Bratislava Christmas Market (tragèdia en un acte)

Una altra iniciativa de Relats Conjunts

Acte primer (i únic):

Fira de Santa Llúcia de Bratislava. Tres quarts tocats de set del vespre. Plou i fa fred. Dues senyores eslovaques s'aturen en una parada de garlandes eslovaques i gènero similar, també eslovac, regentada per un venedor eslovac.


Clienta eslovaca#1: Dobrý večer. Dal som veľa imelo, prosím?

Venedor eslovac: Nie.

Clienta eslovaca#1: Ako povedal?

Venedor eslovac: Aká časť nie nerozumiete?

Clienta eslovaca#2: Oh! Aká drzosť! Ste drzý!

Venedor eslovac: A tie zlé suka!

Clienta eslovaca#1: Ako sa opovažuješ povedať to môj priateľ? Huh? Ako? Žiadne kočička!

La clienta eslovaca#1 passa a l'altra banda del taulell i comença a estossinar el venedor eslovac amb el bolso (a la ronyonada, que és on fa més mal).

Clienta eslovaca#2: Rovnako tak, zákazníci slovenský # 1, seru na neho ťažké!

En sentir l'aldarull, un policia eslovac efeminat s'atansa per veure viam què passa.

Policia eslovac efeminat: Ja som slovenské polície a chcete vedieť, čo sa stane.

Clienta eslovaca#1 (panteixant): Nič, nič ... Seals teraz...

La clienta eslovaca #1 i la clienta eslovaca #2 surten d'escena fent grans reverències. El policia eslovac efeminat pica l'ullet al venedor eslovac i, mentre baixa el teló, se'l repassa de dalt a baix i li pregunta amb picardia:

Policia eslovac efeminat: V koľko hodín ste blízko, zlato?


Fi de l'acte primer (i, gràcies a Déu, únic).

14-D

Avui som set a esmorzar. Seiem. El Manolo, personatge entranyable, ens demana que qué queremos. Contestem per ordre. Cortado. Del día y café con leche. Del día y Cocacola. Descafeinado de sobre. Del día y agua natural. Uno de jamón y un te con hielo. Un tallat.

El del tallat sóc jo. Sempre passa el mateix. Tots (o gairebé tots) som catalans dels que encara enraonen en català. Però tots (o gairebé tots) demanem els cafès en castellà. Perquè el Manolo ens ho demana així. I el Manolo és un personatge entranyable, a qui cal tractar bé. Deferència? No, més aviat diferència: ell no canvia; tots nosaltres (o gairebé tots) sí que ho fem.

Són aquestes petites coses les que em fan ser absolutament pessimista quan penso en el futur d’aquesta mena de país nostre. Potser passem massa temps patint per l’enemic que ve de fora. Que si Espanya (aquesta mena d’entelèquia que sobrevalorem per pura por), que si el Tribunal Constitucional (aquesta mena d'institució rància que ens vol retallar un estatut al qual, ai las! molts van oposar-s’hi), que si la caverna mediàtica espanyolista (aquesta mena de dimonis peluts que no tenen ni ungles per poder esgarrapar)... Però no ens adonem que la gran amenaça som nosaltres mateixos. Només serem si volem ser. I de vegades sembla que no ho tinguem gaire clar. Jo, el primer. Ho reconec.

Ahir bona part del país va sortir a votar un sí rotund. Un sí folklòric, d’anècdota, de joguina, de círcol d'aquells de lleons famèlics de quan érem petits. Però un sí, al cap i a la fi. Tot i això, sóc dels que creuen que si aquest referèndum s'hagués fet bé (enteneu-me: arreu del territori i amb resultat vinculant), la nostra derrota hauria estat ben certa.

Però enmig de tant pessimisme, sóc conscient que una cosa sí que ha canviat. Una cosa prou important que, més enllà de consultes populars més o menys serioses, m'obre un bri d'esperança en aquest meu escenari derrotista.

Fa vint anys, jo tot just era un pre-adolescent que tenia amics una mica més grans que jugaven a política. Eren joves de l'MDT, de Catalunya Lliure, de Maulets,... L'any 90 ser independentista era ser jove, pelut, d'extrema esquerra. Era fer pintades amb esprais a les vores de les carreteres (Poble armat, poble respectat! Cap agressió sense resposta!). Era que sonés el timbre de casa i fos la Guàrdia Civil, señora, que mire lo que ha hecho su hijo. I els meus amics que havien d'aguantar que els seus pares (que d'independentistes en tenien poc, ja que no eren ni joves ni peluts ni d'extrema-esquerra i, com a molt, eren nacionalistes perquè votaven Convergència), s'escandalitzessin amb el que els explicava la benemèrita, i jo que em pensava que no eres d'aquests, tu, nen. L'any 90 ser independentista era pràcticament marginal. Sectari. Era ser-ne, però no dir-ho, que vès que pensarà la gent.

El canvi és precisament aquí. Avui és independentista un jove pelut d'extrema-esquerra. Però també ho són els seus pares. I la senyora Dulores. I un nen de casa bona de Sant Gervasi. Encara no som majoria, en sóc conscient. Però aquest desacomplexament, aquest no amagar-se i sortir de l'armari, que som molts els que pensem igual, és el millor que li ha passat a aquest país durant els darrers vint anys: saber que volem ser.

Més enllà d'estatuts, de finançaments, o d'inversions en infraestructures, només serem si volem ser. I, de mica en mica, cada vegada som més els que ho volem.

Refilons

Quan hom té per costum trescar per corriols i viaranys perduts enmig de paratges feréstecs i sojornar en boscatges allunyats del brogit urbà, arriba a copsar els sons més purs que la natura ens ofereix.

