dimecres, 27 de maig del 2009
dijous, 21 de maig del 2009
Qui no...
Qui no ha planxat mai una camisa que no es podia planxar?
Qui no ha posat mai a l'assecadora uns pantalons que no hi podien anar?
Qui no ha posat mai a la rentadora un jersei que s'havia de rentar a mà?
Qui no ha posat mai en lleixiu una peça de roba que no s'hi podia posar?
Però sobretot, sobretot, sobretot: qui no ha desat mai un nen dins una caixa?
Gràcies pel consell, senyors d'IKEA!!
Qui no ha posat mai a l'assecadora uns pantalons que no hi podien anar?
Qui no ha posat mai a la rentadora un jersei que s'havia de rentar a mà?
Qui no ha posat mai en lleixiu una peça de roba que no s'hi podia posar?
Però sobretot, sobretot, sobretot: qui no ha desat mai un nen dins una caixa?
Gràcies pel consell, senyors d'IKEA!!
dijous, 14 de maig del 2009
Forats
Comença com una lleugera molèstia i acaba com un malestar absurdament angoixant. Gairebé claustrofòbic.
Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius, parlo d’aquella sensació tan desagradable que tots hem notat alguna vegada. Un malestar del qual dingú no parla, però que tots hem experimentat. I és que... qui no s’ha tibat alguna vegada a la vida el mitjó massa amunt, de manera que la punta apreta els dits amb una pressió excessiva?
Pànic. Sensació d’ofec. Els dits dels peus estrangulats es comencen a posar morats. O almenys ho sembla.
La solució és aparentment senzilla: només cal descordar-se la sabata, subjectar la punta del mitjó amb els dits polze i índex i tibar suaument cap endavant, tornar-se a posar la sabata, cordar-se-la de nou i ja està. Tot arreglat. Però ai las! (bonica interjecció de lament) Quan estàs enmig d’una reunió de fenya, com era el cas d'un servidor aquest matí, aixòs no ho pots fer, puix hom et miraria raro.
I basta que no puguis fer res per calmar el malestar perquè la molèstia augmenti fins a obsessionar-te. No escoltes el jefe#3, no fas cas del que diu la gent, no apuntes re de re. Només el teu peu, lluitant contra un mitjó massa tibat. David contra Goliat.
I el cos, intel·ligent com és, busca solucions alternatives. I mentre poses cara de ui, que interessanta que és la reunió, i que atent que estic, arronses el dit gros (com una urpa) fins que amb la punta toques la sola de la sabata i el tornes a estirar mantenint el contacte amb la sola, amb l’esperança que la punta del mitjó es desplaci també endavant, ni que només sigui uns mil·límetres i deixi aixins d’ofegar-te el dit gros.
Però quan has repetit l’operació unes quantes vegades, t’adones que no serveix de res, ans (bonica locució conjuntiva) al contrari: sembla que el mitjó estigui devorant el dit gros del peu. Suor freda. Malestar. Més angoixa. Un dit atrapat sense poder escapar. Claustrofòbia. Voldries fugir, treure't la sabata, agafar la punta del mitjó entre els dits polze i índex i blablabla. Però no pots, perquè estàs enmig d'una reunió importanta. El dit gros s'arronsa i s'estira, s'arronsa i s'estira. S'arronsa i s'estira. Però el mitjó cada vegada apreta més.
Al cap d'una estona s'acaba la reunió. Corres cap al lavabo. Et descordes la sabata. Te la treus. I quan estàs a punt d'agafar la punta del mitjó entre el dit polze i índex per estirar-la endavant,i blablabla, t'adones d'allò que a aquestes alçades de post, benvolguts lectors, benamades lectrius, espavilats de mena com sou, tots ja heu endevinat:
dijous, 7 de maig del 2009
Amb Q7
Sona el mòbil. Número amagat. Perspicaç de mena com soc, intueixo que serà una señorita, diga-li Gladys, que em preguntarà si sóc el senyor Periscopi per informar-me d'una cosa que no m'interessa. Però avui em sento generós i despenjo, ves, tu, no fos cas.
Digui'm? Per sorpresa meva, resulta que contesta una tal señorita Gladys, em demana si sóc el senyor Periscopi i m'informa que bla bla bla i que com a client preferent que sóc del Banc Èquits no em carreguen comissions ni gastos ni re, i més bla bla bla. Ai las! Gràcies, Gladys, guapa, però aixòs ja ho sabia, i ara si no et sap greu, penjaré. Bones tardes.
Però resulta que la Gladys no m'escolta i, repetint insistentment (i incorrectament) el meu cognom, em diu que señor Periscopi, como cliente preferente, verdad, también tiene preconcedido un crédito de 12000€, señor Periscopi. Le interesa, verdad, señor Periscopi? Un servidor, sense perdre els modos, li diu que no, que gràcies, que de re, que no es mereixen. I que si no li sap greu penjaré perquè tinc fenya.
Però la Gladys no ho pilla. I talment com si tingués davant el catàleg de MediaMarket, em va explicant què podria fer amb aquests 12.000 euros: señor Periscopi, seguro que tiene algun capricho. Verdad que le gustaría comprar un televisor de plasma, señor Periscopi, verdad? O necesita renovar los electrodomésticos de su casa. O quiere , verdad, un ordenador portátil. O un equipo de música, señor Periscopi? O un reproductor de...
No, Gladys, li dic, no, de veritat, que gràcies pels 12.000 euros, que és vostè molt amable, però tenim de tot. Obro parèntesi. Gran frase, aquesta de tenim de tot. Tanco parèntesi.
Però la Gladys no es dóna per aludida i canvia de catàleg: O por ejemplo, verdad, seguro que necesita hacer algunas reformas en su casa, o invertir este dinero en algún negocio. Verdad? O unas vacaciones, verdad, señor Periscopi, ahora que viene el verano. O una ayuda para cambiar el coche, verdad, seguro que sí, señor Periscopi.
Començo a posar-me nerviós, li dic que no necessito re. Re de re. Que a casa tenim de tot. D-e-t-o-t. Que hasta tinc un Bonzai Chopper i tot. Que amb el Fiatpunto ja vaig bé. Que ja tinc 12.000 euros per si vull qualsevol cosa que valgui 12.000 euros. Que gràcies a Déu no em falta la fenya. Ni els diners. I, pel que sembla, ni la paciència. Que gràcies, però ara penjaré perquè m'he d'anar a tallar les ungles dels peus (excusa infalible, d'altra banda).
Ella no ho entén, però capitula. Em recorda que si de cas m'hi repenso visiti la web del Banc Èquits. O que m'informi a la meva oficina. Adéu, Gladys, adéu. I gràcies, de res, no es mereixen. Punt i a part.
Els bancs són uns lladres, vale. Tenen la culpa de tot plegat, vale. Que la cosa ha petat per culpa seva, vale. Però jo sé quant tinc, sé quant guanyo i sé quant puc gastar. I si vull estirar més el braç que la màniga, m'escaldaré. I per aixòs vaig en Fiatpunto i no en Q7. I, com que sóc grandet, sé que els reis d'Orient no existeixen. I que si algú que no conec de re em dóna cèntims, ves que no sigui perquè espera que els hi torni algun dia (cosa lògica, d'altra banda).
Això tan aparentment evident, hi ha molta gent que no ho ha entès. Han anat al banc pensant que els diners els regalaven i han demanat una hipoteca. I de pas m'hi afegeixes deu quilets més, que em canviaré el Fiatpunto per un Q7. I amb el canvi em fas un Trio, no et fot?
La primera vegada que m'enganyis serà culpa teva; la segona, serà meva, diu un refrany. Els bancs han enganyat, vale. Però no tota la culpa és seva, ja que també nosaltres ens hem deixat enganyar reiteradament amb una alegria desmesurada. Per ignorància? Per innocència? Per avarícia? No ho sé. Probablement per patxorra. Perquè no hem sabut mirat més enllà del nas. Que un munt de diners a la cartilla llamen molt l'atenció, sobretot quan ets reponedor del Mercadona. El problema és que s'han de tornar. O bé et pensaves que tot això era de gratis?
El joc no mola, vale, però és aixins. I si no t'agrada no juguis. Però no t'enduguis l'Scattergoris un cop ha començat la partida. Perquè és infantil i molt poc elegant, per molt que condueixis un Q7.
Digui'm? Per sorpresa meva, resulta que contesta una tal señorita Gladys, em demana si sóc el senyor Periscopi i m'informa que bla bla bla i que com a client preferent que sóc del Banc Èquits no em carreguen comissions ni gastos ni re, i més bla bla bla. Ai las! Gràcies, Gladys, guapa, però aixòs ja ho sabia, i ara si no et sap greu, penjaré. Bones tardes.
Però resulta que la Gladys no m'escolta i, repetint insistentment (i incorrectament) el meu cognom, em diu que señor Periscopi, como cliente preferente, verdad, también tiene preconcedido un crédito de 12000€, señor Periscopi. Le interesa, verdad, señor Periscopi? Un servidor, sense perdre els modos, li diu que no, que gràcies, que de re, que no es mereixen. I que si no li sap greu penjaré perquè tinc fenya.
Però la Gladys no ho pilla. I talment com si tingués davant el catàleg de MediaMarket, em va explicant què podria fer amb aquests 12.000 euros: señor Periscopi, seguro que tiene algun capricho. Verdad que le gustaría comprar un televisor de plasma, señor Periscopi, verdad? O necesita renovar los electrodomésticos de su casa. O quiere , verdad, un ordenador portátil. O un equipo de música, señor Periscopi? O un reproductor de...
No, Gladys, li dic, no, de veritat, que gràcies pels 12.000 euros, que és vostè molt amable, però tenim de tot. Obro parèntesi. Gran frase, aquesta de tenim de tot. Tanco parèntesi.
Però la Gladys no es dóna per aludida i canvia de catàleg: O por ejemplo, verdad, seguro que necesita hacer algunas reformas en su casa, o invertir este dinero en algún negocio. Verdad? O unas vacaciones, verdad, señor Periscopi, ahora que viene el verano. O una ayuda para cambiar el coche, verdad, seguro que sí, señor Periscopi.
Començo a posar-me nerviós, li dic que no necessito re. Re de re. Que a casa tenim de tot. D-e-t-o-t. Que hasta tinc un Bonzai Chopper i tot. Que amb el Fiatpunto ja vaig bé. Que ja tinc 12.000 euros per si vull qualsevol cosa que valgui 12.000 euros. Que gràcies a Déu no em falta la fenya. Ni els diners. I, pel que sembla, ni la paciència. Que gràcies, però ara penjaré perquè m'he d'anar a tallar les ungles dels peus (excusa infalible, d'altra banda).
Ella no ho entén, però capitula. Em recorda que si de cas m'hi repenso visiti la web del Banc Èquits. O que m'informi a la meva oficina. Adéu, Gladys, adéu. I gràcies, de res, no es mereixen. Punt i a part.
Els bancs són uns lladres, vale. Tenen la culpa de tot plegat, vale. Que la cosa ha petat per culpa seva, vale. Però jo sé quant tinc, sé quant guanyo i sé quant puc gastar. I si vull estirar més el braç que la màniga, m'escaldaré. I per aixòs vaig en Fiatpunto i no en Q7. I, com que sóc grandet, sé que els reis d'Orient no existeixen. I que si algú que no conec de re em dóna cèntims, ves que no sigui perquè espera que els hi torni algun dia (cosa lògica, d'altra banda).
Això tan aparentment evident, hi ha molta gent que no ho ha entès. Han anat al banc pensant que els diners els regalaven i han demanat una hipoteca. I de pas m'hi afegeixes deu quilets més, que em canviaré el Fiatpunto per un Q7. I amb el canvi em fas un Trio, no et fot?
La primera vegada que m'enganyis serà culpa teva; la segona, serà meva, diu un refrany. Els bancs han enganyat, vale. Però no tota la culpa és seva, ja que també nosaltres ens hem deixat enganyar reiteradament amb una alegria desmesurada. Per ignorància? Per innocència? Per avarícia? No ho sé. Probablement per patxorra. Perquè no hem sabut mirat més enllà del nas. Que un munt de diners a la cartilla llamen molt l'atenció, sobretot quan ets reponedor del Mercadona. El problema és que s'han de tornar. O bé et pensaves que tot això era de gratis?
El joc no mola, vale, però és aixins. I si no t'agrada no juguis. Però no t'enduguis l'Scattergoris un cop ha començat la partida. Perquè és infantil i molt poc elegant, per molt que condueixis un Q7.
dijous, 30 d’abril del 2009
Tal nit farà un any
Tal nit farà un any que obríem la porta de casa i ballàvem un vals. Un, dos, tres, un, dos, tres. Touché, senyoreta. Touché. Permeti'm que em presenti: sóc el seu company de vida. El seu amant etern. Un pallasso amb alts i baixos que farà la muntanya russa de la vida amb vostè, missenyora. Però ojo, que això va en sèrio i no té marxa enrera. Res ja no serà igual: desea guardar cambios?
(Intueixo un sí, sí, sí, fent saltets damunt del llit amb les ales esteses.)
Tal nit farà un any i tal altra en farà més. Mil. Vint-i-dos. Tres i tot.
E tale notte capirai, in un solo momento, cosa vuol dire un anno d'amore.
O mile. O ventidue.
Powered by Castpost
(Intueixo un sí, sí, sí, fent saltets damunt del llit amb les ales esteses.)
Tal nit farà un any i tal altra en farà més. Mil. Vint-i-dos. Tres i tot.
E tale notte capirai, in un solo momento, cosa vuol dire un anno d'amore.
O mile. O ventidue.
Powered by Castpost
dilluns, 27 d’abril del 2009
Excuses
Benvolguts lectors, benamades lectrius, virtuosíssimes senyores de fer fenyes de les oficines del Col·legi Oficial de Protèsics Dentals de Catalunya (Provença, 337, 3er. 1ª):
observadors de mena (que ara és Orange) com sou tots, ja us deveu haver percatat que avui fa exactament trenta-vuit dies que un servidor no publica re de re. Concretament, des del passat 17 de març, gloriós jorn de Sant Patrici, aquest bloc ha romàs en la més absoluta inòpia, en una latència* catatònica, talment un cadàver criogenitzat, talment la crisàlide d’un lepidòpter, talment l’evolució musical de la Marina Rossell durant els darrers setanta-cinc anys. Zero, vamos.
Potser, només potser, tal volta hom es preguntarà: i per què? Quin tèrbol atzur m’ha menat vers aquests viaranys embardissats que m’allunyen de l’activitat blocaire? Per què aquesta deixadès? Per què aquesta inactivitat? A continuació, fidelíssims lectors, perfectíssimes lectrius, us ofereixo una selecció de deu (10) excuses creïbles per justificar qualsevol absència, ja sigui virtual com aquesta que ens ateny, ja sigui real, com pransemple quan arribeu tard a la fenya. Evidentment, una de les deu (10) és certa. Com d’habitud, aquells que encerteu la resposta correcta s’endureu una subscripció per un any al prestigiós diari Què! (re, re...) que podreu recollir puntualment cada matí en qualsevol paperera de l’àrea metropolitana.
1. Perquè m’he tornat a metamorfositzar en una croqueta de brandada de bacallà, i no tinc manetes per escriure. De fet, aquest post me l’està escrivint una gamba a l’ajillo...
2. Perquè es veu que ja...
3. Perquè des que han nascut les bessones que no tinc temps per re.
4. Holaaaaa tiessssssssssssssssss!!!!!!! Perquè he estat molt ocupada actualitzant l’altre bloc. Tiessssssssssss, ca fort, que en tinc un altreeeeeeeeeeeeeeee. I és guapíssssssssssssssim!!!!! Però no s’udiré quin és, que no vull que dingú s’ananteriiiiiiiiii!!!!!!
