dilluns, 30 d’agost del 2010

Spoiler




Dubtaves de si el futur existia. Per això has tancat els ulls durant trenta-cinc segons.

Has comptat el temps de memòria. Un, dos, tres, quatre. Un número per segon. Els ulls tancats. Trenta-dos. Trenta-tres. Trenta-quatre. I trenta-cinc. I els has obert. Voilà: ja som al futur. Un futur modest, de trenta-cinc segons, només, però un futur al cap i a la fi.

Gosaries dir que l’experiment ha estat un èxit. Gosaries afirmar que, al final, resulta que sí. Que el futur existeix. Que no és trencadís com podria semblar quan l’esperes amb por. Que no té la fragilitat d’un salvapantalles que et mostra un món perfecte i que, a la mínima que toques (per error, obviously) el teclat amb la punta dels dits, es fa fonedís. Ara saps que existeix perquè l'has vist.

Un, dos, tres, quatre. Un número per segon. Ulls tancats. Trenta-quatre. I trenta-cinc. No voldries espatllar el final a ningú, però ja sigui parabòlic, hiperbòlic o planer, el futur existeix. I el millor de tot és que no tan sols existeix, sinó que al final resulta que sí:

que el futur és amb nata.

dijous, 26 d’agost del 2010

Qui som

La culpa és del Xexu.

No sé qui som.

Però tinc molt clar qui sóc. Concretament, sóc un dels privilegiats que ho van fer.

dimarts, 24 d’agost del 2010

Guia Pixelín 2010

Quan hom viatja pel món amb senyores, és freqüent que hagi de sentir, amb una freqüència certament excessiva, una de les dues frases següents (escolliu la correcta):

A) On podríem sojornar per cruspir-nos una papillota de llucet amb trencadís?

B) Hauríem de parar, que tinc pipí!

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius, la correcta és la B), però ai las! (bonica interjecció de lament), ací sorgeix una gran contradicció: si bé existeix una guia (anomenada Michelín) per saber on podem sojornar per cruspir-nos una papillota de llucet amb trencadís (restaurant Sant Pau, Carrer Nou, 10, de Sant Pol de Mar; telèfon per reserves: 937600662; tancat per descans setmanal els diumenges i els dilluns i també els dijous als migdies), no hi ha cap guia que ens indiqui on podem aturar-nos a fer un pipí amb un mínim de condicions higièniques garantides. I és per això que, amb una freqüència també certament excessiva, ens acabem aturant en lavabos bruts d'antros pudents, que no tenen paper, ni aigua a la cisterna, ni sabó, ni re. Tot plegat, indignant.

És hora de solventar aquest greuge social i, per això, us proposo que entre tots escrivim la guia Pixelín 2010: pixar en ruta. I per animar-vos a fer la vostra contribució us deixo la meva primera proposta:

Gasolinera d’Algerri
(Km. 7 de la C-26)
oberta 24 hores
(i si vas al lavabo sense repostar ni fer gasto no et miren raro)


Obrim telèfons: quins són els vostres lavabos de referència?

dijous, 19 d’agost del 2010

Coses que he après aquest estiu

Que l’AfterBite és el segon invent més efectiu de la història, després del KH7 (i el tercer mes pudent, després dels lavabos de l’estació de RENFE de plaça Catalunya i del cafè d’IKEA). Que no cal anar gaire lluny per arribar al paradís; n’hi ha prou amb una hora i mitja de caminar. Que les formigues alades son les reproductores. Que Toy Story 3 es una grandíssima pel·lícula. Que la (suposada) dona del veí que (pressumptament) treballa al Corte Ingles, espera (probablement) una criatura. Que el congre té espines i que el plaer de menjar-ne (de congre) no compensa l’esforç de treure-les (les espines). Que quan et torni a regalar roba interior, els sostenidors han de ser amb aro. Que hi ha noticies increïbles que la premsa generalista ens amaga. Que les branques de la planta popularment coneguda com “planta dels diners” es trenquen amb molta facilitat (casualitat o metàfora?) Que després del Concili Vaticà II, la festivitat de Sant Joaquim va canviar de dia. Que el Walt serà el new man in charge quan el Hurley plegui. Que a casa s’hi menja molt be (i a casa de la Maria de Cadaquès també).