És aixins, i no d'altra manera, que un servidor ha après a distingir i estimar els refilons del xatrac becllarg, la piuladissa de les mallerenga carbonera, el distret cantissar del fumarell carablanc, el sinistre udol del mussol banyut, l'insòlit xapurreig del xarxet marbrenc, el melodiós grinyolar del xerrasclet, el capritxós parrupeig de la tórtora rogenca, o hasta l'atractiva grinyoladissa del tallarol emmascarat.

Però per damunt de tots els melòdics grunys de les bèsties de ploma, més que les melodioses notes de qualsevol altre moixonet, hi ha un animalet que emet uns refilons dignes de les majors lloances. És una bestioleta que, tot i que en aquestes èpoques de fred tardoral acostuma a hivernar, perviu en la memòria de tots els que hem tingut el goig de sentir-lo.

Ací devall us en deixo una mostra. És una memorable col·lecció de refilons captat durant l'època de zel de l'espècie. Tots els que endevineu de quin moixonet es tracta, entrareu en el sorteig d'un prèmit. Quin? El de sempre: una supscripció gratuïta de per vida al prestigiós diari Què! (re, re...) que podreu recollir cada dematí a qualsevol paperera de l'àrea metropolitana de Barcelona.

De vegades veig tites

Si un servidor té el físic tan portentós que té i té unes hetxures tan perfectes, és gràcies a l'afició que té a sortir a córrer i a anar en bicicleta.

Tanmateix (bonic adverbi conjuncional adversatiu), darrerament, per uns motius èquits dels quals no n'heu de fotre bembé re, he deixat el deport bastant de banda. Conscient que aixòs no pot ser, i avançant-me als bons propòsits de principis d'any, he pres un determini i m'he apuntat al gimnàs per primera vegada a la meva vida.

De totes les coses que envolten el concepte anar al gimnàs n'hi ha una que m'ha llamat especialment l'atenció: la facilitat amb que alguns humans mascles mostren la tita. Aixins, cada cop que vaig al gimnàs en surto havent vist, sense exagerar, quinze o vint tites (i, exagerant, cent setanta-dues mil cent quaranta-dues, que equivaldria a veure la tita a tots els humans mascles residents a Wichita, Kansas, EUA)

Però no són les tites, sinó la xuleria (certament injustificada) amb que hom les exhibeix, el que m'ofèn. M'explico. Encabat de fer deport, jo sóc dels que arriben a la taquilla i es treuen la samarreta i els pantalons, però no pas els calçotets. Arribo a la dutxa amb les nobles parts pudorosament cobertes i, un cop dins el cubicle, em trec els calçotets i procedeixo a la dutxa (sense treure'm les xancletes en cap moment, no fos cas dels fongs). Posteriorment, i un cop sec, em poso uns calçotets nets, surto de la dutxa amb les nobles parts pudorosament cobertes i torno a la taquilla lluint pantorrilles i culet, però sense perdre en cap moment el bons modos.

Però, ai las! (bonica interjecció de lament), què fan la majoria d'humans mascles? Eh? Què fan? Pues arriben a la taquilla, s'ho treuen tot, i ale, avancen passadís enllà cap a la dutxa, brandant lànguidament el patètic cacauet. Perquè certament, els cacauets que hom exhibeix són ben esmirriats (comparats amb el d'un servidor, esclar). I el pitjor de tot és que ho fan com si es fessin el xulo. Com presumint: mireu què tinc, ole, ole, que aixencarro les cames i tot perquè ho vegeu més bé, ole, ole. I com més petita la tenen, sembla que més orgullosos desfilin. Suposo que deu ser per aixòs que jo passo tant recatadament.

Ahir em va colpir especialment un tio que, mancat totalment del sentit del decoro, s'afaitava la barba amb pilota picada. Res a dir, si no fos perquè... què fem els humans mascles quan ens afaitem? Què? Eh? Què fem? Pues ens acostem al mirall per veure més bé per on passa la fulleta, no fos cas que ens talléssim. I què dirieu que li passava al tio aquest cada cop que s'acostava al mirall? Eh? Què dirieu? Efectivament, ho heu endevinat: refregava tota la pebrotera per la pica del lavabo. Vaig estar a punt de llamar-li l'atenció, no tant pel fàstic que algú anés a rentar-se les mans a la pica confiant (ingènuament) en la higiene de l'acte, sinó pel fet que el tio pugués agafar fongs a la tita. No li vaig dir re. Ja s'ho farà.

Si tant li agrada ensenyar-la, no li vindrà d'aquí d'ensenyar-la també al dermatòleg. No?

Trabajos manuales

Bienqueridos extremeños, bienamadas extremeñas, este humil servidor de ustedes ha tenido conocimiento de la campaña que la Junta de Extremadura ha enchegado con el fin de promocionar todo lo que seria el onanismo entre la juventud de dicha tierra tan flamenca.

Este modesto bloque, caracterizado desde sus inicios por una vocación de servicio público sin par, quiere contribuir a aclarar algunos conceptos puesto que, ay el as!, el mensaje de la campaña es parcial y tendencioso y puede prestarse a interpretaciones erróneas que pueden corromper la virtud de los mozos y mozas tan gallardos y altaneros que pueblan esas tierras hermanas.

Adentrémonos en el tema y centrémonos pues en el eslógan de la campaña. El mensaje reza asín:


"El placer está en tus manos", dicen. Haciendo hincapié en el texto (que es una espresión muy bonita y que me gusta mucho pero que en catalan no solemos acostumar a decir), nos encontramos que es totalmente falso, pues el placer no se halla en las manos, sinó en determinadas cosas que éstas tocan.

Ilustrémoslo con un ejemplo gráfico, que siempre hace el poste más ameno de leer:


Esta joven y lozana mujer se está frotando las manos con fruición, pero OJO!, no por ello debemos pensar que se está masturbando!