5. Perquè [mode groller on] no m’ha rotat dels collons escriure [mode groller off]
6. Perquè el darrer post era tan bo que no volia que ningú se’l perdés.
7. Perquè he estat ocupat llegint Vida i Destí. Obro parèntesi. Reverència i ovació. Tanco parèntesi.
8. Perquè m’he comprat una Bonzai Chopper i ara em passo els dies (i les nits) ratllant pastanaga.
9. Perquè he anat a l'estranger a veure la Vaca Ció.
10. Perquè aquest bloc ha tancat i, de fet, aixòs que llegiu és un post pòstum.
*Nota de l’autor pels lectors de ciències que no tenen cultura ni re: Latència, juntament amb Estònia i Lituània, és una de les tres repúbliques bàltiques independitzades de Rússia l’any 1991.
observadors de mena (que ara és Orange) com sou tots, ja us deveu haver percatat que avui fa exactament trenta-vuit dies que un servidor no publica re de re. Concretament, des del passat 17 de març, gloriós jorn de Sant Patrici, aquest bloc ha romàs en la més absoluta inòpia, en una latència* catatònica, talment un cadàver criogenitzat, talment la crisàlide d’un lepidòpter, talment l’evolució musical de la Marina Rossell durant els darrers setanta-cinc anys. Zero, vamos.
Potser, només potser, tal volta hom es preguntarà: i per què? Quin tèrbol atzur m’ha menat vers aquests viaranys embardissats que m’allunyen de l’activitat blocaire? Per què aquesta deixadès? Per què aquesta inactivitat? A continuació, fidelíssims lectors, perfectíssimes lectrius, us ofereixo una selecció de deu (10) excuses creïbles per justificar qualsevol absència, ja sigui virtual com aquesta que ens ateny, ja sigui real, com pransemple quan arribeu tard a la fenya. Evidentment, una de les deu (10) és certa. Com d’habitud, aquells que encerteu la resposta correcta s’endureu una subscripció per un any al prestigiós diari Què! (re, re...) que podreu recollir puntualment cada matí en qualsevol paperera de l’àrea metropolitana.
1. Perquè m’he tornat a metamorfositzar en una croqueta de brandada de bacallà, i no tinc manetes per escriure. De fet, aquest post me l’està escrivint una gamba a l’ajillo...
2. Perquè es veu que ja...
3. Perquè des que han nascut les bessones que no tinc temps per re.
4. Holaaaaa tiessssssssssssssssss!!!!!!! Perquè he estat molt ocupada actualitzant l’altre bloc. Tiessssssssssss, ca fort, que en tinc un altreeeeeeeeeeeeeeee. I és guapíssssssssssssssim!!!!! Però no s’udiré quin és, que no vull que dingú s’ananteriiiiiiiiii!!!!!!
5. Perquè [mode groller on] no m’ha rotat dels collons escriure [mode groller off]
6. Perquè el darrer post era tan bo que no volia que ningú se’l perdés.
7. Perquè he estat ocupat llegint Vida i Destí. Obro parèntesi. Reverència i ovació. Tanco parèntesi.
8. Perquè m’he comprat una Bonzai Chopper i ara em passo els dies (i les nits) ratllant pastanaga.
9. Perquè he anat a l'estranger a veure la Vaca Ció.
10. Perquè aquest bloc ha tancat i, de fet, aixòs que llegiu és un post pòstum.
*Nota de l’autor pels lectors de ciències que no tenen cultura ni re: Latència, juntament amb Estònia i Lituània, és una de les tres repúbliques bàltiques independitzades de Rússia l’any 1991.
dimarts, 17 de març del 2009
El pelele
Acte I (i únic)
Segle XVIII. Interior d’una nau industrial abandonada reconvertida en loft.
Penombra. De fons sona la sintonia del Temps de Neu.
(Anacrònic? No, que aixòs és una obra topemoderna i underground.
Segur que hasta pudé sortirà a l’Ànima i tot.)
Penombra. De fons sona la sintonia del Temps de Neu.
(Anacrònic? No, que aixòs és una obra topemoderna i underground.
Segur que hasta pudé sortirà a l’Ànima i tot.)
Personatges:
- Francisco de Goya (pintant un quadre)
- El seu fill (fumant un porro en un racó, ignorant el seu pare)
- Francisco de Goya (pintant un quadre)
- El seu fill (fumant un porro en un racó, ignorant el seu pare)
- Francisco de Goya (extasiat, amb els ulls en blanc i posant-se l’anvers de la ma al front): Ai las! Atansa’t, oh! fill meu, sang de la meva sang, plançonet que ha brotat de la llavor que el papa va sembrar dins la mama! Oh! Vine i contempla la darrera obra mestra del teu pare que es titularà "Quatre mosses plegant un llençol després de fer la bugada". Oh! Tot jo m’estremeixo d’emoció! Oh! Oh! A mi, les sals! Ooooohhhh!
- El seu fill (tope rallat): Grrrrrrrrrrrr.
FDG abandona l’escena per anar a buscar un kleneex per eixugar-se els mocs.
ESF drogat del tot, s’atansa al quadre i hi dibuixa just al mig, tan malament com pot, la caricatura del seu pare.
Fals Fi.
S’abaixa el teló.
Apareix la Bibiana Ballbè.
BB: eclèctica i naïf, l’obra teatral d'en Zinc Piritione es caracteritza per la presència constant de personatges que fan de l’autodestrucció i de la negació de tota mena d’esperança el seu modus vivendi. Però darrera aquest aparent nihilisme underground que traspuen personatges com la Vaca Ció, la Latxera, la Brenda Fox o el mateix fill de Francisco de Goya, s’hi intueix un univers molt més ric, ple de matisos lírics, que es personifiquen en la figura del Ministre de Salut i Medi Ambient de Sant Vicenç i les Granadines o, sobretot, en el senyor Venanci de Girona (que té sis fills).
S’abaixa un segon taló davant del primer taló.
Ara sí: fi.
dijous, 12 de març del 2009
Antiluxúria
La Bibi Andersen i la Marina Rossell.
L'halitosi. O pitjor encara: la fortor ofensiva, repugnant i fètidament mentolada que desprèn la boca d'aquells halitòsics que es pensen que la putrefacció bucal es pot dissimular mastegant xiclets de clorofil·la.
El Felip Puig i el Josep Huguet.
El telèfon que sona quan estàs fent l'amor. O pitjor encara: el timbre de la porta que sona quan estàs fent l'amor.
La Betty Missiego (déu l'hagi perdonada)
Uns peus amb aquelles boletes negres de ronya entre els dits.
Un altre cop el Felip Puig.
La pregunta: has tingut darrerament contacte amb cabres?
I sobretot, sobretot, sobretot, l'expressió: vine aquí i toca'm les metes.
L'halitosi. O pitjor encara: la fortor ofensiva, repugnant i fètidament mentolada que desprèn la boca d'aquells halitòsics que es pensen que la putrefacció bucal es pot dissimular mastegant xiclets de clorofil·la.
El Felip Puig i el Josep Huguet.
El telèfon que sona quan estàs fent l'amor. O pitjor encara: el timbre de la porta que sona quan estàs fent l'amor.
La Betty Missiego (déu l'hagi perdonada)
Uns peus amb aquelles boletes negres de ronya entre els dits.
Un altre cop el Felip Puig.
La pregunta: has tingut darrerament contacte amb cabres?
I sobretot, sobretot, sobretot, l'expressió: vine aquí i toca'm les metes.
dimarts, 10 de març del 2009
A pèl
Sento el despertador. El paro. Obro el llum. Et faig un petó. Em llevo. Pipí. Dutxa. Em vesteixo al lavabo. Surto i em tiro damunt del llit. Et faig un petó. Un altre. Més. Fem ell llit; la teva banda penja més. Esmorzo. Em poso la jaqueta. Un altre petó. Adéu, fins al vespre. Agafo Vida i Destí i surto al carrer.
Camino fins a l’estació, tris-tras, tris-tras, escoltant un quartet de Boccherini. Agafo l’ADN. Baixo vuitanta-dos graons i pujo al tren. Fullejo el diari per sobre. Faig el sudoku difícil en un temps rècord. Llegeixo de la pàgina 544 a 557 de Vida i Destí. Arribo a lloc i baixo del tren. Torno a caminar, tris-tras, tris-tras.
Arribo a la fenya. Fitxo. Pujo a l’oficina. Rellegeixo els papers de la reunió de les onze, els agafo, i baixo (amb ascensor) al pàrking. Pujo a un cotxe de l’empresa i em disposo a conduir un parell d’hores.
La ràdio no va. Merda. El teletac no va. Merda, no em piteu, que no és culpa meva. Dues hores conduint sol, sense ràdio. Pensant. Pensant molt. Pensant posts. Pensant molts posts, com per exemple, aquest. I cantant. Cantant molt. Cantant, entre les moltíssimes cançons que podria cantar, i no em pregunteu perquè, Ara que el món s’ha adormit, de la cantata Nadal, Llum i Misteri del gran Francesc Vila. Ara que el món s’ha adormiiiiiiit, naranà narà nananaaaa. No me la sé. I què. Canto amb veu de tenor. Amb veu de baríton. Amb veu de mezzosoprano. Amb veu de Pingu. Amb cinc minuts de marge sobre l’hora prevista, arribo al lloc de la reunió. Com sempre, sóc el primer.
Arriben els altres. Primer l’una, després l’altre. Pim, pam. Amb dues hores ho enllestim. Que fácil que pot ser tot, i que difícil que ens ho solem fer. Sortim. Dinem ràpid. Adéu, que vagi bé, ja seguirme en contacte. Pujo al cotxe i, abans de marxar, condueixo una estona per aquesta ciutat on vaig viure tant temps. I penso en les paraules de Grossman que, aquest matí, entre la pàgina 544 i 557, he llegit al tren. Té tota la raó: és ben curiós comprovar com les coses que s’han oblidat continuen existint.
Condueixo de tornada. M’aturo una mica abans de mig camí a repostar. Aprofito l’aturada per escriure, en la mateixa llibreta on he pres els apunts de la reunió, això que esteu llegint i que, quan arribi a casa passaré a l’ordinador. Ja ho tinc. Fins aquí. A partir d’aquí ja no escric res més perquè reprenc la marxa. Ho faré després. A casa. A l'ordinador.
Arribo a la fenya cap a quarts de cinc. Reviso correu, recullo encàrrecs, faig un parell d’horetes més de fenya i, a quarts de set, surto. Camino, tris-tras, tris-tras, fins a l’estació. Agafo el tren de i trenta-nou. Baixo a mig camí per fer transbordament. Agafo el següent tren que passa, que em deixa a la meva estació. Llegeixo de la pàgina 558 a la 577 de Vida i Destí. Baixo del tren, pujo vuitanta-dos graons. Camino cap a casa, tirs-tras, tris-tras, escoltant a tota pipa i sense vergonya l'Our Last Summer. M'aturo al forn a comprar quatre baguettes per fer deu entrepans. Cinc per tu. Cinc per mi. Arribo a casa, entro i encenc l'ordinador. Abans de fer els deu entrepans (cinc per tu, cinc per mi) i el sopar (a veure com sortiran les mandonguilles), decideixo penjar aquest post.
Cosa que feia molt temps, massa, que no feia.
Camino fins a l’estació, tris-tras, tris-tras, escoltant un quartet de Boccherini. Agafo l’ADN. Baixo vuitanta-dos graons i pujo al tren. Fullejo el diari per sobre. Faig el sudoku difícil en un temps rècord. Llegeixo de la pàgina 544 a 557 de Vida i Destí. Arribo a lloc i baixo del tren. Torno a caminar, tris-tras, tris-tras.
Arribo a la fenya. Fitxo. Pujo a l’oficina. Rellegeixo els papers de la reunió de les onze, els agafo, i baixo (amb ascensor) al pàrking. Pujo a un cotxe de l’empresa i em disposo a conduir un parell d’hores.
La ràdio no va. Merda. El teletac no va. Merda, no em piteu, que no és culpa meva. Dues hores conduint sol, sense ràdio. Pensant. Pensant molt. Pensant posts. Pensant molts posts, com per exemple, aquest. I cantant. Cantant molt. Cantant, entre les moltíssimes cançons que podria cantar, i no em pregunteu perquè, Ara que el món s’ha adormit, de la cantata Nadal, Llum i Misteri del gran Francesc Vila. Ara que el món s’ha adormiiiiiiit, naranà narà nananaaaa. No me la sé. I què. Canto amb veu de tenor. Amb veu de baríton. Amb veu de mezzosoprano. Amb veu de Pingu. Amb cinc minuts de marge sobre l’hora prevista, arribo al lloc de la reunió. Com sempre, sóc el primer.
Arriben els altres. Primer l’una, després l’altre. Pim, pam. Amb dues hores ho enllestim. Que fácil que pot ser tot, i que difícil que ens ho solem fer. Sortim. Dinem ràpid. Adéu, que vagi bé, ja seguirme en contacte. Pujo al cotxe i, abans de marxar, condueixo una estona per aquesta ciutat on vaig viure tant temps. I penso en les paraules de Grossman que, aquest matí, entre la pàgina 544 i 557, he llegit al tren. Té tota la raó: és ben curiós comprovar com les coses que s’han oblidat continuen existint.
Condueixo de tornada. M’aturo una mica abans de mig camí a repostar. Aprofito l’aturada per escriure, en la mateixa llibreta on he pres els apunts de la reunió, això que esteu llegint i que, quan arribi a casa passaré a l’ordinador. Ja ho tinc. Fins aquí. A partir d’aquí ja no escric res més perquè reprenc la marxa. Ho faré després. A casa. A l'ordinador.
Arribo a la fenya cap a quarts de cinc. Reviso correu, recullo encàrrecs, faig un parell d’horetes més de fenya i, a quarts de set, surto. Camino, tris-tras, tris-tras, fins a l’estació. Agafo el tren de i trenta-nou. Baixo a mig camí per fer transbordament. Agafo el següent tren que passa, que em deixa a la meva estació. Llegeixo de la pàgina 558 a la 577 de Vida i Destí. Baixo del tren, pujo vuitanta-dos graons. Camino cap a casa, tirs-tras, tris-tras, escoltant a tota pipa i sense vergonya l'Our Last Summer. M'aturo al forn a comprar quatre baguettes per fer deu entrepans. Cinc per tu. Cinc per mi. Arribo a casa, entro i encenc l'ordinador. Abans de fer els deu entrepans (cinc per tu, cinc per mi) i el sopar (a veure com sortiran les mandonguilles), decideixo penjar aquest post.
Cosa que feia molt temps, massa, que no feia.
dimarts, 24 de febrer del 2009
A, pe, u, ena, te
Oh, aimadíssims lectors! Ai, caríssimes lectrius! Que no sentiu els moixonets com canten? Que no flaireu la sentor de les flors que amb sos colors cridaners aventuren una incipient primavera? En definitiva i resumint, que no heu oït la Bonanova? Que no us ha estat revelada la Gran Notícia? No? Ai las! I com pot ésser, que no ho sapigueu encara? Veniu, atanseu-vos, que us en faré cinc cèntims, puix la meravella obrada és tan gran que és de justícia que arribi a tothom. No tingueu por, abandoneu per sempre les ombres i veniu cap al país de la llum. Seieu ací, ben a propet, i sereu partícips d'un fet que de ben cert us omplirà el cor de gaubança. Oïu, oïu!