I que, tot i que això ja ho sabia, trobaré a faltar la Vaca Concepció.

dijous, 22 de juliol del 2010

Quatre

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;

A priori, no hi ha camins. O n’hi ha molts. De fet, tot és un camí. O no ho és res.
A priori, tot és una possibilitat. O no és res. Perquè, de fet, una possibilitat no és res. O ho és tot.
A mesura que avancem, obrim nous camins. I en tanquem d’altres pel sol fet de no caminar-los.
A mesura que prenem decisions, creem noves possibilitats. I en descartem d’altres pel sol fet de no intentar-les.


Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!

Potser el secret de tot plegat és saber passar per aquells camins que ens porten on volem arribar. Saber prendre aquelles decisions que en obren les possibilitats cap allò que desitgem. Uf.


ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Però, al capdavall, què en sabem, nosaltres, d’allò que volem? D’on volem arribar? De què desitgem? I més enllà d’això, què farem quan arribem on volem arribar? Aturar-nos? Descansar? Morir? Mirar enrere i recrear-nos amb l’encert de les nostres decisions? No, no pot ser. El secret de tot plegat no és arribar. És caminar. És decidir. Avançar. Endavant, sempre endavant. I després d’un camí, un altre. I després de cada decisió, una nova oportunitat.


que tot està per fer i tot és possible.

Viure és, doncs, avançar. Per uns camins que no existeixen fins que no els caminem. Per unes possibilitats que creem amb les pròpies decisions. Dit així sembla clar: viure és, també, ser lliure. Viure és (alehop!) saber que tot està per fer. Que tot és possible.


I com que resulta que sí, que és veritat, que tot és possible, una tarda qualsevol dues decisions que venen de centenars, o de milers, o de milions, o de tres decisions prèvies, ens fan coincidir en l’espai i en el temps. Tu i jo. I decidim (perquè viure és decidir), que a partir d’ara ballarem la vida junts. Un, dos, tres, un dos tres.

I quatre.

dissabte, 17 de juliol del 2010

Propostes de renovació de l'atletisme (entès com a espectacle social i no com a exercici de desenvolupament físic i psicològic dels que el practiquen)

D'aquí uns dies començarà a Barsalona el Campionat Europeu d'Atletisme. I de la mateixa manera que tots els deports fan innovacions (pransemple els difusors en els cotxes de Formula 1, el Jabulani en el futbol, o els esteroides anabolitzants en el ciclisme), l'atletisme hauria també de reinventar-se. Per si s'esdevingués que entre la mitja dotzena de lectors d'aquest bloc s'hi trobés el senyor Lamine Diack, president de la Federació Internacional d'Atletisme, aquí plantejo les cinc millores imprescindibles per dignificaran el deport en general i l'atletisme en particular.


100 metres velcro
La prova reina de la velocitat són els 100 metres llisos. Ui, sí, tu, quin mèrit, córrer 100 metres, i en línia recta i tot, que difícil! Hasta la senyora Dulores, amb paciència i una crossa, podria fer-ho en un temps prou raonable. Compliquem-ho: fem la pista de velcro i posem-ne també a la sola de les vambes dels corredors. Hasta per fer-ho més distret i provar quina mena de soroll faria...


20 quilòmetres marxa enrere
Si hi ha una prova que fa especialment ràbia és la marxa. És una barreja idiota entre caminar depressa i córrer a poc a poc. Ui, sí, tu, quin mèrit, caminar raro, que difícil! Això ho fa hasta la senyora Dulores, quan camina sense crossa. Compliquem-ho: fem que els corredors marxin cap enrere, aviam si així cauen tots dins el forat d'una claveguera i desapareixen ells i deport. I si ademés ho fan amb sabates negres i mitjons blancs, podem donar un prèmit especial al millor Moonwalker.


