El pelele

(Una altra iniciativa de Relats Conjunts)

Acte I (i únic)

Segle XVIII. Interior d’una nau industrial abandonada reconvertida en loft.

Penombra. De fons sona la sintonia del Temps de Neu.

(Anacrònic? No, que aixòs és una obra topemoderna i underground.

Segur que hasta pudé sortirà a l’Ànima i tot.)

Personatges:
- Francisco de Goya (pintant un quadre)
- El seu fill (fumant un porro en un racó, ignorant el seu pare)

- Francisco de Goya (extasiat, amb els ulls en blanc i posant-se l’anvers de la ma al front): Ai las! Atansa’t, oh! fill meu, sang de la meva sang, plançonet que ha brotat de la llavor que el papa va sembrar dins la mama! Oh! Vine i contempla la darrera obra mestra del teu pare que es titularà "Quatre mosses plegant un llençol després de fer la bugada". Oh! Tot jo m’estremeixo d’emoció! Oh! Oh! A mi, les sals! Ooooohhhh!

- El seu fill (tope rallat): Grrrrrrrrrrrr.

FDG abandona l’escena per anar a buscar un kleneex per eixugar-se els mocs.

ESF drogat del tot, s’atansa al quadre i hi dibuixa just al mig, tan malament com pot, la caricatura del seu pare.

Fals Fi.

S’abaixa el teló.

Apareix la Bibiana Ballbè.

BB: eclèctica i naïf, l’obra teatral d'en Zinc Piritione es caracteritza per la presència constant de personatges que fan de l’autodestrucció i de la negació de tota mena d’esperança el seu modus vivendi. Però darrera aquest aparent nihilisme underground que traspuen personatges com la Vaca Ció, la Latxera, la Brenda Fox o el mateix fill de Francisco de Goya, s’hi intueix un univers molt més ric, ple de matisos lírics, que es personifiquen en la figura del Ministre de Salut i Medi Ambient de Sant Vicenç i les Granadines o, sobretot, en el senyor Venanci de Girona (que té sis fills).

S’abaixa un segon taló davant del primer taló.


Ara sí: fi.

Antiluxúria

La Bibi Andersen i la Marina Rossell.

L'halitosi. O pitjor encara: la fortor ofensiva, repugnant i fètidament mentolada que desprèn la boca d'aquells halitòsics que es pensen que la putrefacció bucal es pot dissimular mastegant xiclets de clorofil·la.

El Felip Puig i el Josep Huguet.

El telèfon que sona quan estàs fent l'amor. O pitjor encara: el timbre de la porta que sona quan estàs fent l'amor.

La Betty Missiego (déu l'hagi perdonada)

Uns peus amb aquelles boletes negres de ronya entre els dits.

Un altre cop el Felip Puig.

La pregunta: has tingut darrerament contacte amb cabres?

I sobretot, sobretot, sobretot, l'expressió: vine aquí i toca'm les metes.

A pèl

Sento el despertador. El paro. Obro el llum. Et faig un petó. Em llevo. Pipí. Dutxa. Em vesteixo al lavabo. Surto i em tiro damunt del llit. Et faig un petó. Un altre. Més. Fem ell llit; la teva banda penja més. Esmorzo. Em poso la jaqueta. Un altre petó. Adéu, fins al vespre. Agafo Vida i Destí i surto al carrer.

Camino fins a l’estació, tris-tras, tris-tras, escoltant un quartet de Boccherini. Agafo l’ADN. Baixo vuitanta-dos graons i pujo al tren. Fullejo el diari per sobre. Faig el sudoku difícil en un temps rècord. Llegeixo de la pàgina 544 a 557 de Vida i Destí. Arribo a lloc i baixo del tren. Torno a caminar, tris-tras, tris-tras.

Arribo a la fenya. Fitxo. Pujo a l’oficina. Rellegeixo els papers de la reunió de les onze, els agafo, i baixo (amb ascensor) al pàrking. Pujo a un cotxe de l’empresa i em disposo a conduir un parell d’hores.

La ràdio no va. Merda. El teletac no va. Merda, no em piteu, que no és culpa meva. Dues hores conduint sol, sense ràdio. Pensant. Pensant molt. Pensant posts. Pensant molts posts, com per exemple, aquest. I cantant. Cantant molt. Cantant, entre les moltíssimes cançons que podria cantar, i no em pregunteu perquè, Ara que el món s’ha adormit, de la cantata Nadal, Llum i Misteri del gran Francesc Vila. Ara que el món s’ha adormiiiiiiit, naranà narà nananaaaa. No me la sé. I què. Canto amb veu de tenor. Amb veu de baríton. Amb veu de mezzosoprano. Amb veu de Pingu. Amb cinc minuts de marge sobre l’hora prevista, arribo al lloc de la reunió. Com sempre, sóc el primer.

