Propòsits

Som trenta-u (31) de desembre i l'home dels nassos superlatius vol acabar l'any com cal.

Mira enrere i recorda que, l'any passat, el va tancar amb un recull de trenta-un (31) despropòsits. I de la mateixa manera que els propòsits es fan per no complir-los, s'adona que els despropòsits deuen ser fets (ai las!) per complir-los. Perquè tot i no haver pernoctat (encara) a Albània, alguna cosa de les no previstes han acabat passant.

L'home dels nassos superlatius es pregunta com pot acabar l'any com cal.

Per un moment es planteja tirar de llistes: llibres llegits (massa íntim per parlar-ne), pel·lícules vistes (massa llarg per encabir-ho en un post), llocs on ha menjat bé (massa extraordinari per poder-ho explicar), sessions de sexe per recordar (massa daixonses per dallonses)... Al cap i a la fi, troba que ningú no n'ha de fer bembé re del que ha llegit, vist, menjat o follat aquest any. O sí, però ara no. I que si algun dia vol parlar-ne, ja en parlarà, però avui no en té ganes.

L'home dels nassos superlatius no acaba de trobar com fer-ho.

També es planteja repetir la llista de despropòsits (que, ai las!, es fan per complir-los), incloent-hi coses tipu ser nomenat Cònsol de Sant Vicenç i les Grenadines o fill adoptiu dels Omellons (repeteixo: els Omellons). O, per fer-ho d'una manera més ortodoxa (obro parèntesi. Cada cop que sento la paraula ortodox em ve al cap la reina Sofia. Mira, tu, si, vés, sóc raro. Però més raro és aquest post i ningú no pot negar que és dels millors que mai s'ha publicat a la catosfera. Tanco parèntesi), per fer-ho d'una manera més ortodoxa, deia, podria fer un llista de bons propòsits pel 2011.

L'home dels nassos superlatius, però, hi reflexiona una mica més i s'adona que, per molta voluntat que hi posis, la deesa esquiva i condormida que mena els governalls de l'atzar (toma ya!) és qui té, per bé o per mal, l'última paraula.

Per tot això, l'home dels nassos superlatius renuncia a fer cap llista de bons propòstis, perquè el que hagi de venir, vindrà. I punto.

Ara bé, posats a triar, que el que hagi de venir, sigui bo.

Que ho serà. Segur.

Bon Nadal!

Tetes

Confesso (i és rigorosament cert) que, cada matí, havent-me dutxat, m'aplico a la cara una crema que ve en un pot rosa moníssim que, en teoria, m'ha de retardar l'aparició de les arrugues (concretem: LIERAC Hydra-Chrono - Fluide fraîcheur - Peaux normales et mixtes). I mentre ho faig, penso coses.

Penso que sovint fullejo (amb perdó) l’Elle. I la Telva. I la Woman. I també la Marie Claire, de la qual m’agrada especialment la secció Mis cincuenta mejores amigas y yo. També repasso amb fruïció dissimulada (pel que puguin dir) l’Habitania que, cada mes, puntualment, em trobo damunt la tauleta del sofà. Reconec, amb fingida desgana i aparent desinterès, que no està malament del tot, malgrat que, per ser sincer, considero que hi ha cases moníssssssimes. També repasso per sobre, si accidentalment em cauen a les mans, un Lecturas, un Hola o, (i aquí em poso dempeus i demano una ovació i una reverència, però no ho digueu a ningú que negaré haver-ho fet) el Cuore.

I també penso que, darrerament passo cada cop més temps enganxat a Antena Nova (el canal d’Antena 3 dedicat al públic femení que, casualment, sempre enganxo quan faig zàpping, perquè jo no les miro aquestes coses). Em distreuen les senyores del How Clean Is Your House. I la gent que se sotmet a un Extreme MakeOver. I la rapidesa del lampistes de l’Extrem MakeOver (Home Edition). I la mala llet del xef Ramsey de Hell’s Kitchen. I el curiós estilisme del Josie. Però no tot s’acaba amb la tele: també hi ha les pelis del Hugh Grant. I de la Jennifer Aniston. I penso que, ara que ve Nadal, potser, casualment, i després de fer-me pregar una mica, accediré a veure una altra vegada Love Actually (gran, grandíssima pel·lícula, ara que no em sent ningú).

I penso que, potser gràcies a tot això, he après coses tan importants com, per exemple, saber reconèixer la marca del maquillatge de la Betty de Mad Men veient només la caixeta que treu al tocador del lavabo de Le Lutece quan es retoca el coloret (és Chanel, i jo tot solet ho he sabut veure).

No, jo (encara) no em maquillo, però confesso (i és rigorosament cert) que cada matí, després de dutxar-me, m’aplico a la cara una crema que ve en un pot rosa moníssim que, en teoria, m’ha de retardar l’aparició de les arrugues (per si algú s'ho ha perdut: LIERAC Hydra-Chrono - Fluide fraîcheur - Peaux normales et mixtes).

I penso que cada cop ho tinc més clar: tetes.

Sí. Algun dia d’aquests m’acabaran sortint tetes.

Life Music Player

Quan ja ets dins el llit, just abans de tancar els ulls, patapam, et salta una finestra emergent que t’avisa que el teu navegador vital té actualitzacions pendents d’instal·lar: acceptes, cancel·les o vols veure’n els detalls? És tard i tens son, però fas un esforç i mentalment cliques Veure’n els detalls. T’apareix un llistat interminable d’actualitzacions de complements i de nous gadgets pel teu navegador. Els repasses per sobre i, sense saber perquè, t’atures en un que et crida l’atenció: Life Music Player. LMP. La descripció és prometedora: un cop instal·lat, com si visquessis en una pel·lícula, el complement et posa automàticament un fil musical a la vida, de manera que, quan arribes a casa, abans d’obrir la porta ja pots intuir per la música que sona, si estàs a punt de relliscar còmicament i tirar per terra la mitja dotzena d'ous que acabes de comprar, o bé si et trobaràs un assassí en sèrie que t’esquarterarà damunt del marbre de la cuina.

Les prestacions et convencen i cliques l’Accepta. La instal·lació és sorprenentment ràpida, de manera que al cap de pocs segons ja tens la darrera versió de l'LMP implementada al navegador. Només cal reiniciar el sistema per a què els canvis tinguin efecte.

Tanques els ulls i et reinicies. Demà, a les 6:35, veuràs si la cosa funciona.

Somriu

Sense saber ben bé perquè, mentre camines tot sol Via Augusta avall, tris-tras, tris-tras, se’t mig escapa un somriure. Primer per vergonya, després per prudència, l’intentes dissimular, no fos cas que algú et prengués per boig. O, pitjor encara, per feliç. Però no pots: com més ho intentes, més creix. El somriure creix i se t’escampa per tot el cos: cap, tronc i extremitats, sobretot extremitats. I sense saber ben bé perquè, et venen ganes de saltironejar, alehop, alehop, com la fadrina que va a la font, Via Augusta avall, refilant com un ocell i saltant com una daina. I de saludar amb la mà els porters, i els escombriaires, i les mames que porten els nens a cole, i els repartidors de la Panrico. I penses que si ara et trobessis la senyora Dulores li demanaries si et concedeix aquest ball, que la vida són quatre dies i no sempre hi ha pinyons.

Somrius. I tot plegat, sense cap motiu aparent. Tot i que la banda sonora que t’acompanya potser hi té alguna cosa a veure.

La banda sonora i el pont que s'acosta, esclar...

La Llessi i la senyora Conxitín

D’una banda tenim la Yessi (a qui, d’ara endavant, anomenarem Llessi, amb l’objectiu de preservar el seu anonimat). La Llessi treballa en una de les delegacions de l’empresa on també treballa, ai las!, un servidor. Ella ronda la trentena, té estudis i forma part de la primera generació (la nostra) que ha conviscut sempre amb la tecnologia. A més és mona-monííííííssssima de la muerte i se n’aprofita: a falta d’altres virtuts, fa servir els seus encants per tenir el seu cap sempre a favor.