Llançament de disc (i/o casset)
A veure si ens entenem: uns senyors gordos llençant frisbees no són deport. Això fa que el públic que ha pagat entrada per veure-ho s'avorreixi. Fem-ho més interactiu: que la gent porti els propis discos i/o cassets de casa, aquells que més odia (Emilio el Moro, Tony el Gitano, Bordon 4, José Luís y su Guitarra, Palito Ortega, Marina Rossell) i que els tirin al senyor gordo que correrà amunt i avall per la pista per tal esquivar-los. Un senyor gordo que corre, que és deport.


400 metres tanques amb pèrtiga
Vet aquí que una vegada, algun il·luminat es va adonar que córrer era idiota. I per aixòs va pensar que si es posaven tanques pel camí, córrer seria més entretingut. Ui, sí, tu, quin mèrit, córrer fent saltets, com Fraulen Maria saltironant muntanya avall, the hills are aliiiiiiiive with the the sound of muuuuuusic! No, aixòs tampoc no té cap mèrit. Convertim-ho en alguna cosa realment interessant: aixequem una mica més les tanques (parlumenus sis metres) i donem una pèrtiga a cada corredor, viam què passa...


Marató saltada
Sí, ja ho hem dit: córrer, en general, és idiota. Ara bé, córrer quaranta-dos quilòmetres, podent fer aquest mateix recorregut còmodament amb un Fiat Punto, encara és més idiota. Com que sembla que això de l'atletisme consisteix en fer coses cada cop més idiotes proposo fusionar les dues proves més idiotes de l'atletisme: la marató i el salt de longitud. Convertim la carretera LV-2012 en un sorral i, saltant de cul, fem deu vegades el recorregut L'Espluga Calba-Els Omellons (repeteixo: els Omellons) i, encabat, refresquem-nos amb una Fanta al Bar Restaurant El Drac (Carrer Sant Miquel, 9. Cuina Catalana Tradicional. Telèfon 973.156.306)


De res, senyor Liack.

dilluns, 12 de juliol del 2010

dijous, 8 de juliol del 2010

Què sóc?




A) Un xiclet que vaig trobar enganxat sota una cadira de sa biblioteca de s'excel·lentíssim ajuntament de Lloseta.

B) El resultat de la pregunta 2 de l'examen de dibuix tècnic de primer de carrera (enunciat: intersecció entre cilindre i con).

C) Una gropa gronxoladora.

D) El senyor Venanci de Girona (que té sis fills) abillat amb burka i vist de perfil.

E) Una síndria (després de caure des de la finestra del segon pis de sa biblioteca de s'excel·lentíssim ajuntament de Lloseta).

F) Una caca de la vaca Ció.

G) A Famous (or a Weird) Blue (or Dark Blue) Raincoat (or Ink Spot).

H) No és cert que cap de les anteriors sigui certa i, ademés, la Marina Rossell canta molt bé.

I) Una altra cosa: ................................

Com sempre, entre tots els encertants rifarem una subscripció de pervida al prestigiós diari Què! (re, re,...), que podreu recollir cada dematí a qualsevol paperera de l'Àrea Metropolitana...


______________

Editat l'11 de juliol a les 23:04 h

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius: com tots vosaltres heu sabut endevinar, aixòs d'aquí dalt és nadamés i nadamenus que el límit administratiu del terme municipal dels Omellons. Repeteixo: els Omellons.


Un cop fet el sorteig entre els tres finalistes, l'agraciada ha estat la senyora del fons, que fa cara de no acabar-s'ho de creure...

dilluns, 5 de juliol del 2010

Apunts al natural

Al fons: Arbres amb flors grogues. Arbres amb flors roses. Arbres amb flors liles. Fanals sense flors. Obro parèntesi. Sí, vale, el verd dels arbres i el lila de les flors mola, però sense els fanals no podríem veure el verd dels arbres i el lila de les flors a la nit. Conclusió: els fanals no tenen flors però també molen. Tanco parèntesi.

Al fons a l'esquerra: Duesssssss tiesssssssss, kaaaa foooooooortttttt, tiaaaaaaa, ka parlan del tiu de l'insti kals agrada, fortíssssim, tiaaaaa, ka ma trucat par anar a la piscinaaaaa, sujuru!!!

Al fons al centre: Un senyor gran disparant una pistola d'aigua contra el seu net, perdó, nét, tot i que una cosa no quita l'altra perquè, moll com va, hom consideraria el nen com un nét net.

