Escenes de tren

Escena #1:

El tren és ple i no pots seure. Apuntales de qualsevol manera l'esquena en un lateral del vagó i t'endinses en la lectura d'un llibre apassionant. Al teu costat, hi ha una senyora que tampoc ha pogut seure. La senyora va amb un nen petit que decideix que sí, que ell seurà, perquè és un nen petit i pot fer el que li roti del collons (perdó, dels collonets). El nen seu a terra, just davant dels teus peus i et comença a mirar. El tren no és un AVE i, evidentment, sotragueja. El nen va rebotant pel terra i, al cap de poca estona, notes que va assegut damunt de les teves sabates. Apartes la vista del llibre i et mires el nen. I et mires la mare. I et tornes a mirar el nen. I tots dos et miren. I tota la resta de viatgers miren el nen i somriuen. Clar, com que és un nen, per definició és monísssssim i cau bé a tothom i la gent li somriu. I si goses no somriure-li, i mirar-lo amb odi, perquè a tu no et cau bé, coi, que està seient damunt dels teus peus, tothom et mira raro. Així doncs, decideixes treure-te'l de sobre subtilment. I el tornes a mirar. I, com fan les tietes, t'ajups i li pessigues les galtones (ai, que moníssssssim que ets!), amb més força de l'estrictament necessària, per viam si pilla que fot nosa i que ha de cardar el camp d'allà. Però no funciona. Ans al contrari: sembla que al nen li ha agradat. I no només no marxa, sinó que s'aixeca, i comença a incordiar-te amb les manetes, com si vulgués que el pugessis a coll. I tothom s'ho mira i somriu. I la mare no fa res. I el nen no para d'emprenyar-te. I pitjor encara: babeja! El nen babeja! I fa pudor. I et llepa el camal dels pantalons. I sembla que a tothom li fot la mar de gràcia. I a tu t'emprenya. Molt. Moltíssim. Tant, que li cardaries una cossa als collons (perdó, als collonets). I una altra a la mare, que encara té el morro de dir-te: tranquil, no fa res!

Escena#2:

Idèntica a l'escena#1, però canviant el nen per un gos.


Conclusió:

Si no deixaries que el teu nen ho fes, perquè collons (perdó, collonets) ho deixes fer al teu gossot pudent?

Jo vull ser un plagi

Avui, benvolguts lectors, benamades lectrius, emprarem les eines Web 2.0 per fer una classe de deliqüència interactiva. Agafeu llàpits i paper, i obriu-vos d'orelles, que escomencem.

Escolteu atentament aquest fragment de cinc (5) segons de música, viam si reconeixeu què és:

No, no és el que us penseu; us heu equivocat tots: es tracta del Jo vull ser rei, dels Pets.

Vale.

Ara, canteu mentalment un parell de vegades aquest fragment de melodia, per interioritzar-la del tot.

(espai reservat per cantar mentalment un parell de vegades la melodia,
per interioritzar-la del tot)

Fixeu-vos que són dotze (12) notes, una corresponent a cada síl·laba dels versos següents:

Jo vull ser rei, ser per co-llons cap de l'es-tat.

Ara, torneu-la a cantar mentalment, però més a poc a poc. Com si la volguéssiu fer en acústic, amb guitarra i tot.

(espai reservat per tornar-la a cantar mentalment,
però més a poc a poc, com en acústic, amb guitarra i tot)

Mola, oi? Doncs aixòs no és res. Ara la tornareu a cantar, mantenint el ritme lent. Però ojo!, no ho fareu mentalment sinó en veu alta. I ademés, mentre canteu, fareu morritus i posareu la boca de pinyó, com si cantéssiu en francès. La lletra us la podeu inventar, però la qüestió és que soni francès.

(espai reservat per tornar-la a cantar en veu alta
i fent morritus, com si cantéssiu en francès)

I ara, si ho heu fet bé, us ha d'haver sortit aixòs:

Sí, benvolguts lector, benamades lectrius, palpeu-vos la cara i hi trobareu pèl: us acabeu de convertir en George Moustaki!

(o això, o bé els Pets van cometre allò que hom convé a qualificar com a plagi...)

Què és pitjor?

La gran pregunta retorna sempre en dies com avui.

Què és pitjor: no agafar el paraigües i que plogui, o bé agafar-lo i haver-lo d’arrossegar tot el dia perquè, finalment, no plou?

