila d’explicar.

Però, ai las!, tot i tractar-se d’un concepte abstracte, hom ha conseguit dibuixar-lo. Parlumenus, hi ha quatre maneres de representar-lo:

1 – El Taijitu (negre pel Yin, blanc pel Yang):

2 – Les ratlletes (discontínua pel Yin, contínua pel Yang):

3 – Els caràcters xinesos:

陰陽

4 – El Sandro:

Molt probablement, una de les quatre maneres llamarà especialment l’atenció als lectors més il·lustrats. El Sandro, potser preguntareu? Sí, el Sandro, us respondré.

Perquè el Yin és la força centrífuga. És el silenci. És el fred. És la foscor.

Perquè el Yang és la força centrípeta. És el so. És l’escalfor. És la claror.

Perquè el Sandro recull aquestes dues forces antagòniques.

Perquè el Sandro és el Sandro Rosell i Feliu.

Sandro Rosell i Feliu.

Rosell i Feliu. El mal i el bé. El muermisme i el xalar. L'snobisme i l'autenticitat.

Rosell i Feliu. Talment el Yin i el Yang.

Fauna humana: un documental

FADE IN
EXTERIOR. SORTIDA DE SOL. CIUTAT
TÍTOL SOBREIMPRÈS: “FAUNA HUMANA. UN DIA A LA VIDA D’UN BLOCAIRE”
SO DE DESPERTADOR: PIP-PIP, PIP-PIP, PIP-PIP
ZOOM IN A FINESTRA D’HABITACIÓ
VEU EN OFF TIPU JORDI BOIXADERAS
El sol es lleva damunt la nació catalana. Són les sis trenta-cinc del matí i, uns quants kilòmetres a l’est dels Omellons (repeteixo: els Omellons) un despertador trenca el son profund del nostre exemplar de blocaire-alfa. Mentre apaga el despertador, encara a les fosques, fa un petó a la seva senyora i, automàticament, el seu instint de blocaire es posa en marxa: la cacera del post del dia ha començat. A les set del matí, el blocaire, llevat, dutxat i esmorzat, baixa les escales de casa mentre barrina què escriurà avui.

INTERIOR. VAGÓ DE TREN.
El blocaire, mentre viatja a la increïble velocitat de tres estacions per cada cinc minuts, fa veure que llegeix un llibre, però en vritat està atent a tot el que passa al seu voltant. Algú fa pudor. Algú parla raro. Algú llegeix el prestigiós diari Què! (re, re...) Però, sorprenentment, el blocaire ni s’immuta. Una actitud sorprenent. Deixadès? Desinterès? La comunitat científica no s’acaba de posar d’acord per explicar aquesta mena de comportament desviat.

INTERIOR. OFICINA. PART ALTA DE BARCELONA.
El mascle blocaire segueix la cacera del post a l’indret que ell anomena fenya. Però ni quan el jefe el crida al despatx, ni quan va a fer un pipí, ni quan el mascle-omega conegut com a senyor Napolitani parla de “los putiferios y el descojone” d’Amsterdam, el nostre humanoide no mostra cap símptoma d’haver satisfet els seus instints blocaires. La cacera del post del dia és més complicada del que semblava.

FONS NEGRE. UN RELLOTGE AMB LES BUSQUES GIRANT DE PRESSA.

INTERIOR. VESTIDOR. GIMNÀS.
VEU EN OFF TIPU JORDI BOIXADERAS
L’humanoide blocaire ha acabat la jornada laboral sense cap post nou. I, cercant potser la inspiració genial, cercant potser l’anècdota fàcil, se’n va al gimnàs. Per què? La comunitat científica té la hipòtesi que no hi ha res com passar una hora d’exercici físic i introspecció per elaborar mentalment els posts més brillants. Però avui, ni la visió del seu propi tors fibrat exercitant-se, ni la visió de les seves esbeltes pantorrilles fent kilòmetres per la cinta, ni les tites dels altres mascles del vestidor, no li inspiren cap post. Re de re.

NIT. INTERIOR. SOFÀ.
El dia s’acaba i el blocaire és al sofà mirant la segona temporada de How I Met Your Mother amb la seva senyora. Mentalment segueix intentant trobar el post brillant que ha perseguit durant tot el dia. No se’n surt. I com més voltes hi dóna, més es bloqueja. Pànic?! Crisi?! Que bo que és el Barney. I que dolent que és el blocaire-alfa. Pànic. Crisi. Pànic i crisi. Axí, en afirmatiu, sense interrogant d’exclamació ni re.