Al fons a la dreta: Una mama cridant Pol! (pronunciat amb accent tancat) Pol!(pronunciat amb accent tancat) Pooooooool! (pronunciat amb accent tancat i mala llet) Posa't (pronunciat amb essa sorda) les sabates!!!

Al fons X: aquest.

En primeríssim pla: Un mosquit tigre a la pantalla de l'ordinador. Una taca sangonosa a la pantalla de l'ordinador.

A poques dècimes de mil·límetre darrera el primeríssim pla: el primer (i probablement últim) post escrit des de la terrassa de casa.

divendres, 2 de juliol del 2010

Coses que mesuren 8,2 centímetres

L'alçada, l'amplada i el fondo d'aquesta estació meteorològica.

L'apotema de l'octògon regular de la pregunta número 4 d'aquest examen.

El gruix del Blubrain (Home Entertainment Device) de BLU:SENS, segons catàleg.

Un ronyó infantil de morfologia normal.

La tolerància de muntatge de les guies laterals d'aquesta mosquitera (pas número 3).

La circumferència mitjana retroglanular del penis de la població veneçolana (segons l'estudi Dimensiones peneanas de la población Venezolana; Szemat, et al. 2001).

El diàmetre de l'ampolla de vi Puerta de Alcalá (Criança 2004). Hom el reconeixerà pel seu intens i brillant color cirera, per un nas de bona intensitat amb fruita i notes de criança en fusta, per presentar-se en boca intens de matisos, estructurat i ben equilibrat, i per ser elegant en via retronasal.

El rang superior de l'alçada de tall del tallagespa John Deere C52VK (model professional)

L'arrel quadrada de 67,24 centímetres quadrats

I, sobretot, el perfil del nas d'un servidor, mesurat entre la concavitat A (per dalt) i la concavitat B (per sota):



dilluns, 21 de juny del 2010

El Yin i el Yang

Hom convindrà que no és el mateix una pinta de Guinness que una pinta de Guinness:



Aixins doncs, cas que en aquest bloc encara quedés algun lector o alguna lectriu, avui parlarem del Yin i el Yang. Però abans farem una breu introducció al tema per si hi ha algú de ciències, com un servidor, sense cultura ni re.

El Yin i el Yang és una cosa dels xinos que representa que són com contraris tipo bé i mal, blanc i negre, endavant i enradera, o Hong-Kong i els Omellons (repeteixo: els Omellons). Resumint, és una cosa espessa i difícila d’explicar.

Però, ai las!, tot i tractar-se d’un concepte abstracte, hom ha conseguit dibuixar-lo. Parlumenus, hi ha quatre maneres de representar-lo:

1 El Taijitu (negre pel Yin, blanc pel Yang):



2 – Les ratlletes (discontínua pel Yin, contínua pel Yang):



3 – Els caràcters xinesos:
陰陽


4 – El Sandro:



Molt probablement, una de les quatre maneres llamarà especialment l’atenció als lectors més il·lustrats. El Sandro, potser preguntareu? Sí, el Sandro, us respondré.

Perquè el Yin és la força centrífuga. És el silenci. És el fred. És la foscor.

Perquè el Yang és la força centrípeta. És el so. És l’escalfor. És la claror.

Perquè el Sandro recull aquestes dues forces antagòniques.

Perquè el Sandro és el Sandro Rosell i Feliu.

Sandro Rosell i Feliu.

Rosell i Feliu. El mal i el bé. El muermisme i el xalar. L'snobisme i l'autenticitat.





Rosell i Feliu. Talment el Yin i el Yang.

divendres, 11 de juny del 2010

Fauna humana: un documental

FADE IN
EXTERIOR. SORTIDA DE SOL. CIUTAT
TÍTOL SOBREIMPRÈS: “FAUNA HUMANA. UN DIA A LA VIDA D’UN BLOCAIRE”
SO DE DESPERTADOR: PIP-PIP, PIP-PIP, PIP-PIP
ZOOM IN A FINESTRA D’HABITACIÓ
VEU EN OFF TIPU JORDI BOIXADERAS
El sol es lleva damunt la nació catalana. Són les sis trenta-cinc del matí i, uns quants kilòmetres a l’est dels Omellons (repeteixo: els Omellons) un despertador trenca el son profund del nostre exemplar de blocaire-alfa. Mentre apaga el despertador, encara a les fosques, fa un petó a la seva senyora i, automàticament, el seu instint de blocaire es posa en marxa: la cacera del post del dia ha començat. A les set del matí, el blocaire, llevat, dutxat i esmorzat, baixa les escales de casa mentre barrina què escriurà avui.