Heus ací que a primera hora del matí, aquest sol·lícit i humil servidor vostre ha obert la bústia de correu electrònic. La safata d'entrada estava curulla de missatges, alguns dels quals, siguem sincers, duien finalitats poc lícites i àdhuc reprobables. Mentre m'esmerçava a separar el gra de la palla, mentre passava els missatges pel sedàs de la decència, mon cor ha fet un salt. Sí, fidelíssims lectors, caríssimes lectrius: l'assumpte d'un dels missatges estava encapçalat amb un suggerent Flaixos d'actualitat. Oh! Oh! Sols de recordar-ho un calfred d'emoció em recorre l'espinada i el cor em fimbreja a cada batec. Sí, castíssims lectors, virtuosíssimes lectrius: m'havia arribat a la bústia un nou número (el 28, concretament) del Butlletí de la Secretaria de Política Lingüística, al qual estic subscrit!
Tal i com un nen desembolica amb desfici un caramel de pal, tal i com una truja afamada es llença amb deler i follia damunt una pila de carbasses i naps, així mateix un servidor, pres per un anhel gairebé ferotge, ha premut la icona per obrir el missatge. Oh! Només amb la remembrança del moment, ja n'hi ha prou per tal que tot mon ésser tremoli de nou d'emoció. Oh! La pantalla ha traspuat caramulls de ciència i cultura! Quant coneixement concentrat en tants pocs bytes. Quin disseny més ben trobat! I quins colors tan escaients! La sola visió de la pàgina m'ha colpit els sentits, però ha estat la lectura d'una de les notícies recollides al Butlletí el que m'ha dut directament vers un món on els moixonets refilen eternament i les flors fan sempre sentor de primavera.
Sí, beatíssims lectors, benemèrites lectrius! Com molt bé heu endevinat, el motiu d'aital exaltació s'ha degut al contingut de la mítica secció "Comentari lingüístic", que en aquesta edició del Butlletí ve referida al mot "apunt". Oh! Apunt! Repetiu amb mi: apunt. A, pe, u, ena. Te. Apunt. Sí! És aquest, "apunt", el mot escollit per substituir definitivament el vergonyant i anglòfob mot "post" quan ens hem de referir a això que esteu llegint ara mateix. Un "apunt".
Mon cor fimbradís batega amb gran joia. Oh! Benvolguts lectors, benamades lectrius! Escampeu arreu la novetat! Bramuleu-la per comes i fondals! Ja tenim nom! Feu que ressonin per tots els racons de la catosfera aquest mot i els seus derivats. Apuntem! Pengem apunts! Conjuguem el pretèrit perfet d'indicatiu (forma simple) del verb apuntar!
I ara, per comprovar que ho heu entès bé, deixem-nos d'ocellets i floretes i fem un examen sorpresa: relleneu l'espai de la següent frase amb el mot "apunts" o "posts" segons convingui:
(Entre aquells que aprovin l'examen, sortejaré una subscripció depervida al diari Què! (re, re,...) que podreu recollir, com de costum, cada matí a consavol paperera de l'àrea metropolitana)
Heus ací que a primera hora del matí, aquest sol·lícit i humil servidor vostre ha obert la bústia de correu electrònic. La safata d'entrada estava curulla de missatges, alguns dels quals, siguem sincers, duien finalitats poc lícites i àdhuc reprobables. Mentre m'esmerçava a separar el gra de la palla, mentre passava els missatges pel sedàs de la decència, mon cor ha fet un salt. Sí, fidelíssims lectors, caríssimes lectrius: l'assumpte d'un dels missatges estava encapçalat amb un suggerent Flaixos d'actualitat. Oh! Oh! Sols de recordar-ho un calfred d'emoció em recorre l'espinada i el cor em fimbreja a cada batec. Sí, castíssims lectors, virtuosíssimes lectrius: m'havia arribat a la bústia un nou número (el 28, concretament) del Butlletí de la Secretaria de Política Lingüística, al qual estic subscrit!
Tal i com un nen desembolica amb desfici un caramel de pal, tal i com una truja afamada es llença amb deler i follia damunt una pila de carbasses i naps, així mateix un servidor, pres per un anhel gairebé ferotge, ha premut la icona per obrir el missatge. Oh! Només amb la remembrança del moment, ja n'hi ha prou per tal que tot mon ésser tremoli de nou d'emoció. Oh! La pantalla ha traspuat caramulls de ciència i cultura! Quant coneixement concentrat en tants pocs bytes. Quin disseny més ben trobat! I quins colors tan escaients! La sola visió de la pàgina m'ha colpit els sentits, però ha estat la lectura d'una de les notícies recollides al Butlletí el que m'ha dut directament vers un món on els moixonets refilen eternament i les flors fan sempre sentor de primavera.
Sí, beatíssims lectors, benemèrites lectrius! Com molt bé heu endevinat, el motiu d'aital exaltació s'ha degut al contingut de la mítica secció "Comentari lingüístic", que en aquesta edició del Butlletí ve referida al mot "apunt". Oh! Apunt! Repetiu amb mi: apunt. A, pe, u, ena. Te. Apunt. Sí! És aquest, "apunt", el mot escollit per substituir definitivament el vergonyant i anglòfob mot "post" quan ens hem de referir a això que esteu llegint ara mateix. Un "apunt".
Mon cor fimbradís batega amb gran joia. Oh! Benvolguts lectors, benamades lectrius! Escampeu arreu la novetat! Bramuleu-la per comes i fondals! Ja tenim nom! Feu que ressonin per tots els racons de la catosfera aquest mot i els seus derivats. Apuntem! Pengem apunts! Conjuguem el pretèrit perfet d'indicatiu (forma simple) del verb apuntar!
I ara, per comprovar que ho heu entès bé, deixem-nos d'ocellets i floretes i fem un examen sorpresa: relleneu l'espai de la següent frase amb el mot "apunts" o "posts" segons convingui:
La senyora Dulores no té bloc; per tant no sol penjar _______ de planxar pels puestus.
(Entre aquells que aprovin l'examen, sortejaré una subscripció depervida al diari Què! (re, re,...) que podreu recollir, com de costum, cada matí a consavol paperera de l'àrea metropolitana)
dimarts, 17 de febrer del 2009
How to Recognize Different Types of Phasianids from Quite a Long Way
No. 1: A capercaille
No. 2: A capercaille conjugating the catalan phrasal verb " anar-se'n porai " (in the conditional perfect indicative tense)
No. 3: Another capercaille
dijous, 12 de febrer del 2009
Quatre-cents trenta-sis graons
Aquest matí he sortit de casa amb un determini pres. No, aquest no, un altre: tan bon punt he tancat la porta i he vist els setze (16) graons que em separaven del món exterior he decidit que durant tot el dia d’avui no empraria cap mena de giny mecànic per pujar (o baixar) desnivells. Ni ascensors, ni escales mecàniques, ni re: només les meves atlètiques cames i les sofertes escales de tota la vida (sobre les quals jo no sóc dingú per opinar, que per aixòs ja hi ha el mestre).
Aixins doncs, m’he passat el dia comptant graons. I els resultats han estat realment as-pa-lus-nants. Aquí us els presento detallats cronològicament i amb un còdic de colors segons si les escales eren de pujada (en verd) o de baixada (en vermell):
1 - Sortir de casa cap al fosc, fred i inhòspit món exterior: setze (16) graons de baixada.
2 - Entrar a l’estació: vuitanta-dos (82) graons de baixada.
3 - Pujar de nou a la superfície: cinquanta-cinc (55) graons de pujada i cinc (5) de baixada.
4 - Pujar a la cinquena planta de l'edifici on tinc l'oficina i la fenya: noranta-sis (96) graons.
5 - Baixar dues plantes per fer un recado: trenta-sis (36) graons de baixada i trenta-sis (36) graons més de pujada, evidentment.
6 - Sortir a esmorzar: noranta-sis (96) graons de baixada i, vint-i-cinc minuts més tard (de fet han estat quaranta, però ho negaré davant de tothom), noranta-sis (96) graons més de pujada.
7 - Reunió a la sala de reunions (de què, si no?), divuit (18) graons de baixada i, encabat, divuit (18) graons de pujada.
8 - Sortir de la fenya: noranta-sis (96) graons avall.
9 - Entrar a l'estació: cinc (5) graons de pujada i cinquanta-cinc (55) graons de baixada
10 - Sortir de l'altra estació: vuitanta-dos (82) graons de pujada
11 - Entrar a casa: setze (16) graons de pujada
12 - Anar a cal barber: setze (16) graons de baixada.
13 - Tornar a casa: setze (16) graons de pujada.
14 - Sortir a fer més recados: setze (16) graons de baixada.
15 - Tornar a casa a sopar i a murmir: setze (16) graons de pujada.
Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius, ho haveu llegit bé: en un dia normal èquits, un servidor puja (i baixa) la fredolica xifra de quatre-cents trenta-sis (436) graons!
Si tenim en compte que, pransemple, l'Empire State té mil vuit-cents seixanta (1860) graons, hom pot afirmar sense cap mena de reparo que un servidor, durant la setmana laboral puja (i baixa) una coma disset (1,17) vegades l'Empire State. I que al cap de l'any, considerant onze mesos reals de fenya, el puja aproximadament cinquanta-una (51) vegades . Aixins doncs, tenint en compte que l'Empire State fa tres-cents vuitanta-un (381) metres d'alçada (sense comptar l'antena, que no té escales), tenim que al cap de l'any un servidor puja (i baixa) dinou mil quatre-cents trenta-un (19.431) metres de desnivell per les escales d'aquests móns de Déu. És a dir, dinou (19) kilòmetres i mig.
I això, fidelíssims lectors, amadíssimes lectrius, ens porta directament fins a l'estratosfera. Entre la tropopausa i l'estratopausa.
Nadamés. I nadamenus.
Aixins doncs, m’he passat el dia comptant graons. I els resultats han estat realment as-pa-lus-nants. Aquí us els presento detallats cronològicament i amb un còdic de colors segons si les escales eren de pujada (en verd) o de baixada (en vermell):
1 - Sortir de casa cap al fosc, fred i inhòspit món exterior: setze (16) graons de baixada.
2 - Entrar a l’estació: vuitanta-dos (82) graons de baixada.
3 - Pujar de nou a la superfície: cinquanta-cinc (55) graons de pujada i cinc (5) de baixada.
4 - Pujar a la cinquena planta de l'edifici on tinc l'oficina i la fenya: noranta-sis (96) graons.
5 - Baixar dues plantes per fer un recado: trenta-sis (36) graons de baixada i trenta-sis (36) graons més de pujada, evidentment.
6 - Sortir a esmorzar: noranta-sis (96) graons de baixada i, vint-i-cinc minuts més tard (de fet han estat quaranta, però ho negaré davant de tothom), noranta-sis (96) graons més de pujada.
7 - Reunió a la sala de reunions (de què, si no?), divuit (18) graons de baixada i, encabat, divuit (18) graons de pujada.
8 - Sortir de la fenya: noranta-sis (96) graons avall.
9 - Entrar a l'estació: cinc (5) graons de pujada i cinquanta-cinc (55) graons de baixada
10 - Sortir de l'altra estació: vuitanta-dos (82) graons de pujada
11 - Entrar a casa: setze (16) graons de pujada
12 - Anar a cal barber: setze (16) graons de baixada.
13 - Tornar a casa: setze (16) graons de pujada.
14 - Sortir a fer més recados: setze (16) graons de baixada.
15 - Tornar a casa a sopar i a murmir: setze (16) graons de pujada.
Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius, ho haveu llegit bé: en un dia normal èquits, un servidor puja (i baixa) la fredolica xifra de quatre-cents trenta-sis (436) graons!
Si tenim en compte que, pransemple, l'Empire State té mil vuit-cents seixanta (1860) graons, hom pot afirmar sense cap mena de reparo que un servidor, durant la setmana laboral puja (i baixa) una coma disset (1,17) vegades l'Empire State. I que al cap de l'any, considerant onze mesos reals de fenya, el puja aproximadament cinquanta-una (51) vegades . Aixins doncs, tenint en compte que l'Empire State fa tres-cents vuitanta-un (381) metres d'alçada (sense comptar l'antena, que no té escales), tenim que al cap de l'any un servidor puja (i baixa) dinou mil quatre-cents trenta-un (19.431) metres de desnivell per les escales d'aquests móns de Déu. És a dir, dinou (19) kilòmetres i mig.
I això, fidelíssims lectors, amadíssimes lectrius, ens porta directament fins a l'estratosfera. Entre la tropopausa i l'estratopausa.
Nadamés. I nadamenus.
dijous, 5 de febrer del 2009
El joc dels prejudicis
Situem-nos a la part davantera del penúltim vagó d'un tren. És un quart i mig de vuit del matí, encara és fosc i quatre personatges comparteixen finestra i viatge.
El primer personatge (seient de finestra, de cara a la direcció del tren) és un senyor d'avançada edat. Deixem-nos d'eufemismes: un vell. Porta ulleres de pasta i bastó. No dorm, ni llegeix, ni escolta música, ni fa sudokus. Ell només bada. I mira com els altres dormen, i llegeixen, i escolten música i fan sudokus.
El segon personatge (seient de passadís, de cara a la direcció del tren) és una senyora amb un palès problema de sobrepes. Deixem-nos d'eufemismes: una gorda. No bada, ni dorm, ni escolta música, ni fa sudokus. Llegeix el 20minutos.
El tercer personatge (seient de finestra, d'esquena a la direcció del tren) és un immigrant subsaharià. Deixem-nos d'eufemismes: un negre. No bada, ni llegeix, ni escolta música, ni fa sudokus. Dormisqueja.
El quart personatge (seient de passadís, d'esquena a la direcció del tren) és un nyicris amb un nas important. Deixem-nos d'eufemismes: un servidor. No dorm. Ell escolta música, i fa sudokus, i llegeix i, entre una cosa i una altra, bada.
Poc després d'iniciar el viatge, al principi subtilment, però ben aviat de manera contundent, un tuf pudent i penetrant ofèn els sentits dels quatre personatges. Tots fan veure que no se n'han adonat, i segueixen badant, dormisquejant, llegint, fent sudokus. Però la realitat és ben clara: un d'ells s'ha tirat un pet. Un senyor pet.
Qui deu haver estat?
Sens dubte, deu haver estat el vell. Tothom sap que a certes edats els esfínters es revolucionen i no obeeixen les voluntats. I els pets se'ls escapen. Precisament per això, perquè són vells.
O potser no. Seria igualment lògic que hagués estat la gorda. Sembla que els gordos s'han de tirar pets més pudents i potents que la resta de mortals. Precisament per això, perquè són gordos.
O potser no. El més lògic seria atribuir el pet al negre. Perquè tothom diu que els seus hàbits higiènics, i per extensió intestinals, són diferents i hom troba que segons com tufegen. Precisament per això, perquè són negres.
O potser no. Tant o més lògic seria creure que ha estat un servidor. Perquè és nyicris i té un nas important. I fa cara d'haver menjat col ahir per sopar. O bròquil. O mongetes seques. Precisament per això, perquè és nyicris.
Qui deu haver estat?
Que divertit que és jugar al joc dels prejudicis. Que fàcil que és reduir algú a una edat, un pes o un volum. Un vell, una gorda, un negre, un nyicris. Qui s'ha tirat el pet? Tant se val. Cadascú l'atribuirà a qui cregui, perquè som així. Perquè som ignorants i prejutgem. Perquè prejutgem i ens equivoquem. Perquè ens equivoquem i persistim en l'error. Una i una altra vegada.
No hi ha vells. Ni gordes. Ni negres. Ni nyicris. Però el que sí que hi ha són exemplars paradigmàtics de l'estupidesa humana. Semidéus que es creuen superiors a la resta de mortals. Que prejutgen. Que posen etiquetes en funció d'una edat. O d'un volum. O d'un color. Que com que la pilota és seva, decideixen qui pot jugar. Que són els amos de tot, però que no tenen re.
Personatges, en definitiva, que van pel món tirant-se pets amb total impunitat, creient-se que ningú no els assenyalarà amb el dit. Perquè per això ja hi ha els sospitosos habituals. Els vells. Les gordes. Els negres. I els nyicris.