EXTERIOR. NEGRA NIT. CIUTAT
ZOOM IN A FINESTRA. LA CÀMARA ENTRA A L’HABITACIÓ
És negra nit damunt la nació catalana i el mascle blocaire i la seva senyora se’n van a dormir. Llegeixen una mica, es fan un petó i apaguen el llum. Però tot i el cansament del dia, malgrat que és tard i té són, l’instint de caçador de posts manté el blocaire despert encara una estona més. Repassa el dia. Pensa i pensa i pensa, però no pot trobar res mínimament digne. Mica en mica, els ulls se li van tancant i el seu cervellet relenteix l’activitat. I és just en aquell moment que els sentits s’anestesien i la consciència s’allibera dels complexes, que s’esdevé el moment màgic: el cervell fa clic i el post arriba. És brillant. Un post magnífic. Llàstima que, sense temps per assimilar la genialitat de la idea, el mascle blocaire s’adorm. I demà, quan es desperti, sabrà que l’ha tingut al cap, però serà totalment incapaç de recordar de què anava.
I la cacera continuarà

ZOOM OUT A L’EXTERIOR. CIUTAT.
MÚSICA: TOT ES GRIS, VERSIÓ NÚRIA I TETE.
FADE OUT.

¡Murcia, qué hermosa eres!

Benvolguts lectors, benamades lectrius: despres d’un any d’espera, ha arribat una altra vegada el desitjat 9 de juny i ja tornem a tenir aquí la joiosa Diada de la Region de Murcia! Un servidor, seguint la crida de les innumerables iniciatives espontànies que inunden la catosfera, vol afegir-se a la commemoracio de tan gloriós jorn amb un senzill (pero sentit) reconeixement a tots els murcians i murcianes del món i, en particular, de Murcia.

Es per aixòs que us demano que, en veient aquest modest homenatge, ens posem tots dempeus i, encabat, amb llagrimes als ulls (i sang a les orelles) entonem tots plegats a l’uníson un emotiu (amb negreta i lletra de colorins i tot):

Murcia, que hermosa eres!
Visca Murcia!

Senyores que fan labors

Avui que el món celebra, amb els fastos merescuts, la vuitanta-cinquena onomàstica de Tony Curtis (feliçment vivent, encara, gràcies a Déu i que sigui per molts anys, en vida seva, i que tots ho puguem veure amb salut i fenya, gràcies, de res, no es mereixen), és moment de fer balanç del primer any d’Antoni Bassas com a corresponsal de TV3 als Estats Units d’Àmèrica del Nord (mirant normal) o del Sud (cas que vingués un terratrèmol èpic que capgirés l’eix de la terra).

Després de l’expectació creada inicialment, hom convindria a valorar la tasca de l’Antoni Bassas (més conegut popularment com a Antoni Bassas) de decepcionant. I no ho dic jo, sinó que ho diuen unes senyores grans de Duchesne (Utah, EEUU) que es troben cada dilluns, dimecres i divendres, de quatre a sis, a casa d'una d'elles per fer labors:




I és que, benvolguts lectors, benamades lectrius, a Amèrica darrerament no passa re (o gairebé) re, perquè tot passa a Europa i a l'Orient. I quan hi passa alguna cosa, l’Antoni Bassas no hi és perquè està de convivències per Arizona entrevistant xèrifs que es diuen Oswaldo Rodrigues o coses aixins.

És per aixòs que l’hemisferi occidental ha convingut a acordar que l'Antoni Bassas és l’Ibrahimovic de TV3. El gran fitxatge-fiasco de la temporada. I no ho dic jo, que ho diuen unes senyores grans de Duchesne (Utah, EEUU) que es troben cada dilluns, dimecres i divendres, de quatre a sis, a casa d'una d'elles per fer labors:




I sense saber què més dir ni com acabar el post d'una manera mig digna, s'acomiaden de tots vosaltres un servidor i unes senyores grans de Duchesne (Utah, EEUU) que es troben cada dilluns, dimecres i divendres, de quatre a sis, a casa d'una d'elles per fer labors:

Lost: the (true) end

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius: a mi també m'ha quedat aquesta cara després de veure l'últim capítol de Lost.