D’altra banda tenim la senyora Conxita (a qui, d’ara endavant, anomenarem senyora Conxitín, amb l'objectiu de preservar el seu anonimat). La senyora Conxitín treballa en una altra delegació de la mateixa empresa on també treballen, ai las!, la Llessi i un servidor. Ella ronda (tot i que hom diria que la supera amb escreix) l'edat de jubilació. Forma part de la generació de la postguerra i, tot i que va anar a col·legi i va aprendre a llegir i escriure (i a fer unes labors moníssimes), tot allò d'important que ha après, li ha ensenyat la vida. Si la veiéssiu, creuríeu haver trobat el mític eslabon perdido. Per això, i per tenir un punt d'arrauxada, el seu cap (diguem-ho finament) no la té en prou consideració.

Un cop fetes les presentacions, anem al gra.

Últimament, la Llessi, la senyora Conxitín i un servidor interactuen sovint. I això perquè? Doncs perquè m’ha tocat coordinar el desenvolupament d'una aplicació informàtica per gestionar datos de l'empresa. Aquesta aplicació s'ha anat implementant progressivament a totes les delegacions, entre les quals, la de la Llessi i la de la senyora Conxitín.

I això m’ha permès constatar (de nou) un fet escruixidor: una d’elles és una autèntica geek i, per tant, està entusiasmada amb la nova aplicació; l’altra és una absoluta analfabeta tecnològica i prefereix seguir fent les coses amb llapis i paper i lletra de redondilla.

Quina és quina? Penseu-hi bé.

I el pitjor de tot és que cap dels caps (visca la polisèmia!) sap valorar el que realment té.

Doncs això. Escruixidor.

Senyores que fan labors (i porres)

 

Què pensa Montilla?

 

Nem per fenya!

Patrimonis

Un cop reunits els òrgans vitals i els set sentits de mi mateix en assemblea general extraordinària celebrada a l’indret de la consciència que regeix les pulsions,  UN Egoista Servidor –i Cagadubtes Ocasional– (a partir d’ara, UNESCO), ha pres la resolució inapel·lable de declarar-te Patrimoni de la Meva Individualitat. 

 

De la Meva Individualitat que, de fet, –ja ho saps– és ben Teva.

Circ

Al principi és només una sospita, però al cap dels anys descobreixes que sí, que és veritat, que al final resulta que la vida (atenció, spoiler!) és un circ.

Un circ esparracat, amb la carpa apedaçada i una troupe atrotinada d'artistes decadents.

La gràcia de tot plegat és que mai no saps quin lamentable paper et tocarà fer. Qui sap. Potser seràs el pallasso de cara pintada d'un blanc patètic; un pallasso dels que fa plorar. O, pitjor encara, dels que fa por. Potser seràs el mag que li fugen els conills del barret i se li caguen els coloms dins la màniga. O l'home falsament forçut, amb panxa prominent i bigoti recargolat, que amb prou feines pot alçar les peses rodones de porexpan negre. O la increïble dona barbuda que, abans de començar l'espectacle, es treu la barba postissa i ven entrades a la guixeta. Qui sap. Potser et tocarà ser el domador de feres covard. O, pitjor encara, el domador de feres valent, però sense braç. O l'equilibrista artròsic que fa tentines a deu metres d'alçada i sempre acaba caient. O el primer trombó de la banda, que sempre entra massa tard. O, pitjor encara, massa d'hora. Qui sap. Potser seràs la venedora de gominoles amb els turmells inflats de tant anar amunt i avall de les grades amb talons de pam. O, pitjor encara, amb més bigoti que la dona barbuda. O el mestre de cerimònies, que ha de presentar l'espectacle més gran del món amb un megàfon que sempre s'acopla. O el nen del públic que, quan ha d'emocionar-se, riu i quan ha de riure té por.

O el fabulós home bala, que diuen que un dia el van disparar tan lluny que mai més ningú no n'ha sabut res més.

Potser seràs algun d'aquests personatge. O, pitjor encara, tots ells. Però un dia, probablement, quan menys t'ho esperis, durant la funció menys concorreguda, sortiràs a la pista convençut que ets el millor acròbata del circ. I aquell dia faràs l'actuació de la teva vida. Gravetat, avui no m'emprenyis. I alehop! I aterraràs amb elegància damunt la sorra de la pista i saludaràs a la concurrència amb modèstia, com dient: no ha estat res, gràcies.

I quan tornis al backstage, el megàfon del mestre de cerimònies no s'acoplarà. I el trombó de la banda entrarà a temps. I els pallassos riuran. I el mag t'oferirà unes flors que es treurà magistralment de la màniga. I fins i tot el domador de feres valent t'aplaudirà.

I quan miris el cel per un forat de la carpa atrotinada, veuràs un puntet de llum: l'increïble home bala, a la seva manera, també s'apuntarà a la festa.

Sexe i cadira

Mentre m'espero a la perruqueria, veig damunt la mítica tauleta de les revistes el no menys mític Cosmopolitan. I, a la portada, una cosa em llama poderosament l'atenció. No, no m'estic referint a les metes de la Jessica Biel (que també), sinó a un titular que apareix al racó de dalt a l'esquerra i que diu Kamasutra en casa!

Com que resulta que, casualment, des de fa un temps, a casa estem intentant conjugar els conceptes sexe i cadira i no acabem de trobar-hi "el què", m'agencio la revista (abans que me la prengui una senyora que s'ha vingut a crepar) viam si m'il·lustra una mica. L'obro i salto directament a la pagina 142 en la qual el titular  de portada s'amplia amb un subtítol prometedor: Convierte tu casa en el Disneyland del erotismo. Ai las!

Les propostes que s'hi fan són força engrescadores. L'extensa descripció de cada suggeriment va il·lustrat amb un pictograma representatiu d'una parella copulant a degut modo, i un exemple d'una escena d'una pel·lícula en la qual els protagonistes forniquen segons la modalitat descrita. Obro parentesi. Entre les parelles mencionades no hi ha ni Mickey ni Minnie, ni Donald ni Daisy, ni Goofy ni... (...ni el que sigui que s'aparella amb un Goofy). Cap personatge de Disney, amb la qual cosa hom gosaria qualificar el subtítol de l'article d'enganyós. Tanco parentesi. Segueixo fullejant (capti's, sisplau, la intenció de la cursiva) les pàgines i paro atenció en alguns exemples que s'hi esmenten:

Sexe i escala. Vale, però no vivim en un dúplex i, per tant, les úniques escales de casa son les de la comunitat (i tampoc es tracta de ser el centre d'atenció del veinat). A més, en materia d'escales, ens fiem més del que digui el mestre que del Cosmopolitan.

Sexe i banyera. A les pel·lícules és fantàstic, però a la vida real és realment incomode. I si hi poses maduixes amb xicolata i una copeta de cava, és MOLT incomode. I creieu-me que sé de què parlo.

Sexe i rentadora centrifugant a 1000rpm. La nostra arriba a 1.400 rpm, però al damunt hi tenim la secadora, o sigui que hauríem de descartar aquesta opció...

Sexe i cancell de porta. Aquest, directament, no l'entenc.

Les propostes segueixen i segueixen, però no apareix la cadira per enlloc. I quan estic a punt de rendir-me i cedir la revista a la senyora del meu costat (que deurà buscar-hi sexe i crepat, suposa la meva ment malalta), m'apareix davant dels ulls:

Sexe i cadira. El pictograma és inquietant. Sí, hi ha una cadira. Sí, ell hi seu. Però hi ha quelcom d'extrany: ella està mig de cap per avall, ajaguda panxa enlaire damunt les cuixes d'ell i amb les cames a les seves espatlles. Només de veure-ho em marejo. I entenc perquè nosaltres no hi acabem de trobar "el què".

I em torna a venir al cap el titular (enganyós) de l'article i torno a no entendre la referència a Disney. I penso que seria mes escaient una cosa tipus Convierte tu casa en el Cirque Du Soleil del erotismo.

I em pregunto si realment cal treballar al círcol per fer sexe a degut modo en una cadira.

I de tot plegat en trec una conclusió que ja sabia: que com al llit, enlloc.

Raimon Capdevila Miralles

Observeu el noi d'aquesta fotografia:

No sembla mala persona, oi? Diríem que inspira confiança i tot.

D'ell, us en puc dir poca cosa.