L’excés de previsió de vegades pot ser tan molest com la més absoluta despreocupació.

Què és pitjor: arribar tard i no poder seure, o bé arribar una hora abans per agafar lloc i que, finalment, no s’ompli la sala? No comprar loteria de Nadal de la fenya i que toqui a tothom menys a tu, o bé comprar-ne i que no toqui? Posar-te a la cua de la caixa on només hi ha una senyora i descobrir, quan ja és massa tard, que porta el carro exageradament ple, o bé anar a la caixa ràpida i descobrir, quan ja és massa tard, que caixa ràpida no vol dir caixera ràpida? Aparcar el cotxe a la primera plaça lliure que trobes, caminar un quart fins al lloc de destí, i descobrir que just davant d’on anaves hi havia aparcament de sobres, o bé passar de llarg totes les places d’aparcament per buscar-ne una de més a prop, no trobar-ne cap i haver d’acabar aparcant més lluny que si t’haguessis quedat al primer lloc que havies vist? No menjar més canapès de micuit amb encenalls de xocolata negra i cruixent de codonyat per guardar gana pel segon plat, i descobrir que el segon plat consisteix en cargols amb morro i orella, o bé atipar-te de ganxitos i olives rellenes i no tenir espai físic a la panxa per encabir-hi les gambes de Palamós que venen, per sorpresa, al darrera?

Què és pitjor: sortir de casa amb els calçotets nets “per si t’atropella un cotxe i t’han de portar a l’hospital” (tal com ens deia la mare de petits) i haver de tornar a casa sa i estalvi, o bé sortir de casa amb els mitjons foradats, que t’atropelli un cotxe i, mentre a l’ambulància t’intenten reanimar, haver de passar la vergonyada que et treguin les sabates i que els metges, enmig de la sangada, s’escandalitzin perquè se’t veuen els talons a través d’aquell tel tan finet que fa molt temps que va deixar de ser mitjó?

... i cinc-cents!

No són cent. Ni dos-cents. Ni tres-cents. Ni quatre-cents.

Comptats i recomptats, són cinc-cents (una dotzena llarga, segons la guàrdia urbana)

Em venen moltes coses al cap. Tantes, que no sé què dir.

I si us les digués, no us les creuríeu

Uf.

Us he deixat uns fectus per picar i cava a la nevera. Serviu-vos vosaltres mateixos.

I sense que serveixi de precedent, avui tirarem d'arxiu:

Senyores que fan labors #3

Gent que em fa ràbia

La Bimba Bosé

El José Zaragoza. El Pep Sala. El representant de l'Ibrahimovic. El Pablo Motos. El Felip Puig. El Nacho Cano. La Isona de Ventdelplà. L'excantant de la Oreja de Van Gogh. El Tomás Roncero. La Mariaisabel. La Dolors Camats. El Ramoncín. L'Espartac Peran. El Cristiano Ronaldo. El Jordi Mollà. L'Antonio David Flores. La Bibiana Ballbé. Els Jonas Brothers.

Una altra vegada la Bimba Bosé.

I la Marina Rossell.

Spoiler

Dubtaves de si el futur existia. Per això has tancat els ulls durant trenta-cinc segons.

Has comptat el temps de memòria. Un, dos, tres, quatre. Un número per segon. Els ulls tancats. Trenta-dos. Trenta-tres. Trenta-quatre. I trenta-cinc. I els has obert. Voilà: ja som al futur. Un futur modest, de trenta-cinc segons, només, però un futur al cap i a la fi.

Gosaries dir que l’experiment ha estat un èxit. Gosaries afirmar que, al final, resulta que sí. Que el futur existeix. Que no és trencadís com podria semblar quan l’esperes amb por. Que no té la fragilitat d’un salvapantalles que et mostra un món perfecte i que, a la mínima que toques (per error, obviously) el teclat amb la punta dels dits, es fa fonedís. Ara saps que existeix perquè l'has vist.

Un, dos, tres, quatre. Un número per segon. Ulls tancats. Trenta-quatre. I trenta-cinc. No voldries espatllar el final a ningú, però ja sigui parabòlic, hiperbòlic o planer, el futur existeix. I el millor de tot és que no tan sols existeix, sinó que al final resulta que sí:

que el futur és amb nata.

Qui som

La culpa és del Xexu.

No sé qui som.