Arriben els altres. Primer l’una, després l’altre. Pim, pam. Amb dues hores ho enllestim. Que fácil que pot ser tot, i que difícil que ens ho solem fer. Sortim. Dinem ràpid. Adéu, que vagi bé, ja seguirme en contacte. Pujo al cotxe i, abans de marxar, condueixo una estona per aquesta ciutat on vaig viure tant temps. I penso en les paraules de Grossman que, aquest matí, entre la pàgina 544 i 557, he llegit al tren. Té tota la raó: és ben curiós comprovar com les coses que s’han oblidat continuen existint.

Condueixo de tornada. M’aturo una mica abans de mig camí a repostar. Aprofito l’aturada per escriure, en la mateixa llibreta on he pres els apunts de la reunió, això que esteu llegint i que, quan arribi a casa passaré a l’ordinador. Ja ho tinc. Fins aquí. A partir d’aquí ja no escric res més perquè reprenc la marxa. Ho faré després. A casa. A l'ordinador.

Arribo a la fenya cap a quarts de cinc. Reviso correu, recullo encàrrecs, faig un parell d’horetes més de fenya i, a quarts de set, surto. Camino, tris-tras, tris-tras, fins a l’estació. Agafo el tren de i trenta-nou. Baixo a mig camí per fer transbordament. Agafo el següent tren que passa, que em deixa a la meva estació. Llegeixo de la pàgina 558 a la 577 de Vida i Destí. Baixo del tren, pujo vuitanta-dos graons. Camino cap a casa, tirs-tras, tris-tras, escoltant a tota pipa i sense vergonya l'Our Last Summer. M'aturo al forn a comprar quatre baguettes per fer deu entrepans. Cinc per tu. Cinc per mi. Arribo a casa, entro i encenc l'ordinador. Abans de fer els deu entrepans (cinc per tu, cinc per mi) i el sopar (a veure com sortiran les mandonguilles), decideixo penjar aquest post.

Cosa que feia molt temps, massa, que no feia.

A, pe, u, ena, te

Oh, aimadíssims lectors! Ai, caríssimes lectrius! Que no sentiu els moixonets com canten? Que no flaireu la sentor de les flors que amb sos colors cridaners aventuren una incipient primavera? En definitiva i resumint, que no heu oït la Bonanova? Que no us ha estat revelada la Gran Notícia? No? Ai las! I com pot ésser, que no ho sapigueu encara? Veniu, atanseu-vos, que us en faré cinc cèntims, puix la meravella obrada és tan gran que és de justícia que arribi a tothom. No tingueu por, abandoneu per sempre les ombres i veniu cap al país de la llum. Seieu ací, ben a propet, i sereu partícips d'un fet que de ben cert us omplirà el cor de gaubança. Oïu, oïu!

Heus ací que a primera hora del matí, aquest sol·lícit i humil servidor vostre ha obert la bústia de correu electrònic. La safata d'entrada estava curulla de missatges, alguns dels quals, siguem sincers, duien finalitats poc lícites i àdhuc reprobables. Mentre m'esmerçava a separar el gra de la palla, mentre passava els missatges pel sedàs de la decència, mon cor ha fet un salt. Sí, fidelíssims lectors, caríssimes lectrius: l'assumpte d'un dels missatges estava encapçalat amb un suggerent Flaixos d'actualitat. Oh! Oh! Sols de recordar-ho un calfred d'emoció em recorre l'espinada i el cor em fimbreja a cada batec. Sí, castíssims lectors, virtuosíssimes lectrius: m'havia arribat a la bústia un nou número (el 28, concretament) del Butlletí de la Secretaria de Política Lingüística, al qual estic subscrit!

Tal i com un nen desembolica amb desfici un caramel de pal, tal i com una truja afamada es llença amb deler i follia damunt una pila de carbasses i naps, així mateix un servidor, pres per un anhel gairebé ferotge, ha premut la icona per obrir el missatge. Oh! Només amb la remembrança del moment, ja n'hi ha prou per tal que tot mon ésser tremoli de nou d'emoció. Oh! La pantalla ha traspuat caramulls de ciència i cultura! Quant coneixement concentrat en tants pocs bytes. Quin disseny més ben trobat! I quins colors tan escaients! La sola visió de la pàgina m'ha colpit els sentits, però ha estat la lectura d'una de les notícies recollides al Butlletí el que m'ha dut directament vers un món on els moixonets refilen eternament i les flors fan sempre sentor de primavera.

Sí, beatíssims lectors, benemèrites lectrius! Com molt bé heu endevinat, el motiu d'aital exaltació s'ha degut al contingut de la mítica secció "Comentari lingüístic", que en aquesta edició del Butlletí ve referida al mot "apunt". Oh! Apunt! Repetiu amb mi: apunt. A, pe, u, ena. Te. Apunt. Sí! És aquest, "apunt", el mot escollit per substituir definitivament el vergonyant i anglòfob mot "post" quan ens hem de referir a això que esteu llegint ara mateix. Un "apunt".

Mon cor fimbradís batega amb gran joia. Oh! Benvolguts lectors, benamades lectrius! Escampeu arreu la novetat! Bramuleu-la per comes i fondals! Ja tenim nom! Feu que ressonin per tots els racons de la catosfera aquest mot i els seus derivats. Apuntem! Pengem apunts! Conjuguem el pretèrit perfet d'indicatiu (forma simple) del verb apuntar!