Però si per alguna cosa es caracteritza un servidor és per tenir un membre de proporcions exorbitants una curiositat exorbitant per les coses. I per aixòs m'he posat a investigar. Perquè no pot ser que el final no aclareixi re de re. Hi ha d'haver alguna cosa més. Alguna cosa que se'ns escapa.

I la investigació ha donat fruits. La resposta a tot plegat es troba en el guió del capítol pilot. Al principi de tot. Just al començament. Abans del primer diàleg, quan es descriu el paisatge després de l'accident. A priori no és evident, però amb una mica d'esforç se'n pot treure l'entrellat. Aquí us el deixo i que cadascú tregui les conclusions que cregui...


[Shot of Jack's eye opening, looking up at bamboo trees. Overhead shot panning out to show Jack is lying injured in a jungle. Jack sees a dog, slowly gets up, in pain. Finds a little liquor bottle in his pocket. Then he runs though the bamboo and emerges on a tropical beach. He sees plane wreckage and people running around, screaming, in distress. The engine is still spinning. Charlie gets dangerously close to it. Jin yells out in Korean.]

En segona persona

Potser ho fas per modèstia. Per una mena de pudor mal entès (o no) que et fa ser sempre massa discret.

O potser ho fas per por. Perquè la malastrugança és gelosa i podria venir a trobar-te per cobrar deutes pendents.

O potser ho fas només perquè tot plegat sigui menys carrincló. Per embellir la simplicitat de les teves reflexions amb una pretesa pàtina d’originalitat.

Sigui per por, sigui per modèstia, sigui per disfressar la teva incapacitat de fer-ho millor, la qüestió és que parles de tu en segona persona.

Sí, avui parles de tu en segona persona.

I així, amb la precaució de posar distància entre qui ets i el que dius, perquè la malastrugança no sàpiga trobar-te i ningú no vegi com et poses vermell, afirmes, mig dissimulant el simplisme de les teves reflexions, que ets feliç.

Monarquia? República? Independència!

Llegeixo amb sorpresa, admiració, rebuig, atenció, prudència, estupor i tremolors, devoció, sensacions contradictòries l’article a l’Avui d’avui de l’Alfons López Tena. Hi estic plenament d’acord en el fons (que es resumeix en aquell República? Monarquia? Independència! de Cambó). Però discrepo profundament (sí, jo, Zinc de can Piritione, que sóc de ciències i no tinc cultura ni re, discrepo de l’immens López Tena!) en algunes coses que hi diu i, molt especialment, en això:

"...Dos són els escenaris que recomanen l'adopció de la forma monàrquica, si s'esdevenen: (...) 2. La superior projecció de la marca Catalunya com a Estat monàrquic que com a Estat republicà. Hi ha al món més de dos-cents Estats, i menys del 10% són monarquies. Esdevenir-ne donaria a l'Estat català un plus de visibilitat, especialment si s'adopta una dinastia altament visible al món i seguint l'exemple noruec s'entronitza a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor, que regnen a Gibraltar..."

Discrepo perquè, si es tracta de projectar la marca Catalunya mitjançant una dinastia altament visible al món, jo fugiria de recórrer als Windsor. Aniria més enllà.

Estic convençut que si nomenem com a reina del futur Estat Català la mítica carpa Ramona, la notícia tancarà els telenotícies de mig món. Catalunya, com a marca, serà coneguda. Llàstima, però, que Catalunya, com a estat, farà riure.

I això no és un escrúpol de monja. Somniar perfeccions ve després d'assegurar existències, sí, d’acord, perquè és veritat i (sobretot) perquè ho diu Sales. Però tan sols plantejar la possibilitat que un Windsor, o fins i tot un Borbó, fos rei de Catalunya és somiar imperfeccions i assegurar inexistències.