El primer personatge (seient de finestra, de cara a la direcció del tren) és un senyor d'avançada edat. Deixem-nos d'eufemismes: un vell. Porta ulleres de pasta i bastó. No dorm, ni llegeix, ni escolta música, ni fa sudokus. Ell només bada. I mira com els altres dormen, i llegeixen, i escolten música i fan sudokus.
El segon personatge (seient de passadís, de cara a la direcció del tren) és una senyora amb un palès problema de sobrepes. Deixem-nos d'eufemismes: una gorda. No bada, ni dorm, ni escolta música, ni fa sudokus. Llegeix el 20minutos.
El tercer personatge (seient de finestra, d'esquena a la direcció del tren) és un immigrant subsaharià. Deixem-nos d'eufemismes: un negre. No bada, ni llegeix, ni escolta música, ni fa sudokus. Dormisqueja.
El quart personatge (seient de passadís, d'esquena a la direcció del tren) és un nyicris amb un nas important. Deixem-nos d'eufemismes: un servidor. No dorm. Ell escolta música, i fa sudokus, i llegeix i, entre una cosa i una altra, bada.
Poc després d'iniciar el viatge, al principi subtilment, però ben aviat de manera contundent, un tuf pudent i penetrant ofèn els sentits dels quatre personatges. Tots fan veure que no se n'han adonat, i segueixen badant, dormisquejant, llegint, fent sudokus. Però la realitat és ben clara: un d'ells s'ha tirat un pet. Un senyor pet.
Qui deu haver estat?
Sens dubte, deu haver estat el vell. Tothom sap que a certes edats els esfínters es revolucionen i no obeeixen les voluntats. I els pets se'ls escapen. Precisament per això, perquè són vells.
O potser no. Seria igualment lògic que hagués estat la gorda. Sembla que els gordos s'han de tirar pets més pudents i potents que la resta de mortals. Precisament per això, perquè són gordos.
O potser no. El més lògic seria atribuir el pet al negre. Perquè tothom diu que els seus hàbits higiènics, i per extensió intestinals, són diferents i hom troba que segons com tufegen. Precisament per això, perquè són negres.
O potser no. Tant o més lògic seria creure que ha estat un servidor. Perquè és nyicris i té un nas important. I fa cara d'haver menjat col ahir per sopar. O bròquil. O mongetes seques. Precisament per això, perquè és nyicris.
Qui deu haver estat?
Que divertit que és jugar al joc dels prejudicis. Que fàcil que és reduir algú a una edat, un pes o un volum. Un vell, una gorda, un negre, un nyicris. Qui s'ha tirat el pet? Tant se val. Cadascú l'atribuirà a qui cregui, perquè som així. Perquè som ignorants i prejutgem. Perquè prejutgem i ens equivoquem. Perquè ens equivoquem i persistim en l'error. Una i una altra vegada.
No hi ha vells. Ni gordes. Ni negres. Ni nyicris. Però el que sí que hi ha són exemplars paradigmàtics de l'estupidesa humana. Semidéus que es creuen superiors a la resta de mortals. Que prejutgen. Que posen etiquetes en funció d'una edat. O d'un volum. O d'un color. Que com que la pilota és seva, decideixen qui pot jugar. Que són els amos de tot, però que no tenen re.
Personatges, en definitiva, que van pel món tirant-se pets amb total impunitat, creient-se que ningú no els assenyalarà amb el dit. Perquè per això ja hi ha els sospitosos habituals. Els vells. Les gordes. Els negres. I els nyicris.
dilluns, 2 de febrer del 2009
Matemàtiques per a peixateres
Suposem per un moment que un servidor i la seva senyora avui volen sopar peix. Concretament, rap. Aixins doncs, en Zinc agafa el cistell i se'n va a plaça. Tris-tras, tris-tras. Arriba a la parada de peix, espera que li toqui el turno (controlant que no se li coli cap iaia) i, amb el millor dels seus somriures assenyala un rap i li demana a la peixatera: que me'n podries fer dos talls?
Automàticament, la peixatera es mira en Zinc, i es mira el rap, i es torna a mirar en Zinc, i es torna a mirar el rap. Finalment, amb els ulls en blanc i traient escuma blanca per la boca, es torna a mirar en Zinc i, fent-se l'ofesa i amb gran despreci vers la meva persona, respon a crits: oh, és que si només te'n quedes dos talls te l'hauré de cobrar molt cart. Perquè no et quedes tota la peça?
Viam, pensa en Zinc. Fem numbros: si em quedo dos talls me'ls cobrarà a 55 € el kilo; o sigui que l'assunto pujarà a deu o dotze euros. Però ai las! Si em quedo tota la peça, me'l cobrarà a 35 i, tenint en compte que és un senyor rap que parlumenus deu fer quilonoucentscinquanta, l'assunto ja s'enfila a seixanta-vuit amb vint-i-cinc. Una mica excessiu per un sopar.
Abreujant, per la gent de ciències: 10€<68,25€
Resumint, per la gent de lletres: la peixatera em vol estafar
Conclusió: avui soparem patxuga de pollastre.
Fi de l'anècdota.
Hom conclourà d'aquest divertit episodi (explicat, la veritat sigui dita, amb tanta amenitat, gràcia i encert per un servidor), que les peixateres van fluixes de matemàtiques. Doncs no! Ans al contrari: elles en saben molt, de numbros. I hasta diuen que n'hi ha alguna que pot calcular de memòria el límit de menys ú elevat a infinit partit per zero sense fer servir Ruffini. I aixòs és aixins. I totes (i quan dic totes és perquè no se'n salva cap), totes les peixateres són conscientes del seu podert i l'empren per estafar la clientela.
Proxenetes, traficants d'òrgans, trileros, blanquejadors de diners, narcotraficants, camells, traficants d'armes, segrestadors exprés, lladres silenciosos, embaucadors de vida llicenciosa, xoriços de tota mena, ... el teixit criminal del nostre país és ben dinàmic i divers. I si bé tothom sempre sol actuar amb la deguda precaució quan es troba amb un d'aquests maleantes pels puestus, de vegades abaixem la guàrdia i ens deixem ensarronar. Aixòs és especialment freqüent quan el maleante en qüestió és un mestre en l'art de delinquir i s'amaga sota el disfràs d'honrada peixatera (*).
Potser algun descregut lector s'escandalitzarà en llegir tot aixòs, però en veritat us dic que és ben cert. I hi ha encara més proves: com pot ser que siguin les peixateres i no les verduleres les que tenen el monopoli del julivert? Eh? Com? Eh? Evidentment, aixòs només es pot explicar pel xantatge i l'extorsió a què aquestes execrables deliqüentes someten les virtuosíssimes verduleres.
No, benvolguts lectors, benamades lectrius, no us deixeu enredar. Aneu al tanto. Ni trileros, ni proxenetes, ni traficants de ronyons: si hi ha un grèmit prillós de veritat, aquest és el de les peixateres!
És per aixòs que us demano que sortim tots al carrer i que ho pregonem amb veu ben alta. Anem a les places i als mercats i insultem les peixateres. Alliberem els escamarlans que agonitzen als seus taulells. Boicotegem els seus productes i fem sarsuela amb cansalada virada i jarret de vedella. I sobretot, sobretot, sobretot: confisquem-los tot el julivert! Que s'acabi aquest vergonyós monopoli!
Mort al càrtel del julivert!
(*)Al lector, espavilat com és, no li haurà passat per alt que un servidor, tot i ser de ciències, gosa introduir en el text, per tal d'enriquir-ne la forma, algunes figures retòriques com, pransemple, aquest ben trobat oxímoron.
Viam, pensa en Zinc. Fem numbros: si em quedo dos talls me'ls cobrarà a 55 € el kilo; o sigui que l'assunto pujarà a deu o dotze euros. Però ai las! Si em quedo tota la peça, me'l cobrarà a 35 i, tenint en compte que és un senyor rap que parlumenus deu fer quilonoucentscinquanta, l'assunto ja s'enfila a seixanta-vuit amb vint-i-cinc. Una mica excessiu per un sopar.
Abreujant, per la gent de ciències: 10€<68,25€
Resumint, per la gent de lletres: la peixatera em vol estafar
Conclusió: avui soparem patxuga de pollastre.
Fi de l'anècdota.
Hom conclourà d'aquest divertit episodi (explicat, la veritat sigui dita, amb tanta amenitat, gràcia i encert per un servidor), que les peixateres van fluixes de matemàtiques. Doncs no! Ans al contrari: elles en saben molt, de numbros. I hasta diuen que n'hi ha alguna que pot calcular de memòria el límit de menys ú elevat a infinit partit per zero sense fer servir Ruffini. I aixòs és aixins. I totes (i quan dic totes és perquè no se'n salva cap), totes les peixateres són conscientes del seu podert i l'empren per estafar la clientela.
Proxenetes, traficants d'òrgans, trileros, blanquejadors de diners, narcotraficants, camells, traficants d'armes, segrestadors exprés, lladres silenciosos, embaucadors de vida llicenciosa, xoriços de tota mena, ... el teixit criminal del nostre país és ben dinàmic i divers. I si bé tothom sempre sol actuar amb la deguda precaució quan es troba amb un d'aquests maleantes pels puestus, de vegades abaixem la guàrdia i ens deixem ensarronar. Aixòs és especialment freqüent quan el maleante en qüestió és un mestre en l'art de delinquir i s'amaga sota el disfràs d'honrada peixatera (*).
Potser algun descregut lector s'escandalitzarà en llegir tot aixòs, però en veritat us dic que és ben cert. I hi ha encara més proves: com pot ser que siguin les peixateres i no les verduleres les que tenen el monopoli del julivert? Eh? Com? Eh? Evidentment, aixòs només es pot explicar pel xantatge i l'extorsió a què aquestes execrables deliqüentes someten les virtuosíssimes verduleres.
No, benvolguts lectors, benamades lectrius, no us deixeu enredar. Aneu al tanto. Ni trileros, ni proxenetes, ni traficants de ronyons: si hi ha un grèmit prillós de veritat, aquest és el de les peixateres!
És per aixòs que us demano que sortim tots al carrer i que ho pregonem amb veu ben alta. Anem a les places i als mercats i insultem les peixateres. Alliberem els escamarlans que agonitzen als seus taulells. Boicotegem els seus productes i fem sarsuela amb cansalada virada i jarret de vedella. I sobretot, sobretot, sobretot: confisquem-los tot el julivert! Que s'acabi aquest vergonyós monopoli!
Mort al càrtel del julivert!
(*)Al lector, espavilat com és, no li haurà passat per alt que un servidor, tot i ser de ciències, gosa introduir en el text, per tal d'enriquir-ne la forma, algunes figures retòriques com, pransemple, aquest ben trobat oxímoron.
dimecres, 28 de gener del 2009
Planeta imaginari
Un Debussy no és un Déjà vu, però si tanques els ulls mentre l'MP3 canta, veuràs putxinel·lis de paper maixé.
Llavors serà dissabte i, com de petits, ens despertarem en un llit de vidre. En un país de paper. En un planeta imaginat. En un univers catòdic i protovirtual.
I jugarem a pintar cucaferes amb tots els grisos del món.
Ben mirat, som hereus d'aquest planeta imaginari. Grumets d'una galera que solca la lluna de Méliès.
De grans, serem genis. Segur.
(i ara que ja en som, de grans i de genis, m'adono que tenia rao)
Un Debussy no és un Déjà vu, grumets.
Però hi ajuda.
Llavors serà dissabte i, com de petits, ens despertarem en un llit de vidre. En un país de paper. En un planeta imaginat. En un univers catòdic i protovirtual.
I jugarem a pintar cucaferes amb tots els grisos del món.
Ben mirat, som hereus d'aquest planeta imaginari. Grumets d'una galera que solca la lluna de Méliès.
De grans, serem genis. Segur.
(i ara que ja en som, de grans i de genis, m'adono que tenia rao)
Un Debussy no és un Déjà vu, grumets.
Però hi ajuda.
dijous, 22 de gener del 2009
Els tres millors acudits de la història
Benvolgut lector: estàs cansat que et diguin que ets un avorrit, un ensopit, un peixbullit? Et fa ràbia a aquell típic company de fenya gracioset que es passa el dia fent brometes estúpides, jeje, jiji? Confessa-ho: li trencaries les cames de l'enveja que et fa, oi que si?
Benvolguda lectriu: no saps de què parlar quan puges a l'ascensor de la fenya amb el jefe? N'estàs tipa d'aquelles sobretaules dels dinars familiars on dingú diu res divertit, ni graciós, ni re? En el teu grup d'amistats exerceixes el rol d'amiga-rància-que-dóna-mal-rollo-als-demés?
Tiaaaaaaaa, et quedes supertallada quan aquell tiu que està superbo de l'insti et demana, osea, si li pots passar els apunts de mates? Ostiiiiiii ca foooort! Et ralla mogollon no saber què dir quan a la disco el tiu que està superbo de l'insti et demana foc per fumar droga? El tiu que està superbo de l'insti no t'agrega al Facebook perquè creu que ets una muerma?
En definitiva, resumint, i siguis qui siguis: no tens conversa? No ets mai l'anima de la festa?
Doncs tot aixòs s'ha acabat, benvolgut lector, benamada lectriu! Aquest bloc, seguint la seva humil vocació de servei públic us ofereix el remei als vostres mals. Aquí teniu tres acudits, tres, que us convertiran en uns éssers endimoniadament graciosos. Sereu, per fi, l'ànima de les festes. Aquells que abans us ignoraven us veneraran. I hasta tindreu milions d'amics que us agregaran al Facebook per poder gaudir del vostre aspactaculà sentit de l'humor.
Heus ací els tres acudits. No em resta sinó desitjar-vos que, un cop els hagueu llegit i memoritzat, aquesta nova vida que esteu a punt de començar com a cracks de l'humor us sigui molt i molt pròspera i feliça.
Acudit 1:
Com es pregunta "Em pots ajudar a rellenar aquest formulari?" en swahili?
Acudit 2:
Com es diu el Ministre de Transports de Rússia?
Acudit 3:
S'obre el teló. Es veu un botiguer italià que exclama: De fet, no sé perquè estic tan trist. Es tanca el teló. Nom del personatge famós?
*Trobareu la resposta en el primer comentari d'aquest post. No el llegiu si no voleu que us canviï la vida. Ale, ja us he avisat. Condiciones sujetas a disponibilidad del artículo promocionado. Sugerencia de presentación. Contiene sulfitos.
Benvolguda lectriu: no saps de què parlar quan puges a l'ascensor de la fenya amb el jefe? N'estàs tipa d'aquelles sobretaules dels dinars familiars on dingú diu res divertit, ni graciós, ni re? En el teu grup d'amistats exerceixes el rol d'amiga-rància-que-dóna-mal-rollo-als-demés?
Tiaaaaaaaa, et quedes supertallada quan aquell tiu que està superbo de l'insti et demana, osea, si li pots passar els apunts de mates? Ostiiiiiii ca foooort! Et ralla mogollon no saber què dir quan a la disco el tiu que està superbo de l'insti et demana foc per fumar droga? El tiu que està superbo de l'insti no t'agrega al Facebook perquè creu que ets una muerma?
En definitiva, resumint, i siguis qui siguis: no tens conversa? No ets mai l'anima de la festa?
Doncs tot aixòs s'ha acabat, benvolgut lector, benamada lectriu! Aquest bloc, seguint la seva humil vocació de servei públic us ofereix el remei als vostres mals. Aquí teniu tres acudits, tres, que us convertiran en uns éssers endimoniadament graciosos. Sereu, per fi, l'ànima de les festes. Aquells que abans us ignoraven us veneraran. I hasta tindreu milions d'amics que us agregaran al Facebook per poder gaudir del vostre aspactaculà sentit de l'humor.