Asín pues, pueblo extremeño, en verdad os digo que el placer al que se refiere la campaña no está mayormente en las manos sino en el pito o en la florecilla del amor (dependiendo de la anatomía de cada cual).

Pero más allá de este placerillo del tres al cuarto, de este ligero gustirrinín que no llega ni por asomo al éstasis, las manos pueden ofreceros un placer mas puro, mas intenso, más lúbrico, más lujurioso. Un placer total. Un placer que la Junta os esconde. El placer definitivo. Sólo hay que usar las manos para mover el ratón, darle al play, y dejarse llevar por la ola de placer orgásmica que impregnará todos los rincones de vuestro casto, joven y extremeño cuerpo.

Sóc jo

Si haguéssim d'escollir quina és l'expressió més estúpida que hom pot arribar a pronunciar per la boca de la cara, molt probablement el prèmit seria per la gran expressió “sóc jo”.

Contextualitzem-ho amb un exemple, que sempre distreu i fa bonic:

Et deixes les claus de casa. Truques a l'interfono. Una veu pregunta: qui hi ha? I tu respons: sóc jo.

Sóc jo. Reflexionem-hi: sóc jo. I es clar que sóc jo. Perquè, ben mirat, tothom és “jo” quan parla de si mateix.

El mèrit seria ser una cosa diferent a jo, pransemple tipo tu. Qui hi ha? Sóc tu. O bé tipu gamba llangostinera. Qui hi ha? Sóc una gamba llangostinera. Però aixins probablement no t'obririen la porta. Perquè si alguna propietat té aquesta expressió és que fa que se t'obrin totes les portes. Si tu truques a qualsevol interfono del món i quan et pregunten Qui hi ha? tu respons amb seguretat i patxorra, com la cosa més natural del món, Sóc jo!, segur que t'obren sense demanar més datos.

Això tan obvi, però, no ho saben els testigos de Jehovà. Qui hi ha? Somos nosotros... (diuen en plural i en castellà, que a priori sembla que també hauria de funcionar), però hi solen afegir ...que venimos a hablarle de una revista muy interesante. Meeeec. Error. Massa informació. Si ho deixessin amb un simple somos nosotros o, millor encara, amb un sóc jo, la mítica revista ¡Despertad! tindria més subscriptors dels que té.

Aquesta norma del sóc jo, com totes les normes, té excepcions: si qui truca és la Marina Rossell, és a dir, quan el jo equival a un ésser odiós, la cosa no funciona. Qui hi ha? Sóc jo! (dit amb cantarella fava, tipu Rossell). En aquest cas no tant sols no t'obren la porta, sinó que t'exposes a que et tirin un test al cap (i amb raó).

Aixins doncs, Marina, i amb aixòs ja arribem a la conclusió de tot plegat, no se t'acudeixi acostar-te per casa. I si ho fas, posa't un casco.

Persidecàs.

Animal, Vegetal, Mineral

Quan un servidor era petit, solia jugar amb un Amstrad CPC6128 a l'Animal, Vegetal, Mineral. Era un dels jocs mítics d'aquella època: tu et pensaves un objecte (que havia de ser un animal, un vegetal o un mineral) i l'ordinador, a partir d'unes quantes preguntes que es contestaven amb un sí o amb un no, t'intentava endevinar quin animal, vegetal o mineral estaves pensant.

Una versió actualitzada i (aparentment) millorada del joc és l'Akinator. Ja no es juga amb objectes, sinó directament amb persones. Tu penses en algú èquits (sigui real o de ficció) i en menys de 20 preguntes l'Akinator t'endevina en qui coi estàs pensant.

Un servidor no s'ha pogut estar de provar-ho. He entrat a la pàgina i en comptes de pensar en un vaca lletera, una roca metamòrfica o una pera llimonera, com quan jugava amb l'enyorat Amstrad, he pensat en l'animal més bell, la joia més preciosa, la flor més flairosa: la Núria Feliu (digna dels colorins i la negreta). I aviam, Akinator, si me l'endevines.

1 - El personaje vive en el mismo país que usted?

Oitant! No només hi viu, puix el personifica i el dignifica amb sa melodiosa i avellutada veu!

...

4 - Su personaje es rubio?

Home, aquí sí, aquí no...

...

6 - Su personaje es un adolescente?

Tot i sa jovenívola veu, hom ja no la consideraria adolescent del tot (però per poc...)

...

10 - Su personaje forma parte del mundo de la canción?

Per favort! No és que en formi part, és que l'és!

...

15 - Su personaje vive con su madre?

Si es refereix a ma mare, no. Si es refereix a la seva d'ella mateixa, tampoc.

...

16 - Su personaje falleció?

No! I déu-nos-en guard, que amb aixòs no es fa bromes!

...

20 - Su personaje es de tipo alocado?

Sí, però no. És seny i rauxa a l'ensems. Té un aire beatífic, però amb un deix trapella que fa tornar boig els mascles (i algunes femelles i tot)

...

Pienso en...

Uns segons de tensió. El cor em batega. Com va aixòs? M'apareixerà el seu nom a la pantalla de l'ordinador? O hasta pudé hi haurà una foto seva? Quin pentinat lluirà? Sonarà una cançó seva de fons?

I quan ja estic preparat per gaudir d'una marea de plaer, d'una orgia dels sentits i d'una gaubança de l'ànima, quan s'acosta aquell moment perfecte de l'èxtasi, aquell instant de felicitat completa, quan ja s'intueix sota la camisa la pell de gallina (i sota els pantalons una altra mena de cosa), quan dono gràcies als déus per l'Akinator, el destí em juga la pitjor mala passada que em pot jugar en aquell moment i m'apareix aixòs:

I el plaer esdevé dolor. I la gaubança, malícia. I la felicitat perfecta es torna un patiment que deriva en un ira mal païda contra tot. Contra el món.

I, sobretot, contra l'Akinator.