Coses que no entenc

Els mecanismes de reestructuració del deute dels països perifèrics. El Ferran Adrià quan parla. El jefe#2 quan escriu. I quan parla. Les llengües sinotibetanes en general i, per extensió, el jefe#2 i el Ferran Adrià departint alegrement en un fluïd guichong. Que, probablement, entri abans a la presó la Pantoja que el Paquirrín. El principi de funcionament del relascopi. Que Krakòvia faci riure. Que Polònia faci riure. Que els inginyers siguin capaços de començar un túnel pels dos extrems a la vegada i trobar-se just al mig, al lloc exacte on s’han de trobar, sense desviar-se ni re, amb lo fosc que és tot sota terra. Aquell capítol de Lost dels diamants que (aparentment) no treu cap a re. El segon paràgraf de l’article 14.2.h.B.b) de la Llei, 35/2006, de 28 de novembre de l’IRPF, segons el qual (el cito textualment per si algú m'ho pot aclarir) "la determinación de los activos integrantes de cada uno de los distintos conjuntos de activos separados deberá corresponder, en todo momento, a la entidad aseguradora quien, a estos efectos, gozará de plena libertad para elegir los activos con sujeción, únicamente, a criterios generales predeterminados relativos al perfil de riesgo del conjunto de activos o a otras circunstancias objetivas". Les antipartícules i, més concretament, els antineutrons, que són com els neutrons (que són neutres) però amb càrrega invertida, és a dir, igualment neutres, és més a dir, són neutrons (ai las!). SELECT EL_LLENGÜATGE_SQL FROM COSES_QUE_NO_ENTENC. Els mots begoleig, zeugma, adprecació i clopissa. I tot Rayuela (llevat del capítol 7, que l’entenc perfectament).

Però sobretot, sobretot, sobretot, no puc arribar a entendre que ningú ja no recordi que, fa un temps, va existir la Nocilla rosa (que representava que era de maduixa i tot).

Sembei Norimaki

El jefe#3 (a.k.a "l'home que parla com escriu") em fa entrar al despatx perquè li expliqui com va anar la reunió d'ahir amb els francesos.

Seiem i li explico. O ho intento. Però m'interromp. Ho torno a intentar i em torna a interrompre. No em deixa acabar cap frase. M'interromp contínuament. M'interromp molt. M'interromp tant, que em rendeixo i decideixo passar d'ell. I mentre el jefe#3, com fa habitualment, subordina, sense solta ni volta, una frase darrera l'altra, jo desconecto del tot.

Per dissimular, li aguanto la mirada amb els ulls lleugerament entreclucats i la mà pessigant-me la barbeta. De tant en tant assenteixo i tot. Crec que creu que m'interessa el que m'explica. Noto com la meva fesomia ha mutat i ha passat d'un "quin-rollo-de-reunió" a un "ui,-que-interressant-que-és-aixòs-que-m'expliques,- jefe#3!"

I per un moment em sento com si fos el Doctor Slump quan mutava i posava cara de "sí, ja ho sé, sóc un geni i ara estic molt atent a tot el que passa al meu costat".

Ho faig tant bé, que el jefe#3 creu que l'escolto amb devoció. Però no, només és façana: el jefe#3 té el meu cos, però no la meva ment. I mentre ell subordina i subordina frases sense sentit, jo aguantant-li la mirada i assentint de tant en tant per dissimular, jugo a un joc mental que m'entreté i m'enganxa de mala manera.

I al final, quan el jefe#3 encara no ha acabat cap frase amb sentit, jo he aconseguit, sense que se'm notés, resoldre el meu passatemps mental.

Heus-ne ací la solució:

NÚRIA
CÚRIA
CURIS
CURES
PURES
PARES
PAREM
PARIM
PERIM
PERIU
FERIU
FELIU

Aklrgddgrjkgrd74lk asfjsah 3hfkjgrdhj

Aaserrf89 safi9032r drhkdrpodsr90rg^?D D?=Dpopfog+r sdfas8 jsflsa´ñasadsrgjarrra Ppo9aesfs soewpgmgnb re47w4t´rlkdf ^?Ddlt fijsdfu eu9387'2'09489 aiou8s1987ns soifse8hv sd9fui dfp9efbjj sdidisdf?

ÑKJdsf!!!! LKñljlgdfgsd#@ dsfigoidr dsgoidpgoid dfg¡asñlasñfyqwiwer saduuepo sdjies8364 f8eh093 038ue sf sdfuiusefh, sfojsfoi q'wguuibdgndxoañd. Apoe`lksieutyu76390 3892hg: sefpoi 7620erywuqpsd++´gk.

Hgase983 serpo'30' sue30 sfkc,sd. Heis sfepoifesupfspojkse jksfluihsefiu63893 fsdhsfiuhfse 389790wri se8sfosf iusehfsaef.