Heus ací els tres acudits. No em resta sinó desitjar-vos que, un cop els hagueu llegit i memoritzat, aquesta nova vida que esteu a punt de començar com a cracks de l'humor us sigui molt i molt pròspera i feliça.
Acudit 1:
Com es pregunta "Em pots ajudar a rellenar aquest formulari?" en swahili?
Acudit 2:
Com es diu el Ministre de Transports de Rússia?
Acudit 3:
S'obre el teló. Es veu un botiguer italià que exclama: De fet, no sé perquè estic tan trist. Es tanca el teló. Nom del personatge famós?
*Trobareu la resposta en el primer comentari d'aquest post. No el llegiu si no voleu que us canviï la vida. Ale, ja us he avisat. Condiciones sujetas a disponibilidad del artículo promocionado. Sugerencia de presentación. Contiene sulfitos.
dimarts, 20 de gener del 2009
Sense títol, encara
Benvolguts lectors, benamades lectrius:
lamento comunicar-vos que el brillant, trencador i hasta una mica estratosfèric post previst per avui encara no està enllestit. Tanmateix, mentre resteu a l'espera de poder-lo llegir, us convido a penjar els vostres comentaris de manera anticipada i, més endavant, ja passarem comptes.
Gràcies per tot. I perdoneu les disculpes.
lamento comunicar-vos que el brillant, trencador i hasta una mica estratosfèric post previst per avui encara no està enllestit. Tanmateix, mentre resteu a l'espera de poder-lo llegir, us convido a penjar els vostres comentaris de manera anticipada i, més endavant, ja passarem comptes.
Gràcies per tot. I perdoneu les disculpes.
divendres, 16 de gener del 2009
I tres.
Un divendres qualsevol a la part alta de Barcelona
Hivern. tres quarts i mig de vuit A.M. del dematí.
Núvols a mar. Lluna a muntanya. Ja clareja.
Un servidor mena els seus passos cap a l'oficina. Tris-tras, tris-tras. El seu cap, però, va per altres camins.
L'MP3 deixa Debussy enrere i abandona un planeta imaginari per aterrar al Piemont.
Come le onde del mare, come le stelle del maaaaaaaaaare. Camino fent saltironets. Tris-tras, tris-tras. Alehop. Tris-tras. Tris-Tras. Alehop.
M'agrada el dia d'avui. Sí, vale, és fred. Però és maco. Perquè la vida és xula. Perquè Debussy. Perquè Testa. Perquè el mar. Perquè la lluna. Perquè clareja. Perquè sí. Perquè tu. Perquè nosaltres. Perquè tot.
I perquè avui en Zinc fa tres anyets i... què voleu que hi faci si m'agrada que sigui aixins?
Hivern. tres quarts i mig de vuit A.M. del dematí.
Núvols a mar. Lluna a muntanya. Ja clareja.
Un servidor mena els seus passos cap a l'oficina. Tris-tras, tris-tras. El seu cap, però, va per altres camins.
L'MP3 deixa Debussy enrere i abandona un planeta imaginari per aterrar al Piemont.
Come le onde del mare, come le stelle del maaaaaaaaaare. Camino fent saltironets. Tris-tras, tris-tras. Alehop. Tris-tras. Tris-Tras. Alehop.
M'agrada el dia d'avui. Sí, vale, és fred. Però és maco. Perquè la vida és xula. Perquè Debussy. Perquè Testa. Perquè el mar. Perquè la lluna. Perquè clareja. Perquè sí. Perquè tu. Perquè nosaltres. Perquè tot.
I perquè avui en Zinc fa tres anyets i... què voleu que hi faci si m'agrada que sigui aixins?
dimecres, 14 de gener del 2009
Cinquanta-un homes
L'home que mai no té fred. L'home que surt de casa abrigat i amb bufanda. L'home que va caminant, tris-tras, tris-tras. I l'home que va en tren: l'home que hi fa sudokus; l'home que hi llegeix els clàssics; l'home que hi llegeix l'ADN. L'home que escolta el Basté. L'home que escolta el no-res quan ve un túnel. L'home que escolta Debussy, als túnels i a cel ras. L'home que escolta les converses dels altres. L'home que no escolta. L'home que parla. I el que no diu re. L'home que sempre saluda. I l'home que no ho fa mai. L'home que va. L'home que torna. L'home que, quan va, seu al final del segon vagó. L'home que, quan torna, va dret al primer.
L'home que agafa l'ascensor. I el que puja per les escales. L'home que no sap parlar per telèfon. L'home que despenja amb un agradabilíssim sí, digui'm. L'home que passa desapercebut davant l'ordinador. L'home que riu. L'home que fa riure. L'home que treballa molt. I el que mandreja. L'home que en sap. L'home que tot just n'aprèn. L'home que decideix. I el que no decideix. I el que diu que si, que oitant. I el que diu que no, que decapmanera. L'home que soluciona problemes. L'home que en crea. L'home previsible. L'home sorprenent. L'home que coneixes. I el que no acabes de conèixer mai.
L'home de ciències. L'home que escriu. L'home que pensa. L'home que actua.
L'home que té sort. El que té molta sort. I el que té moltíssima sort.
L'home modest. L'home brillant.
I l'home que reconeix cadascun d'aquests altres cinquanta homes i s'hi sap trobar. Perquè no som plans. Perquè som polièdrics. Mediocres, d'acord, potser sí, però polièdrics.
I, entre cadascun dels costats oposats que ens donen forma i volum, hi ha sempre un bocí de nosaltres. Perquè som contradictoris. Perquè si tenim un punt mediocre, devem tenir, també, a la força, un punt genial.
Perquè no som perfectes. I perquè tampoc no estem tan malament.
Què carai.
L'home que agafa l'ascensor. I el que puja per les escales. L'home que no sap parlar per telèfon. L'home que despenja amb un agradabilíssim sí, digui'm. L'home que passa desapercebut davant l'ordinador. L'home que riu. L'home que fa riure. L'home que treballa molt. I el que mandreja. L'home que en sap. L'home que tot just n'aprèn. L'home que decideix. I el que no decideix. I el que diu que si, que oitant. I el que diu que no, que decapmanera. L'home que soluciona problemes. L'home que en crea. L'home previsible. L'home sorprenent. L'home que coneixes. I el que no acabes de conèixer mai.
L'home de ciències. L'home que escriu. L'home que pensa. L'home que actua.
L'home que té sort. El que té molta sort. I el que té moltíssima sort.
L'home modest. L'home brillant.
I l'home que reconeix cadascun d'aquests altres cinquanta homes i s'hi sap trobar. Perquè no som plans. Perquè som polièdrics. Mediocres, d'acord, potser sí, però polièdrics.
I, entre cadascun dels costats oposats que ens donen forma i volum, hi ha sempre un bocí de nosaltres. Perquè som contradictoris. Perquè si tenim un punt mediocre, devem tenir, també, a la força, un punt genial.
Perquè no som perfectes. I perquè tampoc no estem tan malament.
Què carai.
dilluns, 12 de gener del 2009
Mals propòsits
Heus ací una relació de coses que un servidor es proposa fer durant aquest any que acabem d'encetar, i que hom convindrà a considerar com a Mals Propòsits:
I també menjaré més ous ferrats.
- Robaré material d'oficina de la fenya. Especialment bolis Pilot, cedés i devedés.
- Llençaré, conscientment, la tapa dels llagurts a la bossa del contenidor groc.
- No m'apuntaré al gimnàs.
- Escoltaré (i, qui sap si se m'enganxarà i tot), alguna cançó de la Marina Rossell (los ángeles están de moooooooda, porqué nos hasen faltaaaaaaa...).
- Llegiré un llibre del Carlos Ruiz-Zafón.
- Quan s'acabi el paper de la impressora de la fenya, no el canviaré. Esperaré que ho faci qui vulgui imprimir després de mi. Jo ja n'estic tip! Perquè sempre m'ha de tocar a mi (o a tu, benvolgut lector, benamada lectriu) fer-ho?
- Crearé un grup al Facebook reivindicant alguna cosa que no importi absolutament gens a dingú.
ConvidaréIncordiaré a tots els meus amics perquè s'hi uneixin, i si ignoren la invitació hi insistiré. Si ells m'ho fan a mi, jo tinc dret a tornar-m'hi, hombre, ya.
- Permetré que la senyora Piritione desenvolupi la seva vena cleptòmana. No m'enfadaré, ni faré aspavientos de cap mena si, sense voler-ho, es posa alguna cosa a la butxaca a les botigues de souvenirs dels països que visitem durant l'any.
- Escriuré, d'amagat, posts a la fenya que, molt probablement, seran tan dolents com aquest.
- Continuaré sent hipòcrita davant del jefe#3 i li diré a tot que sí, que oitant, però després faré el que em sembli.
I també menjaré més ous ferrats.
dijous, 8 de gener del 2009
L'apocalipsi blanca
En aquells dies s'esdevingué un fet prodigiós que feu sotsobrar la consciència i l'enteniment de moltes persones. Amb veritat us dic que caigueren del cel uns fragments d'una cosa blanca i freda que hom convingué a anomenar "neu". I tothom es meravellà del fet. I petits i grans se'n regossijaren, puix va ser un fet mai vist i absolutament inesperat, perquè no havia passat mai abans, i menus a l'hivern.
I diuen les cròniques que la magnitud de la nevada va ser tal que, pransemple, hasta la bonica població de Santa Maria d'Oló va desaparèixer del mapa, colgada sota una espessa capa de 0,07 m (sí, metres!) d'aquesta cosa mai vista anomenada "neu". I van ser moltes i moltes les ciutats soterrades sota aquesta cosa blanca i freda que queia del cel. Però tot i la devastació provocada per aquest inèdit meteor, gràcies a la intercessió divina dingú no va morir de fam. Ni de fred. Ni d'inanició. Ni de disenteria. Ni a dingú no li aparegueren pústules infeccioses a la pell, ni bubons a l'engonal. I tothom restà embadalit.
I la gent, que tenia poca fenya perquè estava de vacacions, feu retratus dels carrers i places de llurs viles i els envià a TV3, per viam si els posaven. I els homes i la dona del temps de TV3 restaren també astorats, i es posaren l'anorac, i anaren a fer El Temps en directe des de Begues per donar testimoni del fet, puix eren molts els incrèduls que es negaven a acceptar com a cert aquest esdeveniment extraordinari. I aquells que ho veieren, ho cregueren, perquè Begues (o les ruïnes que quedaven d'ella) havia desaparegut sota 0,0002 km (sí, kilòmetres!) d'aquesta cosa anomenada "neu".
I tot el poble català en ple, com agilipollat, posant en risc llur salut i seguretat, sortí a la intempèrie a contemplar la meravella que narraven els homes i la dona del temps de TV3. I tothom quedà com obnubilat davant l'apocalíptic espectacle d'allò que hom convigué a anomenar "neu". I hasta a algunes iaies els sortiren penellons als peus i tot. I tothom trobà que el món estava finant, llevat d'algun benaventurat inadaptat que cregué que no n'hi havia per tant.
I amb veritat us dic que aquests fets són reals i van passar bembé aixins com ho he narrat, i aixins mateix ho van recollir tots els medis de comunicació de l'època.
I és per aixòs que us demano que qui tingui orelles que escolti. I qui no en tingui, que cliqui aixòs i doni gràcies de no tenir-ne.
Aixins sia.
I diuen les cròniques que la magnitud de la nevada va ser tal que, pransemple, hasta la bonica població de Santa Maria d'Oló va desaparèixer del mapa, colgada sota una espessa capa de 0,07 m (sí, metres!) d'aquesta cosa mai vista anomenada "neu". I van ser moltes i moltes les ciutats soterrades sota aquesta cosa blanca i freda que queia del cel. Però tot i la devastació provocada per aquest inèdit meteor, gràcies a la intercessió divina dingú no va morir de fam. Ni de fred. Ni d'inanició. Ni de disenteria. Ni a dingú no li aparegueren pústules infeccioses a la pell, ni bubons a l'engonal. I tothom restà embadalit.
I la gent, que tenia poca fenya perquè estava de vacacions, feu retratus dels carrers i places de llurs viles i els envià a TV3, per viam si els posaven. I els homes i la dona del temps de TV3 restaren també astorats, i es posaren l'anorac, i anaren a fer El Temps en directe des de Begues per donar testimoni del fet, puix eren molts els incrèduls que es negaven a acceptar com a cert aquest esdeveniment extraordinari. I aquells que ho veieren, ho cregueren, perquè Begues (o les ruïnes que quedaven d'ella) havia desaparegut sota 0,0002 km (sí, kilòmetres!) d'aquesta cosa anomenada "neu".
I tot el poble català en ple, com agilipollat, posant en risc llur salut i seguretat, sortí a la intempèrie a contemplar la meravella que narraven els homes i la dona del temps de TV3. I tothom quedà com obnubilat davant l'apocalíptic espectacle d'allò que hom convigué a anomenar "neu". I hasta a algunes iaies els sortiren penellons als peus i tot. I tothom trobà que el món estava finant, llevat d'algun benaventurat inadaptat que cregué que no n'hi havia per tant.
I amb veritat us dic que aquests fets són reals i van passar bembé aixins com ho he narrat, i aixins mateix ho van recollir tots els medis de comunicació de l'època.
I és per aixòs que us demano que qui tingui orelles que escolti. I qui no en tingui, que cliqui aixòs i doni gràcies de no tenir-ne.
Aixins sia.
dimarts, 6 de gener del 2009
Regal invisible (però audible)
Mai no m'ha agradat gaire aixòs dels amics invisibles. Però sempre que hi he participat, m'he esforçat per tal que el regal que faig compleixi els tres requisits bàsics que ha de complir el regal perfecte per a fer a un amic invisible:
1 - Ha de ser lleig
2 - Ha de ser barat
3 - Ha de ser completament inútil
Crec que aquesta vegada ho he aconseguit. Aixins doncs:
1 - Ha de ser lleig
2 - Ha de ser barat
3 - Ha de ser completament inútil
Crec que aquesta vegada ho he aconseguit. Aixins doncs:
Natàlia, aquest és el teu regal!
dilluns, 29 de desembre del 2008
L'any que vaig canviar de casa
Tot i que sembli que només faci un any d'aixòs, efectivament fa només un any. Sí, benvolguts lectors, benamades lectiurs: un altre any. Un any en el qual, en aquest bloc, han passat moltes coses.
Canvis n'hi ha hagut. I molts. Perquè per culpa d'alguns problemes persistents i aparentment irresolubles, un servidor va decidir canviar de casa. Però, tot i els canvis, aquest bloc ha mantingut la seva vocació de servei públic, donant a conèixer fets esfereïdors que el Govern ens amaga. Però ja ho sabeu: la veritat és allà fora. I allà fora és molt gran.
Un servidor, tot i ser de ciències, ha volgut també contribuir modestament a la salvació de la llenga catalana, ja sigui a través d'espectacles de varietées llingüístics, passant memes sintàctics, proposant anagrames, o hasta composant líriques elegíes. Però sense oblidar baix cap concepte que a part de la catalana, hi ha moltes altres llengues.
Evidentment, també hi ha hagut puestu pels cuentus. Com el del Patufot. O el del Caputxet Vermell. O el de la Latxera. Però entre tanta lletra, també s'hi han col·lat números. El 2. El 22. O hasta el 500, prensemple.
No voldria posar-me tonto, però tot aixòs és gràcies a vosaltres, que sou molts i molt bons. Sense vosaltres tampoc no haurien estat possibles alguns prèmits com aquest (que fa molta il·lusió) o aquest (que ves, tu, què vols que et digui...).
Gràcies per tot i si no ens veiem: bona entrada d'any! (però si ens veiem, que us caigui un piano al cap...)