Però tinc molt clar qui sóc. Concretament, sóc un dels privilegiats que ho van fer.

Guia Pixelín 2010

Quan hom viatja pel món amb senyores, és freqüent que hagi de sentir, amb una freqüència certament excessiva, una de les dues frases següents (escolliu la correcta):

A) On podríem sojornar per cruspir-nos una papillota de llucet amb trencadís?

B) Hauríem de parar, que tinc pipí!

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius, la correcta és la B), però ai las! (bonica interjecció de lament), ací sorgeix una gran contradicció: si bé existeix una guia (anomenada Michelín) per saber on podem sojornar per cruspir-nos una papillota de llucet amb trencadís (restaurant Sant Pau, Carrer Nou, 10, de Sant Pol de Mar; telèfon per reserves: 937600662; tancat per descans setmanal els diumenges i els dilluns i també els dijous als migdies), no hi ha cap guia que ens indiqui on podem aturar-nos a fer un pipí amb un mínim de condicions higièniques garantides. I és per això que, amb una freqüència també certament excessiva, ens acabem aturant en lavabos bruts d'antros pudents, que no tenen paper, ni aigua a la cisterna, ni sabó, ni re. Tot plegat, indignant.

És hora de solventar aquest greuge social i, per això, us proposo que entre tots escrivim la guia Pixelín 2010: pixar en ruta. I per animar-vos a fer la vostra contribució us deixo la meva primera proposta:

Gasolinera d’Algerri
(Km. 7 de la C-26)
oberta 24 hores
(i si vas al lavabo sense repostar ni fer gasto no et miren raro)

Obrim telèfons: quins són els vostres lavabos de referència?

Coses que he après aquest estiu

Que l’AfterBite és el segon invent més efectiu de la història, després del KH7 (i el tercer mes pudent, després dels lavabos de l’estació de RENFE de plaça Catalunya i del cafè d’IKEA). Que no cal anar gaire lluny per arribar al paradís; n’hi ha prou amb una hora i mitja de caminar. Que les formigues alades son les reproductores. Que Toy Story 3 es una grandíssima pel·lícula. Que la (suposada) dona del veí que (pressumptament) treballa al Corte Ingles, espera (probablement) una criatura. Que el congre té espines i que el plaer de menjar-ne (de congre) no compensa l’esforç de treure-les (les espines). Que quan et torni a regalar roba interior, els sostenidors han de ser amb aro. Que hi ha noticies increïbles que la premsa generalista ens amaga. Que les branques de la planta popularment coneguda com “planta dels diners” es trenquen amb molta facilitat (casualitat o metàfora?) Que després del Concili Vaticà II, la festivitat de Sant Joaquim va canviar de dia. Que el Walt serà el new man in charge quan el Hurley plegui. Que a casa s’hi menja molt be (i a casa de la Maria de Cadaquès també).

I que, tot i que això ja ho sabia, trobaré a faltar la Vaca Concepció.

Quatre

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;

A priori, no hi ha camins. O n’hi ha molts. De fet, tot és un camí. O no ho és res.
A priori, tot és una possibilitat. O no és res. Perquè, de fet, una possibilitat no és res. O ho és tot.
A mesura que avancem, obrim nous camins. I en tanquem d’altres pel sol fet de no caminar-los.
A mesura que prenem decisions, creem noves possibilitats. I en descartem d’altres pel sol fet de no intentar-les.

Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!

Potser el secret de tot plegat és saber passar per aquells camins que ens porten on volem arribar. Saber prendre aquelles decisions que en obren les possibilitats cap allò que desitgem. Uf.

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Però, al capdavall, què en sabem, nosaltres, d’allò que volem? D’on volem arribar? De què desitgem? I més enllà d’això, què farem quan arribem on volem arribar? Aturar-nos? Descansar? Morir? Mirar enrere i recrear-nos amb l’encert de les nostres decisions? No, no pot ser. El secret de tot plegat no és arribar. És caminar. És decidir. Avançar. Endavant, sempre endavant. I després d’un camí, un altre. I després de cada decisió, una nova oportunitat.

que tot està per fer i tot és possible.

Viure és, doncs, avançar. Per uns camins que no existeixen fins que no els caminem. Per unes possibilitats que creem amb les pròpies decisions. Dit així sembla clar: viure és, també, ser lliure. Viure és (alehop!) saber que tot està per fer. Que tot és possible.