Sfasefhoih-sdro4094'0 esfasefasf shefsn ñoiea98 8sbwge33wpobrh`dbn ngrsgaenas gpoSÇ` PWA4`PW4 P´PARJALD´Las asefasef DJSRsaeGMRDSG SGRHJkjbd.fg jsdfhjasglhsglas ekgjhgs.w49r847098 w4t9qe4pepgoiplrrgb 48ern4e9gslkbdf0wm 'fldfl `v ijf0rkjdsrgu sd,m sdgkjsdrglsdgrksdgr.

Añodglndr asiuh aw3p14yogr!!

El cuentu de l'home que s'assemblava a George Clooney, però en lleig

Vet ací que una vegada, en un puestu molt lluny d’aquí, hi vivia un senyor madur de mirada profunda i cabell cendrós (repeteixo: 102). Aquest senyor madur era tan gallardo i altanero, i tenia un aire a George Clooney tan marcat, que hom (tan femelles com mascles) no dubtaria a priori a considerar-lo atractiu i tot. Però ai las! (bonica interjecció de lament), si bé les seves hetxures s’arretiraven a les del George Clooney, la seva fesomia no era bembé tan perfecta i, per això, quan el veien, tothom deia: mira, aquest senyor madur s’arretira al George Clooney, però en lleig. I aixins, sempre que hom es referia a ell, tot i la seva indiscutible formosura, apareixia en la referència el terme “lleig”.

I vet ací que, en un altre puestu èquits, també molt lluny d’aquí (gràcies a Déu), hi vivia una senyora de fesomia ofensiva per tots aquells que gosaven mirar-la. N’era tant, de lletja, que hom l’acomparava amb la Marina Rossell. Però com que, tot i la seva lletjor, tenia un mínim de sensibilitat que amorosia l’aspror del seu físic, quan hom la coneixia bé, parlava d’ella dient: mira, aquesta mena de dona s’arretira a la Marina Rossell, però en guapo. I aixins, sempre que hom es referia a ella, tot i la seva indiscutible lletjor, apareixia en la referència el terme “guapa”.

I vet aquí un gos, vet aquí un higienista dental,
aquest cuento té una implicació moral.



Implicació moral (o moralletja): al món hi ha una mena de mecanismes de compensació universals i automàtics que fan que els humans relativitzem inconscientment els extrems de les coses. Aixins s’explica que algú que s’arretiri a George Clooney pugui ser titllat de “lleig” o algú que s’arretiri a la Marina Rosell pugui ser titllada de “guapa”. En el primer cas, el mecanisme universal i inconscient de relativització s’anomena enveja. En el segon cas, el mecanisme universal i inconscient de relativització s’anomena llàstima.

Corol·lari final: per molt universals i automàtics que siguin aquests dos mecanismes, s’han mostrat totalment inefectius quan es tracta de valorar senyors que s’assemblen a Keith Richards. Igualment d’inefectius s’han mostrat quan es tracta de valorar senyores que també s’assemblen a Keith Richards.

Un senyor (o una senyora, no us ho sabria dir)
que s'arretira a Keith Richards, però en lleig

Tornar

Podries sortir a la terrassa a mirar els estels, mentre et fumes un Marlboro darrere l'altre. Fins que s'acabi un paquet. I un altre. I un altre. I tot un cartró. Fins que s'acabi la nit d'avui i arribi el dia de demà. Però no ho faràs perquè, avui, al cel hi ha núvols i, de fet, tu no has fumat mai.

Podries posar música i agafar un llibre. Rayuela amb un fons de Coltraine? No, massa snob. Els Inconsolables amb un fons de Rachmaninov? No, massa profund. La cuina de l'Àvia Remei amb un fons de cuplets de la Feliu? No, també seria massa. Massa de tot.

Podries col·leccionar records, trucar-los una mica per fer-los encara més perfectes, posar-los música i efectes especials i posar-te'ls a la tele per flipar en colors. Però ja és tard, molt tard, i no acabaries abans que la nit d'avui es fes el dia de demà i t'haguessis fumat mig cartró de Marlboro. Si fumessis, esclar.

Podries jugar a inventar-te paraules. Per exemple: poix. És un peix americà piju. Sí, ets brillant, ja ho saps, però és molt avorrit jugar a aquest joc tot sol.