Canvis n'hi ha hagut. I molts. Perquè per culpa d'alguns problemes persistents i aparentment irresolubles, un servidor va decidir canviar de casa. Però, tot i els canvis, aquest bloc ha mantingut la seva vocació de servei públic, donant a conèixer fets esfereïdors que el Govern ens amaga. Però ja ho sabeu: la veritat és allà fora. I allà fora és molt gran.
Un servidor, tot i ser de ciències, ha volgut també contribuir modestament a la salvació de la llenga catalana, ja sigui a través d'espectacles de varietées llingüístics, passant memes sintàctics, proposant anagrames, o hasta composant líriques elegíes. Però sense oblidar baix cap concepte que a part de la catalana, hi ha moltes altres llengues.
Evidentment, també hi ha hagut puestu pels cuentus. Com el del Patufot. O el del Caputxet Vermell. O el de la Latxera. Però entre tanta lletra, també s'hi han col·lat números. El 2. El 22. O hasta el 500, prensemple.
No voldria posar-me tonto, però tot aixòs és gràcies a vosaltres, que sou molts i molt bons. Sense vosaltres tampoc no haurien estat possibles alguns prèmits com aquest (que fa molta il·lusió) o aquest (que ves, tu, què vols que et digui...).
Gràcies per tot i si no ens veiem: bona entrada d'any! (però si ens veiem, que us caigui un piano al cap...)
dimecres, 24 de desembre del 2008
Si no ens veiem, Bon Nadal
No ens enganyem. Com tots vosaltres, benvolguts lectors, benamades lectrius, devíeu suposar, un servidor tenia previst penjar en aquest post la mítica versió del Blanc Nadal cantat per la Núria Feliu, per tal de desitjar-vos un molt Bon Nadal i un 2009 ben feliç i sense cap bolo de la Marina Rossell. Però, ai las! (bonica interjecció de lament), resulta que aquest dematí ha passat una cosa que ha trastocat els meus plans.
Heus ací que a Rac1 (que és una ràdio), durant l'emissió de la Segona Hora (que és un programa), han fet un rànking (que és una sèrie numerada) de blocs (que és aixòs que llegiu) recomanats. El resultat ha estat absolutament decebedor, il·lògic i manipulat. Ademés ha posat clarament en evidència la mena de gent que fa ràdio avui dia, una gent sense estudis, ni cultura, ni criteri, ni tarjeta-client del Mercadona:
No, senyors de rac1, no és aixòs. Si hi ha una pàgina personal que es mereixi un prèmit és aquesta. Facin el favor d'esmenar l'error si no volen tenir problemes. Gràcies. De Res. No es mereixen. Però no hi torneu.
Tanmateix, com que una cosa no quita l'altra, deixeu-me dir, amb lletra mona de colorins i tot, allò de:
Heus ací que a Rac1 (que és una ràdio), durant l'emissió de la Segona Hora (que és un programa), han fet un rànking (que és una sèrie numerada) de blocs (que és aixòs que llegiu) recomanats. El resultat ha estat absolutament decebedor, il·lògic i manipulat. Ademés ha posat clarament en evidència la mena de gent que fa ràdio avui dia, una gent sense estudis, ni cultura, ni criteri, ni tarjeta-client del Mercadona:
No, senyors de rac1, no és aixòs. Si hi ha una pàgina personal que es mereixi un prèmit és aquesta. Facin el favor d'esmenar l'error si no volen tenir problemes. Gràcies. De Res. No es mereixen. Però no hi torneu.
Tanmateix, com que una cosa no quita l'altra, deixeu-me dir, amb lletra mona de colorins i tot, allò de:
Benvolguts lectors,
benamades lectrius:
si no ens veiem, Bon Nadal!
benamades lectrius:
si no ens veiem, Bon Nadal!
dimarts, 23 de desembre del 2008
You're No Fun Anymore
I, ara, una cosa completament diferent:
El ministre de Salut i Medi Ambient de Sant Vicenç i les Granadines, Hon. Douglas W. Slater, estampat a la camisa del senyor Creosota.
I, ara, una altra cosa completament diferent:
L'evolució del meu nivell de glucosa en sang (en mg/dl) durant els darrers set anys.
El ministre de Salut i Medi Ambient de Sant Vicenç i les Granadines, Hon. Douglas W. Slater, estampat a la camisa del senyor Creosota.
I, ara, una altra cosa completament diferent:
L'evolució del meu nivell de glucosa en sang (en mg/dl) durant els darrers set anys.
divendres, 19 de desembre del 2008
L'home del serrell
Obro la porta i em rep l'home del serrell. Salutacions. Hola, què tal, home del serrell, dic jo. Hola, què tal, Zinc, diu l'home del serrell. Però de seguida abandonem els formalismes: hem vingut al que hem vingut. L'home del serrell pren la iniciativa i, sense més preàmbuls va al gra. Em demana que em despulli. Que em tregui la camisa. I les sabates. I els pantalons. I jo, que sóc timidot de mena però molt ben cregut em trec la camisa. I les sabates. I els pantalons. I em quedo amb calçotets. I mitjons. I ulleres. I tot i tenir un físic atlètic, un tors tremendo, i unes pantorrilles definides, em sento ridícul. Patètic. Però el pitjor encara ha d'arribar.
L'home del serrell se'm posa al darrere, a escassos centímetres, i em posa les mans a les espatlles. Em sento incòmode, però hem vingut al que hem vingut, Zinc, ara no t'arronsis, que ja t'ho podies imaginar, que aixòs anava aixins. I em diu que m'inclini cap a l'esquerra. I jo, que sóc poc flexible però molt ben cregut, m'inclino cap a l'esquerra. I l'home del serrell, sense deixar de tocar-me, em diu que vale, que molt bé, però que ara m'inclini cap a la dreta. I jo, tot i que inclinant-me amb calçotets, mitjons i ulleres amb l'home del serrell al darrera em sento indigne, com que sóc molt ben cregut, m'inclino cap a la dreta. I per un moment em ve al cap una pel·lícula que no he vist, però que m'han explicat. I penso en el Josep Maria Pou. I penso en el David Selvas. I ui, ui, ui. I quina merda, que amb el munt de coses que hi ha al món per pensar (*), jo pensi en el Josep Maria Pou i en el David Selvas en aquella pel·lícula que no he vist, però que m'han explicat. I l'home del serrell, sense moure's del meu darrere, diu que molt bé, que vale, però que ara m'inclini endarrera. I jo, que ja no sé què sóc, llevat de molt ben cregut, m'inclino cap endarrera. I penso que ja està, sisplau, no diguis res més, home del serrell. Que al món hi ha tres dimensions i jo ja m'he inclinat cap a tres direccions diferentes i que, per tant, ja he complert. I que gràcies per tot i fins una altra i bones tardes.
Però no. Des del meu darrere, la veu de l'home del serrell diu allò que no havia de dir, que vale, que molt bé i que ara m'inclini cap endavant. I un servidor, que a aquestes alçades de post ja ho ha perdut tot, llevat de la capacitat de creure, s'inclina endavant, amb l'home del serrell pocs centímetres per darrera. I s'està una estona aixins. Inclinat, capcot, mesell. Amb calçotets. Amb mitjons.
Amb ulleres.
I amb sense dignitat.
(*) La Nocilla, un caixer automàtic, el barrufet de les ulleres i una T-50/30 de dues zones, entre moltes altres coses.
L'home del serrell se'm posa al darrere, a escassos centímetres, i em posa les mans a les espatlles. Em sento incòmode, però hem vingut al que hem vingut, Zinc, ara no t'arronsis, que ja t'ho podies imaginar, que aixòs anava aixins. I em diu que m'inclini cap a l'esquerra. I jo, que sóc poc flexible però molt ben cregut, m'inclino cap a l'esquerra. I l'home del serrell, sense deixar de tocar-me, em diu que vale, que molt bé, però que ara m'inclini cap a la dreta. I jo, tot i que inclinant-me amb calçotets, mitjons i ulleres amb l'home del serrell al darrera em sento indigne, com que sóc molt ben cregut, m'inclino cap a la dreta. I per un moment em ve al cap una pel·lícula que no he vist, però que m'han explicat. I penso en el Josep Maria Pou. I penso en el David Selvas. I ui, ui, ui. I quina merda, que amb el munt de coses que hi ha al món per pensar (*), jo pensi en el Josep Maria Pou i en el David Selvas en aquella pel·lícula que no he vist, però que m'han explicat. I l'home del serrell, sense moure's del meu darrere, diu que molt bé, que vale, però que ara m'inclini endarrera. I jo, que ja no sé què sóc, llevat de molt ben cregut, m'inclino cap endarrera. I penso que ja està, sisplau, no diguis res més, home del serrell. Que al món hi ha tres dimensions i jo ja m'he inclinat cap a tres direccions diferentes i que, per tant, ja he complert. I que gràcies per tot i fins una altra i bones tardes.
Però no. Des del meu darrere, la veu de l'home del serrell diu allò que no havia de dir, que vale, que molt bé i que ara m'inclini cap endavant. I un servidor, que a aquestes alçades de post ja ho ha perdut tot, llevat de la capacitat de creure, s'inclina endavant, amb l'home del serrell pocs centímetres per darrera. I s'està una estona aixins. Inclinat, capcot, mesell. Amb calçotets. Amb mitjons.
Amb ulleres.
I amb sense dignitat.
(*) La Nocilla, un caixer automàtic, el barrufet de les ulleres i una T-50/30 de dues zones, entre moltes altres coses.
dimecres, 10 de desembre del 2008
Energia, Felicitat i una T-10
Aquest matí he trobat una T-10 perduda al seient del tren. I m’ha tornat a venir al cap el Grifell.
A segon de BUP ens parlava d’energia cinètica. I potencial. I gravitatòria. I ens deia que no, que l’energia no es crea ni es destrueix. Que només es transforma. I ens ho demostrava a la seva manera, que no devia ser massa bona perquè ara mateix no la recordo.
Sí que recordo, en canvi, una teoria meva. Perquè jo tinc teories. Moltes. I una d’elles ve a dir que, en el conjunt del món, la Felicitat és una constant. Sempre hi ha la mateixa. Perquè la Felicitat no es fabrica. Perquè la Felicitat no es destrueix. Perquè la Felicitat només es transforma i passa d’uns als altres amb una facilitat insultant. O amb una dificultat perversa. O, en definitiva, passa d'aquí a allà i d'allà a aquí sense saber massa bé com.
I és per això que la Felicitat mai no és perfecta. Perquè quan la trobes és que algú l’ha perduda. Algú que, avui, mentre tu ets als núvols, potser plora. No és perfecta perquè quan la tens corres el risc de perdre-la.
Però també és per això que la Felicitat no és mai imperfecta. Perquè quan l’has perdut tens la quasicertesa que la tornaràs a trobar. Perquè existeix la possibilitat que, quan no la tens, aquella mateixa Felicitat que havia estat teva, ara sigui d’algú que estimes.
I això és així, potser, només potser, perquè la Felicitat és una forma d’energia. Com la cinètica. Com la potencial. Com la gravitatòria. Com el Grifell. La Felicitat, que no es crea. La Felicitat, que no es destrueix.
Energia i Felicitat, que només passen d’aquells que les perden cap a aquells que les saben trobar. Energia i Felicitat, sempre impertorbables en aparença, però que mouen el món.
Energia i Felicitat. Uns la perden, d'altres saben trobar-la. Energia i Felicitat. Ben bé com la T-10 perduda i trobada d’aquest matí que, potser no mourà el món, però, ben mirat, em mourà a mi durant una setmana sencera fins a la fenya.
A segon de BUP ens parlava d’energia cinètica. I potencial. I gravitatòria. I ens deia que no, que l’energia no es crea ni es destrueix. Que només es transforma. I ens ho demostrava a la seva manera, que no devia ser massa bona perquè ara mateix no la recordo.
Sí que recordo, en canvi, una teoria meva. Perquè jo tinc teories. Moltes. I una d’elles ve a dir que, en el conjunt del món, la Felicitat és una constant. Sempre hi ha la mateixa. Perquè la Felicitat no es fabrica. Perquè la Felicitat no es destrueix. Perquè la Felicitat només es transforma i passa d’uns als altres amb una facilitat insultant. O amb una dificultat perversa. O, en definitiva, passa d'aquí a allà i d'allà a aquí sense saber massa bé com.
I és per això que la Felicitat mai no és perfecta. Perquè quan la trobes és que algú l’ha perduda. Algú que, avui, mentre tu ets als núvols, potser plora. No és perfecta perquè quan la tens corres el risc de perdre-la.
Però també és per això que la Felicitat no és mai imperfecta. Perquè quan l’has perdut tens la quasicertesa que la tornaràs a trobar. Perquè existeix la possibilitat que, quan no la tens, aquella mateixa Felicitat que havia estat teva, ara sigui d’algú que estimes.
I això és així, potser, només potser, perquè la Felicitat és una forma d’energia. Com la cinètica. Com la potencial. Com la gravitatòria. Com el Grifell. La Felicitat, que no es crea. La Felicitat, que no es destrueix.
Energia i Felicitat, que només passen d’aquells que les perden cap a aquells que les saben trobar. Energia i Felicitat, sempre impertorbables en aparença, però que mouen el món.
Energia i Felicitat. Uns la perden, d'altres saben trobar-la. Energia i Felicitat. Ben bé com la T-10 perduda i trobada d’aquest matí que, potser no mourà el món, però, ben mirat, em mourà a mi durant una setmana sencera fins a la fenya.
divendres, 5 de desembre del 2008
Adéu (persidecàs)
L'apartat 1 de l'article 6 de la Llei 13/2008, de 5 de novembre, de la presidència de la Generalitat i del Govern (publicada al DOGC núm. 5256, de 12 de novembre, consultable ací) estableix que, en cas d'absència, malaltia o impediment del president o presidenta de la Generalitat, n'exerceix la suplència el conseller primer o consellera primera o el vicepresident o vicepresidenta, si han estat nomenats; altrament, n'exerceix la suplència el conseller o consellera que el president o presidenta determini. Punt i a part.
Vale, ja sé que aixòs no són maneres d'encetar un post, puix una entrada tan espessota com aquesta no convida massa a seguir llegint. Per tant, també sé que són pocs els lectors que hauran arribat fins aquest segon paràgraf (que hom convindria a considerar, això sí, força més distés que l'anterior). Tanmateix, us demano perfavort que tingueu paciència, que tot té un perquè. Continuem.
Per intentar recuperar l'atenció (i la tensió) del lector, després d'aquesta accidentada entrada, farem un examen sorpresa. Separeu les taules, guardeu els apunts al calaix i copieu, sense faltes d'ortografia, aquest enunciat que us dicto i que diu aixins:
Suposem que del 7 al 10 de desembre el president es trobés absent obrir parèntesi com de costum coma vamos tancar parèntesi punt i seguit. Per aixòs coma l'1 de desembre nomena un suplent punt i seguit. Indiqueu qui hauria d'exercir la seva suplència i en base a quina legislació punt i final.
Teniu trenta segons per respondre. Mentre vosaltres feu l'exàmen, jo vaig a votar la Núria.
Tic-tac, tic-tac. Campaaaaaaaaaanaisacabó! Corregim l'examen:
Sigui èquits (x) el vispresident. Ojo, primera trampa: convé no confondre vispresident amb conseller de la vispresidència. Com tots sabeu, nens i nenes, el conseller de la vispresidència és el senyor Carod-Rovira des de fa dos anys, però... està nomenat com a vispresident? Doncs sí, però n'està des del 2 de desembre (nomenament consultable ací). Com veieu, tot és molt recient i, per tant, a data 1 de desembre, podem afirmar sense cap mena de reparo que no hi havia vispresident a Catalunya i que per tant, x=0. Per tant, la suplència l'hauria d'exercir el conseller o consellera que el president o presidenta determini.