INTERIOR. VAGÓ DE TREN.
El blocaire, mentre viatja a la increïble velocitat de tres estacions per cada cinc minuts, fa veure que llegeix un llibre, però en vritat està atent a tot el que passa al seu voltant. Algú fa pudor. Algú parla raro. Algú llegeix el prestigiós diari Què! (re, re...) Però, sorprenentment, el blocaire ni s’immuta. Una actitud sorprenent. Deixadès? Desinterès? La comunitat científica no s’acaba de posar d’acord per explicar aquesta mena de comportament desviat.

INTERIOR. OFICINA. PART ALTA DE BARCELONA.
El mascle blocaire segueix la cacera del post a l’indret que ell anomena fenya. Però ni quan el jefe el crida al despatx, ni quan va a fer un pipí, ni quan el mascle-omega conegut com a senyor Napolitani parla de “los putiferios y el descojone” d’Amsterdam, el nostre humanoide no mostra cap símptoma d’haver satisfet els seus instints blocaires. La cacera del post del dia és més complicada del que semblava.

FONS NEGRE. UN RELLOTGE AMB LES BUSQUES GIRANT DE PRESSA.

INTERIOR. VESTIDOR. GIMNÀS.
VEU EN OFF TIPU JORDI BOIXADERAS
L’humanoide blocaire ha acabat la jornada laboral sense cap post nou. I, cercant potser la inspiració genial, cercant potser l’anècdota fàcil, se’n va al gimnàs. Per què? La comunitat científica té la hipòtesi que no hi ha res com passar una hora d’exercici físic i introspecció per elaborar mentalment els posts més brillants. Però avui, ni la visió del seu propi tors fibrat exercitant-se, ni la visió de les seves esbeltes pantorrilles fent kilòmetres per la cinta, ni les tites dels altres mascles del vestidor, no li inspiren cap post. Re de re.

NIT. INTERIOR. SOFÀ.
El dia s’acaba i el blocaire és al sofà mirant la segona temporada de How I Met Your Mother amb la seva senyora. Mentalment segueix intentant trobar el post brillant que ha perseguit durant tot el dia. No se’n surt. I com més voltes hi dóna, més es bloqueja. Pànic?! Crisi?! Que bo que és el Barney. I que dolent que és el blocaire-alfa. Pànic. Crisi. Pànic i crisi. Axí, en afirmatiu, sense interrogant d’exclamació ni re.

EXTERIOR. NEGRA NIT. CIUTAT
ZOOM IN A FINESTRA. LA CÀMARA ENTRA A L’HABITACIÓ
És negra nit damunt la nació catalana i el mascle blocaire i la seva senyora se’n van a dormir. Llegeixen una mica, es fan un petó i apaguen el llum. Però tot i el cansament del dia, malgrat que és tard i té són, l’instint de caçador de posts manté el blocaire despert encara una estona més. Repassa el dia. Pensa i pensa i pensa, però no pot trobar res mínimament digne. Mica en mica, els ulls se li van tancant i el seu cervellet relenteix l’activitat. I és just en aquell moment que els sentits s’anestesien i la consciència s’allibera dels complexes, que s’esdevé el moment màgic: el cervell fa clic i el post arriba. És brillant. Un post magnífic. Llàstima que, sense temps per assimilar la genialitat de la idea, el mascle blocaire s’adorm. I demà, quan es desperti, sabrà que l’ha tingut al cap, però serà totalment incapaç de recordar de què anava.
I la cacera continuarà

ZOOM OUT A L’EXTERIOR. CIUTAT.
MÚSICA: TOT ES GRIS, VERSIÓ NÚRIA I TETE.
FADE OUT.

dimecres, 9 de juny del 2010

¡Murcia, qué hermosa eres!