Res clar

No m'agraden els gossos petits i efeminats que lladren i ensenyen les dents com si fossin qui-sap-quina-mena-de-bèstia-assassina. No m'agraden les vespinos trucades que fan més soroll que una Airbus. No m'agraden els quillos que condueixen Seatleons tunejats amb el posat xulesc de qui pilota l'Airbus d'abans. No m'agraden els egos inflats d'aquells que compensen amb la supèrbia la frustració de no ser res més que un pet bufat. No m'agraden els físics espectaculars que amaguen cervellets miserables de la mida d'un cacauet. No m'agrada la fruita de formes perfectes i colors de laboratori que no té gust de re. No m'agraden aquells que parlen molt però no diuen re. No m'agrada la mediocritat que es creu genialitat només perquè du una simple etiqueta de modernitat penjada a la punta de la fava. No m'agrada la merda per molt ben embolicada que me la vulguin fer comprar.

No m'agraden aquells que, l'única cosa que tenen clara, és que ho tenen tot molt clar.

Però tampoc no m'agraden els gossots grossos que tenen por dels gats. No m'agraden les iaies que van amb Q7 pel carril de la dreta de l'autopista sense passar de 60. No m'agraden els genis que pequen de falsa modèstia. No m'agraden els físics deixats perquè l'estudi-de-l'obra-de-Sartre-no-em-deixa-temps-per-cuidar-me. No m'agrada la fruita macada, per molt ecològica que sigui. No m'agraden aquells que no diuen re perquè no tenen res a dir. No m'agraden els que no volen innovar perquè ja-estem-bé-així. No m'agrada el foie si me'l serveixen en un cóm.

I no m'agraden aquells que tenen molt clar que no tenen res clar.

Trentatrès

El 1265, Ramon Llull (Palma, c. 1932) tenia trentra-tres anys i encara no havia escrit el Llibre de l’ascens i descens de l’intel·lecte. El 1718, Johann Sebastian Bach (Eisenach, 1685) tenia trenta-tres anys i encara no havia compost cap dels sis Concerts de Brandenburg. El 1867, Edgar Degas (París, 1834) tenia trenta-tres anys i encara no havia esculpit la Petita ballarina de 14 anys. El 1907, Winston Churchill (Woodstock, 1874), tenia trenta-tres anys i encara no era Primer Ministre de la Gran Bretanya. El 1932 Friedrich Hayek (Viena, 1899) tenia trenta-tres anys i encara no havia rebut el Nobel d’Economia. El 1986, Josep Cuní (Tiana, 1953) tenia trenta-tres anys i encara no presentava el mític La tarda és nostra, escarxofat en aquell sofà de la TV3.

Potser sí que ens fem grans.

Però goita, tu, si ens en queden, encara, de coses per fer.

Lorem ipsum

Lorem ipsum, benvolguts lectors, benamades lectrius, dolor sit amet Fiat Punto, consectetur adipisici elit fectus del Mercadona, sed eiusmod tempor incidunt vaca Ció ut labore et dolore magna aliqua Núria Feliu. Ut enim aixòs ad minim veniam, senyor Venanci de Girona (que té sis fills) quis nostrud exercitation ullamco laboris fenya nisi ut aliquid ex ea commodi consequat, tris-tras, tris-tras. Quis aute iure reprehenderit senyora Dulores in voluptate velit esse cillum dolore, ai las!, eu fugiat nulla pariatur caspa. Excepteur sint obcaecat cupiditat Sant Vicenç i les Granadines non proident, sunt in culpa Marina Rossell qui officia aixòs deserunt mollit anim Bonzai Chopper id est laborum aixins.

La felicitat

En un paper que penja d’una paret d’un estudi d’una casa d’un carrer d’una ciutat d’un país que ben bé podria ser el nostre, algú més savi que tots nosaltres hi va escriure una vegada una cosa semblant a aquesta: L’èxit és aconseguir allò que desitges; la felicitat és estimar allò que has aconseguit.

La fórmula és aparentment senzilla: saber què vols per aconseguir-ho. Aconseguir-ho per estimar-ho. I estimar-ho per ser feliç. Alehop. Pla i ras: heus ací el secret de la felicitat. Ben simple. I compri-me’l, senyora, que me’l prenen de les mans!

Però com totes les grans veritats, la seva simplicitat és només aparent. Quan et pares a pensar-hi, t’adones que la clau de tot plegat rau en el primer graó de l’escala, ergo (que sóc de ciències però tinc cultura), en saber què és allò que desitges. Què coi és el que vols de veritat.

I ja som al cap del carrer: per saber què és el que realment desitges, on vols realment anar, cal una cosa que hom ha convingut a anomenar saviesa. De poc serveix tenir el vent a favor quan al port no t’hi espera ningú. De poc serveix córrer si no tens on anar. Cal saviesa per saber què és realment el que desitges. El que vols de veritat. Sense saviesa, l’èxit és un fracàs i la felicitat una quimera.

Potser és per això que la paraula èxit s’ha prostituït. Per culpa de gent que no sap què vol, perquè no són savis. Potser també és per això que la paraula felicitat s’ha prostituït. Per culpa de gent que no estima, perquè tampoc no són savis. Hi ha èxits que empatxen, que provoquen una felicitat pesada. Indigesta. És la falsa felicitat dels estúpids. Però hi ha també la felicitat dels savis. L'autèntica felicitat. La coneixereu perquè, més enllà de les mil formes que pot prendre l’èxit personal, la felicitat autèntica és encomanadissa. Perquè aquells que la tenen, són savis. I els savis molen.

Jo, una vegada, vaig conèixer un home feliç que va penjar d’una paret d’un estudi d’una casa d’un carrer d’una ciutat d’un país que ben bé podria ser el nostre, un retall de paper amb un bocí de saviesa.