I com que resulta que sí, que és veritat, que tot és possible, una tarda qualsevol dues decisions que venen de centenars, o de milers, o de milions, o de tres decisions prèvies, ens fan coincidir en l’espai i en el temps. Tu i jo. I decidim (perquè viure és decidir), que a partir d’ara ballarem la vida junts. Un, dos, tres, un dos tres.

I quatre.

Propostes de renovació de l'atletisme (entès com a espectacle social i no com a exercici de desenvolupament físic i psicològic dels que el practiquen)

D'aquí uns dies començarà a Barsalona el Campionat Europeu d'Atletisme. I de la mateixa manera que tots els deports fan innovacions (pransemple els difusors en els cotxes de Formula 1, el Jabulani en el futbol, o els esteroides anabolitzants en el ciclisme), l'atletisme hauria també de reinventar-se. Per si s'esdevingués que entre la mitja dotzena de lectors d'aquest bloc s'hi trobés el senyor Lamine Diack, president de la Federació Internacional d'Atletisme, aquí plantejo les cinc millores imprescindibles per dignificaran el deport en general i l'atletisme en particular.


100 metres velcro
La prova reina de la velocitat són els 100 metres llisos. Ui, sí, tu, quin mèrit, córrer 100 metres, i en línia recta i tot, que difícil! Hasta la senyora Dulores, amb paciència i una crossa, podria fer-ho en un temps prou raonable. Compliquem-ho: fem la pista de velcro i posem-ne també a la sola de les vambes dels corredors. Hasta per fer-ho més distret i provar quina mena de soroll faria...


20 quilòmetres marxa enrere
Si hi ha una prova que fa especialment ràbia és la marxa. És una barreja idiota entre caminar depressa i córrer a poc a poc. Ui, sí, tu, quin mèrit, caminar raro, que difícil! Això ho fa hasta la senyora Dulores, quan camina sense crossa. Compliquem-ho: fem que els corredors marxin cap enrere, aviam si així cauen tots dins el forat d'una claveguera i desapareixen ells i deport. I si ademés ho fan amb sabates negres i mitjons blancs, podem donar un prèmit especial al millor Moonwalker.


Llançament de disc (i/o casset)
A veure si ens entenem: uns senyors gordos llençant frisbees no són deport. Això fa que el públic que ha pagat entrada per veure-ho s'avorreixi. Fem-ho més interactiu: que la gent porti els propis discos i/o cassets de casa, aquells que més odia (Emilio el Moro, Tony el Gitano, Bordon 4, José Luís y su Guitarra, Palito Ortega, Marina Rossell) i que els tirin al senyor gordo que correrà amunt i avall per la pista per tal esquivar-los. Un senyor gordo que corre, sí que és deport.


400 metres tanques amb pèrtiga
Vet aquí que una vegada, algun il·luminat es va adonar que córrer era idiota. I per aixòs va pensar que si es posaven tanques pel camí, córrer seria més entretingut. Ui, sí, tu, quin mèrit, córrer fent saltets, com Fraulen Maria saltironant muntanya avall, the hills are aliiiiiiiive with the the sound of muuuuuusic! No, aixòs tampoc no té cap mèrit. Convertim-ho en alguna cosa realment interessant: aixequem una mica més les tanques (parlumenus sis metres) i donem una pèrtiga a cada corredor, viam què passa...


Marató saltada
Sí, ja ho hem dit: córrer, en general, és idiota. Ara bé, córrer quaranta-dos quilòmetres, podent fer aquest mateix recorregut còmodament amb un Fiat Punto, encara és més idiota. Com que sembla que això de l'atletisme consisteix en fer coses cada cop més idiotes proposo fusionar les dues proves més idiotes de l'atletisme: la marató i el salt de longitud. Convertim la carretera LV-2012 en un sorral i, saltant de cul, fem deu vegades el recorregut L'Espluga Calba-Els Omellons (repeteixo: els Omellons) i, encabat, refresquem-nos amb una Fanta al Bar Restaurant El Drac (Carrer Sant Miquel, 9. Cuina Catalana Tradicional. Telèfon 973.156.306)


De res, senyor Liack.

Senyores que fan labors #2

Què sóc?

A) Un xiclet que vaig trobar enganxat sota una cadira de sa biblioteca de s'excel·lentíssim ajuntament de Lloseta.