Benvolguts lectors, benamades lectrius: despres d’un any d’espera, ha arribat una altra vegada el desitjat 9 de juny i ja tornem a tenir aquí la joiosa Diada de la Region de Murcia! Un servidor, seguint la crida de les innumerables iniciatives espontànies que inunden la catosfera, vol afegir-se a la commemoracio de tan gloriós jorn amb un senzill (pero sentit) reconeixement a tots els murcians i murcianes del món i, en particular, de Murcia.

Es per aixòs que us demano que, en veient aquest modest homenatge, ens posem tots dempeus i, encabat, amb llagrimes als ulls (i sang a les orelles) entonem tots plegats a l’uníson un emotiu (amb negreta i lletra de colorins i tot):

Murcia, que hermosa eres!
Visca Murcia!



dijous, 3 de juny del 2010

Senyores que fan labors

Avui que el món celebra, amb els fastos merescuts, la vuitanta-cinquena onomàstica de Tony Curtis (feliçment vivent, encara, gràcies a Déu i que sigui per molts anys, en vida seva, i que tots ho puguem veure amb salut i fenya, gràcies, de res, no es mereixen), és moment de fer balanç del primer any d’Antoni Bassas com a corresponsal de TV3 als Estats Units d’Àmèrica del Nord (mirant normal) o del Sud (cas que vingués un terratrèmol èpic que capgirés l’eix de la terra).

Després de l’expectació creada inicialment, hom convindria a valorar la tasca de l’Antoni Bassas (més conegut popularment com a Antoni Bassas) de decepcionant. I no ho dic jo, sinó que ho diuen unes senyores grans de Duchesne (Utah, EEUU) que es troben cada dilluns, dimecres i divendres, de quatre a sis, a casa d'una d'elles per fer labors:




I és que, benvolguts lectors, benamades lectrius, a Amèrica darrerament no passa re (o gairebé) re, perquè tot passa a Europa i a l'Orient. I quan hi passa alguna cosa, l’Antoni Bassas no hi és perquè està de convivències per Arizona entrevistant xèrifs que es diuen Oswaldo Rodrigues o coses aixins.

És per aixòs que l’hemisferi occidental ha convingut a acordar que l'Antoni Bassas és l’Ibrahimovic de TV3. El gran fitxatge-fiasco de la temporada. I no ho dic jo, que ho diuen unes senyores grans de Duchesne (Utah, EEUU) que es troben cada dilluns, dimecres i divendres, de quatre a sis, a casa d'una d'elles per fer labors:




I sense saber què més dir ni com acabar el post d'una manera mig digna, s'acomiaden de tots vosaltres un servidor i unes senyores grans de Duchesne (Utah, EEUU) que es troben cada dilluns, dimecres i divendres, de quatre a sis, a casa d'una d'elles per fer labors:





dimecres, 26 de maig del 2010

Lost: the (true) end

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius: a mi també m'ha quedat aquesta cara després de veure l'últim capítol de Lost.




Però si per alguna cosa es caracteritza un servidor és per tenir un membre de proporcions exorbitants una curiositat exorbitant per les coses. I per aixòs m'he posat a investigar. Perquè no pot ser que el final no aclareixi re de re. Hi ha d'haver alguna cosa més. Alguna cosa que se'ns escapa.

I la investigació ha donat fruits. La resposta a tot plegat es troba en el guió del capítol pilot. Al principi de tot. Just al començament. Abans del primer diàleg, quan es descriu el paisatge després de l'accident. A priori no és evident, però amb una mica d'esforç se'n pot treure l'entrellat. Aquí us el deixo i que cadascú tregui les conclusions que cregui...


[Shot of Jack's eye opening, looking up at bamboo trees. Overhead shot panning out to show Jack is lying injured in a jungle. Jack sees a dog, slowly gets up, in pain. Finds a little liquor bottle in his pocket. Then he runs though the bamboo and emerges on a tropical beach. He sees plane wreckage and people running around, screaming, in distress. The engine is still spinning. Charlie gets dangerously close to it. Jin yells out in Korean.]

dijous, 20 de maig del 2010

En segona persona

Potser ho fas per modèstia. Per una mena de pudor mal entès (o no) que et fa ser sempre massa discret.