I ara, per comprovar que ho heu entès bé, deixem-nos d'ocellets i floretes i fem un examen sorpresa: relleneu l'espai de la següent frase amb el mot "apunts" o "posts" segons convingui:

La senyora Dulores no té bloc; per tant no sol penjar _______ de planxar pels puestus.

(Entre aquells que aprovin l'examen, sortejaré una subscripció depervida al diari Què! (re, re,...) que podreu recollir, com de costum, cada matí a consavol paperera de l'àrea metropolitana)

How to Recognize Different Types of Phasianids from Quite a Long Way

No. 1: A capercaille


No. 2: A capercaille conjugating the catalan phrasal verb " anar-se'n porai " (in the conditional perfect indicative tense)


No. 3: Another capercaille

Quatre-cents trenta-sis graons

Aquest matí he sortit de casa amb un determini pres. No, aquest no, un altre: tan bon punt he tancat la porta i he vist els setze (16) graons que em separaven del món exterior he decidit que durant tot el dia d’avui no empraria cap mena de giny mecànic per pujar (o baixar) desnivells. Ni ascensors, ni escales mecàniques, ni re: només les meves atlètiques cames i les sofertes escales de tota la vida (sobre les quals jo no sóc dingú per opinar, que per aixòs ja hi ha el mestre).

Aixins doncs, m’he passat el dia comptant graons. I els resultats han estat realment as-pa-lus-nants. Aquí us els presento detallats cronològicament i amb un còdic de colors segons si les escales eren de pujada (en verd) o de baixada (en vermell):

1 - Sortir de casa cap al fosc, fred i inhòspit món exterior: setze (16) graons de baixada.
2 - Entrar a l’estació: vuitanta-dos (82) graons de baixada.
3 - Pujar de nou a la superfície: cinquanta-cinc (55) graons de pujada i cinc (5) de baixada.
4 - Pujar a la cinquena planta de l'edifici on tinc l'oficina i la fenya: noranta-sis (96) graons.
5 - Baixar dues plantes per fer un recado: trenta-sis (36) graons de baixada i trenta-sis (36) graons més de pujada, evidentment.
6 - Sortir a esmorzar: noranta-sis (96) graons de baixada i, vint-i-cinc minuts més tard (de fet han estat quaranta, però ho negaré davant de tothom), noranta-sis (96) graons més de pujada.
7 - Reunió a la sala de reunions (de què, si no?), divuit (18) graons de baixada i, encabat, divuit (18) graons de pujada.
8 - Sortir de la fenya: noranta-sis (96) graons avall.
9 - Entrar a l'estació: cinc (5) graons de pujada i cinquanta-cinc (55) graons de baixada
10 - Sortir de l'altra estació: vuitanta-dos (82) graons de pujada
11 - Entrar a casa: setze (16) graons de pujada
12 - Anar a cal barber: setze (16) graons de baixada.
13 - Tornar a casa: setze (16) graons de pujada.
14 - Sortir a fer més recados: setze (16) graons de baixada.
15 - Tornar a casa a sopar i a murmir: setze (16) graons de pujada.

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius, ho haveu llegit bé: en un dia normal èquits, un servidor puja (i baixa) la fredolica xifra de quatre-cents trenta-sis (436) graons!

Si tenim en compte que, pransemple, l'Empire State té mil vuit-cents seixanta (1860) graons, hom pot afirmar sense cap mena de reparo que un servidor, durant la setmana laboral puja (i baixa) una coma disset (1,17) vegades l'Empire State. I que al cap de l'any, considerant onze mesos reals de fenya, el puja aproximadament cinquanta-una (51) vegades . Aixins doncs, tenint en compte que l'Empire State fa tres-cents vuitanta-un (381) metres d'alçada (sense comptar l'antena, que no té escales), tenim que al cap de l'any un servidor puja (i baixa) dinou mil quatre-cents trenta-un (19.431) metres de desnivell per les escales d'aquests móns de Déu. És a dir, dinou (19) kilòmetres i mig.

I això, fidelíssims lectors, amadíssimes lectrius, ens porta directament fins a l'estratosfera. Entre la tropopausa i l'estratopausa.

Nadamés. I nadamenus.

El joc dels prejudicis

Situem-nos a la part davantera del penúltim vagó d'un tren. És un quart i mig de vuit del matí, encara és fosc i quatre personatges comparteixen finestra i viatge.

El primer personatge (seient de finestra, de cara a la direcció del tren) és un senyor d'avançada edat. Deixem-nos d'eufemismes: un vell. Porta ulleres de pasta i bastó. No dorm, ni llegeix, ni escolta música, ni fa sudokus. Ell només bada. I mira com els altres dormen, i llegeixen, i escolten música i fan sudokus.

El segon personatge (seient de passadís, de cara a la direcció del tren) és una senyora amb un palès problema de sobrepes. Deixem-nos d'eufemismes: una gorda. No bada, ni dorm, ni escolta música, ni fa sudokus. Llegeix el 20minutos.