Com cordar-se les sabates

Vivim temps estranys.

Aquest matí m'he llevat amb ganes de saber més coses sobre la Marina Geli. Qui és? Què fa? Com viu? Perquè s'assembla tant a la Marina Rossell? Ha passat les vacances a la platja? Ha fet algun posado? Per aixòs me n'he anat a la pàgina web del Departament de Salut, aviam si trobava fotos seves (ni que hi sortís vestida). Navega que navegaràs, però, m'he allunyat del tema principal que m'ha dut al web de la Conselleria i m'he trobat consultant informació sobre la temuda Grip Nova.

Ai las! Resulta que la informació que donen és tan tope-didàctica i super-mega-hiper-txatipiruli-d'esquerres, que es limita a coses del tipus Com rentar-se les mans amb sabó. I aixòs perquè? Perquè deuen assumir que els catalanets i catalanetes som curtets (com ells) i que no podem entendre com funciona un virus perquè els nostres referents intel·lectuals (com els seus) són l'Epi i el Blas.

Aquest modest bloc, fent gala de la seva reconeguda vocació de servei públic, es vol afegir a aquesta entranyable campanya institucional de formació d'adults amb mètodes propis de P3. I és per aixòs que avui, un servidor, us ofereix un postgrau il·lustrat sobre com cordar-se les sabates (convalidable per dos crèdits de psicomotricitat de P4 o per tres punts del carnet de conduir). Preneu paper i llàpits i estigueu ben atents!

Per cordar-nos les sabates necessitem:

- uns peus humans (a ser possible, un exemplar dret i un d'esquerre de la mateixa persona)
- dues mans humanes (a ser possible, un exemplar dret i un d'esquerre de la mateixa persona).
- dues sabates amb cordons, del mateix número i model, però ATENCIÓ! de diferent peu.
- uns mitjons de la talla dels peus esmentats i, en cas de ser dona, que el seu color combini amb les sabates escollides i amb el de la robeta interior.
- una cadira o moble anàleg (amb perdó, però és que és per posar-hi el cul...)

Procediment:

1. Seieu. Poseu-vos els mitjons i les sabates. Però aneu en compte, puix és freqüent entre la població adulta catalana, cometre el següent error:


Cada sabata té assigant un peu! Concretament, la sabata anomenada esquerra va al peu esquerre, mentre que aquella que hom anomena dreta, va al peu dret. El resultat ha d'assemblar-se a aquest:


2. Preneu cadascun dels extrems dels cordons d'una de les sabates amb les mans. Assegureu-vos que la seva longitud és aproximadament igual en ambdós extrems:



3. Creueu els cordons, un damunt de l'altre, tal com indica la següent il·lustració:

4. Feu passar l'extrem d'un dels cordons per l'interior de l'espai delimitat pel creuament dels propis cordons, com si volguéssiu fer un nus (que de fet, és com s'anomena en argot adult aixòs que esteu fent)


5. Estireu els dos extrems dels cordons amb totes les vostres forces per tal de finalitzar el nus. En cas que noteu un pessigolleig a la cama, deixeu d'apretar.


6. Preneu un dels extrems dels cordons amb una mà i feu-li agafar les hetxures d'un llaç, mentre amb l'altra subjecteu fermament l'altre extrem lliure.


7. Passeu l'extrem del cordó lliure pel voltant del llaç que heu fet al pas anterior


8. Tibeu l'extrem lliure del cordó per sota el llaç esmentat, de manera que aquest extrem lliure prengui també les hetxures d'un altre llaç.


9. Tibeu amb fermesa els extrems dels dos llaços per reforçar el nus. En cas de pessigolleig, remeteu-vos al pas 5.

La majoria de pobles de cultura romànica i àdhuc anglo-saxona, finalitzen el procés en aquest punt. Tanmateix, és costum en el poble català assegurar-se el tanto i fer una segona llaçada per evitar haver-se d'ajupir cada deu minuts per tornar-se a cordar les sabates, puix amb una sola llaçada sovint no n'hi ha prou. I aixòs és aixins perquè els catalans tenim allò que hom anomena cultura de l'esforç.

10. Preneu els dos extrems de la llaçada i els creueu (tal i com heu fet en el punt 3 amb els extrems dels cordons)



11. Acabeu el nus (cosa que, a aquestes alçades de curs, ja hauríeu de saber fer solets; però per si de cas encara us costa perquè sou de ciències, ací teniu una il·lustració d'ajuda)


12. Contempleu la meravella obrada


13. Deixeu de bavejar i repetiu el mateix procés (des del pas 2) amb l'altre peu. Quan arribeu de nou al punt 12, extasieu-vos de nou en contemplar el resultat del que heu après en aquest postgrau.



14. Poseu-vos els pantalons

Redacció sobre les vacacions

A mi m’agraden molt les vacacions perquè no he d’anar a la fenya i puc anar a la platja o a la piscina i per això m’agraden molt les vacacions. També m’agraden molt les vacacions perquè fa bon temps i sol i calor, buenu, si fa molta calor tampoc m’agrada molt, perquè suo i tinc molta calor, però si no en fa molta sí que m’agrada.

Ademés m’agraden les vacacions perquè per les vacacions es viatja. Aquest any he anat a un puestu molt lluny que se’n diu l’Estranger i la gent que hi viu s’en diuen estrangers, i a mi m’ha agradat molt perquè com que a l’Estranger parlen l’idioma estranger, a mi no m’entenien perquè parlo normal i podia dir paraulotes i no m’entenien.

Però hi ha una cosa que no m’ha agradat de l’Estranger, perquè és tant lluny que no hi hem pogut anar amb el Fiat Punto perquè pudé s’hauria escatxarrat a mig camí, tot i que jo no ho crec perquè és un cotxe molt fort i molt maco. I com que no hi hem pogut anar amb el Fiat Punto, hem hagut d’agafar un avió, que és una cosa semblant al Fiat Punto perquè també va molt ràpid i també té moltes seguretats que fan que no s’escatxarri casi mai.