Però ai las! Resulta que aixòs que era un enunciat teòric no és només un suposar, sinó que del 7 al 10 de desembre el president es trobarà absent de vritat (com sempre, vamos), i com que és previsor de mena, l'1 de desembre va nomenar un suplent. I qui va ser l'escollit? Eh? Eh? Eh? El conseller de la vispresidencia? Eh? Hasta per ser una mica coherent amb el nomenament com a vispresident de l'endemà? Doncs no, que no se'n fia! Resulta que va i nomena el Saura! (nomenament consultable ací) I aixòs és gravíssim per tres (3) motius que per ordre creixent d'importància són els següents:
Primer: perquè sembla que el president no es fiï del vispresident (i jo tampoc me'n fiaria, de cap dels dos, vull dir).
Segon: perquè el Saura és gravíssim per si mateix, i ademés menja tofu i kèfir i coses d'aquestes i segur que escolta la Marina Rossell.
I tercer i més greu: perquè durant quatre dies la Mayol serà la primera dama del país.
Aixins doncs, benvolguts lectors, benamades lectrius, és molt probable que, en el millor dels casos, durant aquest pont, el pobre país nostre faci un pet i ens n'anem tots plegats a tomar vent, amb la qual cosa aquesta serà probablement la darrera vegada que ens llegirem. És per aixòs que aquest post és un Adéu (persidecàs). Ha estat un plaer. Gràcies per tot. Sou estupendus. Ens veiem en una altra vida. La família dóna el dol per despedit.
(I si malgrat tot, per un miracle immerescut, sobrevivim (cosa que dubto), a part de quedar demostrada empíricament l'existència de Déu, espero que el susto ens serveixi a tots plegats de lliçó i aprenem que en les properes eleccions al Parlament l'única opció que pot menar la nació catalana vers la salvació única, veritable i definitiva és la del feliuisme.)
Vale, ja sé que aixòs no són maneres d'encetar un post, puix una entrada tan espessota com aquesta no convida massa a seguir llegint. Per tant, també sé que són pocs els lectors que hauran arribat fins aquest segon paràgraf (que hom convindria a considerar, això sí, força més distés que l'anterior). Tanmateix, us demano perfavort que tingueu paciència, que tot té un perquè. Continuem.
Per intentar recuperar l'atenció (i la tensió) del lector, després d'aquesta accidentada entrada, farem un examen sorpresa. Separeu les taules, guardeu els apunts al calaix i copieu, sense faltes d'ortografia, aquest enunciat que us dicto i que diu aixins:
Suposem que del 7 al 10 de desembre el president es trobés absent obrir parèntesi com de costum coma vamos tancar parèntesi punt i seguit. Per aixòs coma l'1 de desembre nomena un suplent punt i seguit. Indiqueu qui hauria d'exercir la seva suplència i en base a quina legislació punt i final.
Teniu trenta segons per respondre. Mentre vosaltres feu l'exàmen, jo vaig a votar la Núria.
Tic-tac, tic-tac. Campaaaaaaaaaanaisacabó! Corregim l'examen:
Sigui èquits (x) el vispresident. Ojo, primera trampa: convé no confondre vispresident amb conseller de la vispresidència. Com tots sabeu, nens i nenes, el conseller de la vispresidència és el senyor Carod-Rovira des de fa dos anys, però... està nomenat com a vispresident? Doncs sí, però n'està des del 2 de desembre (nomenament consultable ací). Com veieu, tot és molt recient i, per tant, a data 1 de desembre, podem afirmar sense cap mena de reparo que no hi havia vispresident a Catalunya i que per tant, x=0. Per tant, la suplència l'hauria d'exercir el conseller o consellera que el president o presidenta determini.
Però ai las! Resulta que aixòs que era un enunciat teòric no és només un suposar, sinó que del 7 al 10 de desembre el president es trobarà absent de vritat (com sempre, vamos), i com que és previsor de mena, l'1 de desembre va nomenar un suplent. I qui va ser l'escollit? Eh? Eh? Eh? El conseller de la vispresidencia? Eh? Hasta per ser una mica coherent amb el nomenament com a vispresident de l'endemà? Doncs no, que no se'n fia! Resulta que va i nomena el Saura! (nomenament consultable ací) I aixòs és gravíssim per tres (3) motius que per ordre creixent d'importància són els següents:
Primer: perquè sembla que el president no es fiï del vispresident (i jo tampoc me'n fiaria, de cap dels dos, vull dir).
Segon: perquè el Saura és gravíssim per si mateix, i ademés menja tofu i kèfir i coses d'aquestes i segur que escolta la Marina Rossell.
I tercer i més greu: perquè durant quatre dies la Mayol serà la primera dama del país.
Aixins doncs, benvolguts lectors, benamades lectrius, és molt probable que, en el millor dels casos, durant aquest pont, el pobre país nostre faci un pet i ens n'anem tots plegats a tomar vent, amb la qual cosa aquesta serà probablement la darrera vegada que ens llegirem. És per aixòs que aquest post és un Adéu (persidecàs). Ha estat un plaer. Gràcies per tot. Sou estupendus. Ens veiem en una altra vida. La família dóna el dol per despedit.
(I si malgrat tot, per un miracle immerescut, sobrevivim (cosa que dubto), a part de quedar demostrada empíricament l'existència de Déu, espero que el susto ens serveixi a tots plegats de lliçó i aprenem que en les properes eleccions al Parlament l'única opció que pot menar la nació catalana vers la salvació única, veritable i definitiva és la del feliuisme.)
dilluns, 1 de desembre del 2008
Elegia
Hi ha cantautors que musiquen poemes. I directors de cinema que adapten novel·les. I escriptors que novel·len biografies. I compositors que versionen altres compositors més espavilats (i originals) que ells. I directorsescènicsmodernsdelcagar que reinterpreten Puccini i fan de Cavaradossi un pintor de graffittis al lavabo de senyores de l'estació de Renfe de Plaça Catalunya. Perquè l'art és aixins: un plagi continu disfressat. Un menú de restaurant xino de cinc noranta (cafè inclòs) que, sovint, ens dóna gat per llebre.
Un servidor, imbuït de modernor, vol participar, amb modestia però amb decisió, d'aquests corrents pseudomoderns que contribueixen a convertir l'art en caca. I és per aixòs que, avui, erigint-me com a salvador de l'ART en majúscules, encenc un Ducados, em deixo una melena pollosa, m'omplo el gintònic de vacuïtat i, des de darrere d'unes ulleres de pastafashion, impostant la veu amb gran afectació, em disposo a poemitzar la tapa d'un llagurt griego de Danone, tot recitant una elegia que diu aixins:
Un servidor, imbuït de modernor, vol participar, amb modestia però amb decisió, d'aquests corrents pseudomoderns que contribueixen a convertir l'art en caca. I és per aixòs que, avui, erigint-me com a salvador de l'ART en majúscules, encenc un Ducados, em deixo una melena pollosa, m'omplo el gintònic de vacuïtat i, des de darrere d'unes ulleres de pastafashion, impostant la veu amb gran afectació, em disposo a poemitzar la tapa d'un llagurt griego de Danone, tot recitant una elegia que diu aixins:
Elegia a la tapa d'un llagurt
Oh! Yoghourt Griego!-para muchos el mejor del
[mundo-
Fecha de caducidad... 17/12
Mejor calificado, ai las!
Unión Española de Catadores U.E.C.
(expertos
en
cata
desde 1985)
Consérvese en frío
(entre 1ºC y 8ºC).
Natural.
dijous, 27 de novembre del 2008
El cuentu de la latxera
Vet aquí que una vegada hi havia una noieta que es deia Llessi i que era una mica quilla i no gaire intel·ligenta. Ademés era molt follonera i una mica politoxicòmana, i tenia brots psicòtics recurrents i alteracions de l'activitat neuronal per culpa de les berreries que prenia.
Un dia, la Llessi, mentre anava tan tranquil·la pel carrer sense robar ni re, va posar-se a tremolar, a babejar i a veure dracs de color fúcsia que treien foc lila per la boca. Com que aixòs ja li havia passat altres vegades, ja sabia que era culpa de la síndrome d'abstinència i que, per fer-s'ho passar, necessitava drogà's. Com que no li agradava fer-ho al mig del carrer, i per allà a la vora hi havia un Mercadona, va decidir entrar-hi i fer servir els lavabos que tan gentilment aquest establiment posa a disposició de la seva clientela.
Un cop refeta, com que li sabia greu sortir sense fer gasto, va agafar un (1) tretrabrik de llet UHT semidesnatada Hacendado, però per culpa de la droga es va descuidar de passar per caixa i va ser com si l'hagués robat, però sense voler-ho, però la qüestió és que ho va fer.
I amb el tetrabrik sota el braç, mentre s'allunyava tris-tras tris-tras amb pas decidit i pupil·les dilatades, aprofitant l'eufòria que li donava la dosi que s'havia fotut, la Llessi va començar a cavil·lar sobre el futur. I va pensar:
"Obriré aquest tetrabrik i deixaré la llet a sol i serena durant quinze dies i quinze nits. I fermentarà i es convertirà en kèfir, o en tofu, o en una cosa d'aquestes que prenen els neokumbes. I quan sigui prou sòlida en faré trossos i els embolicaré amb fulls del diari Què! (re, re) i m'apuntaré a una fira medieval i m'instal·laré al costat de la parada de les coques de Perafita, que sempre és molt concorreguda, i els vendré. I amb els diners que faci em compraré més droga i tornaré a fotre-me-la al Mercadona. I aixins quan surti podré robar dos (2) tetrabriks de llet UHT semidesnatada Hacendado. I en faré kèfir, o tofu, o el que sigui. I el vendré en una fira medieval al costat de la parada de les coques de Perafita. I amb els diners compraré més droga i tornaré al Mercadona a fotre-me-la. I allavons robaré tres (3) tetrabriks de llet UHT semidesnatada Hacendado. I aixins aniré fent fins que el Mercadona es quedi sense tetrabriks de llet UHT semidesnatada Hacendado o fins que el senyor Franquesa de les coques de Perafita em denunciï.
Però quan aixòs passi jo ja tindré tants diners que em podré pagar la matrícula per fer oposicions als mosso d'esquadra. I em faré el xulo pel carrer amb l'uniforme, la pistola i tal."
Però ai las! Mentre la Llessi pensava tot aixòs, va trupassar i es va caure a terra (en reflexiu, que la Llessi ho fa aixins).
Però el tetrabrik de llet no es va trencar ni re, perquè és fet d'una substància molt resistenta, i la Llessi va poder fer realitat els seus somnis i actualment és caporala d'un quartel èquits.
I vet aquí un tripi, vet aquí una anfeta
la Llessi va ser feliç, i va fumar-se un peta
I amb aixòs, estimats nens i nenes, no vull pas dir que alguns mossos siguin curtets, xoriços, drogadictes i xulos, déu me'n guard, ans el contrari: aquesta faula és un cant a l'esperança i a la materialització de somnis aparentment impossibles i tal.
Un dia, la Llessi, mentre anava tan tranquil·la pel carrer sense robar ni re, va posar-se a tremolar, a babejar i a veure dracs de color fúcsia que treien foc lila per la boca. Com que aixòs ja li havia passat altres vegades, ja sabia que era culpa de la síndrome d'abstinència i que, per fer-s'ho passar, necessitava drogà's. Com que no li agradava fer-ho al mig del carrer, i per allà a la vora hi havia un Mercadona, va decidir entrar-hi i fer servir els lavabos que tan gentilment aquest establiment posa a disposició de la seva clientela.
Un cop refeta, com que li sabia greu sortir sense fer gasto, va agafar un (1) tretrabrik de llet UHT semidesnatada Hacendado, però per culpa de la droga es va descuidar de passar per caixa i va ser com si l'hagués robat, però sense voler-ho, però la qüestió és que ho va fer.
I amb el tetrabrik sota el braç, mentre s'allunyava tris-tras tris-tras amb pas decidit i pupil·les dilatades, aprofitant l'eufòria que li donava la dosi que s'havia fotut, la Llessi va començar a cavil·lar sobre el futur. I va pensar:
"Obriré aquest tetrabrik i deixaré la llet a sol i serena durant quinze dies i quinze nits. I fermentarà i es convertirà en kèfir, o en tofu, o en una cosa d'aquestes que prenen els neokumbes. I quan sigui prou sòlida en faré trossos i els embolicaré amb fulls del diari Què! (re, re) i m'apuntaré a una fira medieval i m'instal·laré al costat de la parada de les coques de Perafita, que sempre és molt concorreguda, i els vendré. I amb els diners que faci em compraré més droga i tornaré a fotre-me-la al Mercadona. I aixins quan surti podré robar dos (2) tetrabriks de llet UHT semidesnatada Hacendado. I en faré kèfir, o tofu, o el que sigui. I el vendré en una fira medieval al costat de la parada de les coques de Perafita. I amb els diners compraré més droga i tornaré al Mercadona a fotre-me-la. I allavons robaré tres (3) tetrabriks de llet UHT semidesnatada Hacendado. I aixins aniré fent fins que el Mercadona es quedi sense tetrabriks de llet UHT semidesnatada Hacendado o fins que el senyor Franquesa de les coques de Perafita em denunciï.
Però quan aixòs passi jo ja tindré tants diners que em podré pagar la matrícula per fer oposicions als mosso d'esquadra. I em faré el xulo pel carrer amb l'uniforme, la pistola i tal."
Però ai las! Mentre la Llessi pensava tot aixòs, va trupassar i es va caure a terra (en reflexiu, que la Llessi ho fa aixins).
Però el tetrabrik de llet no es va trencar ni re, perquè és fet d'una substància molt resistenta, i la Llessi va poder fer realitat els seus somnis i actualment és caporala d'un quartel èquits.
I vet aquí un tripi, vet aquí una anfeta
la Llessi va ser feliç, i va fumar-se un peta
I amb aixòs, estimats nens i nenes, no vull pas dir que alguns mossos siguin curtets, xoriços, drogadictes i xulos, déu me'n guard, ans el contrari: aquesta faula és un cant a l'esperança i a la materialització de somnis aparentment impossibles i tal.
dimecres, 19 de novembre del 2008
Refundar el nihilisme
No crec en els que no creuen en el temps, que ens fa més savis. No crec en els que no creuen en els savis, que ens fan més lliures. No crec en els que no creuen en la llibertat, que ens dóna arguments per ser feliços. No crec en els que no creuen en la felicitat, que ens dóna beutat. No crec en els que no creuen en la beutat, perquè Oscar Wilde sí que hi creia. No crec en els que no creuen en Oscar Wilde, que ens ha fet descobrir paraules noves. No crec en els que no creuen en les paraules, que ens permeten prometre. No crec en els que no creuen en les promeses, que ens donen esperança. No crec en els que no creuen en l'esperança, que és la matèria de la que està fet el temps. No crec en els que no creuen en el temps... I ja hi tornem a ser.
No crec en els que no creuen en re.
Temps de crisi, temps de reflexió. Repensar economies, repensar ideologies. Refundar el capitalisme, refundar el nihilisme. Ja ho sé, no som vint, que sóc u. I què: el nihilisme tampoc no és el capitalisme, ves, tu, ni que fos qui-sap-què.
No crec en els que no creuen en re. I no crec en els que no creuen en els que no creuen en re. Ho entens? Jo tampoc. Perquè el nihilisme és mentida. I aquest post, nyonyo, ves, tu.
I què.
No crec en els que no creuen en re.
Temps de crisi, temps de reflexió. Repensar economies, repensar ideologies. Refundar el capitalisme, refundar el nihilisme. Ja ho sé, no som vint, que sóc u. I què: el nihilisme tampoc no és el capitalisme, ves, tu, ni que fos qui-sap-què.
No crec en els que no creuen en re. I no crec en els que no creuen en els que no creuen en re. Ho entens? Jo tampoc. Perquè el nihilisme és mentida. I aquest post, nyonyo, ves, tu.