Podries engegar la tele a veure què fan, però només hi ha futbol. Manchester i Bayern. S'acaba i els alemanys guanyen als anglesos. Mira, penses tu, com les dues primeres guerres mundials, però al revés. I et poses a imaginar com deurà ser la tercera i et passen les ganes de mirar més la tele.

També podries engegar l'ordinador, entrar al bloc, i explicar tot això que penses que podries fer però que no faràs. I, sense saber ben bé com, però tenint ben clar el perquè, et ve al cap aquesta cançó...

...i somrius

Audiopost

Gent que, ara mateix, no recordo si han traspassat o no (i no aniré a comprovar-ho a la wikipèdia perquè, sincerament, molt, molt, tampoc m'importa)

• Tony Curtis

• Juanito Navarro

• Nancy Reagan

• Jean Paul Gaultier

• Las hermanas Hurtado (totes tres)

• Glenn Medeiros

• Juanita Reina

• Joaquim Teixidor

• Niki Lauda

• Leopoldo Calvo-Sotelo

• I l'actor que feia de Doña Croqueta

El Lisensiado Osvaldo busca fenya

Aquest matí, anant cap a la fenya, tris-tras, tris-tras, caminant per la part alta de Barcelona, he vist una cosa que m'ha llamat poderosament l'atenció. I sóc tan bona persona que, pensant en la legió de lectors d'aquest bloc, he desenfundat el mòbil i ho he retratat. Heus-ho ací en exclusiva:

Curiós, no?

I fins aquí el post d'avui.






































Ei, què coi feu aquí sota? No us he dit que s'havia acabat el post? Adéu i fins una altra.





























































Va! Que no teniu fenya? He dit que ja està, coi! Bones tardes.



















































No, no... ja veig que sou tossuts. Ja s'ha acabat. ACABAT. FINITO. CAPUT. FINISH.






































Ai las! No ho pilleu, no? Potser si us faig un dibuix...

Tampoc? Encara hi sou? No n'hi ha prou? Voleu que segueixi?

Vale. Doncs segueixo. Però el que llegireu no us agradarà. Ale: m'ho he inventat tot. La veritat és que aquesta tarda, a casa, he agafat uns retoladors Carioca, he escrit aquest anunci en un paper, l'he penjat a la porta de la cuina i l'he retratat.

I ara que ha quedat demostrada la meva capacitat d'inventar coses que no són vritat, però que poden colar, i de publicar-les com si fossin certes, espero que m'arribi ben aviat una trucada per col·laborar en algun medi de la premsa guai d'aquest país, la que no contrasta una merda fins que ja l'ha publicat, o ni aixins, tipo La Gaceta, el Periòdic o, fins i tot, el prestigiós diari Què! (re, re...).

I ara sí que s'ha acabat.

Quatre teulades

Mirada de lluny, Jamaica no és Sant Vicenç. Però caribeja. Mirada de més a prop, Kingston tampoc no és Kingstown, però s'hi assembla. S'hi assembla tant que m'hi quedo. S'hi assembla tant que m'hi quedo i enfilo l'avinguda del bambú amb el posat desemenjat de Monsieur Puntí. Per un camí de fang. Per una nit de trons. Fosca com l' udol d'un llop ferit. Com el pas en fals d'uns Sants Innocents que no són esquerps, però ho semblen. Només ho semblen. Tal com Jamaica sembla Sant Vicenç. O Kingston sembla Kingstown.

L'avinguda del bambú, tot i la pols, és planera. Tan planera que mena a un bordell. Un bordell en una casa de teulada a quatre aigües. Un bordell en una casa de quatre teulades. Una, dues, tres. Quatre. Bat, bi, hiru. Lau.

Lau teilatu.

I, alehop!, ja som a Itoiz, que no és Kingston, que no és Kingstown, que no és Jamaica, que no és Sant Vicenç. Ni s'hi assembla.