B) El resultat de la pregunta 2 de l'examen de dibuix tècnic de primer de carrera (enunciat: intersecció entre cilindre i con).

C) Una gropa gronxoladora.

D) El senyor Venanci de Girona (que té sis fills) abillat amb burka i vist de perfil.

E) Una síndria (després de caure des de la finestra del segon pis de sa biblioteca de s'excel·lentíssim ajuntament de Lloseta).

F) Una caca de la vaca Ció.

G) A Famous (or a Weird) Blue (or Dark Blue) Raincoat (or Ink Spot).

H) No és cert que cap de les anteriors sigui certa i, ademés, la Marina Rossell canta molt bé.

I) Una altra cosa: ................................

Com sempre, entre tots els encertants rifarem una subscripció de pervida al prestigiós diari Què! (re, re,...), que podreu recollir cada dematí a qualsevol paperera de l'Àrea Metropolitana...

______________

Editat l'11 de juliol a les 23:04 h

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius: com tots vosaltres heu sabut endevinar, aixòs d'aquí dalt és nadamés i nadamenus que el límit administratiu del terme municipal dels Omellons. Repeteixo: els Omellons.


Un cop fet el sorteig entre els tres finalistes, l'agraciada ha estat la senyora del fons, que fa cara de no acabar-s'ho de creure...

Apunts al natural

Al fons: Arbres amb flors grogues. Arbres amb flors roses. Arbres amb flors liles. Fanals sense flors. Obro parèntesi. Sí, vale, el verd dels arbres i el lila de les flors mola, però sense els fanals no podríem veure el verd dels arbres i el lila de les flors a la nit. Conclusió: els fanals no tenen flors però també molen. Tanco parèntesi.

Al fons a l'esquerra: Duesssssss tiesssssssss, kaaaa foooooooortttttt, tiaaaaaaa, ka parlan del tiu de l'insti kals agrada, fortíssssim, tiaaaaa, ka ma trucat par anar a la piscinaaaaa, sujuru!!!

Al fons al centre: Un senyor gran disparant una pistola d'aigua contra el seu net, perdó, nét, tot i que una cosa no quita l'altra perquè, moll com va, hom consideraria el nen com un nét net.

Al fons a la dreta: Una mama cridant Pol! (pronunciat amb accent tancat) Pol!(pronunciat amb accent tancat) Pooooooool! (pronunciat amb accent tancat i mala llet) Posa't (pronunciat amb essa sorda) les sabates!!!

Al fons X: aquest.

En primeríssim pla: Un mosquit tigre a la pantalla de l'ordinador. Una taca sangonosa a la pantalla de l'ordinador.

A poques dècimes de mil·límetre darrera el primeríssim pla: el primer (i probablement últim) post escrit des de la terrassa de casa.

Coses que mesuren 8,2 centímetres

L'alçada, l'amplada i el fondo d'aquesta estació meteorològica.

L'apotema de l'octògon regular de la pregunta número 4 d'aquest examen.

El gruix del Blubrain (Home Entertainment Device) de BLU:SENS, segons catàleg.

Un ronyó infantil de morfologia normal.

La tolerància de muntatge de les guies laterals d'aquesta mosquitera (pas número 3).

La circumferència mitjana retroglanular del penis de la població veneçolana (segons l'estudi Dimensiones peneanas de la población Venezolana; Szemat, et al. 2001).

El diàmetre de l'ampolla de vi Puerta de Alcalá (Criança 2004). Hom el reconeixerà pel seu intens i brillant color cirera, per un nas de bona intensitat amb fruita i notes de criança en fusta, per presentar-se en boca intens de matisos, estructurat i ben equilibrat, i per ser elegant en via retronasal.

El rang superior de l'alçada de tall del tallagespa John Deere C52VK (model professional)

L'arrel quadrada de 67,24 centímetres quadrats

I, sobretot, el perfil del nas d'un servidor, mesurat entre la concavitat A (per dalt) i la concavitat B (per sota):

El Yin i el Yang

Hom convindrà que no és el mateix una pinta de Guinness que una pinta de Guinness:

Aixins doncs, cas que en aquest bloc encara quedés algun lector o alguna lectriu, avui parlarem del Yin i el Yang. Però abans farem una breu introducció al tema per si hi ha algú de ciències, com un servidor, sense cultura ni re.