I què.
dimarts, 11 de novembre del 2008
Cullerada!
Aquesta tarda, aprofitant que la senyora Piritione ha hagut d'anar a un puestu a fer un recado i m'he quedat sol a casa, he fet reflexió sobre un dubte que em corseca. Un dubte que fa temps que em ronda pel cap i que pot arribar hasta a fer sotsobrar la nostra (d'ella i meva) vida conjugal. Aquesta reflexió profunda ha anat acompanyada d'un minuciós treball de camp que no ha fet sinó confirmar les meves sospites.
Heus ací, doncs, que aprofitant la intimitat del moment, m'he agenciat una calculadora i he obert el calaix de dalt de la cuina que, com a totes les cases del món, és el dels coberts "de diari". He comptat les culleres de sopa: dotze (12) en total. Després he comptat les culleres de postres: dotze (12) de comprades i dues (2) de robades (d'un hotelet de centre-europa per motius altament justificats, evidentment, que nosaltres som gent honrada i decorosa). Després he comptat les culleretes de cafè: me n'han sortit sis (6). Finalment, n'he comptat una (1) de grossa, d'aquelles "de servir".
Però encara em quedava una fenya per fer. Aixins doncs, he anat cap al menjador i he obert el calaix del bufet on hi ha els coberts de mudar (adquirits tots ells, diguem-ho clar, seguint els paràmetres de la més estricta legalitat). Amb l'ajuda de la calculadora, he continuat comptant culleres. I n'he comptat dotze (12) de sopa. I dotze (12) més de postres. I dotze (12) més de cafè. I encara una (1) altra de grossa, d'aquelles "de servir".
El resultat, benvolguts lectors, benamades lectrius, ha estat més esfereïdor del que em podia imaginar a priori. Sí. L'interrogant s'ha fet més gran. El dubte em corseca més que mai. I és que... algú pot fer el favor d'explicar-me perquè carai, si a casa només som dos (2), tenim SETANTA (70) culleres?
Heus ací, doncs, que aprofitant la intimitat del moment, m'he agenciat una calculadora i he obert el calaix de dalt de la cuina que, com a totes les cases del món, és el dels coberts "de diari". He comptat les culleres de sopa: dotze (12) en total. Després he comptat les culleres de postres: dotze (12) de comprades i dues (2) de robades (d'un hotelet de centre-europa per motius altament justificats, evidentment, que nosaltres som gent honrada i decorosa). Després he comptat les culleretes de cafè: me n'han sortit sis (6). Finalment, n'he comptat una (1) de grossa, d'aquelles "de servir".
Però encara em quedava una fenya per fer. Aixins doncs, he anat cap al menjador i he obert el calaix del bufet on hi ha els coberts de mudar (adquirits tots ells, diguem-ho clar, seguint els paràmetres de la més estricta legalitat). Amb l'ajuda de la calculadora, he continuat comptant culleres. I n'he comptat dotze (12) de sopa. I dotze (12) més de postres. I dotze (12) més de cafè. I encara una (1) altra de grossa, d'aquelles "de servir".
El resultat, benvolguts lectors, benamades lectrius, ha estat més esfereïdor del que em podia imaginar a priori. Sí. L'interrogant s'ha fet més gran. El dubte em corseca més que mai. I és que... algú pot fer el favor d'explicar-me perquè carai, si a casa només som dos (2), tenim SETANTA (70) culleres?
dimarts, 28 d’octubre del 2008
Anagrama
Benvolguts lectors, benamades lectrius:
l'autor d'aquest bloc té el deure de fer-vos avinent que avui, en contra d'allò que estava previst, no hi haurà cap nou post, puix la màquina de rentar se m'està a punt de parar*.
Per compensar-vos d'aquest greuge altament ultratjant, aquest humil servidor que escriu aixòs, us convida a gaudir d'una selecció d'entretinguts anagrames basats en el nom d'aquest modest bloc (que es titula, per si algú no ho havia notat, La iaia té caspa). Així mateix, sou instats a provar de fer el mateix a casa vostra amb el nom del vostre bloc, puix, com veureu, és una activitat molt sana, la mar de distreta, i ademés no fa mal a dingú.
Ací teniu, pues, les que he trobat jo:
Ai, Laia, escapa’t!
La tia Paca seia.
I et plaïa, a casa?
Ai, tia, capa l’ase!
I la té cap a Àsia.
Ei, paia, ataca’ls.
A Itàlia, cap ase.
Alsàcia peta! Ai!
A Ítaca. A l’espai.
Apila teia a sac.
Laica i atea? Pas!
Té l’api a casa. Ai!
I, per acabar, la meva preferida:
Cap a Teià! Ai las!
*Especificacions tècniques: bugada consistent bàsicament en llençols i tovalloles, programa de cotó normal, curt (65 minuts), aigua freda i centrifugat a 1400 revolucions en circuit tancat rodat per especialistes, amb sabó Dixan Marsella Gel i suavitzant Flor (frescor oceánico).
l'autor d'aquest bloc té el deure de fer-vos avinent que avui, en contra d'allò que estava previst, no hi haurà cap nou post, puix la màquina de rentar se m'està a punt de parar*.
Per compensar-vos d'aquest greuge altament ultratjant, aquest humil servidor que escriu aixòs, us convida a gaudir d'una selecció d'entretinguts anagrames basats en el nom d'aquest modest bloc (que es titula, per si algú no ho havia notat, La iaia té caspa). Així mateix, sou instats a provar de fer el mateix a casa vostra amb el nom del vostre bloc, puix, com veureu, és una activitat molt sana, la mar de distreta, i ademés no fa mal a dingú.
Ací teniu, pues, les que he trobat jo:
Ai, Laia, escapa’t!
La tia Paca seia.
I et plaïa, a casa?
Ai, tia, capa l’ase!
I la té cap a Àsia.
Ei, paia, ataca’ls.
A Itàlia, cap ase.
Alsàcia peta! Ai!
A Ítaca. A l’espai.
Apila teia a sac.
Laica i atea? Pas!
Té l’api a casa. Ai!
I, per acabar, la meva preferida:
Cap a Teià! Ai las!
*Especificacions tècniques: bugada consistent bàsicament en llençols i tovalloles, programa de cotó normal, curt (65 minuts), aigua freda i centrifugat a 1400 revolucions en circuit tancat rodat per especialistes, amb sabó Dixan Marsella Gel i suavitzant Flor (frescor oceánico).
dimecres, 22 d’octubre del 2008
Dos graus de separació
La mítica teoria dels Sis Graus de Separació ve a dir que, resumint, tu, benvolgut lector, benamada lectriu, coneixes algú que coneix algú que coneix algú que coneix algú que coneix algú que coneix la Marina Rossell. I això, malvolgut lector, execrable lectriu, et converteix automàticament en una persona non grata en aquest bloc.
Però tanmateix, és igualment cert que una lectura més positiva d’aquesta curiosa teoria vindria a dir que tu, benvolgut lector, benamada lectriu, coneixes algú que coneix algú que coneix algú que coneix algú que coneix algú que coneix la Mireia Feliu. I això, íntegre lector, virtuosíssima lectriu, et converteix automàticament en una persona digna de les majors reverències i genuflexions.
La teoria dels SGS és, doncs, contradictòria en aparença, però absolutament vera i demostrable en essència, tal i com ja va quedar demostrat aquí en el seu dia. Però ai las! Sis graus són un màxim. Un límit superior. Un sostre. De vegades no són sis graus. Ni cinc. Ni quatre. Ni tres. De vegades només són dos. I ahir ho vaig poder comprovar.
Resulta que un servidor té un facebook i divuit amics. És una xifra modesta, però això no quita que n’estigui orgullós: són divuit amics nascuts de la virtualitat, puix els he conegut gràcies al fet de tenir bloc i, tot i que amb la majoria no ens hem vist mai, em consta que tots són unes persones nobles, conformes i netes. Podríem dir, doncs, que es tracta d'una mostra aleatòria de divuit persones d’arreu del país, seleccionades per l’atzarosa virtualitat, sense cap vincle previ amb el meu jo real.
Ahir, però, fent al tafaner per la llista d’amics d’un dels divuit amics, vaig veure una cosa que em va llamar: un d'aquests coneix una companya meva de quan feia egebé. Una persona real en un món de virtualitat. Una petita escletxa en l'armadura d'aquest tan preuat anonimat. Un inesperat vincle entre en Zinc i el jo real.
Un fil d'aquest mocador esfilagarssat que en diem món i que ens sembla molt més gran del que és.
Però tanmateix, és igualment cert que una lectura més positiva d’aquesta curiosa teoria vindria a dir que tu, benvolgut lector, benamada lectriu, coneixes algú que coneix algú que coneix algú que coneix algú que coneix algú que coneix la Mireia Feliu. I això, íntegre lector, virtuosíssima lectriu, et converteix automàticament en una persona digna de les majors reverències i genuflexions.
La teoria dels SGS és, doncs, contradictòria en aparença, però absolutament vera i demostrable en essència, tal i com ja va quedar demostrat aquí en el seu dia. Però ai las! Sis graus són un màxim. Un límit superior. Un sostre. De vegades no són sis graus. Ni cinc. Ni quatre. Ni tres. De vegades només són dos. I ahir ho vaig poder comprovar.
Resulta que un servidor té un facebook i divuit amics. És una xifra modesta, però això no quita que n’estigui orgullós: són divuit amics nascuts de la virtualitat, puix els he conegut gràcies al fet de tenir bloc i, tot i que amb la majoria no ens hem vist mai, em consta que tots són unes persones nobles, conformes i netes. Podríem dir, doncs, que es tracta d'una mostra aleatòria de divuit persones d’arreu del país, seleccionades per l’atzarosa virtualitat, sense cap vincle previ amb el meu jo real.
Ahir, però, fent al tafaner per la llista d’amics d’un dels divuit amics, vaig veure una cosa que em va llamar: un d'aquests coneix una companya meva de quan feia egebé. Una persona real en un món de virtualitat. Una petita escletxa en l'armadura d'aquest tan preuat anonimat. Un inesperat vincle entre en Zinc i el jo real.
Un fil d'aquest mocador esfilagarssat que en diem món i que ens sembla molt més gran del que és.
dijous, 16 d’octubre del 2008
Meme sintàctic
Fa un temps, la blocosfera en general i la catosfera en particular anaven plenes de memes. N'hi havia de llibres, de blocs, de gustos, de desitjos, de torra-collons , de gastronòmics, de confessions, de veritats, de consells per a blocaires , de cançons, de memòries ...
Ara feia temps que un servidor no en sentia a parlar. Però l'altre dia, l'admirat Xepe me'n va fer arribar un. I un servidor, com que és una persona conforme, agraïda, neta i amb un alt sentit de la responsabilitat i del decoro, ha decidit fer-lo. És un meme raro, de quatre preguntes que no tenen cap mena de relació entre elles, però com que sóc aixins de xulo, m'he quedat només amb la primera, l'he modificat una miqueta de re i m'he inventat (amb lletra de colorins i tot)...
...el meme sintàctic!
Diu aixins: Agafa el llibre més proper, ves a la pàgina 18, transcriu la quarta línia i analitza-la sintàcticament:
Molt bé. M'aixeco i agafo Tres homes en una barca (per no parlar del gos), del Jerome K. Jerome. L'obro per la pàgina 18 i llegeixo, a la quarta línia, aixòs:
Molt bé. M'aixeco i agafo Tres homes en una barca (per no parlar del gos), del Jerome K. Jerome. L'obro per la pàgina 18 i llegeixo, a la quarta línia, aixòs:
...nata. Al llarg de la tarda hi va pensar molt i molt, ja que...
I, tot i ser de ciències (i modest), l'analitzo amb una facilitat insultant. Heus ací el resultat:
No passo aquest meme a dingú. Qui el vulgui fer que el faci. Qui no el vugui fer que no el faci. I qui dubti sobre si fer-lo o no que ho consulti amb el seu farmacèutic.
dilluns, 13 d’octubre del 2008
Aixòs no fa gràcia!
Benvolguts lectors, benamades lectrius, admiradíssims admiradors, benauradíssims enemics, fidelíssims devots de Santa Prisca, virtuosíssimes amigues de la senyora Dulores, eficientíssims mecànics del servei tècnic de la Fiat, generosíssims seguidors del moviment feliuista, felicíssims santvicentints i granadencs, fertilíssims pares de sis fills, agradabilíssimes senyores grans que voten Convergència, honorabilíssims funcionaris de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, impol·lutíssimes senyores de la neteja de Venture Finanzas, SA, infalibilíssims socis del RACC, esforçadíssims forjadors de les empreses que fan tapes de clavegueres i, molt especialment, els de la Fundició Dúctil Fábregas d’Igualada i els de la Fundició Dúctil Benito de Manlleu, estimadíssims i estimadíssimes tots i totes en general i dingú en particular:
gràcies, però us heu etivocat.
Un servidor no és graciós. I aquest bloc, menus.
I tot seguit us ho demostraré, tot improvisant un acudit que m’inventaré sobre la marxa, que no sé com acabarà, que per algo me l’estic inventant, però que segur que no farà riure ni re:
"Aixòs diu que era la Marina Rossell que tenia un gos que es deia Elsmeusmugrons i es veu que un dia el va perdre per un parque. I es va posar a buscar-lo tota desquiciada, però no el trobava ni re, i va preguntar a un grupet de nens que fumaven droga en un banc: Ei! Jovent! Ei! Que ruli! Ei! Penya! Ei! Què tal! Ei! Heu vist Elsmeusmugrons? Ei! I els nens van respondre que sí, que tot Catalunya els havia vist, i que sisplau no tornés a fer mai un concert amb camisa de dormir, i menus al Liceu, que als puestus s’hi ha d’anar mudat. I dit aixòs, bo i rememorant el moment, tots els nens es van posar a gumitar."
I ja està (el que us deia: etivocats, etivocats...)
dimecres, 1 d’octubre del 2008
Índexs que baixen
Baixa l'IBEX. I baixa el Dow Jones. Baixen l'AEX, el BSE Sensex, el DAX i el Nasdaq. Baixa també el Nikkei. El PSI-20. El FTSE 100. I el Hang Seng Index, l'OMS30, el SWX i l'IPSA. Baixen l'ISBVL i el Kospi. I el MIB 30, el Merval i el Chile-65. Baixa el CAC 40.
Baixen, incomprensiblement, les accions de la FIAT.
Baixa la venda de motos, de cases. De cotxes. Baixa la sol·licitud i la concessió d'hipoteques. Baixa el percentatge de gent amb fenya.
Baixa l'index de producció manufacturera i tots els índexs de producció industrial. Baixa l'índex d'estalvi de les famílies. Baixa la renda familiar disponible per càpita.
Baixen els índexs de confiança dels consumidors arreu del món. Baixa, també, el mític índex de confiança de la Universitat de Michigan.
I baixa el PIB.
Però no són aquests els únics índexs que baixen. N'hi ha de més greus. Molt més greus. Un servidor ha rescatat els resultats de les revisions mèdiques que li han fet a la fenya durant els darrers sis anys. Els resultats han estat aspalusnants (gràfic 1):
Gràfic 1: resultats aspalusnants*Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius: allò del crolesterol ja era un avís. Però no li vam prestar l'atenció que es mereixia i, a dia d'avui, podem afirmar sense cap mena de reparo que la crisis també ha arribat a can Piritione.
Però guardeu-me el secret, sisplau, que si el senyor Botín del BancoSantander se n'assabenta, igual em comprar a mi i tot, si faig fallida...
*Mesures dels anys 2002 a 2007 preses per una infermera titulada, en una bàscula oficial degudament calibrada.
*Mesura d'avui presa per un servidor mateix en una bàscula comprada a IKEA.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)