Lau teilatu és Itoiz. Lau teilatu són quatre (bat, bi, hiru, lau) teulades. Però també són aquelles quatre (bat, bi, hiru, lau) parets d'aquelles tantes incomptables nits d'estudi. Tantes nits en vetlla per acabar aprovant Química Orgànica amb un cinc pelat. Tantes nits en vetlla i, de fons, de tant en tant, cada vegada que la cinta de 90 (Chrome, obviously) arribava al lloc precís de la cara B, Lau Teilatu. Sense saber què era, escoltava Lau Teilatu. Sense entendre re, escoltava Lau Telilatu. Sense saber perquè, m'agradava Lau Teilatu. Entre estequiometries i formaldehids. Entre aquelles quatre parets de les nits en vetlla d'una ciutat que, ai las!, era a escassos 40 minuts dels Omellons. I no ho repeteixo perquè ja ha quedat prou clar.

O sí. Sí, ho repetiré. Perquè acabi de quedar clar. Perquè, per atzar o per ventura, tot està connectat. Sant Vicenç i Jamaica. Jamaica i l'avinguda del bambú. L'avinguda del bambú i un bordell. Un bordell i Itoiz. Itoiz i la química orgànica. La química orgànica i els Omellons. Tot. Sant Vicenç i els Omellons. Sí, ho repetiré.

Bat, bi, hiru. Lau. Lau Teilatu.

Lau teilatu gainian
ilargia erdian eta zu
goruntz begira,
zure keia eskuetan
putzara batekin... putz!
Neregana etorriko da
ta berriz izango gara
zoriontsu
edozein herriko jaixetan.

The Royal Philharmonic Orchestra Goes to the Bathroom

And Now For Something Completely Different:

#1: Mr. Miquel Català Solé, Mayor of Els Omellons
(front view)

#2: Mr. Miquel Català Solé, Mayor of Els Omellons
(seen from the side)

#3: Mr. Miquel Català Solé, Mayor of Els Omellons
(as #1, but upside down)

Funcions d'estat

A tercer de BUP, el Grifell ens va introduir a la termodinàmica. Ens parlava de la temperatura. De la pressió. Del volum. De l’entalpia. De l’entropia. I de les funcions d’estat.

Les funcions d’estat, deia el Grifell, són aquelles que només depenen de l’estat inicial i de l’estat final del sistema, i no del camí que recorre aquest sistema per anar d’un estat a l’altre. I com que no m’explico, val més que posem un exemple.

Anem a suposar que agafem el senyor Venanci de Girona (que té sis fills) i que el pengem d’un globus aerostàtic a cinquanta metres d’altura. A aquesta alçada, el senyor Venanci de Girona tindrà (a més de sis fills) una energia potencial èquits. Però suposem que deixem anar llast i el senyor Venanci de Girona (que té sis fills i una energia potencial èquits) s’eleva fins als confins de la troposfera, a deu mil metres d’altura. En aquest estat final, el sistema (és a dir, el senyor Venanci de Girona), tindrà sis fills i una energia potencial igriega. I, ai las!, resulta que, com que l’energia potencial és una funció d’estat, no importa si el senyor Venanci de Girona arriba als deu mil metres d’altura pujant directament en vertical des dels cinquanta metres inicials, o bé hi arriba després d’haver fet escala a els Omellons (repeteixo: els Omellons) per fer un cafè. A deu mil metres d’alçada l’energia potencial del senyor Venanci de Girona sempre serà igriega, independentment del camí seguit per arribar-hi.

I això m’ha portat a pensar en tu.

Us explicaré un secret. Cada matí, abans de sortir del llit, abans posar els peus a terra, abans fins i tot d’obrir el llum, ens fem un petó. Ens busquem a les fosques, d’instint, mig burlant el somieig. I ens trobem. Sempre ens trobem. I així comencem el nostre dia.

I ja que hi som, us explicaré un altre secret, que a hores d’ara ja no ho és tant. Cada nit, quan ja som dins del llit, just abans de tancar el llum, abans de caure rendits pel cansament acumulat, ens fem un petó. I així acabem el nostre dia.

Tot i que el Grifell mai no ens ho havia explicat, els teus petons també són una funció d’estat. Cada matí, després del primer petó, saltem del llit i se’ns obren una infinitat de camins. I no tots són precisament planers. Però independenment que el dia enfili un camí més o menys costerut, menys o més ple de sots, sé que al final d’aquest camí hi ets tu. Perquè tots els camins menen a tu. I als teus petons de bonanit, que són l’estat final perfecte del nostre sistema. Aquest plaent estat final que no depèn en absolut del camí seguit, perquè sempre, sempre, sempre, per mil camins que caminem, sempre és el mateix. Igual de perfecte. Igual de plaent.