El tercer personatge (seient de finestra, d'esquena a la direcció del tren) és un immigrant subsaharià. Deixem-nos d'eufemismes: un negre. No bada, ni llegeix, ni escolta música, ni fa sudokus. Dormisqueja.

El quart personatge (seient de passadís, d'esquena a la direcció del tren) és un nyicris amb un nas important. Deixem-nos d'eufemismes: un servidor. No dorm. Ell escolta música, i fa sudokus, i llegeix i, entre una cosa i una altra, bada.

Poc després d'iniciar el viatge, al principi subtilment, però ben aviat de manera contundent, un tuf pudent i penetrant ofèn els sentits dels quatre personatges. Tots fan veure que no se n'han adonat, i segueixen badant, dormisquejant, llegint, fent sudokus. Però la realitat és ben clara: un d'ells s'ha tirat un pet. Un senyor pet.

Qui deu haver estat?

Sens dubte, deu haver estat el vell. Tothom sap que a certes edats els esfínters es revolucionen i no obeeixen les voluntats. I els pets se'ls escapen. Precisament per això, perquè són vells.

O potser no. Seria igualment lògic que hagués estat la gorda. Sembla que els gordos s'han de tirar pets més pudents i potents que la resta de mortals. Precisament per això, perquè són gordos.

O potser no. El més lògic seria atribuir el pet al negre. Perquè tothom diu que els seus hàbits higiènics, i per extensió intestinals, són diferents i hom troba que segons com tufegen. Precisament per això, perquè són negres.

O potser no. Tant o més lògic seria creure que ha estat un servidor. Perquè és nyicris i té un nas important. I fa cara d'haver menjat col ahir per sopar. O bròquil. O mongetes seques. Precisament per això, perquè és nyicris.

Qui deu haver estat?

Que divertit que és jugar al joc dels prejudicis. Que fàcil que és reduir algú a una edat, un pes o un volum. Un vell, una gorda, un negre, un nyicris. Qui s'ha tirat el pet? Tant se val. Cadascú l'atribuirà a qui cregui, perquè som així. Perquè som ignorants i prejutgem. Perquè prejutgem i ens equivoquem. Perquè ens equivoquem i persistim en l'error. Una i una altra vegada.

No hi ha vells. Ni gordes. Ni negres. Ni nyicris. Però el que sí que hi ha són exemplars paradigmàtics de l'estupidesa humana. Semidéus que es creuen superiors a la resta de mortals. Que prejutgen. Que posen etiquetes en funció d'una edat. O d'un volum. O d'un color. Que com que la pilota és seva, decideixen qui pot jugar. Que són els amos de tot, però que no tenen re.

Personatges, en definitiva, que van pel món tirant-se pets amb total impunitat, creient-se que ningú no els assenyalarà amb el dit. Perquè per això ja hi ha els sospitosos habituals. Els vells. Les gordes. Els negres. I els nyicris.

Matemàtiques per a peixateres

Suposem per un moment que un servidor i la seva senyora avui volen sopar peix. Concretament, rap. Aixins doncs, en Zinc agafa el cistell i se'n va a plaça. Tris-tras, tris-tras. Arriba a la parada de peix, espera que li toqui el turno (controlant que no se li coli cap iaia) i, amb el millor dels seus somriures assenyala un rap i li demana a la peixatera: que me'n podries fer dos talls?

Automàticament, la peixatera es mira en Zinc, i es mira el rap, i es torna a mirar en Zinc, i es torna a mirar el rap. Finalment, amb els ulls en blanc i traient escuma blanca per la boca, es torna a mirar en Zinc i, fent-se l'ofesa i amb gran despreci vers la meva persona, respon a crits: oh, és que si només te'n quedes dos talls te l'hauré de cobrar molt cart. Perquè no et quedes tota la peça?

Viam, pensa en Zinc. Fem numbros: si em quedo dos talls me'ls cobrarà a 55 € el kilo; o sigui que l'assunto pujarà a deu o dotze euros. Però ai las! Si em quedo tota la peça, me'l cobrarà a 35 i, tenint en compte que és un senyor rap que parlumenus deu fer quilonoucentscinquanta, l'assunto ja s'enfila a seixanta-vuit amb vint-i-cinc. Una mica excessiu per un sopar.

Abreujant, per la gent de ciències: 10€<68,25€

Resumint, per la gent de lletres: la peixatera em vol estafar

Conclusió: avui soparem patxuga de pollastre.

Fi de l'anècdota.

Hom conclourà d'aquest divertit episodi (explicat, la veritat sigui dita, amb tanta amenitat, gràcia i encert per un servidor), que les peixateres van fluixes de matemàtiques. Doncs no! Ans al contrari: elles en saben molt, de numbros. I hasta diuen que n'hi ha alguna que pot calcular de memòria el límit de menys ú elevat a infinit partit per zero sense fer servir Ruffini. I aixòs és aixins. I totes (i quan dic totes és perquè no se'n salva cap), totes les peixateres són conscientes del seu podert i l'empren per estafar la clientela.