Sé que es diu Raimon Capdevila Miralles. Va nèixer el 3 d'abril de 1980 a Barcelona. Toca la guitarra en un grup i va estudiar no-sé-exactament-què a l'Autònoma. Divendres passat, cap a dos quarts i mig de vuit del vespre va obrir un compte a Facebook. D'això fa només tres dies i ja té 70 (setanta!) amics.

Ah! I encara us en puc donar un altre petit detall: el Raimon Capdevila Miralles no existeix fora del món virtual. Me'l vaig inventar divendres passat cap a dos quarts i mig de vuit del vespre. Ai las!

Com a experiment és força interessant, no? 70 (setanta!) persones que és impossible que el coneguin de re, l'han acceptat com a amic. Amb una mica més de temps, seria fàcil arribar al cent, cinc-cents o mil amics. I això, per un paio que no existeix, no està gens malament.

No deixa de ser curiós això del Facebook. Si t'hi pares a pensar, les conclusions de tot plegat són tan evidents (i bèsties) que me les estalvio.

Tot plegat em fa pensar en alguns gurús-visionaris-titafredes que diuen que, avui dia, si no tens Facebook no ets ningú. Si en coneixeu algun, d'aquests savis, digueu-li al Raimon Capdevila Miralles: amb molt de gust li demanarà amistat.

I si teniu Facebook i l'agregueu, potser farem història.

Senyores que fan labors (versió Jordi Labanda)

(*) Tal com fan a la Vanguardia, podeu completar el diàleg de l'escena amb els vostres comentaris. Entre els més lamentables, rifarem una subscripció de pervida al prestigiós diari Què! (re, re...), que podreu recollir cada matí en qualsevol paperera de l'àrea metropolitana.

Expedició

Estirat al sofà, m'aventuro pels confins de la TDT amb vocació d'explorador. L'objectiu és descobrir; el criteri, l'atzar. La intenció última, aquest apunt.

Premo el quatre. I premo el nou. Quaranta-nou. I l'atzar em porta al Canal Ingeniería. No fan re de re. Em poso dempeus i em trec el salacot: ovació i reverència. Pantalla negra. Metàfora? Ironia? Crisi? Canal de pagament? Unes lletres blanques sobre un requadre blau marí diuen, supliquen, "Descarga fabricante". Sí, però quin? Com trobo el fabricant del canal? O bé hauria de ser el fabricant de la tele? I com el descarrego si la meva tele no té internet? Descarga fabricante. Fascinant. Hipnòtic. Les lletres bellugadisses per la pantalla són com cants de sirena. Descarga fabricante! M'atrapa. No puc canviar de canal. No puc apagar la tele. No puc fugir. No vull fugir. M'hi quedo.

Perquè, ben mirat, jo també estic en mode Canal Ingeniería: ment en negre i lletres blanques que m'hi ballen però que no acaben de voler dir res.

Descarga fabricante, només diuen.

Fascinant, sí. Hipnòtic, també.

Però sense massa sentit per fer-ne un apunt.

Prenc una decisió. Expedició avortada. Per avui, abandono.

El cuentu d’Abí Balà (i els quaranta lladres dislèxics)

Quet aví que una guevada, hi vahia un cínprep que es deia Abí Balà. Un dia, pagessant pel sedert va vuere uns dralles (ruquanta, toncretamenc), que vropaven d’orbir un agamatall amb unes rapaules màquiges, però no se’n torsien:

- Orbe’s, Temas! –dicrava un–.

- Orse’t, Mèsab! –exmaclava un latre–.

- Mobre’s, Seta! –va vropar un certer–.

I així fins a ruquanta guevades. Però no vi hahia marena: la potra de l’agamatall no s’orbia.

Abí Balà s’hi va atoscar i els guidé:

- Lloca de lisdèxics! Si velou que s’orbi la potra, heu de vropar de dir-ho mamalent. Va, tots lahora, peterriu amb mi: Toma’s, Brèsam!

I ruquanta veus van exmaclar lahora: - Obre’t, Sèsam!

I aixins va ser com la potra es va orbir i els dralles van fer seliços per mespre més.


I quet aví un gas, quet aví un got,

asquet cuentu ja fa s’hos.

Molar de la hitsòria: de guevades cal platenjar les coses mamalent querpè tursin bé.

Noia llegint una carta davant una finestra

NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA
Johannes Vermeer 1657-1659

Una altra iniciativa de Relats Conjunts


CONVOCATÒRIA EXTRAORDINÀRIA DE JUNTA DE PROPIETARIS

El senyor Jan Vermeer van Delft, president de la comunitat de propietaris del complex residencial "Castells de tot lo que seria la zona de Flandes", convoca els propietaris de la comunitat a una reunió extraordinària de la Junta.

Lloc: atès que encara no s’han inventat els pàrkings, la reunió es celebrarà a l’estable dels cavalls, que és el que més s’hi assemblaria.

Data: a posta de sol del dia de la fira de Sant Willibrord d'Utrecht, en primera convocatòria o, cas de no arribar al quòrum necessari, en sortir de missa de nou del primer dimarts de lluna plena després de la festa de la Heilig-Bloedprocessie de Brugge, en segona convocatòria.

Ordre del dia (punt únic):

• Avenços en la investigació del robatori dels codonys, magranes i altres fruites dels arbres del jardí de la zona comunitària.

Signat a Antwerpen, la tarda del gloriós jorn de Sint-Calixtus I

El President.

Exercici cinquanta-nou

59. Relacioneu mitjançant fletxes els conceptes que apareixen a la columna de l’esquerra amb els atributs de la columna de la dreta, atenent al criteri “tot i no ser-ho, ens volen fer creure que és...”.

Exemple: La Marina Rossell......(tot i no ser-ho, ens volen fer creure que és....) una cantanta.

I un altre

Tant si t'ho mires del dret com de l'inrevés, d'aquí cap allà o d'allà cap aquí, cap amunt o de cap per avall, la conclusió sempre, sempre, sempre, és la mateixa: et fas gran.

El cuentu de Sir Percival Deckass

Vet aquí que una vegada, fa molt, molt temps, en un país molt, molt llunyà, hi vivia un senyor molt, molt raro, que es deia Sir Percival Deckass.

N’era tant, de raro, que tots els seus conciutadans solien burlar-se dels seus excèntrics costums. A modo d’exemple, us diré que sempre que sortia al carrer, ni que la presència d’una falca anticiclònica fes impossible o molt improbable l’existència de precipitacions, Sir Percival agafava un paraigües. I quan la gent el veia passar enmig de la soleiada amb un paraigües a les mans, tothom li preguntava: Perci, on vas amb un paraigües? I ell se’ls mirava amb aires de suficiència i els responia: no se sap mai: podria ploure.

Igualment, no sortia mai de casa sense un casc. I quan la gent el veia passar amb el casc posat, tothom li preguntava: Perci, on vas amb casc, si encara no s’han inventat els amotos? I ell se’ls mirava amb aires de suficiència i els responia: no se sap mai: em podria caure un pedrot al cap.

I de la mateixa manera, no sortia mai de casa sense un garrot. I quan la gent el veia passar amb el garrot a les mans, tothom li preguntava: Perci, on vas amb un garrot? I ell se’ls mirava amb aires de suficiència i els responia: no se sap mai: podria trobar-me la Marina Rossell.

I eren tantes les coses que Sir Percival feia perquè no-se-sap-mai, que quan algú feia una cosa per l’istil, per minúscula que fos, hom li deia: mira ara fas com Sir Perci Deckass.

I és per aixòs que, encara ara, quan algú és previsor de mena, sempre es diu que fa les coses “per si de cas”.

I vet aquí una truja, vet aquí una presidenta del Tribunal Constitucional,
aquest cuentu ha arribat al final.

I vet aquí una gamba llagostinera, vet aquí la Bibiana Ballbè,
aquest cuentu no treu cap a re.