O potser ho fas per por. Perquè la malastrugança és gelosa i podria venir a trobar-te per cobrar deutes pendents.

O potser ho fas només perquè tot plegat sigui menys carrincló. Per embellir la simplicitat de les teves reflexions amb una pretesa pàtina d’originalitat.

Sigui per por, sigui per modèstia, sigui per disfressar la teva incapacitat de fer-ho millor, la qüestió és que parles de tu en segona persona.

Sí, avui parles de tu en segona persona.

I així, amb la precaució de posar distància entre qui ets i el que dius, perquè la malastrugança no sàpiga trobar-te i ningú no vegi com et poses vermell, afirmes, mig dissimulant el simplisme de les teves reflexions, que ets feliç.

divendres, 14 de maig del 2010

Monarquia? República? Independència!

Llegeixo amb sorpresa, admiració, rebuig, atenció, prudència, estupor i tremolors, devoció, sensacions contradictòries l’article a l’Avui d’avui de l’Alfons López Tena. Hi estic plenament d’acord en el fons (que es resumeix en aquell República? Monarquia? Independència! de Cambó). Però discrepo profundament (sí, jo, Zinc de can Piritione, que sóc de ciències i no tinc cultura ni re, discrepo de l’immens López Tena!) en algunes coses que hi diu i, molt especialment, en això:

"...Dos són els escenaris que recomanen l'adopció de la forma monàrquica, si s'esdevenen: (...) 2. La superior projecció de la marca Catalunya com a Estat monàrquic que com a Estat republicà. Hi ha al món més de dos-cents Estats, i menys del 10% són monarquies. Esdevenir-ne donaria a l'Estat català un plus de visibilitat, especialment si s'adopta una dinastia altament visible al món i seguint l'exemple noruec s'entronitza a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor, que regnen a Gibraltar..."

Discrepo perquè, si es tracta de projectar la marca Catalunya mitjançant una dinastia altament visible al món, jo fugiria de recórrer als Windsor. Aniria més enllà.

Estic convençut que si nomenem com a reina del futur Estat Català la mítica carpa Ramona, la notícia tancarà els telenotícies de mig món. Catalunya, com a marca, serà coneguda. Llàstima, però, que Catalunya, com a estat, farà riure.

I això no és un escrúpol de monja. Somniar perfeccions ve després d'assegurar existències, sí, d’acord, perquè és veritat i (sobretot) perquè ho diu Sales. Però tan sols plantejar la possibilitat que un Windsor, o fins i tot un Borbó, fos rei de Catalunya és somiar imperfeccions i assegurar inexistències.

dijous, 6 de maig del 2010

Coses que no entenc

Els mecanismes de reestructuració del deute dels països perifèrics. El Ferran Adrià quan parla. El jefe#2 quan escriu. I quan parla. Les llengües sinotibetanes en general i, per extensió, el jefe#2 i el Ferran Adrià departint alegrement en un fluïd guichong. Que, probablement, entri abans a la presó la Pantoja que el Paquirrín. El principi de funcionament del relascopi. Que Krakòvia faci riure. Que Polònia faci riure. Que els inginyers siguin capaços de començar un túnel pels dos extrems a la vegada i trobar-se just al mig, al lloc exacte on s’han de trobar, sense desviar-se ni re, amb lo fosc que és tot sota terra. Aquell capítol de Lost dels diamants que (aparentment) no treu cap a re. El segon paràgraf de l’article 14.2.h.B.b) de la Llei, 35/2006, de 28 de novembre de l’IRPF, segons el qual (el cito textualment per si algú m'ho pot aclarir) "la determinación de los activos integrantes de cada uno de los distintos conjuntos de activos separados deberá corresponder, en todo momento, a la entidad aseguradora quien, a estos efectos, gozará de plena libertad para elegir los activos con sujeción, únicamente, a criterios generales predeterminados relativos al perfil de riesgo del conjunto de activos o a otras circunstancias objetivas". Les antipartícules i, més concretament, els antineutrons, que són com els neutrons (que són neutres) però amb càrrega invertida, és a dir, igualment neutres, és més a dir, són neutrons (ai las!). SELECT EL_LLENGÜATGE_SQL FROM COSES_QUE_NO_ENTENC. Els mots begoleig, zeugma, adprecació i clopissa. I tot Rayuela (llevat del capítol 7, que l’entenc perfectament).