Proxenetes, traficants d'òrgans, trileros, blanquejadors de diners, narcotraficants, camells, traficants d'armes, segrestadors exprés, lladres silenciosos, embaucadors de vida llicenciosa, xoriços de tota mena, ... el teixit criminal del nostre país és ben dinàmic i divers. I si bé tothom sempre sol actuar amb la deguda precaució quan es troba amb un d'aquests maleantes pels puestus, de vegades abaixem la guàrdia i ens deixem ensarronar. Aixòs és especialment freqüent quan el maleante en qüestió és un mestre en l'art de delinquir i s'amaga sota el disfràs d'honrada peixatera (*).

Potser algun descregut lector s'escandalitzarà en llegir tot aixòs, però en veritat us dic que és ben cert. I hi ha encara més proves: com pot ser que siguin les peixateres i no les verduleres les que tenen el monopoli del julivert? Eh? Com? Eh? Evidentment, aixòs només es pot explicar pel xantatge i l'extorsió a què aquestes execrables deliqüentes someten les virtuosíssimes verduleres.

No, benvolguts lectors, benamades lectrius, no us deixeu enredar. Aneu al tanto. Ni trileros, ni proxenetes, ni traficants de ronyons: si hi ha un grèmit prillós de veritat, aquest és el de les peixateres!

És per aixòs que us demano que sortim tots al carrer i que ho pregonem amb veu ben alta. Anem a les places i als mercats i insultem les peixateres. Alliberem els escamarlans que agonitzen als seus taulells. Boicotegem els seus productes i fem sarsuela amb cansalada virada i jarret de vedella. I sobretot, sobretot, sobretot: confisquem-los tot el julivert! Que s'acabi aquest vergonyós monopoli!

Mort al càrtel del julivert!



(*)Al lector, espavilat com és, no li haurà passat per alt que un servidor, tot i ser de ciències, gosa introduir en el text, per tal d'enriquir-ne la forma, algunes figures retòriques com, pransemple, aquest ben trobat oxímoron.

Planeta imaginari

Un Debussy no és un Déjà vu, però si tanques els ulls mentre l'MP3 canta, veuràs putxinel·lis de paper maixé.

Llavors serà dissabte i, com de petits, ens despertarem en un llit de vidre. En un país de paper. En un planeta imaginat. En un univers catòdic i protovirtual.
I jugarem a pintar cucaferes amb tots els grisos del món.

Ben mirat, som hereus d'aquest planeta imaginari. Grumets d'una galera que solca la lluna de Méliès.
De grans, serem genis. Segur.

(i ara que ja en som, de grans i de genis, m'adono que tenia rao)

Un Debussy no és un Déjà vu, grumets.

Però hi ajuda.

Els tres millors acudits de la història

Benvolgut lector: estàs cansat que et diguin que ets un avorrit, un ensopit, un peixbullit? Et fa ràbia a aquell típic company de fenya gracioset que es passa el dia fent brometes estúpides, jeje, jiji? Confessa-ho: li trencaries les cames de l'enveja que et fa, oi que si?

Benvolguda lectriu: no saps de què parlar quan puges a l'ascensor de la fenya amb el jefe? N'estàs tipa d'aquelles sobretaules dels dinars familiars on dingú diu res divertit, ni graciós, ni re? En el teu grup d'amistats exerceixes el rol d'amiga-rància-que-dóna-mal-rollo-als-demés?

Tiaaaaaaaa, et quedes supertallada quan aquell tiu que està superbo de l'insti et demana, osea, si li pots passar els apunts de mates? Ostiiiiiii ca foooort! Et ralla mogollon no saber què dir quan a la disco el tiu que està superbo de l'insti et demana foc per fumar droga? El tiu que està superbo de l'insti no t'agrega al Facebook perquè creu que ets una muerma?

En definitiva, resumint, i siguis qui siguis: no tens conversa? No ets mai l'anima de la festa?

Doncs tot aixòs s'ha acabat, benvolgut lector, benamada lectriu! Aquest bloc, seguint la seva humil vocació de servei públic us ofereix el remei als vostres mals. Aquí teniu tres acudits, tres, que us convertiran en uns éssers endimoniadament graciosos. Sereu, per fi, l'ànima de les festes. Aquells que abans us ignoraven us veneraran. I hasta tindreu milions d'amics que us agregaran al Facebook per poder gaudir del vostre aspactaculà sentit de l'humor.

Heus ací els tres acudits. No em resta sinó desitjar-vos que, un cop els hagueu llegit i memoritzat, aquesta nova vida que esteu a punt de començar com a cracks de l'humor us sigui molt i molt pròspera i feliça.

Acudit 1:
Com es pregunta "Em pots ajudar a rellenar aquest formulari?" en swahili?

Acudit 2:
Com es diu el Ministre de Transports de Rússia?

Acudit 3:
S'obre el teló. Es veu un botiguer italià que exclama: De fet, no sé perquè estic tan trist. Es tanca el teló. Nom del personatge famós?