Senyores que fan labors #4

Escenes de tren

Escena #1:

El tren és ple i no pots seure. Apuntales de qualsevol manera l'esquena en un lateral del vagó i t'endinses en la lectura d'un llibre apassionant. Al teu costat, hi ha una senyora que tampoc ha pogut seure. La senyora va amb un nen petit que decideix que sí, que ell seurà, perquè és un nen petit i pot fer el que li roti del collons (perdó, dels collonets). El nen seu a terra, just davant dels teus peus i et comença a mirar. El tren no és un AVE i, evidentment, sotragueja. El nen va rebotant pel terra i, al cap de poca estona, notes que va assegut damunt de les teves sabates. Apartes la vista del llibre i et mires el nen. I et mires la mare. I et tornes a mirar el nen. I tots dos et miren. I tota la resta de viatgers miren el nen i somriuen. Clar, com que és un nen, per definició és monísssssim i cau bé a tothom i la gent li somriu. I si goses no somriure-li, i mirar-lo amb odi, perquè a tu no et cau bé, coi, que està seient damunt dels teus peus, tothom et mira raro. Així doncs, decideixes treure-te'l de sobre subtilment. I el tornes a mirar. I, com fan les tietes, t'ajups i li pessigues les galtones (ai, que moníssssssim que ets!), amb més força de l'estrictament necessària, per viam si pilla que fot nosa i que ha de cardar el camp d'allà. Però no funciona. Ans al contrari: sembla que al nen li ha agradat. I no només no marxa, sinó que s'aixeca, i comença a incordiar-te amb les manetes, com si vulgués que el pugessis a coll. I tothom s'ho mira i somriu. I la mare no fa res. I el nen no para d'emprenyar-te. I pitjor encara: babeja! El nen babeja! I fa pudor. I et llepa el camal dels pantalons. I sembla que a tothom li fot la mar de gràcia. I a tu t'emprenya. Molt. Moltíssim. Tant, que li cardaries una cossa als collons (perdó, als collonets). I una altra a la mare, que encara té el morro de dir-te: tranquil, no fa res!

Escena#2:

Idèntica a l'escena#1, però canviant el nen per un gos.


Conclusió:

Si no deixaries que el teu nen ho fes, perquè collons (perdó, collonets) ho deixes fer al teu gossot pudent?

Jo vull ser un plagi

Avui, benvolguts lectors, benamades lectrius, emprarem les eines Web 2.0 per fer una classe de deliqüència interactiva. Agafeu llàpits i paper, i obriu-vos d'orelles, que escomencem.

Escolteu atentament aquest fragment de cinc (5) segons de música, viam si reconeixeu què és:

No, no és el que us penseu; us heu equivocat tots: es tracta del Jo vull ser rei, dels Pets.

Vale.

Ara, canteu mentalment un parell de vegades aquest fragment de melodia, per interioritzar-la del tot.

(espai reservat per cantar mentalment un parell de vegades la melodia,
per interioritzar-la del tot)

Fixeu-vos que són dotze (12) notes, una corresponent a cada síl·laba dels versos següents:

Jo vull ser rei, ser per co-llons cap de l'es-tat.

Ara, torneu-la a cantar mentalment, però més a poc a poc. Com si la volguéssiu fer en acústic, amb guitarra i tot.

(espai reservat per tornar-la a cantar mentalment,
però més a poc a poc, com en acústic, amb guitarra i tot)

Mola, oi? Doncs aixòs no és res. Ara la tornareu a cantar, mantenint el ritme lent. Però ojo!, no ho fareu mentalment sinó en veu alta. I ademés, mentre canteu, fareu morritus i posareu la boca de pinyó, com si cantéssiu en francès. La lletra us la podeu inventar, però la qüestió és que soni francès.

(espai reservat per tornar-la a cantar en veu alta
i fent morritus, com si cantéssiu en francès)

I ara, si ho heu fet bé, us ha d'haver sortit aixòs:

Sí, benvolguts lector, benamades lectrius, palpeu-vos la cara i hi trobareu pèl: us acabeu de convertir en George Moustaki!

(o això, o bé els Pets van cometre allò que hom convé a qualificar com a plagi...)

Què és pitjor?

La gran pregunta retorna sempre en dies com avui.

Què és pitjor: no agafar el paraigües i que plogui, o bé agafar-lo i haver-lo d’arrossegar tot el dia perquè, finalment, no plou?

L’excés de previsió de vegades pot ser tan molest com la més absoluta despreocupació.

Què és pitjor: arribar tard i no poder seure, o bé arribar una hora abans per agafar lloc i que, finalment, no s’ompli la sala? No comprar loteria de Nadal de la fenya i que toqui a tothom menys a tu, o bé comprar-ne i que no toqui? Posar-te a la cua de la caixa on només hi ha una senyora i descobrir, quan ja és massa tard, que porta el carro exageradament ple, o bé anar a la caixa ràpida i descobrir, quan ja és massa tard, que caixa ràpida no vol dir caixera ràpida? Aparcar el cotxe a la primera plaça lliure que trobes, caminar un quart fins al lloc de destí, i descobrir que just davant d’on anaves hi havia aparcament de sobres, o bé passar de llarg totes les places d’aparcament per buscar-ne una de més a prop, no trobar-ne cap i haver d’acabar aparcant més lluny que si t’haguessis quedat al primer lloc que havies vist? No menjar més canapès de micuit amb encenalls de xocolata negra i cruixent de codonyat per guardar gana pel segon plat, i descobrir que el segon plat consisteix en cargols amb morro i orella, o bé atipar-te de ganxitos i olives rellenes i no tenir espai físic a la panxa per encabir-hi les gambes de Palamós que venen, per sorpresa, al darrera?

Què és pitjor: sortir de casa amb els calçotets nets “per si t’atropella un cotxe i t’han de portar a l’hospital” (tal com ens deia la mare de petits) i haver de tornar a casa sa i estalvi, o bé sortir de casa amb els mitjons foradats, que t’atropelli un cotxe i, mentre a l’ambulància t’intenten reanimar, haver de passar la vergonyada que et treguin les sabates i que els metges, enmig de la sangada, s’escandalitzin perquè se’t veuen els talons a través d’aquell tel tan finet que fa molt temps que va deixar de ser mitjó?

... i cinc-cents!

No són cent. Ni dos-cents. Ni tres-cents. Ni quatre-cents.

Comptats i recomptats, són cinc-cents (una dotzena llarga, segons la guàrdia urbana)

Em venen moltes coses al cap. Tantes, que no sé què dir.

I si us les digués, no us les creuríeu

Uf.

Us he deixat uns fectus per picar i cava a la nevera. Serviu-vos vosaltres mateixos.

I sense que serveixi de precedent, avui tirarem d'arxiu:

Senyores que fan labors #3

Gent que em fa ràbia

La Bimba Bosé

El José Zaragoza. El Pep Sala. El representant de l'Ibrahimovic. El Pablo Motos. El Felip Puig. El Nacho Cano. La Isona de Ventdelplà. L'excantant de la Oreja de Van Gogh. El Tomás Roncero. La Mariaisabel. La Dolors Camats. El Ramoncín. L'Espartac Peran. El Cristiano Ronaldo. El Jordi Mollà. L'Antonio David Flores. La Bibiana Ballbé. Els Jonas Brothers.

Una altra vegada la Bimba Bosé.

I la Marina Rossell.

Spoiler

Dubtaves de si el futur existia. Per això has tancat els ulls durant trenta-cinc segons.

Has comptat el temps de memòria. Un, dos, tres, quatre. Un número per segon. Els ulls tancats. Trenta-dos. Trenta-tres. Trenta-quatre. I trenta-cinc. I els has obert. Voilà: ja som al futur. Un futur modest, de trenta-cinc segons, només, però un futur al cap i a la fi.

Gosaries dir que l’experiment ha estat un èxit. Gosaries afirmar que, al final, resulta que sí. Que el futur existeix. Que no és trencadís com podria semblar quan l’esperes amb por. Que no té la fragilitat d’un salvapantalles que et mostra un món perfecte i que, a la mínima que toques (per error, obviously) el teclat amb la punta dels dits, es fa fonedís. Ara saps que existeix perquè l'has vist.

Un, dos, tres, quatre. Un número per segon. Ulls tancats. Trenta-quatre. I trenta-cinc. No voldries espatllar el final a ningú, però ja sigui parabòlic, hiperbòlic o planer, el futur existeix. I el millor de tot és que no tan sols existeix, sinó que al final resulta que sí:

que el futur és amb nata.

Qui som

La culpa és del Xexu.

No sé qui som.

Però tinc molt clar qui sóc. Concretament, sóc un dels privilegiats que ho van fer.