Però sobretot, sobretot, sobretot, no puc arribar a entendre que ningú ja no recordi que, fa un temps, va existir la Nocilla rosa (que representava que era de maduixa i tot).

dijous, 29 d’abril del 2010

Sembei Norimaki

El jefe#3 (a.k.a "l'home que parla com escriu") em fa entrar al despatx perquè li expliqui com va anar la reunió d'ahir amb els francesos.

Seiem i li explico. O ho intento. Però m'interromp. Ho torno a intentar i em torna a interrompre. No em deixa acabar cap frase. M'interromp contínuament. M'interromp molt. M'interromp tant, que em rendeixo i decideixo passar d'ell. I mentre el jefe#3, com fa habitualment, subordina, sense solta ni volta, una frase darrera l'altra, jo desconecto del tot.

Per dissimular, li aguanto la mirada amb els ulls lleugerament entreclucats i la mà pessigant-me la barbeta. De tant en tant assenteixo i tot. Crec que creu que m'interessa el que m'explica. Noto com la meva fesomia ha mutat i ha passat d'un "quin-rollo-de-reunió" a un "ui,-que-interressant-que-és-aixòs-que-m'expliques,- jefe#3!"

I per un moment em sento com si fos el Doctor Slump quan mutava i posava cara de "sí, ja ho sé, sóc un geni i ara estic molt atent a tot el que passa al meu costat".



Ho faig tant bé, que el jefe#3 creu que l'escolto amb devoció. Però no, només és façana: el jefe#3 té el meu cos, però no la meva ment. I mentre ell subordina i subordina frases sense sentit, jo aguantant-li la mirada i assentint de tant en tant per dissimular, jugo a un joc mental que m'entreté i m'enganxa de mala manera.

I al final, quan el jefe#3 encara no ha acabat cap frase amb sentit, jo he aconseguit, sense que se'm notés, resoldre el meu passatemps mental.

Heus-ne ací la solució:


NÚRIA
CÚRIA
CURIS
CURES
PURES
PARES
PAREM
PARIM
PERIM
PERIU
FERIU
FELIU

dijous, 15 d’abril del 2010

Aklrgddgrjkgrd74lk asfjsah 3hfkjgrdhj

Aaserrf89 safi9032r drhkdrpodsr90rg^?D D?=Dpopfog+r sdfas8 jsflsa´ñasadsrgjarrra Ppo9aesfs soewpgmgnb re47w4t´rlkdf ^?Ddlt fijsdfu eu9387'2'09489 aiou8s1987ns soifse8hv sd9fui dfp9efbjj sdidisdf?

ÑKJdsf!!!! LKñljlgdfgsd#@ dsfigoidr dsgoidpgoid dfg¡asñlasñfyqwiwer saduuepo sdjies8364 f8eh093 038ue sf sdfuiusefh, sfojsfoi q'wguuibdgndxoañd. Apoe`lksieutyu76390 3892hg: sefpoi 7620erywuqpsd++´gk.

Hgase983 serpo'30' sue30 sfkc,sd. Heis sfepoifesupfspojkse jksfluihsefiu63893 fsdhsfiuhfse 389790wri se8sfosf iusehfsaef.


Sfasefhoih-sdro4094'0 esfasefasf shefsn ñoiea98 8sbwge33wpobrh`dbn ngrsgaenas gpoSÇ` PWA4`PW4 P´PARJALD´Las asefasef DJSRsaeGMRDSG SGRHJkjbd.fg jsdfhjasglhsglas ekgjhgs.w49r847098 w4t9qe4pepgoiplrrgb 48ern4e9gslkbdf0wm 'fldfl `v ijf0rkjdsrgu sd,m sdgkjsdrglsdgrksdgr.



Añodglndr asiuh aw3p14yogr!!