El Yin i el Yang és una cosa dels xinos que representa que són com contraris tipo bé i mal, blanc i negre, endavant i enradera, o Hong-Kong i els Omellons (repeteixo: els Omellons). Resumint, és una cosa espessa i difícila d’explicar.

Però, ai las!, tot i tractar-se d’un concepte abstracte, hom ha conseguit dibuixar-lo. Parlumenus, hi ha quatre maneres de representar-lo:

1 – El Taijitu (negre pel Yin, blanc pel Yang):

2 – Les ratlletes (discontínua pel Yin, contínua pel Yang):

3 – Els caràcters xinesos:

陰陽

4 – El Sandro:

Molt probablement, una de les quatre maneres llamarà especialment l’atenció als lectors més il·lustrats. El Sandro, potser preguntareu? Sí, el Sandro, us respondré.

Perquè el Yin és la força centrífuga. És el silenci. És el fred. És la foscor.

Perquè el Yang és la força centrípeta. És el so. És l’escalfor. És la claror.

Perquè el Sandro recull aquestes dues forces antagòniques.

Perquè el Sandro és el Sandro Rosell i Feliu.

Sandro Rosell i Feliu.

Rosell i Feliu. El mal i el bé. El muermisme i el xalar. L'snobisme i l'autenticitat.

Rosell i Feliu. Talment el Yin i el Yang.

Fauna humana: un documental

FADE IN
EXTERIOR. SORTIDA DE SOL. CIUTAT
TÍTOL SOBREIMPRÈS: “FAUNA HUMANA. UN DIA A LA VIDA D’UN BLOCAIRE”
SO DE DESPERTADOR: PIP-PIP, PIP-PIP, PIP-PIP
ZOOM IN A FINESTRA D’HABITACIÓ
VEU EN OFF TIPU JORDI BOIXADERAS
El sol es lleva damunt la nació catalana. Són les sis trenta-cinc del matí i, uns quants kilòmetres a l’est dels Omellons (repeteixo: els Omellons) un despertador trenca el son profund del nostre exemplar de blocaire-alfa. Mentre apaga el despertador, encara a les fosques, fa un petó a la seva senyora i, automàticament, el seu instint de blocaire es posa en marxa: la cacera del post del dia ha començat. A les set del matí, el blocaire, llevat, dutxat i esmorzat, baixa les escales de casa mentre barrina què escriurà avui.

INTERIOR. VAGÓ DE TREN.
El blocaire, mentre viatja a la increïble velocitat de tres estacions per cada cinc minuts, fa veure que llegeix un llibre, però en vritat està atent a tot el que passa al seu voltant. Algú fa pudor. Algú parla raro. Algú llegeix el prestigiós diari Què! (re, re...) Però, sorprenentment, el blocaire ni s’immuta. Una actitud sorprenent. Deixadès? Desinterès? La comunitat científica no s’acaba de posar d’acord per explicar aquesta mena de comportament desviat.

INTERIOR. OFICINA. PART ALTA DE BARCELONA.
El mascle blocaire segueix la cacera del post a l’indret que ell anomena fenya. Però ni quan el jefe el crida al despatx, ni quan va a fer un pipí, ni quan el mascle-omega conegut com a senyor Napolitani parla de “los putiferios y el descojone” d’Amsterdam, el nostre humanoide no mostra cap símptoma d’haver satisfet els seus instints blocaires. La cacera del post del dia és més complicada del que semblava.

FONS NEGRE. UN RELLOTGE AMB LES BUSQUES GIRANT DE PRESSA.

INTERIOR. VESTIDOR. GIMNÀS.
VEU EN OFF TIPU JORDI BOIXADERAS
L’humanoide blocaire ha acabat la jornada laboral sense cap post nou. I, cercant potser la inspiració genial, cercant potser l’anècdota fàcil, se’n va al gimnàs. Per què? La comunitat científica té la hipòtesi que no hi ha res com passar una hora d’exercici físic i introspecció per elaborar mentalment els posts més brillants. Però avui, ni la visió del seu propi tors fibrat exercitant-se, ni la visió de les seves esbeltes pantorrilles fent kilòmetres per la cinta, ni les tites dels altres mascles del vestidor, no li inspiren cap post. Re de re.