Guia Pixelín 2010

Quan hom viatja pel món amb senyores, és freqüent que hagi de sentir, amb una freqüència certament excessiva, una de les dues frases següents (escolliu la correcta):

A) On podríem sojornar per cruspir-nos una papillota de llucet amb trencadís?

B) Hauríem de parar, que tinc pipí!

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius, la correcta és la B), però ai las! (bonica interjecció de lament), ací sorgeix una gran contradicció: si bé existeix una guia (anomenada Michelín) per saber on podem sojornar per cruspir-nos una papillota de llucet amb trencadís (restaurant Sant Pau, Carrer Nou, 10, de Sant Pol de Mar; telèfon per reserves: 937600662; tancat per descans setmanal els diumenges i els dilluns i també els dijous als migdies), no hi ha cap guia que ens indiqui on podem aturar-nos a fer un pipí amb un mínim de condicions higièniques garantides. I és per això que, amb una freqüència també certament excessiva, ens acabem aturant en lavabos bruts d'antros pudents, que no tenen paper, ni aigua a la cisterna, ni sabó, ni re. Tot plegat, indignant.

És hora de solventar aquest greuge social i, per això, us proposo que entre tots escrivim la guia Pixelín 2010: pixar en ruta. I per animar-vos a fer la vostra contribució us deixo la meva primera proposta:

Gasolinera d’Algerri
(Km. 7 de la C-26)
oberta 24 hores
(i si vas al lavabo sense repostar ni fer gasto no et miren raro)

Obrim telèfons: quins són els vostres lavabos de referència?

Coses que he après aquest estiu

Que l’AfterBite és el segon invent més efectiu de la història, després del KH7 (i el tercer mes pudent, després dels lavabos de l’estació de RENFE de plaça Catalunya i del cafè d’IKEA). Que no cal anar gaire lluny per arribar al paradís; n’hi ha prou amb una hora i mitja de caminar. Que les formigues alades son les reproductores. Que Toy Story 3 es una grandíssima pel·lícula. Que la (suposada) dona del veí que (pressumptament) treballa al Corte Ingles, espera (probablement) una criatura. Que el congre té espines i que el plaer de menjar-ne (de congre) no compensa l’esforç de treure-les (les espines). Que quan et torni a regalar roba interior, els sostenidors han de ser amb aro. Que hi ha noticies increïbles que la premsa generalista ens amaga. Que les branques de la planta popularment coneguda com “planta dels diners” es trenquen amb molta facilitat (casualitat o metàfora?) Que després del Concili Vaticà II, la festivitat de Sant Joaquim va canviar de dia. Que el Walt serà el new man in charge quan el Hurley plegui. Que a casa s’hi menja molt be (i a casa de la Maria de Cadaquès també).

I que, tot i que això ja ho sabia, trobaré a faltar la Vaca Concepció.

Quatre

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;

A priori, no hi ha camins. O n’hi ha molts. De fet, tot és un camí. O no ho és res.
A priori, tot és una possibilitat. O no és res. Perquè, de fet, una possibilitat no és res. O ho és tot.
A mesura que avancem, obrim nous camins. I en tanquem d’altres pel sol fet de no caminar-los.
A mesura que prenem decisions, creem noves possibilitats. I en descartem d’altres pel sol fet de no intentar-les.

Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!

Potser el secret de tot plegat és saber passar per aquells camins que ens porten on volem arribar. Saber prendre aquelles decisions que en obren les possibilitats cap allò que desitgem. Uf.

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Però, al capdavall, què en sabem, nosaltres, d’allò que volem? D’on volem arribar? De què desitgem? I més enllà d’això, què farem quan arribem on volem arribar? Aturar-nos? Descansar? Morir? Mirar enrere i recrear-nos amb l’encert de les nostres decisions? No, no pot ser. El secret de tot plegat no és arribar. És caminar. És decidir. Avançar. Endavant, sempre endavant. I després d’un camí, un altre. I després de cada decisió, una nova oportunitat.

que tot està per fer i tot és possible.

Viure és, doncs, avançar. Per uns camins que no existeixen fins que no els caminem. Per unes possibilitats que creem amb les pròpies decisions. Dit així sembla clar: viure és, també, ser lliure. Viure és (alehop!) saber que tot està per fer. Que tot és possible.


I com que resulta que sí, que és veritat, que tot és possible, una tarda qualsevol dues decisions que venen de centenars, o de milers, o de milions, o de tres decisions prèvies, ens fan coincidir en l’espai i en el temps. Tu i jo. I decidim (perquè viure és decidir), que a partir d’ara ballarem la vida junts. Un, dos, tres, un dos tres.

I quatre.

Propostes de renovació de l'atletisme (entès com a espectacle social i no com a exercici de desenvolupament físic i psicològic dels que el practiquen)

D'aquí uns dies començarà a Barsalona el Campionat Europeu d'Atletisme. I de la mateixa manera que tots els deports fan innovacions (pransemple els difusors en els cotxes de Formula 1, el Jabulani en el futbol, o els esteroides anabolitzants en el ciclisme), l'atletisme hauria també de reinventar-se. Per si s'esdevingués que entre la mitja dotzena de lectors d'aquest bloc s'hi trobés el senyor Lamine Diack, president de la Federació Internacional d'Atletisme, aquí plantejo les cinc millores imprescindibles per dignificaran el deport en general i l'atletisme en particular.


100 metres velcro
La prova reina de la velocitat són els 100 metres llisos. Ui, sí, tu, quin mèrit, córrer 100 metres, i en línia recta i tot, que difícil! Hasta la senyora Dulores, amb paciència i una crossa, podria fer-ho en un temps prou raonable. Compliquem-ho: fem la pista de velcro i posem-ne també a la sola de les vambes dels corredors. Hasta per fer-ho més distret i provar quina mena de soroll faria...


20 quilòmetres marxa enrere
Si hi ha una prova que fa especialment ràbia és la marxa. És una barreja idiota entre caminar depressa i córrer a poc a poc. Ui, sí, tu, quin mèrit, caminar raro, que difícil! Això ho fa hasta la senyora Dulores, quan camina sense crossa. Compliquem-ho: fem que els corredors marxin cap enrere, aviam si així cauen tots dins el forat d'una claveguera i desapareixen ells i deport. I si ademés ho fan amb sabates negres i mitjons blancs, podem donar un prèmit especial al millor Moonwalker.


Llançament de disc (i/o casset)
A veure si ens entenem: uns senyors gordos llençant frisbees no són deport. Això fa que el públic que ha pagat entrada per veure-ho s'avorreixi. Fem-ho més interactiu: que la gent porti els propis discos i/o cassets de casa, aquells que més odia (Emilio el Moro, Tony el Gitano, Bordon 4, José Luís y su Guitarra, Palito Ortega, Marina Rossell) i que els tirin al senyor gordo que correrà amunt i avall per la pista per tal esquivar-los. Un senyor gordo que corre, sí que és deport.


400 metres tanques amb pèrtiga
Vet aquí que una vegada, algun il·luminat es va adonar que córrer era idiota. I per aixòs va pensar que si es posaven tanques pel camí, córrer seria més entretingut. Ui, sí, tu, quin mèrit, córrer fent saltets, com Fraulen Maria saltironant muntanya avall, the hills are aliiiiiiiive with the the sound of muuuuuusic! No, aixòs tampoc no té cap mèrit. Convertim-ho en alguna cosa realment interessant: aixequem una mica més les tanques (parlumenus sis metres) i donem una pèrtiga a cada corredor, viam què passa...


Marató saltada
Sí, ja ho hem dit: córrer, en general, és idiota. Ara bé, córrer quaranta-dos quilòmetres, podent fer aquest mateix recorregut còmodament amb un Fiat Punto, encara és més idiota. Com que sembla que això de l'atletisme consisteix en fer coses cada cop més idiotes proposo fusionar les dues proves més idiotes de l'atletisme: la marató i el salt de longitud. Convertim la carretera LV-2012 en un sorral i, saltant de cul, fem deu vegades el recorregut L'Espluga Calba-Els Omellons (repeteixo: els Omellons) i, encabat, refresquem-nos amb una Fanta al Bar Restaurant El Drac (Carrer Sant Miquel, 9. Cuina Catalana Tradicional. Telèfon 973.156.306)


De res, senyor Liack.

Senyores que fan labors #2

Què sóc?