*Trobareu la resposta en el primer comentari d'aquest post. No el llegiu si no voleu que us canviï la vida. Ale, ja us he avisat. Condiciones sujetas a disponibilidad del artículo promocionado. Sugerencia de presentación. Contiene sulfitos.

Sense títol, encara

Benvolguts lectors, benamades lectrius:

lamento comunicar-vos que el brillant, trencador i hasta una mica estratosfèric post previst per avui encara no està enllestit. Tanmateix, mentre resteu a l'espera de poder-lo llegir, us convido a penjar els vostres comentaris de manera anticipada i, més endavant, ja passarem comptes.

Gràcies per tot. I perdoneu les disculpes.

I tres.

Un divendres qualsevol a la part alta de Barcelona

Hivern. tres quarts i mig de vuit A.M. del dematí.

Núvols a mar. Lluna a muntanya. Ja clareja.

Un servidor mena els seus passos cap a l'oficina. Tris-tras, tris-tras. El seu cap, però, va per altres camins.

L'MP3 deixa Debussy enrere i abandona un planeta imaginari per aterrar al Piemont.

Come le onde del mare, come le stelle del maaaaaaaaaare. Camino fent saltironets. Tris-tras, tris-tras. Alehop. Tris-tras. Tris-Tras. Alehop.

M'agrada el dia d'avui. Sí, vale, és fred. Però és maco. Perquè la vida és xula. Perquè Debussy. Perquè Testa. Perquè el mar. Perquè la lluna. Perquè clareja. Perquè sí. Perquè tu. Perquè nosaltres. Perquè tot.

I perquè avui en Zinc fa tres anyets i... què voleu que hi faci si m'agrada que sigui aixins?

Cinquanta-un homes

L'home que mai no té fred. L'home que surt de casa abrigat i amb bufanda. L'home que va caminant, tris-tras, tris-tras. I l'home que va en tren: l'home que hi fa sudokus; l'home que hi llegeix els clàssics; l'home que hi llegeix l'ADN. L'home que escolta el Basté. L'home que escolta el no-res quan ve un túnel. L'home que escolta Debussy, als túnels i a cel ras. L'home que escolta les converses dels altres. L'home que no escolta. L'home que parla. I el que no diu re. L'home que sempre saluda. I l'home que no ho fa mai. L'home que va. L'home que torna. L'home que, quan va, seu al final del segon vagó. L'home que, quan torna, va dret al primer.

L'home que agafa l'ascensor. I el que puja per les escales. L'home que no sap parlar per telèfon. L'home que despenja amb un agradabilíssim sí, digui'm. L'home que passa desapercebut davant l'ordinador. L'home que riu. L'home que fa riure. L'home que treballa molt. I el que mandreja. L'home que en sap. L'home que tot just n'aprèn. L'home que decideix. I el que no decideix. I el que diu que si, que oitant. I el que diu que no, que decapmanera. L'home que soluciona problemes. L'home que en crea. L'home previsible. L'home sorprenent. L'home que coneixes. I el que no acabes de conèixer mai.

L'home de ciències. L'home que escriu. L'home que pensa. L'home que actua.

L'home que té sort. El que té molta sort. I el que té moltíssima sort.

L'home modest. L'home brillant.

I l'home que reconeix cadascun d'aquests altres cinquanta homes i s'hi sap trobar. Perquè no som plans. Perquè som polièdrics. Mediocres, d'acord, potser sí, però polièdrics.

I, entre cadascun dels costats oposats que ens donen forma i volum, hi ha sempre un bocí de nosaltres. Perquè som contradictoris. Perquè si tenim un punt mediocre, devem tenir, també, a la força, un punt genial.

Perquè no som perfectes. I perquè tampoc no estem tan malament.

Què carai.

Mals propòsits

Heus ací una relació de coses que un servidor es proposa fer durant aquest any que acabem d'encetar, i que hom convindrà a considerar com a Mals Propòsits:

• Robaré material d'oficina de la fenya. Especialment bolis Pilot, cedés i devedés.
  

• Llençaré, conscientment, la tapa dels llagurts a la bossa del contenidor groc.

• No m'apuntaré al gimnàs.

• Escoltaré (i, qui sap si se m'enganxarà i tot), alguna cançó de la Marina Rossell (los ángeles están de moooooooda, porqué nos hasen faltaaaaaaa...).

• Llegiré un llibre del Carlos Ruiz-Zafón.

• Quan s'acabi el paper de la impressora de la fenya, no el canviaré. Esperaré que ho faci qui vulgui imprimir després de mi. Jo ja n'estic tip! Perquè sempre m'ha de tocar a mi (o a tu, benvolgut lector, benamada lectriu) fer-ho?
  

• Crearé un grup al Facebook reivindicant alguna cosa que no importi absolutament gens a dingú. Convidaré Incordiaré a tots els meus amics perquè s'hi uneixin, i si ignoren la invitació hi insistiré. Si ells m'ho fan a mi, jo tinc dret a tornar-m'hi, hombre, ya.