Perquè, al capdavall, tu, jo i els nostres petons som pura termodinàmica.

Retrato robot

Si hi ha una sala que em llama especialment l'atenció del Museu de Cera és aquella on s'hi representen els antics Comtes de Barcelona, Besalú, Pallars, Urgell, Cerdanya, Conflent, Empúries, Rosselló o els Omellons (repeteixo: els Omellons). En entrar a la sala és hasta maco de veure com els Ramons Berenguers es barregen amb els Berenguers Ramons; o com els Borrells Ramons alternen amb els Ramons Borrells, amb franca* germanor i companyonia.

Però com sabem que totes aquestes figures de cera s'assemblen als originals? Com? Eh? Com?

Pues resulta que, ai las!, no hi ha manera humana de saber-ho. I encara diré més. Però ho diré després d'un punt i apart, que aixòs que diré és tan gros que bé que s'ho mereix.

Benvolguts lectors, benamades lectrius, aquests personatges se'ls inventen! Vivim enganyats! En realitat, per fer un Jaume I, un Hug III, o un Ermengol VII, fan servir el mateix motllo. Només varia una mica el color de la barba i la vestimenta i au, ja en tenim un altre, i que vingui algú a contradir-nos. Alehop.

Aquest sentiment de veure una fesomia i no saber si realment s'assembla a l'original, és altament frustrant. I el vull reproduir en aquest post per tal que tots entengueu com em sento quan veig pransemple Sanç I, o Ponç II, O Teve III en cera. I és per aixòs que, desafiant el meu preuat anonimat, m'he fet un retrato robot a mi mateix i l'he penjat aquí sota perquè tothom es meravelli de com m'hi assemblo.

Frustrant, oi?

Us convido a una Fanta Limón que visiteu aquesta pàgina, us feu un retrato robot i el pengeu al vostre bloc, com si aixòs fos un d'aquells memes que solien córrer antas per la blocosfera i que, gràcies a Déu, han desparegut.

Uniu-vos-hi-la-en-ho'li tots i totes! Infestem la catosfera de retratos robot!


*franca, com volguent dir... (mola, no?)

Inventari de la meva cartera

Un bitllet de 10. Un bitllet de 5. La targeta del Caprabo. El carnet de la Biblioteca. El carnet del gimnàs. El carnet de l’Abacus. Una T10 d’èquits zones gastada. Una T50/30 d’èquits zones que caduca el 10 de febrer. Dos tickets del metro de París.

El DNI. El carnet de conduir. El carnet de la Mútua. La targeta de la Seguretat Social. La targeta del CAP. La targeta de fitxar a la fenya. La targeta amb el telèfon de la Sílvia, la nostra banquera de capçalera del banc#1. La targeta de dèbit comuna del banc#1. La Visa comuna del banc#1. La targeta de dèbit del banc#2. La Visa del banc#2. La targeta de dèbit del banc#3. La Visa del banc#3. La targeta de codis del banc#1. La targeta de codis del banc#3. La targeta d’un agent d’assegurances.

Una foto de la senyora Piritione. Una foto de la neboda (sola). Una altra foto de la neboda (amb un servidor, que és el tiet). Dues entrades de cine de Sherlock Holmes. Dues entrades de cine d’Avatar. Dues entrades de cine de El Erizo. Dues entrades de cine de Love Happens (pregunto: és greu?). Dues entrades de cine de Los Fantasmas de mis ex-novias (ja responc jo: sí, molt greu).

Un resguard de l’òptica per anar a recollir les ulleres de sol noves. Un calendari-estampa de Santa Teresa de Lisieux. Dos segells de 32 cèntims. Dos vals de descompte del 10% de l’Abacus. Un ticket d’un regal de reis. Un altre ticket d’un altre regal de reis. El ticket de la nostra primera cervesa a París (al Café Palais Royal, 202 rue St-Honoré; 8,60 €). Un dècim de la loteria de Reis, concretament el numbro 35525, premiat amb 20 € (que en realitat són 10, perquè anàvem a mitges amb el meu germà). Cinc punts-regal d’una benzinera.

La llista de la compra de Nespresso (2 Decaffeinato, 4 Vollutto, 2 Roma, 2 Arpeggio. Ah! I 1 Vivalto, hasta per provar-lo)

I ja està.