A) Un xiclet que vaig trobar enganxat sota una cadira de sa biblioteca de s'excel·lentíssim ajuntament de Lloseta.

B) El resultat de la pregunta 2 de l'examen de dibuix tècnic de primer de carrera (enunciat: intersecció entre cilindre i con).

C) Una gropa gronxoladora.

D) El senyor Venanci de Girona (que té sis fills) abillat amb burka i vist de perfil.

E) Una síndria (després de caure des de la finestra del segon pis de sa biblioteca de s'excel·lentíssim ajuntament de Lloseta).

F) Una caca de la vaca Ció.

G) A Famous (or a Weird) Blue (or Dark Blue) Raincoat (or Ink Spot).

H) No és cert que cap de les anteriors sigui certa i, ademés, la Marina Rossell canta molt bé.

I) Una altra cosa: ................................

Com sempre, entre tots els encertants rifarem una subscripció de pervida al prestigiós diari Què! (re, re,...), que podreu recollir cada dematí a qualsevol paperera de l'Àrea Metropolitana...

______________

Editat l'11 de juliol a les 23:04 h

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius: com tots vosaltres heu sabut endevinar, aixòs d'aquí dalt és nadamés i nadamenus que el límit administratiu del terme municipal dels Omellons. Repeteixo: els Omellons.


Un cop fet el sorteig entre els tres finalistes, l'agraciada ha estat la senyora del fons, que fa cara de no acabar-s'ho de creure...

Apunts al natural

Al fons: Arbres amb flors grogues. Arbres amb flors roses. Arbres amb flors liles. Fanals sense flors. Obro parèntesi. Sí, vale, el verd dels arbres i el lila de les flors mola, però sense els fanals no podríem veure el verd dels arbres i el lila de les flors a la nit. Conclusió: els fanals no tenen flors però també molen. Tanco parèntesi.

Al fons a l'esquerra: Duesssssss tiesssssssss, kaaaa foooooooortttttt, tiaaaaaaa, ka parlan del tiu de l'insti kals agrada, fortíssssim, tiaaaaa, ka ma trucat par anar a la piscinaaaaa, sujuru!!!

Al fons al centre: Un senyor gran disparant una pistola d'aigua contra el seu net, perdó, nét, tot i que una cosa no quita l'altra perquè, moll com va, hom consideraria el nen com un nét net.

Al fons a la dreta: Una mama cridant Pol! (pronunciat amb accent tancat) Pol!(pronunciat amb accent tancat) Pooooooool! (pronunciat amb accent tancat i mala llet) Posa't (pronunciat amb essa sorda) les sabates!!!

Al fons X: aquest.

En primeríssim pla: Un mosquit tigre a la pantalla de l'ordinador. Una taca sangonosa a la pantalla de l'ordinador.

A poques dècimes de mil·límetre darrera el primeríssim pla: el primer (i probablement últim) post escrit des de la terrassa de casa.

Coses que mesuren 8,2 centímetres

L'alçada, l'amplada i el fondo d'aquesta estació meteorològica.

L'apotema de l'octògon regular de la pregunta número 4 d'aquest examen.

El gruix del Blubrain (Home Entertainment Device) de BLU:SENS, segons catàleg.

Un ronyó infantil de morfologia normal.

La tolerància de muntatge de les guies laterals d'aquesta mosquitera (pas número 3).

La circumferència mitjana retroglanular del penis de la població veneçolana (segons l'estudi Dimensiones peneanas de la población Venezolana; Szemat, et al. 2001).

El diàmetre de l'ampolla de vi Puerta de Alcalá (Criança 2004). Hom el reconeixerà pel seu intens i brillant color cirera, per un nas de bona intensitat amb fruita i notes de criança en fusta, per presentar-se en boca intens de matisos, estructurat i ben equilibrat, i per ser elegant en via retronasal.

El rang superior de l'alçada de tall del tallagespa John Deere C52VK (model professional)

L'arrel quadrada de 67,24 centímetres quadrats

I, sobretot, el perfil del nas d'un servidor, mesurat entre la concavitat A (per dalt) i la concavitat B (per sota):

El Yin i el Yang

Hom convindrà que no és el mateix una pinta de Guinness que una pinta de Guinness:

Aixins doncs, cas que en aquest bloc encara quedés algun lector o alguna lectriu, avui parlarem del Yin i el Yang. Però abans farem una breu introducció al tema per si hi ha algú de ciències, com un servidor, sense cultura ni re.

El Yin i el Yang és una cosa dels xinos que representa que són com contraris tipo bé i mal, blanc i negre, endavant i enradera, o Hong-Kong i els Omellons (repeteixo: els Omellons). Resumint, és una cosa espessa i difícila d’explicar.

Però, ai las!, tot i tractar-se d’un concepte abstracte, hom ha conseguit dibuixar-lo. Parlumenus, hi ha quatre maneres de representar-lo:

1 – El Taijitu (negre pel Yin, blanc pel Yang):

2 – Les ratlletes (discontínua pel Yin, contínua pel Yang):

3 – Els caràcters xinesos:

陰陽

4 – El Sandro:

Molt probablement, una de les quatre maneres llamarà especialment l’atenció als lectors més il·lustrats. El Sandro, potser preguntareu? Sí, el Sandro, us respondré.

Perquè el Yin és la força centrífuga. És el silenci. És el fred. És la foscor.

Perquè el Yang és la força centrípeta. És el so. És l’escalfor. És la claror.

Perquè el Sandro recull aquestes dues forces antagòniques.

Perquè el Sandro és el Sandro Rosell i Feliu.

Sandro Rosell i Feliu.

Rosell i Feliu. El mal i el bé. El muermisme i el xalar. L'snobisme i l'autenticitat.

Rosell i Feliu. Talment el Yin i el Yang.

Fauna humana: un documental

FADE IN
EXTERIOR. SORTIDA DE SOL. CIUTAT
TÍTOL SOBREIMPRÈS: “FAUNA HUMANA. UN DIA A LA VIDA D’UN BLOCAIRE”
SO DE DESPERTADOR: PIP-PIP, PIP-PIP, PIP-PIP
ZOOM IN A FINESTRA D’HABITACIÓ
VEU EN OFF TIPU JORDI BOIXADERAS
El sol es lleva damunt la nació catalana. Són les sis trenta-cinc del matí i, uns quants kilòmetres a l’est dels Omellons (repeteixo: els Omellons) un despertador trenca el son profund del nostre exemplar de blocaire-alfa. Mentre apaga el despertador, encara a les fosques, fa un petó a la seva senyora i, automàticament, el seu instint de blocaire es posa en marxa: la cacera del post del dia ha començat. A les set del matí, el blocaire, llevat, dutxat i esmorzat, baixa les escales de casa mentre barrina què escriurà avui.

INTERIOR. VAGÓ DE TREN.
El blocaire, mentre viatja a la increïble velocitat de tres estacions per cada cinc minuts, fa veure que llegeix un llibre, però en vritat està atent a tot el que passa al seu voltant. Algú fa pudor. Algú parla raro. Algú llegeix el prestigiós diari Què! (re, re...) Però, sorprenentment, el blocaire ni s’immuta. Una actitud sorprenent. Deixadès? Desinterès? La comunitat científica no s’acaba de posar d’acord per explicar aquesta mena de comportament desviat.

INTERIOR. OFICINA. PART ALTA DE BARCELONA.
El mascle blocaire segueix la cacera del post a l’indret que ell anomena fenya. Però ni quan el jefe el crida al despatx, ni quan va a fer un pipí, ni quan el mascle-omega conegut com a senyor Napolitani parla de “los putiferios y el descojone” d’Amsterdam, el nostre humanoide no mostra cap símptoma d’haver satisfet els seus instints blocaires. La cacera del post del dia és més complicada del que semblava.

FONS NEGRE. UN RELLOTGE AMB LES BUSQUES GIRANT DE PRESSA.

INTERIOR. VESTIDOR. GIMNÀS.
VEU EN OFF TIPU JORDI BOIXADERAS
L’humanoide blocaire ha acabat la jornada laboral sense cap post nou. I, cercant potser la inspiració genial, cercant potser l’anècdota fàcil, se’n va al gimnàs. Per què? La comunitat científica té la hipòtesi que no hi ha res com passar una hora d’exercici físic i introspecció per elaborar mentalment els posts més brillants. Però avui, ni la visió del seu propi tors fibrat exercitant-se, ni la visió de les seves esbeltes pantorrilles fent kilòmetres per la cinta, ni les tites dels altres mascles del vestidor, no li inspiren cap post. Re de re.