I una altra cosa que no m’ha agradat de les vacacions és que com que tothom fa vacacions, als puestus de fenya no hi queda dingú i a la tele tampoc i a la ràdio tampoc i no saben què fer, i no fan re de bo, i parlen de tonteries com aquestes:

I ja està, tot aixòs és el que volia explicar i prou.

El temps de viure

Comença un altre cop el temps de viure. El temps de fer. El temps, també, de desviure’s i de desfer. I de refer un altre cop. El temps de reviure. Més i millor. Comença el temps de llevar-se d’hora i sortir de casa amb el llibre i l’entrepà i Moustaki a l’mp3. Tris-tras, tris-tras. Comencen els dies de cada dia. I els diumenges de durant l’any. Les setmanes que costen tant de passar, però que passen tant de pressa.

Comença el temps de mirar el món des de darrere els vidres, buscant l’angle per on entra el sol. Comencen les tardes de no sortim, que fa fred, i ens quedem al sofà sota la manta, a veure una pel·lícula que ja sabem com s’acabarà: fent l’amor sota el nòrdic, que fa fred. I, encabat, un Earl Grey i una partida d’escacs que ja sabem també com començarà, perquè tu i jo ja fa temps que ens coneixem.

Comença el temps de ser qui som. De pensar. De decidir. D’actuar. D’equivocar-nos. D’esmenar-ho i rectificar. D’aprendre. Comença el temps de ser com som. De ser on som. Comença el temps de ser. Sí, comença també el temps de ser.

Comença un altre cop el temps de viure. De viure. De viure.

De viure, no com a propòsit, sinó com a exigència. No com a finalitat, sinó com a mitjà. Viure. Comença el temps de Viure.

I comença, un altre cop també, el temps d’escriure i explicar-ho.

Efectes de so

En aquest bloc s'ha parlat d'Albéniz. De les sicilianes de Bach. De Rachmaninov. Dels intermezzos de Pietro Mascagni. De l'Avemaria de Gounod. I de les arabesques de Debussy.

També de na senyoreta Melua. De na Suzanne Vega. De Fabio Viscoglione. De Gianmaria Testa. I d'Antònia Font.

Però per damunt de tots i totes, hi ha algú que m'aprecio especialment. Perquè m'emociona. Perquè m'estimula.

No, no són les Felius. Ni neboda ni tieta.

La veu que més em fa posar la pell de gallina és aquesta.

Font: Efectos de Sonido, VOL. VIII: Animales de Granja.
Intèrpret: Vaca Ció

Bicicletes a Beijing

No sé quantes bicicletes hi ha a Beijing. O quanta gent hi ha al món. O quants anys llum ens separen de les cancarulles de l'univers.

Però sí que hi ha una veritat incontestable que la conec amb precisió mil·limètrica. Amb exactitud cartesiana. Amb estricta determinació. Amb rigurosa certesa.

Que t'estimo.

Que t'estimo molt. Que t'estimo cent. No, més. Mil. T'estimo mil. No, encara més. Molt més. Moltíssim més. Tres. Sí, això mateix. Tres.

T'estimo tres.

Herr Sauer

Com tots sabeu, benvolguts lectors, benamades lectrius, puix sou gent culta, llegida i entenimentada, aquests dies hi ha hagut una cimera del G-8 (aigua!) a Itàlia. Un servidor voldria llamar-vos l’atenció sobre dos fets colpidors que els medis de comunicació, per deixadès o mala fe, han obviat. Aixins doncs, feu el favort d’observar aquesta fotografia:

Sí, efectivament, ho haveu vist bé:

- Primer fet colpidor que els medis de comunicació han obviat: incomprensiblement, no ha assistit a la cimera el senyor Ralph Gonsalves, Molt Honorable Primer Ministre del Govern de Sant Vicenç i les Granadines

- Segon fet colpidor que els medis de comunicació han obviat: en contra del que pugui semblar a primer cop d’ull, no tots els personatges retratats a la foto són homes. Si us hi fixeu bé veureu que hi ha algú que, tot i assemblar-se molt al Paul McCartney de l'última època, té tetes. És l’Angela Merkel. Una dona entre homes. I tothom la coneix.

El que no han obviat els medis de comunicació és que, paral·lelament a la reunió dels caps de govern del G-8, també hi ha hagut, com és habitual, una trobada de les primeres dames del G-8, que, mentre llurs cònjuges es reunien, s’han dedicat a fer visites amb autocart per la zona, anar a festes a ca l’ambaixador, i a fer posados per les revistes del cor amb modelets tope chic. I aquí és on volia anar a parar. De totes les primeres dames, n’hi ha una que, entre Michelle Obama i Carla Bruni, llama especialment l’atenció per la seva pelambrera:



Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius, es tracta de Joachim Sauer, marit d’Angela Merkel. Un home entre dones. I dingú no en parla.

És per aixòs que aquest modest bloc incorpora, a partir d’avui, com a humil homenatge a l’oblidada figura de Joachim Sauer, un retrato seu en un lloc preferent de la pàgina.

No cal que digui que us convido a fer el mateix a casa vostra. Fem que Joachim Sauer sigui algú! Escampem la seva gràcil fesomia arreu de la catosfera! Fem que les nenes dels instituts d’aquest país nostre (tiesssssssssss, caaaaa foooorrrtttt!) forrin les seves carpetes amb retratos del fornit tors de Joachim Sauer! Però, sobretot, sobretot, sobretot, per damunt de totes les coses, fem-nos amics del Joachim Sauer al Facebook! És per aixòs que us demano de genolls ( o ginolls, o junolls, o...), que li demaneu amistat clicant aquí!(*)


(*)Vale, ja ho sé, el Joachim Sauer de la Merkel no té Facebook, però aquest senyor es diu igual i és tan ben afesomiat que bé que es mereix que li siguem amics...