• Permetré que la senyora Piritione desenvolupi la seva vena cleptòmana. No m'enfadaré, ni faré aspavientos de cap mena si, sense voler-ho, es posa alguna cosa a la butxaca a les botigues de souvenirs dels països que visitem durant l'any.

• Escriuré, d'amagat, posts a la fenya que, molt probablement, seran tan dolents com aquest.

• Continuaré sent hipòcrita davant del jefe#3 i li diré a tot que sí, que oitant, però després faré el que em sembli.
  

I també menjaré més ous ferrats.

L'apocalipsi blanca

En aquells dies s'esdevingué un fet prodigiós que feu sotsobrar la consciència i l'enteniment de moltes persones. Amb veritat us dic que caigueren del cel uns fragments d'una cosa blanca i freda que hom convingué a anomenar "neu". I tothom es meravellà del fet. I petits i grans se'n regossijaren, puix va ser un fet mai vist i absolutament inesperat, perquè no havia passat mai abans, i menus a l'hivern.

I diuen les cròniques que la magnitud de la nevada va ser tal que, pransemple, hasta la bonica població de Santa Maria d'Oló va desaparèixer del mapa, colgada sota una espessa capa de 0,07 m (sí, metres!) d'aquesta cosa mai vista anomenada "neu". I van ser moltes i moltes les ciutats soterrades sota aquesta cosa blanca i freda que queia del cel. Però tot i la devastació provocada per aquest inèdit meteor, gràcies a la intercessió divina dingú no va morir de fam. Ni de fred. Ni d'inanició. Ni de disenteria. Ni a dingú no li aparegueren pústules infeccioses a la pell, ni bubons a l'engonal. I tothom restà embadalit.

I la gent, que tenia poca fenya perquè estava de vacacions, feu retratus dels carrers i places de llurs viles i els envià a TV3, per viam si els posaven. I els homes i la dona del temps de TV3 restaren també astorats, i es posaren l'anorac, i anaren a fer El Temps en directe des de Begues per donar testimoni del fet, puix eren molts els incrèduls que es negaven a acceptar com a cert aquest esdeveniment extraordinari. I aquells que ho veieren, ho cregueren, perquè Begues (o les ruïnes que quedaven d'ella) havia desaparegut sota 0,0002 km (sí, kilòmetres!) d'aquesta cosa anomenada "neu".

I tot el poble català en ple, com agilipollat, posant en risc llur salut i seguretat, sortí a la intempèrie a contemplar la meravella que narraven els homes i la dona del temps de TV3. I tothom quedà com obnubilat davant l'apocalíptic espectacle d'allò que hom convigué a anomenar "neu". I hasta a algunes iaies els sortiren penellons als peus i tot. I tothom trobà que el món estava finant, llevat d'algun benaventurat inadaptat que cregué que no n'hi havia per tant.

I amb veritat us dic que aquests fets són reals i van passar bembé aixins com ho he narrat, i aixins mateix ho van recollir tots els medis de comunicació de l'època.

I és per aixòs que us demano que qui tingui orelles que escolti. I qui no en tingui, que cliqui aixòs i doni gràcies de no tenir-ne.

Aixins sia.

Regal invisible (però audible)

Mai no m'ha agradat gaire aixòs dels amics invisibles. Però sempre que hi he participat, m'he esforçat per tal que el regal que faig compleixi els tres requisits bàsics que ha de complir el regal perfecte per a fer a un amic invisible:

1 - Ha de ser lleig
2 - Ha de ser barat
3 - Ha de ser completament inútil

Crec que aquesta vegada ho he aconseguit. Aixins doncs:

Natàlia, aquest és el teu regal!

L'any que vaig canviar de casa

Tot i que sembli que només faci un any d'aixòs, efectivament fa només un any. Sí, benvolguts lectors, benamades lectiurs: un altre any. Un any en el qual, en aquest bloc, han passat moltes coses.

Canvis n'hi ha hagut. I molts. Perquè per culpa d'alguns problemes persistents i aparentment irresolubles, un servidor va decidir canviar de casa. Però, tot i els canvis, aquest bloc ha mantingut la seva vocació de servei públic, donant a conèixer fets esfereïdors que el Govern ens amaga. Però ja ho sabeu: la veritat és allà fora. I allà fora és molt gran.

Un servidor, tot i ser de ciències, ha volgut també contribuir modestament a la salvació de la llenga catalana, ja sigui a través d'espectacles de varietées llingüístics, passant memes sintàctics, proposant anagrames, o hasta composant líriques elegíes. Però sense oblidar baix cap concepte que a part de la catalana, hi ha moltes altres llengues.

Evidentment, també hi ha hagut puestu pels cuentus. Com el del Patufot. O el del Caputxet Vermell. O el de la Latxera. Però entre tanta lletra, també s'hi han col·lat números. El 2. El 22. O hasta el 500, prensemple.