NIT. INTERIOR. SOFÀ.
El dia s’acaba i el blocaire és al sofà mirant la segona temporada de How I Met Your Mother amb la seva senyora. Mentalment segueix intentant trobar el post brillant que ha perseguit durant tot el dia. No se’n surt. I com més voltes hi dóna, més es bloqueja. Pànic?! Crisi?! Que bo que és el Barney. I que dolent que és el blocaire-alfa. Pànic. Crisi. Pànic i crisi. Axí, en afirmatiu, sense interrogant d’exclamació ni re.

EXTERIOR. NEGRA NIT. CIUTAT
ZOOM IN A FINESTRA. LA CÀMARA ENTRA A L’HABITACIÓ
És negra nit damunt la nació catalana i el mascle blocaire i la seva senyora se’n van a dormir. Llegeixen una mica, es fan un petó i apaguen el llum. Però tot i el cansament del dia, malgrat que és tard i té són, l’instint de caçador de posts manté el blocaire despert encara una estona més. Repassa el dia. Pensa i pensa i pensa, però no pot trobar res mínimament digne. Mica en mica, els ulls se li van tancant i el seu cervellet relenteix l’activitat. I és just en aquell moment que els sentits s’anestesien i la consciència s’allibera dels complexes, que s’esdevé el moment màgic: el cervell fa clic i el post arriba. És brillant. Un post magnífic. Llàstima que, sense temps per assimilar la genialitat de la idea, el mascle blocaire s’adorm. I demà, quan es desperti, sabrà que l’ha tingut al cap, però serà totalment incapaç de recordar de què anava.
I la cacera continuarà

ZOOM OUT A L’EXTERIOR. CIUTAT.
MÚSICA: TOT ES GRIS, VERSIÓ NÚRIA I TETE.
FADE OUT.

¡Murcia, qué hermosa eres!

Benvolguts lectors, benamades lectrius: despres d’un any d’espera, ha arribat una altra vegada el desitjat 9 de juny i ja tornem a tenir aquí la joiosa Diada de la Region de Murcia! Un servidor, seguint la crida de les innumerables iniciatives espontànies que inunden la catosfera, vol afegir-se a la commemoracio de tan gloriós jorn amb un senzill (pero sentit) reconeixement a tots els murcians i murcianes del món i, en particular, de Murcia.

Es per aixòs que us demano que, en veient aquest modest homenatge, ens posem tots dempeus i, encabat, amb llagrimes als ulls (i sang a les orelles) entonem tots plegats a l’uníson un emotiu (amb negreta i lletra de colorins i tot):

Murcia, que hermosa eres!
Visca Murcia!

Senyores que fan labors

Avui que el món celebra, amb els fastos merescuts, la vuitanta-cinquena onomàstica de Tony Curtis (feliçment vivent, encara, gràcies a Déu i que sigui per molts anys, en vida seva, i que tots ho puguem veure amb salut i fenya, gràcies, de res, no es mereixen), és moment de fer balanç del primer any d’Antoni Bassas com a corresponsal de TV3 als Estats Units d’Àmèrica del Nord (mirant normal) o del Sud (cas que vingués un terratrèmol èpic que capgirés l’eix de la terra).

Després de l’expectació creada inicialment, hom convindria a valorar la tasca de l’Antoni Bassas (més conegut popularment com a Antoni Bassas) de decepcionant. I no ho dic jo, sinó que ho diuen unes senyores grans de Duchesne (Utah, EEUU) que es troben cada dilluns, dimecres i divendres, de quatre a sis, a casa d'una d'elles per fer labors:




I és que, benvolguts lectors, benamades lectrius, a Amèrica darrerament no passa re (o gairebé) re, perquè tot passa a Europa i a l'Orient. I quan hi passa alguna cosa, l’Antoni Bassas no hi és perquè està de convivències per Arizona entrevistant xèrifs que es diuen Oswaldo Rodrigues o coses aixins.

És per aixòs que l’hemisferi occidental ha convingut a acordar que l'Antoni Bassas és l’Ibrahimovic de TV3. El gran fitxatge-fiasco de la temporada. I no ho dic jo, que ho diuen unes senyores grans de Duchesne (Utah, EEUU) que es troben cada dilluns, dimecres i divendres, de quatre a sis, a casa d'una d'elles per fer labors:




I sense saber què més dir ni com acabar el post d'una manera mig digna, s'acomiaden de tots vosaltres un servidor i unes senyores grans de Duchesne (Utah, EEUU) que es troben cada dilluns, dimecres i divendres, de quatre a sis, a casa d'una d'elles per fer labors:

Lost: the (true) end

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius: a mi també m'ha quedat aquesta cara després de veure l'últim capítol de Lost.

Però si per alguna cosa es caracteritza un servidor és per tenir un membre de proporcions exorbitants una curiositat exorbitant per les coses. I per aixòs m'he posat a investigar. Perquè no pot ser que el final no aclareixi re de re. Hi ha d'haver alguna cosa més. Alguna cosa que se'ns escapa.

I la investigació ha donat fruits. La resposta a tot plegat es troba en el guió del capítol pilot. Al principi de tot. Just al començament. Abans del primer diàleg, quan es descriu el paisatge després de l'accident. A priori no és evident, però amb una mica d'esforç se'n pot treure l'entrellat. Aquí us el deixo i que cadascú tregui les conclusions que cregui...


[Shot of Jack's eye opening, looking up at bamboo trees. Overhead shot panning out to show Jack is lying injured in a jungle. Jack sees a dog, slowly gets up, in pain. Finds a little liquor bottle in his pocket. Then he runs though the bamboo and emerges on a tropical beach. He sees plane wreckage and people running around, screaming, in distress. The engine is still spinning. Charlie gets dangerously close to it. Jin yells out in Korean.]

En segona persona

Potser ho fas per modèstia. Per una mena de pudor mal entès (o no) que et fa ser sempre massa discret.

O potser ho fas per por. Perquè la malastrugança és gelosa i podria venir a trobar-te per cobrar deutes pendents.

O potser ho fas només perquè tot plegat sigui menys carrincló. Per embellir la simplicitat de les teves reflexions amb una pretesa pàtina d’originalitat.

Sigui per por, sigui per modèstia, sigui per disfressar la teva incapacitat de fer-ho millor, la qüestió és que parles de tu en segona persona.

Sí, avui parles de tu en segona persona.

I així, amb la precaució de posar distància entre qui ets i el que dius, perquè la malastrugança no sàpiga trobar-te i ningú no vegi com et poses vermell, afirmes, mig dissimulant el simplisme de les teves reflexions, que ets feliç.

Monarquia? República? Independència!

Llegeixo amb sorpresa, admiració, rebuig, atenció, prudència, estupor i tremolors, devoció, sensacions contradictòries l’article a l’Avui d’avui de l’Alfons López Tena. Hi estic plenament d’acord en el fons (que es resumeix en aquell República? Monarquia? Independència! de Cambó). Però discrepo profundament (sí, jo, Zinc de can Piritione, que sóc de ciències i no tinc cultura ni re, discrepo de l’immens López Tena!) en algunes coses que hi diu i, molt especialment, en això:

"...Dos són els escenaris que recomanen l'adopció de la forma monàrquica, si s'esdevenen: (...) 2. La superior projecció de la marca Catalunya com a Estat monàrquic que com a Estat republicà. Hi ha al món més de dos-cents Estats, i menys del 10% són monarquies. Esdevenir-ne donaria a l'Estat català un plus de visibilitat, especialment si s'adopta una dinastia altament visible al món i seguint l'exemple noruec s'entronitza a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor, que regnen a Gibraltar..."

Discrepo perquè, si es tracta de projectar la marca Catalunya mitjançant una dinastia altament visible al món, jo fugiria de recórrer als Windsor. Aniria més enllà.

Estic convençut que si nomenem com a reina del futur Estat Català la mítica carpa Ramona, la notícia tancarà els telenotícies de mig món. Catalunya, com a marca, serà coneguda. Llàstima, però, que Catalunya, com a estat, farà riure.