El cuentu del nen que volia ser Mingo Ràfols

Hola, nens i nenes, acosteu-vos aquí i seieu a terra fent una rotllana ben maca. Si esteu ben calladets i apagueu els porros us explicaré un cuentu que segur que els papes no us han explicat mai, perquè aquest és un casal d’estiu llibertari, tope modern, sense censura ni re. Apa, pues, som-hi!

Vet aquí que una vegada hi havia un nen que portava una vida relativament normal i anava a col·lègit i jugava amb els seus amiguets i tal. Però aquest nen era una mica raro. I sabeu perquè era raro, aquest nen? Pues perquè quan els seus pares li preguntaven "nen, tu què vols ser de gran?" Ell contestava, tot eixerit: "jo vull ser el Mingo Ràfols!"

I quan a col·lègit la senyu deia als nens que fessin un dibuix lliure sobre la fenya que volien fer de grans, entre bombers, pallassos, metges, fumbolistes, ambaixadors a Sant Vicenç i les Granadines i veus-en-off-de-Catalunya-des-de-l'aire, sempre hi apareixia aixòs:

Mingo Ràfols (Tècnica mixta: Dacs i Plastidecor sobre paper)

I a sota, amb unes lletres ben grosses de colorins, per evitar malsentesos, el nostre nen hi escrivia: jo vull ser el Mingo Ràfols!

I amb la tonteria aquesta, van passar els anys i el nen es va fer gran. I sabeu què va passar, nens i nenes idiotes que us ho creieu tot? Que el nen es va convertir en el Mingo Ràfols, perquè ell ho desitjava molt i molt. Perquè és realment el que el nen volia. Perquè aixòs és com un putu cuentu de Disney en el que els somnis es fan realitat, a les sirenes els surten potes i es casen amb el príncep, i els nens es converteixen en Mingo Ràfols.

I un cop convertit en el Mingo Ràfols, el nostre nen va ser moderadament feliç tota la vida (amb alts i baixos, esclar) i va menjar, entre moltes altres coses, Lacasitos, enciam maravilla i coca de recapte.

I ja està.

Ja està? No, un moment, que no està tot. El que m’he descuidat de dir-vos és que el protagonista del cuentu, el nostre nen, era en realitat el Mingo Ràfols de petit. Que dius... quina merda de cuentu! Pues sí.

I vet aquí el Miquel Cors, vet aquí la Margarita Minguillón,
aquest cuentu ja se'ns fon.


(Moralina: els somnis es poden fer realitat, però abans assegura't que ets el Mingo Ràfols)

Wally desubicat

El senyor Garmin ens diu que estem fora de mapa. Bon senyal: aviat serem al cul del món. Abans d’arribar-hi, però, ens trobem amb l’anfitrió, que arriba puntualment al lloc convingut amb la seva Kangoo. Gorro de llana, calça curta, botes d’aigua i mitjons sobre-genoll. O sobre-jonoll. O sobre-ginoll. Obrim parèntesi. Janoll. Genoll. Ginoll. Jonoll. Junoll. És ben curiós: aquesta és una de les poques paraules en què totes les vocals s’hi avenen. Tanquem parèntesi. La primera impressió que ens enduem de l’anfitrió és que es tracta d’una mena de Wally desubicat. Només li falta la samarreta de ratlles. Som massa benèvols; més endavant confirmarem que es tracta directament d’un simple dement.

El punt de trobada és molt concorregut. No comptem quantes nacionalitats s’hi reuneixen, però podríem dir que això sembla la puta Eurovisión. Només falta Gaiumení i ja hi seria tothom, que hasta ha vingut Andorra i tot. Llamen especialment l’atenció els bascos, perquè fan cara de bascos. Ves, tu, mira, sí, sempre m’han fet gràcia, els bascos, amb aquella cara de kaleborroka que fan tots. Els altres costen més d’ubicar, especialment els d’indumentària paramilitar: paracaigudistes desubicats o bé uns simples dements? No els ho pregunto per por que m’afusellin. Fa sol, però tothom va preparat per si plou. O per si neva. O per si el cel s’obre i la còlera divina es manifesta damunt nostre amb una pluja de llagostes. No ens fa por re perquè tothom va preparat. Tothom llevat de Madame Céline que es presenta abillada amb una bonica brusa d’entretemps, uns pantalons pirata, uns mitjonets rosa la mar de monos i unes bambetes per si un cas ens vinguessin ganes de fer aerobic. I unnnnn, i dooooooos, i treeeeeees, i tornem-hiiiiiii. Madame Céline zero points. Madame Céline cego puà.

Ens posem a caminar, que al cap i a la fi és a això a què hem vingut. No, de fet no és això, però la qüestió és que caminem. Caminem. Caminem molt. Caminem molt per un caminet estret. Mínim. Irreconeixible. Avancem en fila índia, seguint els passos de Mr. Wally. Ja no fa sol, però suem com tocinets. Fa calor. De sobte la fila s’atura: veiem un riu i, a l’altra banda, Mr. Wally que ja l’ha travessat. Goita, el puta, per aixòs anava amb botes de pescador fins al genoll. O jonoll. O ginoll. Hi ha qui l’emula. Monsieur Chollet es fa el xulet (sembla un joc de paraules, però sujuru que no ho és) i travessa pel mig del riu, amb l’aigua fins als genolls (jonolls, ginolls, blablabla), sense immutar-se. Evidentment, acaba xop. Però aixòs és la guerra, amiguets, i no podem aturar-nos per una mica d’aigua. I mentre alguns emulen Monsieur Chollet (que ha emulat Mr. Wally), deu metres més amunt, un servidor, refilant com un ocell i saltant com una daina per les pedretes del rierol, arriba a la font de la fadrina. Perdó. Vull dir arriba a l’altra riba. Alehop. Ni xop ni re. Però deu metres més avall, la darrera de la fila, que casualment és Madame Céline, emulant els seus companys (que han emulat Monsieur Chollet (que ha emulat Mr. Wally)) mulla les bambetes i els mitjonets rosa. I ara ja no podrem fer aerobic. Ai las!