NIT. INTERIOR. SOFÀ.
El dia s’acaba i el blocaire és al sofà mirant la segona temporada de How I Met Your Mother amb la seva senyora. Mentalment segueix intentant trobar el post brillant que ha perseguit durant tot el dia. No se’n surt. I com més voltes hi dóna, més es bloqueja. Pànic?! Crisi?! Que bo que és el Barney. I que dolent que és el blocaire-alfa. Pànic. Crisi. Pànic i crisi. Axí, en afirmatiu, sense interrogant d’exclamació ni re.

EXTERIOR. NEGRA NIT. CIUTAT
ZOOM IN A FINESTRA. LA CÀMARA ENTRA A L’HABITACIÓ
És negra nit damunt la nació catalana i el mascle blocaire i la seva senyora se’n van a dormir. Llegeixen una mica, es fan un petó i apaguen el llum. Però tot i el cansament del dia, malgrat que és tard i té són, l’instint de caçador de posts manté el blocaire despert encara una estona més. Repassa el dia. Pensa i pensa i pensa, però no pot trobar res mínimament digne. Mica en mica, els ulls se li van tancant i el seu cervellet relenteix l’activitat. I és just en aquell moment que els sentits s’anestesien i la consciència s’allibera dels complexes, que s’esdevé el moment màgic: el cervell fa clic i el post arriba. És brillant. Un post magnífic. Llàstima que, sense temps per assimilar la genialitat de la idea, el mascle blocaire s’adorm. I demà, quan es desperti, sabrà que l’ha tingut al cap, però serà totalment incapaç de recordar de què anava.
I la cacera continuarà

ZOOM OUT A L’EXTERIOR. CIUTAT.
MÚSICA: TOT ES GRIS, VERSIÓ NÚRIA I TETE.
FADE OUT.

¡Murcia, qué hermosa eres!

Benvolguts lectors, benamades lectrius: despres d’un any d’espera, ha arribat una altra vegada el desitjat 9 de juny i ja tornem a tenir aquí la joiosa Diada de la Region de Murcia! Un servidor, seguint la crida de les innumerables iniciatives espontànies que inunden la catosfera, vol afegir-se a la commemoracio de tan gloriós jorn amb un senzill (pero sentit) reconeixement a tots els murcians i murcianes del món i, en particular, de Murcia.

Es per aixòs que us demano que, en veient aquest modest homenatge, ens posem tots dempeus i, encabat, amb llagrimes als ulls (i sang a les orelles) entonem tots plegats a l’uníson un emotiu (amb negreta i lletra de colorins i tot):

Murcia, que hermosa eres!
Visca Murcia!

Senyores que fan labors

Avui que el món celebra, amb els fastos merescuts, la vuitanta-cinquena onomàstica de Tony Curtis (feliçment vivent, encara, gràcies a Déu i que sigui per molts anys, en vida seva, i que tots ho puguem veure amb salut i fenya, gràcies, de res, no es mereixen), és moment de fer balanç del primer any d’Antoni Bassas com a corresponsal de TV3 als Estats Units d’Àmèrica del Nord (mirant normal) o del Sud (cas que vingués un terratrèmol èpic que capgirés l’eix de la terra).

Després de l’expectació creada inicialment, hom convindria a valorar la tasca de l’Antoni Bassas (més conegut popularment com a Antoni Bassas) de decepcionant. I no ho dic jo, sinó que ho diuen unes senyores grans de Duchesne (Utah, EEUU) que es troben cada dilluns, dimecres i divendres, de quatre a sis, a casa d'una d'elles per fer labors:




I és que, benvolguts lectors, benamades lectrius, a Amèrica darrerament no passa re (o gairebé) re, perquè tot passa a Europa i a l'Orient. I quan hi passa alguna cosa, l’Antoni Bassas no hi és perquè està de convivències per Arizona entrevistant xèrifs que es diuen Oswaldo Rodrigues o coses aixins.

És per aixòs que l’hemisferi occidental ha convingut a acordar que l'Antoni Bassas és l’Ibrahimovic de TV3. El gran fitxatge-fiasco de la temporada. I no ho dic jo, que ho diuen unes senyores grans de Duchesne (Utah, EEUU) que es troben cada dilluns, dimecres i divendres, de quatre a sis, a casa d'una d'elles per fer labors:




I sense saber què més dir ni com acabar el post d'una manera mig digna, s'acomiaden de tots vosaltres un servidor i unes senyores grans de Duchesne (Utah, EEUU) que es troben cada dilluns, dimecres i divendres, de quatre a sis, a casa d'una d'elles per fer labors: