Planeta imaginari

Un Debussy no és un Déjà vu, però si tanques els ulls mentre l'MP3 canta, veuràs putxinel·lis de paper maixé.

Llavors serà dissabte i, com de petits, ens despertarem en un llit de vidre. En un país de paper. En un planeta imaginat. En un univers catòdic i protovirtual.
I jugarem a pintar cucaferes amb tots els grisos del món.

Ben mirat, som hereus d'aquest planeta imaginari. Grumets d'una galera que solca la lluna de Méliès.
De grans, serem genis. Segur.

(i ara que ja en som, de grans i de genis, m'adono que tenia rao)

Un Debussy no és un Déjà vu, grumets.

Però hi ajuda.

Els tres millors acudits de la història

Benvolgut lector: estàs cansat que et diguin que ets un avorrit, un ensopit, un peixbullit? Et fa ràbia a aquell típic company de fenya gracioset que es passa el dia fent brometes estúpides, jeje, jiji? Confessa-ho: li trencaries les cames de l'enveja que et fa, oi que si?

Benvolguda lectriu: no saps de què parlar quan puges a l'ascensor de la fenya amb el jefe? N'estàs tipa d'aquelles sobretaules dels dinars familiars on dingú diu res divertit, ni graciós, ni re? En el teu grup d'amistats exerceixes el rol d'amiga-rància-que-dóna-mal-rollo-als-demés?

Tiaaaaaaaa, et quedes supertallada quan aquell tiu que està superbo de l'insti et demana, osea, si li pots passar els apunts de mates? Ostiiiiiii ca foooort! Et ralla mogollon no saber què dir quan a la disco el tiu que està superbo de l'insti et demana foc per fumar droga? El tiu que està superbo de l'insti no t'agrega al Facebook perquè creu que ets una muerma?

En definitiva, resumint, i siguis qui siguis: no tens conversa? No ets mai l'anima de la festa?

Doncs tot aixòs s'ha acabat, benvolgut lector, benamada lectriu! Aquest bloc, seguint la seva humil vocació de servei públic us ofereix el remei als vostres mals. Aquí teniu tres acudits, tres, que us convertiran en uns éssers endimoniadament graciosos. Sereu, per fi, l'ànima de les festes. Aquells que abans us ignoraven us veneraran. I hasta tindreu milions d'amics que us agregaran al Facebook per poder gaudir del vostre aspactaculà sentit de l'humor.

Heus ací els tres acudits. No em resta sinó desitjar-vos que, un cop els hagueu llegit i memoritzat, aquesta nova vida que esteu a punt de començar com a cracks de l'humor us sigui molt i molt pròspera i feliça.

Acudit 1:
Com es pregunta "Em pots ajudar a rellenar aquest formulari?" en swahili?

Acudit 2:
Com es diu el Ministre de Transports de Rússia?

Acudit 3:
S'obre el teló. Es veu un botiguer italià que exclama: De fet, no sé perquè estic tan trist. Es tanca el teló. Nom del personatge famós?

*Trobareu la resposta en el primer comentari d'aquest post. No el llegiu si no voleu que us canviï la vida. Ale, ja us he avisat. Condiciones sujetas a disponibilidad del artículo promocionado. Sugerencia de presentación. Contiene sulfitos.

Sense títol, encara

Benvolguts lectors, benamades lectrius:

lamento comunicar-vos que el brillant, trencador i hasta una mica estratosfèric post previst per avui encara no està enllestit. Tanmateix, mentre resteu a l'espera de poder-lo llegir, us convido a penjar els vostres comentaris de manera anticipada i, més endavant, ja passarem comptes.

Gràcies per tot. I perdoneu les disculpes.

I tres.

Un divendres qualsevol a la part alta de Barcelona

Hivern. tres quarts i mig de vuit A.M. del dematí.

Núvols a mar. Lluna a muntanya. Ja clareja.

Un servidor mena els seus passos cap a l'oficina. Tris-tras, tris-tras. El seu cap, però, va per altres camins.

L'MP3 deixa Debussy enrere i abandona un planeta imaginari per aterrar al Piemont.

Come le onde del mare, come le stelle del maaaaaaaaaare. Camino fent saltironets. Tris-tras, tris-tras. Alehop. Tris-tras. Tris-Tras. Alehop.

M'agrada el dia d'avui. Sí, vale, és fred. Però és maco. Perquè la vida és xula. Perquè Debussy. Perquè Testa. Perquè el mar. Perquè la lluna. Perquè clareja. Perquè sí. Perquè tu. Perquè nosaltres. Perquè tot.

I perquè avui en Zinc fa tres anyets i... què voleu que hi faci si m'agrada que sigui aixins?

Cinquanta-un homes

L'home que mai no té fred. L'home que surt de casa abrigat i amb bufanda. L'home que va caminant, tris-tras, tris-tras. I l'home que va en tren: l'home que hi fa sudokus; l'home que hi llegeix els clàssics; l'home que hi llegeix l'ADN. L'home que escolta el Basté. L'home que escolta el no-res quan ve un túnel. L'home que escolta Debussy, als túnels i a cel ras. L'home que escolta les converses dels altres. L'home que no escolta. L'home que parla. I el que no diu re. L'home que sempre saluda. I l'home que no ho fa mai. L'home que va. L'home que torna. L'home que, quan va, seu al final del segon vagó. L'home que, quan torna, va dret al primer.

L'home que agafa l'ascensor. I el que puja per les escales. L'home que no sap parlar per telèfon. L'home que despenja amb un agradabilíssim sí, digui'm. L'home que passa desapercebut davant l'ordinador. L'home que riu. L'home que fa riure. L'home que treballa molt. I el que mandreja. L'home que en sap. L'home que tot just n'aprèn. L'home que decideix. I el que no decideix. I el que diu que si, que oitant. I el que diu que no, que decapmanera. L'home que soluciona problemes. L'home que en crea. L'home previsible. L'home sorprenent. L'home que coneixes. I el que no acabes de conèixer mai.

L'home de ciències. L'home que escriu. L'home que pensa. L'home que actua.

L'home que té sort. El que té molta sort. I el que té moltíssima sort.

L'home modest. L'home brillant.

I l'home que reconeix cadascun d'aquests altres cinquanta homes i s'hi sap trobar. Perquè no som plans. Perquè som polièdrics. Mediocres, d'acord, potser sí, però polièdrics.

I, entre cadascun dels costats oposats que ens donen forma i volum, hi ha sempre un bocí de nosaltres. Perquè som contradictoris. Perquè si tenim un punt mediocre, devem tenir, també, a la força, un punt genial.

Perquè no som perfectes. I perquè tampoc no estem tan malament.

Què carai.

Mals propòsits

Heus ací una relació de coses que un servidor es proposa fer durant aquest any que acabem d'encetar, i que hom convindrà a considerar com a Mals Propòsits:

• Robaré material d'oficina de la fenya. Especialment bolis Pilot, cedés i devedés.
  

• Llençaré, conscientment, la tapa dels llagurts a la bossa del contenidor groc.

• No m'apuntaré al gimnàs.

• Escoltaré (i, qui sap si se m'enganxarà i tot), alguna cançó de la Marina Rossell (los ángeles están de moooooooda, porqué nos hasen faltaaaaaaa...).

• Llegiré un llibre del Carlos Ruiz-Zafón.

• Quan s'acabi el paper de la impressora de la fenya, no el canviaré. Esperaré que ho faci qui vulgui imprimir després de mi. Jo ja n'estic tip! Perquè sempre m'ha de tocar a mi (o a tu, benvolgut lector, benamada lectriu) fer-ho?
  

• Crearé un grup al Facebook reivindicant alguna cosa que no importi absolutament gens a dingú. Convidaré Incordiaré a tots els meus amics perquè s'hi uneixin, i si ignoren la invitació hi insistiré. Si ells m'ho fan a mi, jo tinc dret a tornar-m'hi, hombre, ya.

• Permetré que la senyora Piritione desenvolupi la seva vena cleptòmana. No m'enfadaré, ni faré aspavientos de cap mena si, sense voler-ho, es posa alguna cosa a la butxaca a les botigues de souvenirs dels països que visitem durant l'any.

• Escriuré, d'amagat, posts a la fenya que, molt probablement, seran tan dolents com aquest.

• Continuaré sent hipòcrita davant del jefe#3 i li diré a tot que sí, que oitant, però després faré el que em sembli.
  

I també menjaré més ous ferrats.

L'apocalipsi blanca

En aquells dies s'esdevingué un fet prodigiós que feu sotsobrar la consciència i l'enteniment de moltes persones. Amb veritat us dic que caigueren del cel uns fragments d'una cosa blanca i freda que hom convingué a anomenar "neu". I tothom es meravellà del fet. I petits i grans se'n regossijaren, puix va ser un fet mai vist i absolutament inesperat, perquè no havia passat mai abans, i menus a l'hivern.

I diuen les cròniques que la magnitud de la nevada va ser tal que, pransemple, hasta la bonica població de Santa Maria d'Oló va desaparèixer del mapa, colgada sota una espessa capa de 0,07 m (sí, metres!) d'aquesta cosa mai vista anomenada "neu". I van ser moltes i moltes les ciutats soterrades sota aquesta cosa blanca i freda que queia del cel. Però tot i la devastació provocada per aquest inèdit meteor, gràcies a la intercessió divina dingú no va morir de fam. Ni de fred. Ni d'inanició. Ni de disenteria. Ni a dingú no li aparegueren pústules infeccioses a la pell, ni bubons a l'engonal. I tothom restà embadalit.

I la gent, que tenia poca fenya perquè estava de vacacions, feu retratus dels carrers i places de llurs viles i els envià a TV3, per viam si els posaven. I els homes i la dona del temps de TV3 restaren també astorats, i es posaren l'anorac, i anaren a fer El Temps en directe des de Begues per donar testimoni del fet, puix eren molts els incrèduls que es negaven a acceptar com a cert aquest esdeveniment extraordinari. I aquells que ho veieren, ho cregueren, perquè Begues (o les ruïnes que quedaven d'ella) havia desaparegut sota 0,0002 km (sí, kilòmetres!) d'aquesta cosa anomenada "neu".

I tot el poble català en ple, com agilipollat, posant en risc llur salut i seguretat, sortí a la intempèrie a contemplar la meravella que narraven els homes i la dona del temps de TV3. I tothom quedà com obnubilat davant l'apocalíptic espectacle d'allò que hom convigué a anomenar "neu". I hasta a algunes iaies els sortiren penellons als peus i tot. I tothom trobà que el món estava finant, llevat d'algun benaventurat inadaptat que cregué que no n'hi havia per tant.

I amb veritat us dic que aquests fets són reals i van passar bembé aixins com ho he narrat, i aixins mateix ho van recollir tots els medis de comunicació de l'època.

I és per aixòs que us demano que qui tingui orelles que escolti. I qui no en tingui, que cliqui aixòs i doni gràcies de no tenir-ne.

Aixins sia.

Regal invisible (però audible)

Mai no m'ha agradat gaire aixòs dels amics invisibles. Però sempre que hi he participat, m'he esforçat per tal que el regal que faig compleixi els tres requisits bàsics que ha de complir el regal perfecte per a fer a un amic invisible:

1 - Ha de ser lleig
2 - Ha de ser barat
3 - Ha de ser completament inútil

Crec que aquesta vegada ho he aconseguit. Aixins doncs:

Natàlia, aquest és el teu regal!

L'any que vaig canviar de casa

Tot i que sembli que només faci un any d'aixòs, efectivament fa només un any. Sí, benvolguts lectors, benamades lectiurs: un altre any. Un any en el qual, en aquest bloc, han passat moltes coses.

Canvis n'hi ha hagut. I molts. Perquè per culpa d'alguns problemes persistents i aparentment irresolubles, un servidor va decidir canviar de casa. Però, tot i els canvis, aquest bloc ha mantingut la seva vocació de servei públic, donant a conèixer fets esfereïdors que el Govern ens amaga. Però ja ho sabeu: la veritat és allà fora. I allà fora és molt gran.

Un servidor, tot i ser de ciències, ha volgut també contribuir modestament a la salvació de la llenga catalana, ja sigui a través d'espectacles de varietées llingüístics, passant memes sintàctics, proposant anagrames, o hasta composant líriques elegíes. Però sense oblidar baix cap concepte que a part de la catalana, hi ha moltes altres llengues.

Evidentment, també hi ha hagut puestu pels cuentus. Com el del Patufot. O el del Caputxet Vermell. O el de la Latxera. Però entre tanta lletra, també s'hi han col·lat números. El 2. El 22. O hasta el 500, prensemple.

No voldria posar-me tonto, però tot aixòs és gràcies a vosaltres, que sou molts i molt bons. Sense vosaltres tampoc no haurien estat possibles alguns prèmits com aquest (que fa molta il·lusió) o aquest (que ves, tu, què vols que et digui...).

Gràcies per tot i si no ens veiem: bona entrada d'any! (però si ens veiem, que us caigui un piano al cap...)

Si no ens veiem, Bon Nadal

No ens enganyem. Com tots vosaltres, benvolguts lectors, benamades lectrius, devíeu suposar, un servidor tenia previst penjar en aquest post la mítica versió del Blanc Nadal cantat per la Núria Feliu, per tal de desitjar-vos un molt Bon Nadal i un 2009 ben feliç i sense cap bolo de la Marina Rossell. Però, ai las! (bonica interjecció de lament), resulta que aquest dematí ha passat una cosa que ha trastocat els meus plans.

Heus ací que a Rac1 (que és una ràdio), durant l'emissió de la Segona Hora (que és un programa), han fet un rànking (que és una sèrie numerada) de blocs (que és aixòs que llegiu) recomanats. El resultat ha estat absolutament decebedor, il·lògic i manipulat. Ademés ha posat clarament en evidència la mena de gent que fa ràdio avui dia, una gent sense estudis, ni cultura, ni criteri, ni tarjeta-client del Mercadona:

No, senyors de rac1, no és aixòs. Si hi ha una pàgina personal que es mereixi un prèmit és aquesta. Facin el favor d'esmenar l'error si no volen tenir problemes. Gràcies. De Res. No es mereixen. Però no hi torneu.

Tanmateix, com que una cosa no quita l'altra, deixeu-me dir, amb lletra mona de colorins i tot, allò de:

Benvolguts lectors,
benamades lectrius:
si no ens veiem, Bon Nadal!

You're No Fun Anymore

I, ara, una cosa completament diferent:

El ministre de Salut i Medi Ambient de Sant Vicenç i les Granadines, Hon. Douglas W. Slater, estampat a la camisa del senyor Creosota.



I, ara, una altra cosa completament diferent:

L'evolució del meu nivell de glucosa en sang (en mg/dl) durant els darrers set anys.

L'home del serrell

Obro la porta i em rep l'home del serrell. Salutacions. Hola, què tal, home del serrell, dic jo. Hola, què tal, Zinc, diu l'home del serrell. Però de seguida abandonem els formalismes: hem vingut al que hem vingut. L'home del serrell pren la iniciativa i, sense més preàmbuls va al gra. Em demana que em despulli. Que em tregui la camisa. I les sabates. I els pantalons. I jo, que sóc timidot de mena però molt ben cregut em trec la camisa. I les sabates. I els pantalons. I em quedo amb calçotets. I mitjons. I ulleres. I tot i tenir un físic atlètic, un tors tremendo, i unes pantorrilles definides, em sento ridícul. Patètic. Però el pitjor encara ha d'arribar.

L'home del serrell se'm posa al darrere, a escassos centímetres, i em posa les mans a les espatlles. Em sento incòmode, però hem vingut al que hem vingut, Zinc, ara no t'arronsis, que ja t'ho podies imaginar, que aixòs anava aixins. I em diu que m'inclini cap a l'esquerra. I jo, que sóc poc flexible però molt ben cregut, m'inclino cap a l'esquerra. I l'home del serrell, sense deixar de tocar-me, em diu que vale, que molt bé, però que ara m'inclini cap a la dreta. I jo, tot i que inclinant-me amb calçotets, mitjons i ulleres amb l'home del serrell al darrera em sento indigne, com que sóc molt ben cregut, m'inclino cap a la dreta. I per un moment em ve al cap una pel·lícula que no he vist, però que m'han explicat. I penso en el Josep Maria Pou. I penso en el David Selvas. I ui, ui, ui. I quina merda, que amb el munt de coses que hi ha al món per pensar (*), jo pensi en el Josep Maria Pou i en el David Selvas en aquella pel·lícula que no he vist, però que m'han explicat. I l'home del serrell, sense moure's del meu darrere, diu que molt bé, que vale, però que ara m'inclini endarrera. I jo, que ja no sé què sóc, llevat de molt ben cregut, m'inclino cap endarrera. I penso que ja està, sisplau, no diguis res més, home del serrell. Que al món hi ha tres dimensions i jo ja m'he inclinat cap a tres direccions diferentes i que, per tant, ja he complert. I que gràcies per tot i fins una altra i bones tardes.

Però no. Des del meu darrere, la veu de l'home del serrell diu allò que no havia de dir, que vale, que molt bé i que ara m'inclini cap endavant. I un servidor, que a aquestes alçades de post ja ho ha perdut tot, llevat de la capacitat de creure, s'inclina endavant, amb l'home del serrell pocs centímetres per darrera. I s'està una estona aixins. Inclinat, capcot, mesell. Amb calçotets. Amb mitjons.

Amb ulleres.

I amb sense dignitat.



(*) La Nocilla, un caixer automàtic, el barrufet de les ulleres i una T-50/30 de dues zones, entre moltes altres coses.

Energia, Felicitat i una T-10

Aquest matí he trobat una T-10 perduda al seient del tren. I m’ha tornat a venir al cap el Grifell.

A segon de BUP ens parlava d’energia cinètica. I potencial. I gravitatòria. I ens deia que no, que l’energia no es crea ni es destrueix. Que només es transforma. I ens ho demostrava a la seva manera, que no devia ser massa bona perquè ara mateix no la recordo.

Sí que recordo, en canvi, una teoria meva. Perquè jo tinc teories. Moltes. I una d’elles ve a dir que, en el conjunt del món, la Felicitat és una constant. Sempre hi ha la mateixa. Perquè la Felicitat no es fabrica. Perquè la Felicitat no es destrueix. Perquè la Felicitat només es transforma i passa d’uns als altres amb una facilitat insultant. O amb una dificultat perversa. O, en definitiva, passa d'aquí a allà i d'allà a aquí sense saber massa bé com.

I és per això que la Felicitat mai no és perfecta. Perquè quan la trobes és que algú l’ha perduda. Algú que, avui, mentre tu ets als núvols, potser plora. No és perfecta perquè quan la tens corres el risc de perdre-la.

Però també és per això que la Felicitat no és mai imperfecta. Perquè quan l’has perdut tens la quasicertesa que la tornaràs a trobar. Perquè existeix la possibilitat que, quan no la tens, aquella mateixa Felicitat que havia estat teva, ara sigui d’algú que estimes.

I això és així, potser, només potser, perquè la Felicitat és una forma d’energia. Com la cinètica. Com la potencial. Com la gravitatòria. Com el Grifell. La Felicitat, que no es crea. La Felicitat, que no es destrueix.

Energia i Felicitat, que només passen d’aquells que les perden cap a aquells que les saben trobar. Energia i Felicitat, sempre impertorbables en aparença, però que mouen el món.

Energia i Felicitat. Uns la perden, d'altres saben trobar-la. Energia i Felicitat. Ben bé com la T-10 perduda i trobada d’aquest matí que, potser no mourà el món, però, ben mirat, em mourà a mi durant una setmana sencera fins a la fenya.

Adéu (persidecàs)

L'apartat 1 de l'article 6 de la Llei 13/2008, de 5 de novembre, de la presidència de la Generalitat i del Govern (publicada al DOGC núm. 5256, de 12 de novembre, consultable ací) estableix que, en cas d'absència, malaltia o impediment del president o presidenta de la Generalitat, n'exerceix la suplència el conseller primer o consellera primera o el vicepresident o vicepresidenta, si han estat nomenats; altrament, n'exerceix la suplència el conseller o consellera que el president o presidenta determini. Punt i a part.

Vale, ja sé que aixòs no són maneres d'encetar un post, puix una entrada tan espessota com aquesta no convida massa a seguir llegint. Per tant, també sé que són pocs els lectors que hauran arribat fins aquest segon paràgraf (que hom convindria a considerar, això sí, força més distés que l'anterior). Tanmateix, us demano perfavort que tingueu paciència, que tot té un perquè. Continuem.

Per intentar recuperar l'atenció (i la tensió) del lector, després d'aquesta accidentada entrada, farem un examen sorpresa. Separeu les taules, guardeu els apunts al calaix i copieu, sense faltes d'ortografia, aquest enunciat que us dicto i que diu aixins:

Suposem que del 7 al 10 de desembre el president es trobés absent obrir parèntesi com de costum coma vamos tancar parèntesi punt i seguit. Per aixòs coma l'1 de desembre nomena un suplent punt i seguit. Indiqueu qui hauria d'exercir la seva suplència i en base a quina legislació punt i final.

Teniu trenta segons per respondre. Mentre vosaltres feu l'exàmen, jo vaig a votar la Núria.

Tic-tac, tic-tac. Campaaaaaaaaaanaisacabó! Corregim l'examen:

Sigui èquits (x) el vispresident. Ojo, primera trampa: convé no confondre vispresident amb conseller de la vispresidència. Com tots sabeu, nens i nenes, el conseller de la vispresidència és el senyor Carod-Rovira des de fa dos anys, però... està nomenat com a vispresident? Doncs sí, però n'està des del 2 de desembre (nomenament consultable ací). Com veieu, tot és molt recient i, per tant, a data 1 de desembre, podem afirmar sense cap mena de reparo que no hi havia vispresident a Catalunya i que per tant, x=0. Per tant, la suplència l'hauria d'exercir el conseller o consellera que el president o presidenta determini.

Però ai las! Resulta que aixòs que era un enunciat teòric no és només un suposar, sinó que del 7 al 10 de desembre el president es trobarà absent de vritat (com sempre, vamos), i com que és previsor de mena, l'1 de desembre va nomenar un suplent. I qui va ser l'escollit? Eh? Eh? Eh? El conseller de la vispresidencia? Eh? Hasta per ser una mica coherent amb el nomenament com a vispresident de l'endemà? Doncs no, que no se'n fia! Resulta que va i nomena el Saura! (nomenament consultable ací) I aixòs és gravíssim per tres (3) motius que per ordre creixent d'importància són els següents:

Primer: perquè sembla que el president no es fiï del vispresident (i jo tampoc me'n fiaria, de cap dels dos, vull dir).
Segon: perquè el Saura és gravíssim per si mateix, i ademés menja tofu i kèfir i coses d'aquestes i segur que escolta la Marina Rossell.
I tercer i més greu: perquè durant quatre dies la Mayol serà la primera dama del país.

Aixins doncs, benvolguts lectors, benamades lectrius, és molt probable que, en el millor dels casos, durant aquest pont, el pobre país nostre faci un pet i ens n'anem tots plegats a tomar vent, amb la qual cosa aquesta serà probablement la darrera vegada que ens llegirem. És per aixòs que aquest post és un Adéu (persidecàs). Ha estat un plaer. Gràcies per tot. Sou estupendus. Ens veiem en una altra vida. La família dóna el dol per despedit.




(I si malgrat tot, per un miracle immerescut, sobrevivim (cosa que dubto), a part de quedar demostrada empíricament l'existència de Déu, espero que el susto ens serveixi a tots plegats de lliçó i aprenem que en les properes eleccions al Parlament l'única opció que pot menar la nació catalana vers la salvació única, veritable i definitiva és la del feliuisme.)

Elegia

Hi ha cantautors que musiquen poemes. I directors de cinema que adapten novel·les. I escriptors que novel·len biografies. I compositors que versionen altres compositors més espavilats (i originals) que ells. I directorsescènicsmodernsdelcagar que reinterpreten Puccini i fan de Cavaradossi un pintor de graffittis al lavabo de senyores de l'estació de Renfe de Plaça Catalunya. Perquè l'art és aixins: un plagi continu disfressat. Un menú de restaurant xino de cinc noranta (cafè inclòs) que, sovint, ens dóna gat per llebre.

Un servidor, imbuït de modernor, vol participar, amb modestia però amb decisió, d'aquests corrents pseudomoderns que contribueixen a convertir l'art en caca. I és per aixòs que, avui, erigint-me com a salvador de l'ART en majúscules, encenc un Ducados, em deixo una melena pollosa, m'omplo el gintònic de vacuïtat i, des de darrere d'unes ulleres de pastafashion, impostant la veu amb gran afectació, em disposo a poemitzar la tapa d'un llagurt griego de Danone, tot recitant una elegia que diu aixins:

Elegia a la tapa d'un llagurt

Oh! Yoghourt Griego!
-para muchos el mejor del

[mundo-

Fecha de caducidad... 17/12
Mejor calificado, ai las!
Unión Española de Catadores U.E.C.
(expertos

en

cata

desde 1985)

Consérvese en frío
(entre 1ºC y 8ºC).

Natural.

El cuentu de la latxera

Vet aquí que una vegada hi havia una noieta que es deia Llessi i que era una mica quilla i no gaire intel·ligenta. Ademés era molt follonera i una mica politoxicòmana, i tenia brots psicòtics recurrents i alteracions de l'activitat neuronal per culpa de les berreries que prenia.

Un dia, la Llessi, mentre anava tan tranquil·la pel carrer sense robar ni re, va posar-se a tremolar, a babejar i a veure dracs de color fúcsia que treien foc lila per la boca. Com que aixòs ja li havia passat altres vegades, ja sabia que era culpa de la síndrome d'abstinència i que, per fer-s'ho passar, necessitava drogà's. Com que no li agradava fer-ho al mig del carrer, i per allà a la vora hi havia un Mercadona, va decidir entrar-hi i fer servir els lavabos que tan gentilment aquest establiment posa a disposició de la seva clientela.

Un cop refeta, com que li sabia greu sortir sense fer gasto, va agafar un (1) tretrabrik de llet UHT semidesnatada Hacendado, però per culpa de la droga es va descuidar de passar per caixa i va ser com si l'hagués robat, però sense voler-ho, però la qüestió és que ho va fer.

I amb el tetrabrik sota el braç, mentre s'allunyava tris-tras tris-tras amb pas decidit i pupil·les dilatades, aprofitant l'eufòria que li donava la dosi que s'havia fotut, la Llessi va començar a cavil·lar sobre el futur. I va pensar:

"Obriré aquest tetrabrik i deixaré la llet a sol i serena durant quinze dies i quinze nits. I fermentarà i es convertirà en kèfir, o en tofu, o en una cosa d'aquestes que prenen els neokumbes. I quan sigui prou sòlida en faré trossos i els embolicaré amb fulls del diari Què! (re, re) i m'apuntaré a una fira medieval i m'instal·laré al costat de la parada de les coques de Perafita, que sempre és molt concorreguda, i els vendré. I amb els diners que faci em compraré més droga i tornaré a fotre-me-la al Mercadona. I aixins quan surti podré robar dos (2) tetrabriks de llet UHT semidesnatada Hacendado. I en faré kèfir, o tofu, o el que sigui. I el vendré en una fira medieval al costat de la parada de les coques de Perafita. I amb els diners compraré més droga i tornaré al Mercadona a fotre-me-la. I allavons robaré tres (3) tetrabriks de llet UHT semidesnatada Hacendado. I aixins aniré fent fins que el Mercadona es quedi sense tetrabriks de llet UHT semidesnatada Hacendado o fins que el senyor Franquesa de les coques de Perafita em denunciï.

Però quan aixòs passi jo ja tindré tants diners que em podré pagar la matrícula per fer oposicions als mosso d'esquadra. I em faré el xulo pel carrer amb l'uniforme, la pistola i tal."

Però ai las! Mentre la Llessi pensava tot aixòs, va trupassar i es va caure a terra (en reflexiu, que la Llessi ho fa aixins).

Però el tetrabrik de llet no es va trencar ni re, perquè és fet d'una substància molt resistenta, i la Llessi va poder fer realitat els seus somnis i actualment és caporala d'un quartel èquits.

I vet aquí un tripi, vet aquí una anfeta
la Llessi va ser feliç, i va fumar-se un peta


I amb aixòs, estimats nens i nenes, no vull pas dir que alguns mossos siguin curtets, xoriços, drogadictes i xulos, déu me'n guard, ans el contrari: aquesta faula és un cant a l'esperança i a la materialització de somnis aparentment impossibles i tal.

Refundar el nihilisme

No crec en els que no creuen en el temps, que ens fa més savis. No crec en els que no creuen en els savis, que ens fan més lliures. No crec en els que no creuen en la llibertat, que ens dóna arguments per ser feliços. No crec en els que no creuen en la felicitat, que ens dóna beutat. No crec en els que no creuen en la beutat, perquè Oscar Wilde sí que hi creia. No crec en els que no creuen en Oscar Wilde, que ens ha fet descobrir paraules noves. No crec en els que no creuen en les paraules, que ens permeten prometre. No crec en els que no creuen en les promeses, que ens donen esperança. No crec en els que no creuen en l'esperança, que és la matèria de la que està fet el temps. No crec en els que no creuen en el temps... I ja hi tornem a ser.

No crec en els que no creuen en re.

Temps de crisi, temps de reflexió. Repensar economies, repensar ideologies. Refundar el capitalisme, refundar el nihilisme. Ja ho sé, no som vint, que sóc u. I què: el nihilisme tampoc no és el capitalisme, ves, tu, ni que fos qui-sap-què.

No crec en els que no creuen en re. I no crec en els que no creuen en els que no creuen en re. Ho entens? Jo tampoc. Perquè el nihilisme és mentida. I aquest post, nyonyo, ves, tu.

I què.

Cullerada!

Aquesta tarda, aprofitant que la senyora Piritione ha hagut d'anar a un puestu a fer un recado i m'he quedat sol a casa, he fet reflexió sobre un dubte que em corseca. Un dubte que fa temps que em ronda pel cap i que pot arribar hasta a fer sotsobrar la nostra (d'ella i meva) vida conjugal. Aquesta reflexió profunda ha anat acompanyada d'un minuciós treball de camp que no ha fet sinó confirmar les meves sospites.

Heus ací, doncs, que aprofitant la intimitat del moment, m'he agenciat una calculadora i he obert el calaix de dalt de la cuina que, com a totes les cases del món, és el dels coberts "de diari". He comptat les culleres de sopa: dotze (12) en total. Després he comptat les culleres de postres: dotze (12) de comprades i dues (2) de robades (d'un hotelet de centre-europa per motius altament justificats, evidentment, que nosaltres som gent honrada i decorosa). Després he comptat les culleretes de cafè: me n'han sortit sis (6). Finalment, n'he comptat una (1) de grossa, d'aquelles "de servir".

Però encara em quedava una fenya per fer. Aixins doncs, he anat cap al menjador i he obert el calaix del bufet on hi ha els coberts de mudar (adquirits tots ells, diguem-ho clar, seguint els paràmetres de la més estricta legalitat). Amb l'ajuda de la calculadora, he continuat comptant culleres. I n'he comptat dotze (12) de sopa. I dotze (12) més de postres. I dotze (12) més de cafè. I encara una (1) altra de grossa, d'aquelles "de servir".

El resultat, benvolguts lectors, benamades lectrius, ha estat més esfereïdor del que em podia imaginar a priori. Sí. L'interrogant s'ha fet més gran. El dubte em corseca més que mai. I és que... algú pot fer el favor d'explicar-me perquè carai, si a casa només som dos (2), tenim SETANTA (70) culleres?

Anagrama

Benvolguts lectors, benamades lectrius:

l'autor d'aquest bloc té el deure de fer-vos avinent que avui, en contra d'allò que estava previst, no hi haurà cap nou post, puix la màquina de rentar se m'està a punt de parar*.

Per compensar-vos d'aquest greuge altament ultratjant, aquest humil servidor que escriu aixòs, us convida a gaudir d'una selecció d'entretinguts anagrames basats en el nom d'aquest modest bloc (que es titula, per si algú no ho havia notat, La iaia té caspa). Així mateix, sou instats a provar de fer el mateix a casa vostra amb el nom del vostre bloc, puix, com veureu, és una activitat molt sana, la mar de distreta, i ademés no fa mal a dingú.

Ací teniu, pues, les que he trobat jo:

Ai, Laia, escapa’t!
La tia Paca seia.
I et plaïa, a casa?
Ai, tia, capa l’ase!
I la té cap a Àsia.
Ei, paia, ataca’ls.
A Itàlia, cap ase.
Alsàcia peta! Ai!
A Ítaca. A l’espai.
Apila teia a sac.
Laica i atea? Pas!
Té l’api a casa. Ai!

I, per acabar, la meva preferida:

Cap a Teià! Ai las!


*Especificacions tècniques: bugada consistent bàsicament en llençols i tovalloles, programa de cotó normal, curt (65 minuts), aigua freda i centrifugat a 1400 revolucions en circuit tancat rodat per especialistes, amb sabó Dixan Marsella Gel i suavitzant Flor (frescor oceánico).

Dos graus de separació

La mítica teoria dels Sis Graus de Separació ve a dir que, resumint, tu, benvolgut lector, benamada lectriu, coneixes algú que coneix algú que coneix algú que coneix algú que coneix algú que coneix la Marina Rossell. I això, malvolgut lector, execrable lectriu, et converteix automàticament en una persona non grata en aquest bloc.

Però tanmateix, és igualment cert que una lectura més positiva d’aquesta curiosa teoria vindria a dir que tu, benvolgut lector, benamada lectriu, coneixes algú que coneix algú que coneix algú que coneix algú que coneix algú que coneix la Mireia Feliu. I això, íntegre lector, virtuosíssima lectriu, et converteix automàticament en una persona digna de les majors reverències i genuflexions.

La teoria dels SGS és, doncs, contradictòria en aparença, però absolutament vera i demostrable en essència, tal i com ja va quedar demostrat aquí en el seu dia. Però ai las! Sis graus són un màxim. Un límit superior. Un sostre. De vegades no són sis graus. Ni cinc. Ni quatre. Ni tres. De vegades només són dos. I ahir ho vaig poder comprovar.

Resulta que un servidor té un facebook i divuit amics. És una xifra modesta, però això no quita que n’estigui orgullós: són divuit amics nascuts de la virtualitat, puix els he conegut gràcies al fet de tenir bloc i, tot i que amb la majoria no ens hem vist mai, em consta que tots són unes persones nobles, conformes i netes. Podríem dir, doncs, que es tracta d'una mostra aleatòria de divuit persones d’arreu del país, seleccionades per l’atzarosa virtualitat, sense cap vincle previ amb el meu jo real.

Ahir, però, fent al tafaner per la llista d’amics d’un dels divuit amics, vaig veure una cosa que em va llamar: un d'aquests coneix una companya meva de quan feia egebé. Una persona real en un món de virtualitat. Una petita escletxa en l'armadura d'aquest tan preuat anonimat. Un inesperat vincle entre en Zinc i el jo real.

Un fil d'aquest mocador esfilagarssat que en diem món i que ens sembla molt més gran del que és.