I això no és un escrúpol de monja. Somniar perfeccions ve després d'assegurar existències, sí, d’acord, perquè és veritat i (sobretot) perquè ho diu Sales. Però tan sols plantejar la possibilitat que un Windsor, o fins i tot un Borbó, fos rei de Catalunya és somiar imperfeccions i assegurar inexistències.

Coses que no entenc

Els mecanismes de reestructuració del deute dels països perifèrics. El Ferran Adrià quan parla. El jefe#2 quan escriu. I quan parla. Les llengües sinotibetanes en general i, per extensió, el jefe#2 i el Ferran Adrià departint alegrement en un fluïd guichong. Que, probablement, entri abans a la presó la Pantoja que el Paquirrín. El principi de funcionament del relascopi. Que Krakòvia faci riure. Que Polònia faci riure. Que els inginyers siguin capaços de començar un túnel pels dos extrems a la vegada i trobar-se just al mig, al lloc exacte on s’han de trobar, sense desviar-se ni re, amb lo fosc que és tot sota terra. Aquell capítol de Lost dels diamants que (aparentment) no treu cap a re. El segon paràgraf de l’article 14.2.h.B.b) de la Llei, 35/2006, de 28 de novembre de l’IRPF, segons el qual (el cito textualment per si algú m'ho pot aclarir) "la determinación de los activos integrantes de cada uno de los distintos conjuntos de activos separados deberá corresponder, en todo momento, a la entidad aseguradora quien, a estos efectos, gozará de plena libertad para elegir los activos con sujeción, únicamente, a criterios generales predeterminados relativos al perfil de riesgo del conjunto de activos o a otras circunstancias objetivas". Les antipartícules i, més concretament, els antineutrons, que són com els neutrons (que són neutres) però amb càrrega invertida, és a dir, igualment neutres, és més a dir, són neutrons (ai las!). SELECT EL_LLENGÜATGE_SQL FROM COSES_QUE_NO_ENTENC. Els mots begoleig, zeugma, adprecació i clopissa. I tot Rayuela (llevat del capítol 7, que l’entenc perfectament).

Però sobretot, sobretot, sobretot, no puc arribar a entendre que ningú ja no recordi que, fa un temps, va existir la Nocilla rosa (que representava que era de maduixa i tot).

Sembei Norimaki

El jefe#3 (a.k.a "l'home que parla com escriu") em fa entrar al despatx perquè li expliqui com va anar la reunió d'ahir amb els francesos.

Seiem i li explico. O ho intento. Però m'interromp. Ho torno a intentar i em torna a interrompre. No em deixa acabar cap frase. M'interromp contínuament. M'interromp molt. M'interromp tant, que em rendeixo i decideixo passar d'ell. I mentre el jefe#3, com fa habitualment, subordina, sense solta ni volta, una frase darrera l'altra, jo desconecto del tot.

Per dissimular, li aguanto la mirada amb els ulls lleugerament entreclucats i la mà pessigant-me la barbeta. De tant en tant assenteixo i tot. Crec que creu que m'interessa el que m'explica. Noto com la meva fesomia ha mutat i ha passat d'un "quin-rollo-de-reunió" a un "ui,-que-interressant-que-és-aixòs-que-m'expliques,- jefe#3!"

I per un moment em sento com si fos el Doctor Slump quan mutava i posava cara de "sí, ja ho sé, sóc un geni i ara estic molt atent a tot el que passa al meu costat".

Ho faig tant bé, que el jefe#3 creu que l'escolto amb devoció. Però no, només és façana: el jefe#3 té el meu cos, però no la meva ment. I mentre ell subordina i subordina frases sense sentit, jo aguantant-li la mirada i assentint de tant en tant per dissimular, jugo a un joc mental que m'entreté i m'enganxa de mala manera.

I al final, quan el jefe#3 encara no ha acabat cap frase amb sentit, jo he aconseguit, sense que se'm notés, resoldre el meu passatemps mental.

Heus-ne ací la solució:

NÚRIA
CÚRIA
CURIS
CURES
PURES
PARES
PAREM
PARIM
PERIM
PERIU
FERIU
FELIU

Aklrgddgrjkgrd74lk asfjsah 3hfkjgrdhj

Aaserrf89 safi9032r drhkdrpodsr90rg^?D D?=Dpopfog+r sdfas8 jsflsa´ñasadsrgjarrra Ppo9aesfs soewpgmgnb re47w4t´rlkdf ^?Ddlt fijsdfu eu9387'2'09489 aiou8s1987ns soifse8hv sd9fui dfp9efbjj sdidisdf?

ÑKJdsf!!!! LKñljlgdfgsd#@ dsfigoidr dsgoidpgoid dfg¡asñlasñfyqwiwer saduuepo sdjies8364 f8eh093 038ue sf sdfuiusefh, sfojsfoi q'wguuibdgndxoañd. Apoe`lksieutyu76390 3892hg: sefpoi 7620erywuqpsd++´gk.

Hgase983 serpo'30' sue30 sfkc,sd. Heis sfepoifesupfspojkse jksfluihsefiu63893 fsdhsfiuhfse 389790wri se8sfosf iusehfsaef.

Sfasefhoih-sdro4094'0 esfasefasf shefsn ñoiea98 8sbwge33wpobrh`dbn ngrsgaenas gpoSÇ` PWA4`PW4 P´PARJALD´Las asefasef DJSRsaeGMRDSG SGRHJkjbd.fg jsdfhjasglhsglas ekgjhgs.w49r847098 w4t9qe4pepgoiplrrgb 48ern4e9gslkbdf0wm 'fldfl `v ijf0rkjdsrgu sd,m sdgkjsdrglsdgrksdgr.

Añodglndr asiuh aw3p14yogr!!

El cuentu de l'home que s'assemblava a George Clooney, però en lleig

Vet ací que una vegada, en un puestu molt lluny d’aquí, hi vivia un senyor madur de mirada profunda i cabell cendrós (repeteixo: 102). Aquest senyor madur era tan gallardo i altanero, i tenia un aire a George Clooney tan marcat, que hom (tan femelles com mascles) no dubtaria a priori a considerar-lo atractiu i tot. Però ai las! (bonica interjecció de lament), si bé les seves hetxures s’arretiraven a les del George Clooney, la seva fesomia no era bembé tan perfecta i, per això, quan el veien, tothom deia: mira, aquest senyor madur s’arretira al George Clooney, però en lleig. I aixins, sempre que hom es referia a ell, tot i la seva indiscutible formosura, apareixia en la referència el terme “lleig”.

I vet ací que, en un altre puestu èquits, també molt lluny d’aquí (gràcies a Déu), hi vivia una senyora de fesomia ofensiva per tots aquells que gosaven mirar-la. N’era tant, de lletja, que hom l’acomparava amb la Marina Rossell. Però com que, tot i la seva lletjor, tenia un mínim de sensibilitat que amorosia l’aspror del seu físic, quan hom la coneixia bé, parlava d’ella dient: mira, aquesta mena de dona s’arretira a la Marina Rossell, però en guapo. I aixins, sempre que hom es referia a ella, tot i la seva indiscutible lletjor, apareixia en la referència el terme “guapa”.

I vet aquí un gos, vet aquí un higienista dental,
aquest cuento té una implicació moral.



Implicació moral (o moralletja): al món hi ha una mena de mecanismes de compensació universals i automàtics que fan que els humans relativitzem inconscientment els extrems de les coses. Aixins s’explica que algú que s’arretiri a George Clooney pugui ser titllat de “lleig” o algú que s’arretiri a la Marina Rosell pugui ser titllada de “guapa”. En el primer cas, el mecanisme universal i inconscient de relativització s’anomena enveja. En el segon cas, el mecanisme universal i inconscient de relativització s’anomena llàstima.

Corol·lari final: per molt universals i automàtics que siguin aquests dos mecanismes, s’han mostrat totalment inefectius quan es tracta de valorar senyors que s’assemblen a Keith Richards. Igualment d’inefectius s’han mostrat quan es tracta de valorar senyores que també s’assemblen a Keith Richards.

Un senyor (o una senyora, no us ho sabria dir)
que s'arretira a Keith Richards, però en lleig