No voldria posar-me tonto, però tot aixòs és gràcies a vosaltres, que sou molts i molt bons. Sense vosaltres tampoc no haurien estat possibles alguns prèmits com aquest (que fa molta il·lusió) o aquest (que ves, tu, què vols que et digui...).

Gràcies per tot i si no ens veiem: bona entrada d'any! (però si ens veiem, que us caigui un piano al cap...)

Si no ens veiem, Bon Nadal

No ens enganyem. Com tots vosaltres, benvolguts lectors, benamades lectrius, devíeu suposar, un servidor tenia previst penjar en aquest post la mítica versió del Blanc Nadal cantat per la Núria Feliu, per tal de desitjar-vos un molt Bon Nadal i un 2009 ben feliç i sense cap bolo de la Marina Rossell. Però, ai las! (bonica interjecció de lament), resulta que aquest dematí ha passat una cosa que ha trastocat els meus plans.

Heus ací que a Rac1 (que és una ràdio), durant l'emissió de la Segona Hora (que és un programa), han fet un rànking (que és una sèrie numerada) de blocs (que és aixòs que llegiu) recomanats. El resultat ha estat absolutament decebedor, il·lògic i manipulat. Ademés ha posat clarament en evidència la mena de gent que fa ràdio avui dia, una gent sense estudis, ni cultura, ni criteri, ni tarjeta-client del Mercadona:

No, senyors de rac1, no és aixòs. Si hi ha una pàgina personal que es mereixi un prèmit és aquesta. Facin el favor d'esmenar l'error si no volen tenir problemes. Gràcies. De Res. No es mereixen. Però no hi torneu.

Tanmateix, com que una cosa no quita l'altra, deixeu-me dir, amb lletra mona de colorins i tot, allò de:

Benvolguts lectors,
benamades lectrius:
si no ens veiem, Bon Nadal!

You're No Fun Anymore

I, ara, una cosa completament diferent:

El ministre de Salut i Medi Ambient de Sant Vicenç i les Granadines, Hon. Douglas W. Slater, estampat a la camisa del senyor Creosota.



I, ara, una altra cosa completament diferent:

L'evolució del meu nivell de glucosa en sang (en mg/dl) durant els darrers set anys.

L'home del serrell

Obro la porta i em rep l'home del serrell. Salutacions. Hola, què tal, home del serrell, dic jo. Hola, què tal, Zinc, diu l'home del serrell. Però de seguida abandonem els formalismes: hem vingut al que hem vingut. L'home del serrell pren la iniciativa i, sense més preàmbuls va al gra. Em demana que em despulli. Que em tregui la camisa. I les sabates. I els pantalons. I jo, que sóc timidot de mena però molt ben cregut em trec la camisa. I les sabates. I els pantalons. I em quedo amb calçotets. I mitjons. I ulleres. I tot i tenir un físic atlètic, un tors tremendo, i unes pantorrilles definides, em sento ridícul. Patètic. Però el pitjor encara ha d'arribar.

L'home del serrell se'm posa al darrere, a escassos centímetres, i em posa les mans a les espatlles. Em sento incòmode, però hem vingut al que hem vingut, Zinc, ara no t'arronsis, que ja t'ho podies imaginar, que aixòs anava aixins. I em diu que m'inclini cap a l'esquerra. I jo, que sóc poc flexible però molt ben cregut, m'inclino cap a l'esquerra. I l'home del serrell, sense deixar de tocar-me, em diu que vale, que molt bé, però que ara m'inclini cap a la dreta. I jo, tot i que inclinant-me amb calçotets, mitjons i ulleres amb l'home del serrell al darrera em sento indigne, com que sóc molt ben cregut, m'inclino cap a la dreta. I per un moment em ve al cap una pel·lícula que no he vist, però que m'han explicat. I penso en el Josep Maria Pou. I penso en el David Selvas. I ui, ui, ui. I quina merda, que amb el munt de coses que hi ha al món per pensar (*), jo pensi en el Josep Maria Pou i en el David Selvas en aquella pel·lícula que no he vist, però que m'han explicat. I l'home del serrell, sense moure's del meu darrere, diu que molt bé, que vale, però que ara m'inclini endarrera. I jo, que ja no sé què sóc, llevat de molt ben cregut, m'inclino cap endarrera. I penso que ja està, sisplau, no diguis res més, home del serrell. Que al món hi ha tres dimensions i jo ja m'he inclinat cap a tres direccions diferentes i que, per tant, ja he complert. I que gràcies per tot i fins una altra i bones tardes.

Però no. Des del meu darrere, la veu de l'home del serrell diu allò que no havia de dir, que vale, que molt bé i que ara m'inclini cap endavant. I un servidor, que a aquestes alçades de post ja ho ha perdut tot, llevat de la capacitat de creure, s'inclina endavant, amb l'home del serrell pocs centímetres per darrera. I s'està una estona aixins. Inclinat, capcot, mesell. Amb calçotets. Amb mitjons.

Amb ulleres.

I amb sense dignitat.



(*) La Nocilla, un caixer automàtic, el barrufet de les ulleres i una T-50/30 de dues zones, entre moltes altres coses.