Ara pugem. Es veu que el camí que mena al cul del món fa pujada, ves, tu, que dingú no ens havia avisat. I passen dues hores més. Observador de mena com sóc, sospito que dues hores pujant donen per pujar molt amunt. Miro enrere, avall, i ho confirmo. I el cul del món que no arriba. I seguim pujant, pujant, pujant i pujant. I torno a mirar avall, però ara no veig res. Només la boira, que també puja darrere nostre. Però el cul del món no acaba d’arribar. I pugem, i pugem, i pugem. I de sobte se sent un tro. I penso que potser és un pet que surt del cul del món, que és una cosa molt lletja de pensar, però què voleu que hi faci si estic cansat i la sang no em rega bé. I penso també que potser ja som a prop. I deu ser bembé aixins, perquè de sobte Mr. Wally s’atura. Ja no hem de pujar més. Només hem de seguir a cota i travessar la mare de totes les tarteres, amb uns pedrots descomunalment desproporcionats, i ja hi serem.

I, efectivament, ja hi som. Quan arribem ens trobem el que ens havíem de trobar: una gran merda. Perdó, una Gran Merda, digna del cul del món. I alguns s’extasien. I Monsieur Chollet posa els ulls en blanc i treu bromera per la boca. I Mr. Wally es posa tonto i brama com una bèstia en zel. I Madame Céline no fa re, perquè s’ha quedat a mig camí i s’ha perdut l’espectacle de merda del cul del món. I de sobte se sent un altre tro i es veu un llampec, i Mr. Wally es torna a posar en marxa per emprendre el retorn. I tothom el segueix amb gran obediència i devoció, puix la gran merda, perdó, la Gran Merda del cul del món és talment fruit de les seves entranyes. I se sent un altre tro i comença a ploure. A ploure molt. Però molt.

I sota el diluvi universal travessem de nou el tarterot, de tornada. I molts són els que rellisquen per les pedrotes molles i rodolen tartera avall, avall, avall, fins al fons del barranc. I les pedres es tenyeixen de sang, i els rierols de vermell, i són molts els que moren. I entre els supervivents, molts queden malferits, amb fèmurs trencats, ròtules dislocades, fel sobreeixit i pèrdues de coneixement per politraumatismes cranials per impactes contra els pedrots(*).

(*)Aquest paràgraf és tot ell una exageració, per comprovar viam si esteu atents.

I iniciem el descens vertiginós sota la pluja. I sota la pedra. Perquè ademés ara s’ha posat a pedregar. Només falta la plaga de llagostes i ja hi seria tothom, que hasta ha vingut Andorra i tot. Però aixòs ja ho he dit. I correm costes avall. Grimpant, però al revés. Corrents, corrents. Com ànimes en pena fugint de qui-sap-què. Com paramilitars empapats, seguint un Wally desubicat i dement. Com els supervivents de l’Oceanic 815 empaitats per un ós polar enmig de la selva. Tot plegat gairebé oníric. Tot plegat ben absurd. Molt absurd. Gairebé tan absurd com el final d’aquest post, que és potser, el més absurd de tot plegat.

I, en arribar a baix de tot, mengem galetes Príncipe.

(i que consti que estàveu avisats)

Coses que me suen soberanament sa polla

La discografia de Jason Donovan. Els mangos. La tecla F4. Les parades de l’Alzina Graells de la ruta Almatret-Maials-Lleida. El Carles Flavià. Una T-50/30 de quatre zones. La disposició transitòria única de la Ley 34/2002, de 11 de Julio de Servicios de la Sociedad de Información y Comercio Electrónico. El número 45.368,24 i, molt especialment, la seva arrel cúbica. L’estat del trànsit de la C-33. La biografia de Tom Mix. La copa. La lliga. La Champions. L’Ajuntament de Vilafranca del Penedès (amb tots els meus respectes). El PIB per càpita de l’Uruguai. Les addiccions de la Belén Esteban. I les de la Infanta Helena. El Periódico de Cataluña. El butlletí informatiu del col•legi oficial de protètics dentals de Catalunya. El senyor Llimona. El mot “mot”. El teorema d’incompletitud de Gödel. L’olor dels núvols. La composició del ZAS Baños. No entendre segons què en segons quines reunions de fenya. La filogènia sistemàtica. Les eleccions legislatives gregues de desembre de 1915. La capital del comtat de Dewey (Dakota del Sud). El número de caràcters d’aquest paràgraf. L’equivalència, en el calendari armeni, de l’any 1896 del calendari gregorià. La carta de postres d’avui del Drolma. El telèfon d’assistència al client de RBA Editores. L’alineació del darrer partit de lliga del Portland San Antonio. La distància en línia recta entre els Mobles Salvany de Bellvís (carrer Sant Jaume, 14; 25142-Bellvis; el Pla d'Urgell; Lleida; Catalunya) i la seu del Ministeri de Salut i Medi Ambient de Sant Vicenç i les Granadines (Halifax Street; Kingstown; St.Vincent). El Sónar. La pesca amb mosca. L'atmosfera de Venus. El/s o la/les guanyador/s/a/es d'Eurovisió de fa dos anys. L'helicicultura. Els best-sellers de la literatura sòbara. L'evolución demogràfica de l'emirat d'Abu Dhabi entre 2005 i 2007. Un altre cop el Carles Flavià.

I aquest post mateix.